Segur que enguany el cant de la sibil·la haurà fet vessar més d’una llàgrima als seus antics benefactors. A la presó de Palma encara deu ressonar la corprenedora veu angelical que fa dos dies anunciava el dia del Judici Final. Anys enrere els defensors de “lo nostro” l’escoltaven des de la tranquil·litat que dóna saber que aquells apocalíptics versos no anaven amb ells. Ara, però, estant entre reixes, hauran cobrat més sentit que mai: “Lo sol perdrà la claredat/ mostrant-se fosc i entelat,/ la lluna no darà claror/ i tot lo món serà tristor”. Són paraules que hauran caigut com una llosa damunt sa princesa de la corrupció, Maria Antònia Munar, i la seva cohort de serfs, Miquel Nadal, Bartomeu Vicens i Francesc Buils.
Aquesta vegada la cúpula de l’extinta Unió Mallorquina també haurà pogut compatir mocador amb alguns dels seus antics socis de Govern, entre d’altres, els populars Javier Rodrigo de Santos, Eugenio Hidalgo, Jaume Massot, Antònia Ordinas o Kurt Viane –aquests dos darrers s’hauran unit en esperit amb el seu cicerone, l’exconseller de Comerç i Indústria Josep Juan Cardona, que compleix condemna a la presó de la seva Eivissa natal. Qui sap si l’any que ve ja podran comptar amb l’escalfor del cap de la tribu, Jaume Matas!
A tots ells, el cant de la sibil·la, vista ara com una pèrfida criatura, els haurà sonat bastant. La seva amenaçadora espasa els haurà recordat l’espasa de la justícia que no fa gaire els acusà de ser la viva representació del Mal, és a dir, de l’Anticrist: “Ans del Judici l’Anticrist vindrà/ i tot lo món turment darà,/ i se farà com Déu servir/ i qui no el crega farà morir”. Arribat el gran dia, les paraules proferides per Déu els hauran fet reviure les que ja escoltaren per boca del jutge: “Als mals dirà molt agrament:/ -Anau, maleïts, en el turment!/ anau, anau al foc etern/ amb vostro príncep de l’infern”. Llavors, esfereïts per aquest destí tan desolador, els nous inquilins de la carretera de Sóller no hauran dubtat a sumar-se als precs de la sibil·la i també hauran implorat ajuda a la Mare de Déu –n’hi ha que prefereixen suplicar un indult al Govern central-: “Oh humil Verge! Vos qui heu parit/ Jesús Infant aquesta nit,/ a vostro Fill vullau pregar/ que de lo infern nos vulla guardar”.
No deixa de ser curiós que Mallorca, juntament amb l’Alguer (Sardenya), sigui l’únic lloc d’Europa on el cant de la sibil·la s’ha conservat ininterrompudament des de temps medievals. Per ventura és perquè els seus habitants, tal com han demostrat alguns dels nostres polítics avui a la presó, sempre han actuat sibil·linament mentre parlaven amb un llenguatge sibil·lí. Tals expressions ens vinculen directament amb les arrels paganes d’aquest cant profètic.
A l’antiguitat preclàssica algunes dones arribaren a adquirir coneixements força precisos dels fenòmens agraris. Això féu que se’ls atribuís un poder d’endevinació sobrenatural, que, en el món grec, quedà personificat en la figura de les sibil·les. Les seves respostes solien ser ambigües, enigmàtiques, de manera que els interessats n’havien de fer les seves pròpies interpretacions. Aquest obscurantisme semàntic quedà ben palès en la sibil·la de Cumes, una colònia grega situada prop de Nàpols. El cristianisme l'adoptà a partir d’un poema de les Bucòliques de Virgili (segle I aC), on apareix anunciant el naixement d’un nin que havia de suposar el retorn de la famosa edat d’Or. Tot i que l’episodi al·ludia a circumstàncies històriques del moment, alguns exegetes l’interpretaren com un vaticini de l’arribada de Crist, ja pregonada pels profetes de l’Antic Testament.
