Banner Top
Antoni Janer Torrens

Antoni Janer Torrens

Desmuntant el mite de Grècia

Al segle XVIII, mentre Europa descobria Egipte, eren molts els escriptors romàntics, entre ells Byron o Shelley, que visitaven les desolades ruïnes gregues. Els seus escrits culminaren la idealització de l'antiga Grècia iniciada ja en el segle XV amb el Renaixement. La creativitat de l'Hèl·lade contrastava amb la de Roma, vista com la força militar i el poder.

Hi hagué veus que, tanmateix, s’encarregaren de desmuntar el mite. Fou el cas del filòsof alemany Friedrich Hegel (1770-1831). Al seu parer, aquella idealització era provocada per una nostàlgia malaltissa fruit de la sensació que sempre ha tingut la humanitat d'haver "estrenat" a Grècia un vocabulari polític i una manera de mirar el món que ens ha constituït posteriorment. No debades, es tendeix a sobrevalorar Grècia pensant que fou una mena d'època de plenitud. Amb tot, els estudiosos insisteixen a dir que aquella Grècia somniada mai no va existir: ni les columnes de marbre dels temples eren blanques, sinó pintades amb colors llampants, ni la democràcia tenia gaire a veure amb l'actual (a la d’Atenes només hi participava un 10 per cent de la població; ni les dones, ni els estrangers ni els esclaus tenien dret a votar).

Poble escollit?
L’hel·lenista Raül Garrigasait explica molt bé la recepció de la Grècia clàssica en el seu interessant llibre Els fundadors, que versa sobre la història de la Fundació Bernat Metge (Ara Llibres, 2020). A les pàgines 232 i 233 hi podem llegir les següents consideracions:

“Al segle XVIII, l’historiador de l’art autodidacte Johann Joachim Winckelmann es va imaginar Grècia com una humanitat ideal caracteritzada per virtuts com la serenitat, la grandesa, l’equilibri i l’harmonia. Per a ell els grecs eren un poble escollit que desconeixia la vergonya de la nuesa i les malalties venèries. Els marbres blancs, la dignitat humana dels herois de Sòfocles, encarnaven aquests valors. Així, els grecs eren una mena de supernosaltres, un ideal al qual hem d’aspirar per fer-nos dignes de nosaltres mateixos.

Al segle XIX es va formar una visió oposada: la idea que la literatura hel·lènica ens dona accés a un estadi de la humanitat més primitiu, més fort i més autèntic, no perquè sigui més harmoniós, sinó perquè encara no està sotmès a les repressions de la civilització moderna. Així, en els grecs, Nietzsche hi trobava un torrent incontrolable de vida dionisíaca, experiències de despersonalització, trencament de les normes; Freud hi veia un poble on les pulsions més fosques, com la de matar el pare i aparellar-se amb la mare, es manifestaven d’una manera més evident que entre nosaltres; l’hel·lenista James Frazer llegia els mites grecs al costat de les històries dels pobles anomenats salvatges. Tots tres representen la visió primitivista.

Durant el mateix vuit-cents es va anar consolidant l’aproximació historicista, que intenta comprendre els grecs en el seu context propi, com una civilització entre altres. L’historicisme pot mostrar, per exemple, les influències que Grècia rep de les diverses cultures de la Mediterrània i del Pròxim Orient. Aquest plantejament erosiona la vella idea de l’excepcionalitat hel·lènica i aquelles nocions mítiques de serenitat i equilibri; l’historiador Jakob Burckhardt va escriure que la idea de la felicitat grega és una de les falsificacions més grans dels judici històric.

