Banner Top

“Governar” la nau de la vida

Per arribar a Ítaca hem de saber “governar” bé les nostres vides. Aquesta paraula prové del grec κυβερνάω, que volia dir “pilotar una nau” i que té altres derivats com cibernauta i cibernètica.

L’etimologia, doncs, ens indica que la vida humana es pot entendre com una navegació, sempre sotmesa a tants factors incontrolables. No debades, fer-se a la mar, com llançar-se a viure, implica l’assumpció d’un perill ja que la mar és imprevisible i no sempre està tranquil·la. Ens convé, per tant, pregar per tenir molt d’encert a l’hora de lidiar amb els temporals que ens vendran. Anam ben errats si pensam que el vent sempre ens bufarà a favor, per la popa. Hem d’assumir que la nostra navegació existencial és de final incert. Per desgràcia, massa sovint no feim cas a senyals premonitoris que ens adverteixen que hem de redreçar el rumb.

Medusa naufragi

El rai de la Medusa (Théodore Géricault)

Als polítics també se’ls desitja tenir encert en la “governació” de la nau de l’Estat. Varen ser els egipcis els primers a utilitzar aquesta metàfora, que després passà al món grec. Al segle VIII aC Homer, a la Ilíada, la insinua quan parla de Zeus com a kybernetes, “el pilot de la nau”. Seria, però, el poeta Alceu de Mitilene, del segle VI aC, qui popularitzà el tòpic literari de la nau de l’Estat. Ho feu en aquest poema (la traducció és de Maria Rosa Llabrés):

Em desconcerta la rebel·lió dels vents:
ve una ona rodolant per una banda
i una altra per l’altra, i enmig
ens arrossega la negra nau,
lluitant durament contra el pervers temps;
l’aigua ja cobreix el peu del màstil,
i pengen estrips de les veles destrossades;
s’amollen les ancles i els rems
les meves dues cames aguanten
entre cordatges de papir; només això em pot salvar,
però la càrrega ha caigut…

A Roma, al segle I aC Horaci també tractaria el tòpic literari de la nau de l’Estat a la seva oda 1, 14:

Oh nau, les onades et llençaran novament
a la mar. Oh, què fas? serva’t
amb força al port. No veus,
un costat ja sense rems,
el pal destruït pel lleuger llebeig,
com les antenes gemeguen i sense cordes
amb prou feines la quilla
podrà resistir
la mar brava? No tens ni el velam sencer
ni déus, als quals en la cruel dissort
puguis novament demanar ajuda.
Per molt que et vantis de ser filla noble
dels boscos del Pont i ostentis un llinatge
i un renom inútil: El prudent mariner no confia d'una popa guarnida. Tu, vigila
si no vols ser joguina dels vents.
Un dia em vas causar preocupació i angoixa
ara em dónes desig i una delicada cura.
Fuig dels mars que
banyen les formoses Cíclades.

Aquí teniu un llistat d'autors que també fan servir el tòpic de la nau de l'Estat.

Aquest article de La Vanguardia també en parla.

Articles del web relacionats:

El cosmopolitisme segons els clàssics

Al segle IV aC el grec Diògenes de Sínope, del corrent del cinisme, va ser el primer a definir-se com a cosmopolita o “ciutadà (πολιτής) del món (κοσμου)”. Aquest “filòsof caní”, enemic de qualsevol convencionalisme, no sabia pràcticament res de gran part de pobles del món. Amb aquesta expressió no volia dir que estava a favor d’un govern únic del món. Volia dir que, encara que no siguem membres d’una mateixa comunitat política subjecta a un govern únic, tots som conciutadans.

Diògenes insistia en la necessitat de preocupar-nos del destí de tots els nostres congèneres humans i no només dels que viuen en la nostra comunitat política. És la mateixa idea que al segle II aC propugnà el comediògraf romà Terenci en la seva cèlebre cita Homo sum, humani nihil a me alienum puto (“Home som, penso que res del que és humà m’és aliè”).

El cosmopolitisme de Diògenes també posava en valor la idea del diàleg, la capacitat d’interactuar des de l’escolta, la humilitat i el respecte, sempre amb la predisposició d’aprendre quelcom de l’altre. Aquesta visió cosmopolita del món seria seguida pels estoics i pels primers cristians. Al segle I dC Saule de Tars –conegut històricament com a sant Pau- escrivia això a la seva Epístola als Gàlates: “Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist (Ga, 3:28)”.

Sant Pau va dur a terme la seva tasca evangelitzadora sobretot a l’Àsia Menor, allà on va néixer i allà d’on era també natural Diògenes. A Roma, al segle II dC, emperadors estoics com Marc Aureli també defensaren el cosmopolitisme del filòsof grec: “Com és de proper el vincle entre un home i tota la raça humana, car és una comunitat no d’un poc de sang o de llavor, sinó de l’esperit”.

cosmopolitisme 400x200


Cosmopolitisme i nacionalisme
Al segle XVIII la Il·lustració europea rescataria de l’oblit la idea del cosmopolitisme de Diògenes. Aleshores fou vist com un complement del nacionalisme. Herder, el gran filòsof del romanticisme i del nacionalisme alemanys, creia que els pobles germanoparlants tenien dret de viure junts en una única comunitat política; amb tot, també va veure clar que el que era bo per als alemanys era bo per a tothom. Així, a diferència de gran part del seus coetanis alemanys, creia en l’autodeterminació política de tots els pobles del món.

Avui, doncs, en l’era de la globalització, el cosmopolitisme no s’ha d’entendre com una manifestació “guay”, sinó com una manifestació de respecte envers la diversitat cultural, envers totes les persones que integren la nostra tribu global. Aquest cosmopolitisme és una manera de combatre la indiferència, un dels mals de l’actual societat.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/06/2018), reflexion sobre el virus de la indiferència en l'actual societat de l'espectacle de la informació. Ho faig a partir de la cita de Terenci: Homo sum, nihil humanum a me alienum est (“Home som, res del que és humà em pot ser indiferent”):

 

Articles del web relacionats:

Quin sentit té la política?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/05/2019) reflexion sobre el sentit de la política. Ho faig a partir de la cita d'Aristòtil: ὁ ἄνθρωπος φύσει πολιτικὸν ζῶον (“L’home és, per naturalesa, un animal polític”):

 

Articles del web relacionats:
Etimologies cíviques
- L'esperançadora democràcia digital
Democràcia obsoleta
- Per què és tan difícil viure en societat?
Té sentit l'actual democràcia?
Atenes, la primera democràcia
-Sapere aude?

És Internet el nostre espia?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/05/2019) reflexion sobre la cara fosca d'Internet: el control sobre les nostres vides. Ho faig amb motiu del Dia Mundial d'Internet, que se celebra cada 17 de maig.

 

 

Per ampliar la informació és interessant el llibre "El enemigo conoce el sistema", de la periodista Marta Perano.

Articles del web relacionats:
La invasió dels idiotes
Democràcia obsoleta
L'esperançadora democràcia digital
L'origen medieval de l'@
- Realment Internet ens fa més lliures?
- Sant Isidor de Sevilla, un etimòleg patró d'Internet

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px