Sibil·la cumana, Miquel Àngel (Capella Sixtina)
Tanmateix, la irrupció de la sibil·la a les esglésies d’Europa cada nit de Nadal es produiria a les acaballes del segle X. Amb el canvi de mil·lenni, en plena psicosi col·lectiva sobre la fi del temps i davant l’esperada segona vinguda del Messies, s’assignà a aquesta figura pagana un sermó en llatí del segle V dC que advertia del gran judici. El seu intèrpret acabaria essent un nin o nina preadolescent, la innocent veu del qual servia per dotar de més dramatisme l’escena.
Quan al segle XVI el concili de Trento prohibí qualsevol representació musical en les celebracions litúrgiques, a Mallorca i a l’Alguer el cant de la sibil·la, que ja comptava amb una versió en català, estava tan arrelat que fou impossible eradicar-lo. Fa tres anys fou declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Ara, en sentir-la des de la presó, qui foren els seus promotors davant la Unesco s’hauran hagut de tapar les orelles en un intent desesperat d’aturar el devessall de llàgrimes. El més trist, però, per a una societat és veure que els seus màxims dirigents han hagut d’acabar entre reixes.
Amb motiu del cant de la sibil·la, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (07/12/2013) per parlar sobre etimologies sibil·lines.
L’etimologia ens diu que els dofins són criatures entranyables. El nom d’aquest cetaci prové del grec kólpos, que significa “ventre”. El seu ventre, per tant, podria ser la mar d’on de tant en tant surt pegant bots. Tampoc no deu ser casual que l’oracle més important de l’antiga Grècia, situat al nord d’Atenes, rebés el nom de Delfos per ser considerat, segons la mitografia, com el melic, el “ventre”, del món. Foren precisament uns dofins els qui traslladaren Apol·lo des de l'illa de Delos fins a Delfos on el déu Delfini instal·là el seu temple.
Fresc amb dofins al palau de Cnossos (Creta)
El dofí és un animal molt estimat per la seva amabilitat, simpatia i suposada intel·ligència. A l’antiguitat, però, se li atribuïren unes qualitats ben diferents. Les tradicions marineres parlen de grans peixos anomenats dofins que atemorien els navegants amb els seus alegres bots sobre la mar -ja a la Ilíada (XXI, 22), Homer compara Aquil·les matant troians amb un dofí caçant peixos. Amb el temps, aquests temors tan infundats serviren perquè els bandolers de camins fossin coneguts en castellà com a “golfines” i després “golfos”. En un procés d’ampliació de significat, aquesta paraula, en femení, acabaria al·ludint també a les prostitutes.
Apol·lo i els dofins
El germà del golf
L’ètim kólpos (“ventre”) de dofí també està és present en el mot golf, que designa la porció de mar que “s’interna” a la terra (el portuguès encara conserva el terme golfinho per anomenar els dofins). Aquest golf, però, no té res a veure amb l'esport de la pilota, que podria derivar del neerlandès kolf ("bastó").
Pel que fa la condició humana, la paraula dofí també es pot rastrejar en el mot grec adelphós ("germà"). En aquest cas, l'alfa prové de l'arrel indoeuropea *sm ("un sol"), que en llatí donà simul (d'on ve simultani, assimilar, simular o singular). Per tant, etimològicament parlant, adelphós significa "d'una única matriu". No debades, els germans solen sortir d'allà mateix.
Escut de Filadelfia
El 1682, el mateix mot ἀδελφός originaria el topònim Filadelfia, la major ciutat de l'estat de Pensilvania, al nord-est dels EUA. El seu fundador, el britànic William Penn, li afegí un altre ètim grec (φίλος, "amor, amistat"), ja que volgué que fos un refugi de tolerància religiosa, de harmonia fraternal (ἀδελφός). L'egocentrisme de Penn faria que l'estat de Pensilvania portàs el seu mateix nom amb l'afegitó del mot llatí silva("bosc") -es tractava d'una zona amb arbres molt frondosos. Així doncs, des d’un punt de vista etimològic, Pensilvània vol dir "els boscos d'en Penn".
Els dofins a la mitologia La mitologia grega té uns quants episodis protagonitzats per dofins. Un d’ells el relaciona amb Dionís. En un dels seus viatges iniciàtics, el déu del vi es volgué dirigir a l’illa de Naxos, per a la qual cosa contractà els serveis d’uns pirates tirrens. Aquests, però, pensant-se que era un ric príncep, no dubtaren a raptar-lo per vendre’l com a esclau. Quan ja el tengueren fermat al pal de la nau, el cel s’enfosquí i les cordes que el pressionaven cediren.