Aquestes tres visions, la winckelmanniana, la primitivista i la historicista, són irreconciliables, però s’han anat acumulant sense eliminar-se mútuament. Avui dia queden rastres de totes tres. Les columnes neoclàssiques dels bancs i els edificis públics evoquen el prestigi de l’ordre serè de la Grècia winckelmanniana, i d’aquesta mateixa imatge d’harmonia es nodreix el turisme organitzat al voltant de la blancor dels marbres antics. El complex d’Èdip ha passat a la cultura popular i s’ha convertit en un clixé que fem servir per explicar-nos a nosaltres mateixos; la psicoanàlisi, reinterpretant la mitologia antiga, de vegades sembla la mitologia moderna per excel·lència. En els museus, en els documentals, en els grans projectes de divulgació, predomina la visió historicista, però és inevitable que hi treguin el cap moments winckelmannians o primitivistes”.

Articles del web relacionats:

Aquí teniu l'entrevista que em varen fer al programa "Luces en la oscuridad" de Gestiona Radio (04/12/2015) arran de la publicació del reportatge sobre l'origen egipci del poble grec publicat a la revista Clío:

 

Mites grecs, una llavor immortal

Avui la mitologia grega és ben present en el nostre vocabulari amb expressions com la “caixa de Pandora”, “sentir cants de sirena”, “caure en braços de Morfeu”, “la poma de la Discòrdia”, “el taló d’Aquil·les”, “ser un Adonis”, “ser una amazona” o “viure una odissea”. Els nostres signes del zodíac també fan al·lusió a éssers mitològics: Àries (toisó d’or que hagué d’aconseguir Jàson), Taure (toro en què es convertí Zeus per raptar Europa), Bessons (Càstor i Pòl·lux) o Lleó (el lleó de Nemea que matà Hèracles).

Sens dubte, els mites grecs, juntament amb els bíblics, són els que ens resulten més familiars. Ja han perdut la seva vinculació religiosa, però continuen essent vàlids com a univers de ficció, com a argument d’obres literàries i plàstiques i com a vehicle per a expressar emocions i pensaments d’una manera més subtil. El 1818, per exemple, Mary Shelley s’inspirà en la figura de Prometeu, el creador de la humanitat, per a la seva novel·la Frankenstein. La psicologia també ha tirat de molts de mites per batejar dolències com la síndrome d'Ulisses o el complex d'Èdip.

La conferència s'ofereix des del CACIM (Catàleg d'Activitats Culturals del Consell de Mallorca). La trobarau al final d'aquest document en l'epígraf "Xerrades sobre tradició clàssica".

Articles del web relacionats:

Mitologia per a profans. Manual per entendre la tradició clàssica d'Occident

Avui la mitologia clàssica és ben present en el nostre vocabulari amb expressions com "la caixa de Pandora", "sentir cants de sirena", "caure en braços de Morfeu", "el taló d'Aquil·les", "ser un Adonis" o "viure una odissea".

Mitologia per a profans, editat per Publicacions Abadia de Montserrat, és un manual per entendre la tradició clàssica d'Occident. El seu autor, Antoni Janer Torrens, filòleg clàssic i periodista, l'ha escrit amb un llenguatge amè i entretingut amb l'objectiu de donar a conèixer el nostre valuós llegat humanístic que desgraciadament perilla en l'actual societat utilitarista. Tots els referents clàssics que inunden les nostres vides quotidianes hi són explicats amb tot luxe de detalls. És un llibre ple de sorpreses, amb pinzellades d'etimologia, antropologia i sociologia del món clàssic.

En aquest enllaç teniu un tast del llibre.

Aquí teniu l'entrevista que em va fer Cristina Ros per a l'Ara Balears.

Aquesta és l'entrevista a Diario de Mallorca, feta per Maria López.

I aquesta altra de a l'Última Hora, feta per Adrián Malagamba.

Aquesta altra és per al programa "Els entusiastes" d'IB3 Ràdio.

Aquí teniu la ressenya del llibre a Diario de Mallorca feta per Pere Estelrich.

Aquí teniu la ressenya del llibre a càrrec del crític literari Pere Antoni Pons per al diari Última Hora (23/02/2010):

ERdE8V5X0AIyb2p

 

Aquí teniu una entrevista em feu Marta Bergas al programa "Illes i pobles" d'IB3TV:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px