Ceràmica amb l'escena de Dionís i els dofins
A continuació Dionís transformà els rems en serps, omplí l’embarcació d’heura i féu ressonar flautes invisibles. Els pirates, embogits, es precipitaren a la mar i es convertiren en dofins. Això explica que aquests animals siguin amics dels homes i s’esforcin per salvar-los en els naufragis; no debades, són pirates penedits.
Pirates de Dionís convertits en dofins
Els dofins també tengueren un paper destacat en la vida d’Aríon, un famós músic de Lesbos. Cantava al servei del tirà de Corint Periandre. Després d’haver estat navegant un temps per la Magna Grècia, va decidir tornar a Corint. A la nau coincidí amb uns mariners que decidiren matar-lo per fer-se amb els seus doblers. Aleshores, a Aríon se li aparegué en somnis Apol·lo, el qual li aconsellà que es previngués contra els seus enemics. Així, quan el músic fou atacat pels conjurats, els va demanar la gràcia que el deixessin cantar per última vegada. I ells hi accediren.
Gerra de Minos amb dofins (1400 aC)
De sobte, en sentir aquell dolç cant, comparegueren uns dofins, els animals preferits d’Apol·lo, i Aríon, confiant en el déu, es llançà a la mar. Un dofí el recollí i el portà a terra ferma. En arribar a Corint, el músic contà els fets al tirà Periandre, el qual no dubtà a matar el seus malèvols súbdits. En record d’aquella gesta, Apol·lo transformà en constel·lació la lira d’Aríon i el compassiu dofí. Una altra llegenda, però, relaciona la constel·lació de dofí (Delphinus) amb Posidó. El déu de la mar l’hauria immortalitzat en el firmament per agrair-li la seva ajuda a l’hora de seduir Amfitrite, la seva esposa.
Constel·lació "Delphinus"
Delfí i no dofí
En català convé tenir en compte que el successor d’un polític o d’una personalitat important rep el nom de delfí i no de dofí. En aquest cas, el mot prové d’una regió del sud-est de França coneguda com a Delfinat, amb capital a Grenoble. Des del segle XIV i fins al 1830 el títol de delfí fou ostentat pel primogènit baró del rei francès, hereu al tro.
De tota manera, no hi ha dubte que el nom de Delfinat prové igualment de dofí; la figura del cetaci ja apareixia en l’escut d’aquesta regió francesa. Seguesc, però, sense entendre com és possible que els nostres estimats grecs poguessin tenir tanta por d’un animal que desperta tanta tendresa entre els més petits.
En el llenguatge mèdic, la paraula nimfomania va aparèixer al segle XVII per al·ludir al desig sexual exagerat d’una dona, també conegut com a “furor uterí”. Els seus ètims són νύμφη (“núvia”, “al·lota”) i μανία (“follia”). Amb el significat concret de núvia, tenim el mot paranimf, nom que rep avui el saló d’actes d’algunes universitats. En l’antiguitat aquesta paraula al·ludia al padrí de noces, la persona que anava a cercar la núvia (παρα, “al costat de”) i que la conduïa fins al nuvi. A continuació els dedicava un petit parlament.
Hylas i les nimfes (John William Waterhouse), objecte de polèmica a la Galeria d'art de Manchester
Al segle XI, quan varen néixer les universitats a Europa, el paranimf era la persona que es posava a la porta de cada curs per fer propaganda de les seves bondats i per així captar més estudiants. Després, passà a significar el saló d’actes de l’alma mater.
En el món animal les nimfes o “carolines” són unes precioses aus de l'ordre dels psitàcids. Originàries d’Austràlia, pertanyen a la família de les cacatues, encara que són bastant més petites -no superen els 35 cm des del cap fins a la cua. Pel seu caràcter dòcil, són molt apreciades com a mascotes. Es caracteritzen, igual que les cacatues, per tenir una cresta.
Nimfes o carolines
El sistema limfàtic de les nimfes En la mitologia grega, les nimfes eren divinitats menors, d’una extraordinària bellesa, que personificaven les forces naturals. Gairebé sempre eren representades amb poca roba. Rebien diferents noms segons la regió de la naturalesa que habitaven: dríades (les dels arbres), Nàiades (les de les fons, rius i llacs), Nereides (les de la mar), les Melíades (dels freixes), les Orèades (de les muntanyes) o les Híades (que provoquen la pluja).
Nàiade acostant-se a Hilas (John William Waterhouse 1893)
Com a divinitats de les fonts que podien ser, la paraula nimfa donaria l’adjectiu limfàtic per referir-se al líquid transparent que circula pels vasos limfàtics. D’altra banda, el sistema limfàtic està constituït pels capil·lars limfàtics, pels vasos limfàtics i pels ganglis limfàtics.
Sistema limfàtic
En la mitologia romana les nimfes foren identificades amb les camenes. Solien formar part del seguici d’algun déu com Dionís o deessa com Àrtemis, o d’una altra nimfa de més alt nivell, com Calipso. Eren mortals, però la seva vida es perllongava nou mil vegades més que la dels éssers humans.
Diana i les nimfes sorpreses per Faune (Rubens)
La sexualitat és, sens dubte, una important dimensió de les nimfes de la mitologia clàssica, ja sigui com a objectes d’assetjament eròtic –com els passà a Dafne o Sírinx- o buscant elles mateixes la unió amb mortals, com fou el cas de Calipso, que prometé la immortalitat a Odisseu si es quedava al seu costat.
Les nimfes de Partenope (Charles Meynier 1827)
El lotus de la nimfa Lotis
També trobam nimfes de mal caràcter. És el cas de Lotis, que s’acarnissà amb Dríope. Un dia aquesta mortal va anar a un llac a portar corones per a les nimfes. Anava acompanyat del seu fill Amfís, que era un nadó. Aleshores va veure una planta que tenia unes flors brillants i en va collir algunes per al seu fill. No sabia, però, que aquell arbre era la nimfa Lotis transformada, que, irritada, va convertir Dríope en la mateixa planta que ella, el lotus.
Dríope transformada en lotus
Mentre s’estava transformant, arribaren el marit de Dríope i el seu pare, els quals es posaren a besar el tall d’aquella planta herbàcia aquàtica (el mite ovidià parla d’arbre). Ella els va demanar que cuidassin el seu infant i que el portassin sempre a jugar al seu nou redol.
Flor de lotus
Satiriasi També conegut com a andromania, és la versió masculina de la nimfomania, és a dir, l’obsessió patològica que tenen els homes pel sexe. En la mitologia grega, els sàtirs (σάτυροι) eren uns personatges meitat home meitat cabra, amb cοa i orelles punxegudes, que personificaven l’esperit de la vida salvatge. Formaven part del seguici de Dionís, però també de Pan, déu dels boscos.
Els sàtirs eren addictes al vi, a la festa i a la luxúria. Solien ser representats despullats, amb el membre viril perpètuament erecte. Consumaven el seu desig sexual amb qualsevol ésser o fins i tot amb objectes inanimats. Els sàtirs més importants foren Màrsias i el vells Silè, pare adoptiu de Dionís.
Silè ebri (Rubens)
Sàtir copulant amb una cabra
Sàtir i nimfa
Representació d'un sàtir erecte en una ceràmica
Sàtir bevent
Zeus va adoptar la forma d’un sàtir per unir-se amb la mortal Antíope, una jove tebana d’una bellesa extraordinària. Amb ella va tenir bessonada, Amfíon i Zetos.
Hans von Aachen Zeus i Antíope, amb CupidoLa Venus del Pardo o Júpiter i Antíope (Tizià, 1520-1552, Louvre)
Màrsias, l’atreviment d’un sàtir Màrsias era un expert tocant l'aulos, una espècie de flauta feta canya. Havia trobat l'instrument al terra, on l’havia deixat la seva inventora Atena, després que els altres déus es burlassin d’ella en veure-la amb les galtes inflades. Un dia el famós sàtir volgué desafiar en un certamen Apol·lo. El déu de la música i les arts ho acceptà amb la condició que el vencedor tingués completa llibertat per fer amb l’altre el que volgués. Ell tocaria amb la lira i Màrsias amb l’aulos.
Apol·lo i Màrsias (Perugino, 1445-1523)
Les Muses, que presidien el certamen, no s’atreviren a pronunciar-se. Consideraven que els dos havien tocat molt bé. Llavors Apol·lo va proposar que cadascú tocàs el seu instrument en posició invertida. Ho va proposar a consciència perquè sabia que Màrsias no ho podia fer amb la seva flauta. Així doncs, les Muses varen declarar guanyador el déu, el qual s’acarnissà a ple amb el seu contrincant: l’escorxà viu i el deixà penjat d’un pi. De la seva sang vessada es va formar el riu Màrsias -altres versions afirmen que el riu va néixer de les llàgrimes dels seus amics.
Apol·lo i Màrsias (Luca Giordano)
Apol·lo i Màrsias (1620), Bartolomeo Manfredi, Saint Louis Art Museum, Missouri
El càstig de Màrsias recorda el que va patir sant Bartomeu, el màrtir cristià que, segons la llegenda, també va morir escorxat viu. Bartomeu era un dels dotze apòstols. Pel seu martiri, és patró d'oficis relacionats amb el treball de la pell, com els blanquers, assaonadors i adobers. La seva onomàstica és el 24 d’agost.
Sant Bartomeu escorxat
Satisfets amb les sàtires Avui s’empra la paraula sàtir per referir-se a l’home que pateix d’hipersexualitat. El mot no té res a veure amb sàtira, que deriva del llatí satis (“suficient”), d’on ve també satisfacció. A l’antiga Roma, una sàtira era una composició literària de diversos metres i gèneres; després passà a ser una crítica a tota mena de comportaments humans. El retòric d’origen hispà Quintilià (35-95 dC) va ser la primera persona que va fer servir la paraula sàtira per referir-se a una forma particular de la mètrica llatina. Aviat, però, el concepte es va estendre a qualsevol text que utilitzàs la ironia (< εἴρω, “dir”) per criticar una situació o un personatge. Alberto Manguel ha definit la sàtira com “l’art d’ofendre amb destresa” o “la rialla de la raó davant la solemnitat de la bogeria”.
Avui, 24 d'octubre, és el dia Internacional de les Biblioteques. Per ventura no és casual que aquesta efemèride fixada per la UNESCO se celebri gairebé una setmana abans que el Dia de Tots Sants (1 de novembre). Algú va dir que les biblioteques són com els cementeris. Són llocs on "descansa" (κοιμαι) la memòria oblidada de la humanitat: en un cas en forma de llibre i per ordre alfabètic, en l'altre en forma de tomba i de manera aleatòria. En ambdós recintes la gent hi entra embolcallada per un silenci que obliga a trobar-nos amb nosaltres mateixos. I davant una panorama tan abismal de coneixements i de vides truncades la por també ens corprèn i fa que mirem amb cert respecte els seus vigilants: els bibliotecaris i els enterramorts.
Alexandria La biblioteca més famosa de l'antiguitat fou la d'Alexandria (Egipte). Al segle IV aC, en morir Alexandre el Gran, el seu extens imperi fou repartit entre els seus generals. I Egipte tocà a Ptolomeu. L'objectiu d'aquest militar fou convertir Alexandria en la nova Atenes, una ciutat ja en decadència però que just un segle enrere, en temps de Pèricles, havia estat el punt de trobada de tots els intel·lectuals del moment. Aleshores tanta d'efervescència cultural s'acabà canalitzant a través de l'Acadèmia de Plató i el Liceu d'Aristòtil, considerades el precedent de les actuals universitats.
A Alexandria també calia un d'aquests centres del saber, però de majors dimensions, com la biblioteca de Nínive (Mesopotàmia). I no només havia de servir per promoure la cultura grega, sinó també per legitimar la nova monarquia ptolemaica. L'encàrrec va anar a parar a mans de l'atenès Demetri Falèron, un exalumne d'Aristòtil. La nova institució que estava a punt de néixer necessitava la protecció de les nou muses, les deesses de les arts del coneixement. S'anomenà, per tant, Museu ("temple de les muses", en grec). No tingué res a veure, però, amb el nostre concepte actual de museu.
Les Muses del Parnàs
En ple segle III aC el Museu d'Alexandria reuní les ments més brillants de la Mediterrània. Aquests hostes sabien que qualsevol aportació dels seus predecessors era cabdal per a fer nous descobriments. És així com naixé la cèlebre biblioteca (βιβλιον, "llibre" + τίθημι, "col·locar"), que en un principi era una dependència més del Museu. Conta la llegenda que, perquè es convertís en el major magatzem de coneixements de tots els temps, Ptolemeu III féu enviar un comunicat als sobirans de totes les terres conegudes fins aleshores, sol·licitant en préstec els seus llibres. A més, els vaixells que atracaven al port d'Alexandria foren obligats a deixar els llibres que portaven a bord. La biblioteca es quedava l'original i en feia una còpia que tornava als vaixells.
El naixement dels filòlegs En total la biblioteca d'Alexandria arribà a tenir 700.000 rotlles de papir. Tot aquest material propicià l'aparició de la figura del filòleg ("l'amant de la paraula"). Eren persones que es dedicaven a l'estudi de la gramàtica i a l'anàlisi i edició de textos. Els d'Alexandria fixaren les bases del que avui dia s'anomena catalogació: l'art de classificar els llibres perquè el lector pugui trobar la informació que necessita.
Els empleats alexandrins també idearen una espècie de top ten: la llista dels millors autors per gènere. Moltes obres de l'antiguitat ens han arribat precisament gràcies a aquestes llistes que serviren de guia perquè els copistes medievals elegissin els autors que més valia la pena transcriure. Així doncs, el cànon (κανών, "model", "llei") literari fixat a Alexandria és el que, amb lleus variacions de gust segons les èpoques, s'ha conegut com a "clàssic".
El far d'Alexandria
Pèrgam Aviat a Alexandria li sortí una rival, Pèrgam. Situada al nord-oest de Turquia, prop de la mítica Troia, era una ciutat que també havia nascut al segle IV aC fruit del repartiment del dominis d'Alexandre el Gran entre els seus generals. Fou, però, al segle III aC, sota el regnat d'Àtal I, quan es construí la biblioteca. L'objectiu era convertir la urbs en el centre cultural i artístic d'Àsia Menor hel·lenística. Des d'Egipte tot eren recels.
L'historiador romà Plini (Història natural XIII, 70) conta que al segle II aC, per evitar el transfuguisme d'erudits a la nova biblioteca, Alexandria li tallà el subministrament de papir des del Nil. S'inicià així una mena de guerra freda cultural entre dues grans potències. De la confrontació sorgí el pergamí -el nom ja delata el lloc del seu naixement, tot i que es tractava d'un material ja emprat abans en altres indrets. S'obtenia de la pell d'animals, generalment bous, que era tractada amb substàncies especials per evitar la seva putrefacció. Oferia més avantatges que el papir que s'obtenia de les ribes del riu Nil: era més resistent, permetia escriure a les dues cares del full i esborrar allò escrit. Per contra, era més car i d'elaboració més lenta.
L'ofegament econòmic que practicà Alexandria sobre Pèrgam fou l'excusa perfecta per a l'explotació del pergamí que fins aleshores només s'havia utilitzat a petita escala. La jugada, doncs, no sortí bé a la nissaga dels Ptolemeus. No seria, però, la nova rival qui acabaria amb la biblioteca del país dels faraons. Al segle I aC Juli Cèsar havia arribat a Egipte encalçant el seu enemic Pompeu. Allà es trobà amb un país immers en una guerra civil per la successió del tron.
Cleòpatra
El conqueridor de les Gàl·lies donà suport a la germana del rei, Cleòpatra VII, de qui s'enamorà bojament. Fou durant el transcurs d'un atac al port d'Alexandria quan es produí el desastre. Al 48 aC el general romà havia ordenat cremar les naus de la facció enemiga, però el foc se li escapà de les mans i arribà fins a la biblioteca. Tanmateix, hi ha motius per dubtar que això fos així. L’historiador Plutarc, la principal font d’informació, va viure segle i mig després dels fets. Cèsar, a la seva Guerra civil, parla de la crema de vaixells, però no menciona la destrucció de la biblioteca. D’altra banda, cap personatge contemporani plora l’aniquilació d’aquell palau dels llibres. Per contra, el filòsof Sèneca afirma que “cremaren a Alexandria 40.000 rotlles”.
Cleòpatra s'acabà convertint en la nova reina d'Egipte amb el suport de Roma. El seu valedor, però, no trigà a ser assassinat, de manera que, per mantenir-se en el poder, la faraona grega es proposà captivar el cor del nou home fort de Roma a Orient, Marc Antoni. Aquest, per tenir-la contenta, saquejà la biblioteca de Pèrgam i, segons relata Plutarc, li féu donació dels dos-cents mil llibres que contenia per tal de pal·liar les pèrdues ocasionades per l'incendi de Juli Cèsar. Alexandria tornava a reviscolar, però no per molt de temps.
Al llarg dels segles vinents la biblioteca patiria les ràtzies de cristians i pagans. Al segle VII dC el cabdill dels àrabs, el califa Omar, en trobar-se davant una munió tal de llibres, diria: "Si estan d'acord amb l'Alcorà, aquests llibres són innecessaris; si hi estan en desacord, millor serà cremar-los". En tot, es creu que aquesta frase és falsa. Els cristians l'haurien atribuït intencionadament als seus principals enemics.
Es conta que van ser necessaris sis mesos per cremar tot aquell tresor. Només foren perdonats els llibres d’Aristòtil. La crema de la utopia del deixeble d’Aristòtil va ser l’estacada final a la que al segle I aC l’escriptor llatí Vitruvi havia batejat com “la memòria de la humanitat”. Tanmateix, aquella “memòria de la humanitat” seria rescatada de l’oblit en època moderna. El 1987, a petició del president d’Egipte, Hosni Mubarak, la Unesco va donar llum verda a la construcció d’una nova biblioteca alexandrina molt a prop d’on es pensa que va estar ubicada l’antiga. La seva inauguració, enmig de grans fastos, arribà quinze anys més tard, el 2002. Ara la biblioteca d’Alexandria aspira a acollir tots els llibres que es publiquen al món, ja sigui en format imprès o digital.
A El nom de la rosa, Umberto Eco parla així de les biblioteques:
"Fins llavors havia cregut que els llibres parlaven de les coses, humanes o divines, que hi ha fora dels llibres. De sobte, vaig entendre que sovint els llibres parlen de llibres, és a dir, que és com si parlessin entre ells. A la llum d'aquesta reflexió, la biblioteca em va semblar encara més inquietant. Era l'àmbit d'un llarg i secular murmuri, d'un diàleg imperceptible entre pergamins, una cosa viva, un receptacle de poders que una ment humana era incapaç de dominar, un tresor de secrets emanats d'innombrables ments, que havien sobreviscut a la mort d'aquells que els havien produït, o d'aquells que els havien anat transmetent."
Aquí teniu un vídeo sobre la biblioteca de la Real de Palma, una de les més importants de Balears:
Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (27/04/2013) per parlar d'etimologies literàries.
Vaig néixer a Mallorca i vaig estudiar Filologia Clàssicaa la Universitat de Barcelona (UB) amb l’objectiu d’entendre el present a partir del passat. Després vaig poder satisfer les meves ànsies comunicatives estudiant Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). En aquesta aventura vaig tenir la sort de guanyar un premi de periodisme d’investigació de la fundació Fundeso que, durant mig any, em va permetre fer unes pràctiques en un mitjà de comunicació de Xile.
En acabar la carrera, durant quatre anys vaig exercir el periodisme actiu a ‘Última Hora Punto Radio’. La meva gran decepció va ser descobrir que el món mediàtic, massa contaminat per la política, és una farsa. Aleshores em vaig decantar per la docència. Ara faig de periodista del món clàssic a l’IES Inca (Mallorca), seguint la màxima d'Horaci prodesse et delectare, que es podria traduir com “ensenyar delectant”. Així, pretenc ensenyar entretenint i animant els alumnes a enfilar-se a les espatlles dels gegants de la nostra cultura, sense vertigen. També, però, som fan d'una altra cita atribuïda a Ciceró: Si vis discere, doce("Si vols aprendre, ensenya"), o, dit d'una altra manera, Qui docet, discit (“Qui ensenya, aprèn”).
Així doncs, intent divulgar de la manera més amena possible unes matèries, el llatí i el grec, que tenen la mala fama de ser “llengües mortes”. Com a esquer faig servir l’etimologia, que m’ajuda a relacionar el món actual amb l’antiguitat clàssica. De fet, un alumne meu em va ajudar a posar nom a la meva obsessió per l’origen de les paraules: l'etimocefalàlgia.
Referents No puc sentir-me més identificat amb aquests versos del poeta menorquí Ponç Pons: Vici secret, passió mortal,/ estic fet de paraules ("Dillatari", ed. Quadrens Crema, 2005). També però m'identific amb el vers de J.V.Foix: "M'exalta el nou i m'enamora el vell" (Sol, i de dol, 1947)
Igualment compartesc les paraules que va pronunciar el 2015 el gran filòleg Joan Veny i Clar (Campos, 1932) en rebre el 47è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2015):
“Em plau reiterar que sóc un enamorat de les paraules. Xalo amb el dring dels fonemes, em fascina la força potent d’un significat, em meravella la frondositat de geosinònims entorn d’un concepte, em fa respecte un arcaisme cobert per l’òxid dels segles, m’entristeix el desús, la mort d’una paraula, m’anima com a senyal de vida el naixement de noves unitats, especialment quan són productes genuïns, de la creativitat dels nostres parlants, però m’emociona especialment conèixer l’origen d’un mot.”
Joan Veny també té clar com d'emocionant és la ciència de l'etimologia: "Arribar a les arrels d’un mot i resseguir-ne les seves mutacions formals i semàntiques és de les grans emocions que pot experimentar un lingüista empeltat de diacronista".
També em qued amb una cita del dramaturg irlandès Samuel Beckett (1906-1989): “Les paraules són tot el que tenim”.
A l'hora de definir el meu estat d'ànim, prenc unes paraules del filòsof italià Antonio Gramsci (1891-1937): “Sóc pessimista per intel·ligència, però optimista per voluntat”
Aquí teniu les meves reflexions sobre la situació del Llatí i el Grec a les aules. I aquí teniu una entrevista que em varen fer al Punt Informatiu Pollença arran d'una conferència.
Aquí teniu una entrevista que em va fer Pere Estelrich al seu programa "El crespúcle encén estels". És a partir del minut 29.
Acabaré aquesta presentació amb un poema de Borges, que parla del plaer de descobrir una etimologia en aquest poema titulat "Los justos":
Un hombre que cultiva su jardín, como quería Voltaire. El que agradece que en la tierra haya música. El que descubre con placer una etimología. Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez. El ceramista que premedita un color y una forma. El tipógrafo que compone bien esta página, que tal vez no le agrada. Una mujer y un hombre que leen los tercetos finales de cierto canto. El que acaricia a un animal dormido. El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho. El que agradece que en la tierra haya Stevenson. El que prefiere que los otros tengan razón. Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo.
En la meva tasca docent també tenc present aquest poema de Bertolt Brecht titulat “Mestre, aprèn!” (traducció de Feliu Formosa):
Aquí teniu el vídeo de la xerrada "La meravellosa història de les llengües del món" que vaig fer a la sala de plens del Consell de Mallorca (19/03/2019):
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/06/2018), reflexion sobre el sentit de les humanitats en l'actualitat:
I aquí teniu una entrevista que em varen fer Elisa Moya i Francesc Xavier Gras, alumnes de l'IES Premià de Mar de Catalunya. El motiu va ser el seu treball de recerca "A cada passa referents clàssics", dirigit per Margalida Capellà.
El 2015, amb el meu company periodista Felip Palou i l'humorista Xavi Canyelles, he posat en marxa "Via Corrupta: la ruta de la rampa". Es tracta d'una ruta dramatitzada pels carrers de Palma relacionats amb la corrupció d'aquests darrers anys. Jo m'he encarregat principalment de relacionar la corrupció actual amb la de l'antiga Roma. Aquest és el nostre vídeo promocional:
Aquí teniu la conferència íntegra que vaig fer a l'OCB de Manacor (19/12/2016) sobre les arrels paganes de les festes de Nadal:
Aquí teniu una altra conferència meva. Va ser a l'Escola Municipal de Mallorquí de Manacor (11/01/2018). Hi vaig parlar sobre "Dimonis, del món clàssic a l'actualitat":
En aquesta altra xerrada parl sobre "Amor i sexe al món clàssic" (25/11/2019):
Dríope transformada en lotus
.jpg "Hans von Aachen Zeus i Antíope, amb Cupido")
Apol·lo i Màrsias (1620), Bartolomeo Manfredi, Saint Louis Art Museum, Missouri
