Banner Top

Besades per a tothom

El 13 d’abril és el Dia Internacional de la besada. És un bon moment per reflexionar sobre l’etimologia i la tradició literària d’aquest gest ple d’amor. A l’antiga Roma besar-se en públic de manera efusiva estava mal vist; era considerat un acte que atemptava contra la moral. Aquests gestos de passió estaven reservats a la intimitat de la casa. Així doncs, a la Ciutat Eterna hauria estat difícil captar la famosa foto de Robert Doisneau on es veuen dos amants besant-se apassionadament al centre de París, enmig de la indiferència de tothom.

El bes (Robert Doisneau)
El bes (Robert Doisneau)
 

 

Una altra besada mítica
Foto per a la revista "Life" Alfred Eisenstaedt: mariner George Mendonsa que va fer el petó a una infermera a Times Square de Nova York (14 d'agost del 1945). El mariner estava eufòric perquè aquell dia se celebrava el final de la Segona Guerra Mundial. Aquesto foto, però, podria ser un cas d'agressió sexual. Així ho apunta aquest article.

beso eternidad
Escena de la pel·lícula "D'aquí  l'eternitat"
 

Igual que nosaltres, els romans coneixien diferents tipus de besades:

  • Osculum: és el bes amb els llavis tancats, no passional. És un diminutiu de la paraula llatina os, oris (“boca”). Essent el més cast de tots, l’osculum es feia en presència de terceres persones o en les cerimònies. Era l’únic bes permès a una dona en públic. Es creu que el costum de besar les mans als poderosos com a gest de submissió es va importar d’Orient en temps de Neró (segle I dC).

  • Savium: és l’autèntic bes passional, eròtic, amb llengua. Deriva de suavis (“suau”), que en anglès donà sweet (“dolç”).

  • Basium: en un primer moment, igual que savium, designava una besada eròtica; després, però, al·ludí a una besada afectuosa, el que es fa a la parella o als fills. Dels tres tipus de besos, aquest és l’únic que ens ha sobreviscut –de fet, les nostres paraules bes o besada deriven d’ella; petó, en canvi, té un origen expressiu.

Besades Roma

 

 

 
Besades de control d’alcoholèmia
Els romans feien servir les besades amb les seves dones com a control d’alcoholèmia. No debades, beure era vist com l’avantsala de l’adulteri, ja que una dona beguda podia perdre el control i cometre fàcilment una infidelitat. De fet, per això, les dones tenien prohibit beure vi a no ser que fos per prescripció mèdica. Per perseguir-les encara més es fixà l’ius osculi (“dret de besada”).

En el llit: el bes (Toulouse-Lautrec)
En el llit: el bes (Toulouse-Lautrec)
 
Amb aquesta norma la dona estava obligada a fer cada dia una besada al seu marit, el qual comprovava així que no havia begut. Si donava positiu, el càstig era una pallissa, el rebuig o fins i tot la mort.  L’historiador Valeri Màxim (segle I dC) justificava aquest càstig de la següent manera: “Qualsevol dona que estigui àvida de vi tanca la porta a la virtut i l’obre a tots els vicis”. Amb el pas del temps, tanmateix, les prohibicions es relaxaren i les dones pogueren gaudir també dels plaers de Bacus.

 

Els amants, de René Magritte
Els amants, de René Magritte
 
El bes de delicatessen
Del món oriental, a través dels romans, també ens ha arribat el gest que feim  per expressar l’admiració per un bon plat. Antigament es tractava, però, d’una pràctica que quedava reduïda dins l’àmbit religiós i tenia un significat ben diferent de l’actual. Amb freqüència, els fidels que volien mostrar el seu amor envers una divinitat no podien acostar-se a l’objecte sagrat, o bé perquè físicament els era inaccessible o bé perquè els estava prohibit. Aleshores desenvoluparen una besada a distància. Consistia a apropar als llavis els cinc dits de la mà tancada, fer el gest de fer una besada i tornar a obrir la mà de seguida. Els romans en deien iacere oscula o iacere basia (“llançar besades”).

El bes de delicatessen
El bes de delicatessen
 
Fora de l’àmbit religiós, aquest gest d’adoració es transformà en un gest de lloança davant el plaer estètic, sovint dirigit a una dona. Ara, però, el reproduïm davant d’una exquisidesa culinària però també quan ens persignem en entrar en un església. No debades, el gest de la senyal de la creu cristiana acaba amb una besada a la mà.

'El petó furtiu' (1787), de Jean-Honoré Fragonard. Ermitage, Sant Petesburg, Rússia.
'El petó furtiu' (1787), de Jean-Honoré Fragonard. Ermitage, Sant Petesburg, Rússia.
 
El bes al moribund
El “bes al moribund” és un altre tipus de besada que també ens ha arribat fora, però, del seu àmbit originari. A l’antiga Roma era comú que l’amant o un familiar del moribund el besés a la boca per rebre l’ànima de la persona que deixava aquest món. Encara avui dia el significat de la besada com a camí per “traspassar” quelcom de persona a persona és ben viu. Així quedà constatat el 2003 en un àmbit tan aliè a la mort com fou la cerimònia dels premis de música de l’MTV. Aleshores la premsa coincidí a interpretar el bes de la cantant Madonna a la també cantant Britney Spears com el traspàs de poders: Spears s’havia convertit en la nova reina del pop.


 

En el món dels morts també es parla de la "Mors Osculi" o la besada de la mort. En aquest article en trobareu més informació.

Escultura del cementeri de Poble Nou
Escultura del cementeri de Poble Nou


El poema sobre besades més famós de la literatura llatina fou el que dedicà el poeta satíric Catul (segle I aC) a la seva amant Lèsbia. Aquí teniu la seva versió original (Catul, V) amb traducció de J.I. Ciruelo i J. Juan):
 
Viuamus mea Lesbia, atque amemus,
rumoresque senum seueriorum
omnes unius aestimemus assis!
Soles occidere et redire possunt;
nobis cum semel occidit breuis lux,
nox est perpetua una dormienda.

Da mi basia mille, deinde centum
Dein mille altera dein secunda centum
Deinde usque altera mille deinde centum!
Dein, cum milia multa fecerimus
Conturbabimus illa ne sciamus,
Aut ne quis malus invidere possit
Cum tantum sciat esse basiorum.
 
Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos,
i el xiu-xiu dels vells massa seriosos
considerem-lo del valor d’un as.
El sol pot pondre’s i tornar a sortir:
a nosaltres, quan la breu llum s’apagui,
ens tocarà dormir una nit perpètua.

Fes-me mil petons i cent més després ,
després mil més, després els cent segons,
després fins a mil més i després cent.
Després, quan molts milers ens n’haurem fet,
els embolcallarem per no saber-los,
no fos que un malastruc pugui envejar-nos
en saber que hi ha hagut tants de petons.
 

Catul i Lèsbia
Catul i Lèsbia
 
Aquí teniu un vídeo de "This is art" sobre el misteriós bes d'una escultura de Rodin:

Aquí teniu un article de l’antropòleg Roger Costa que explica des de quan ens besam.

Aquest altre article explica per què ens besam.

Aquí teniu un article ben interessant de Mònica Planas titulat "La crisi del petó".

Aquí teniu un reportatge que parla del països on besar-se en públic està mal vist.

També és interessant aquest article del diari Ara (17/03/2017) de Sílvia Soler. Es titula "Fem-nos petons".

Aquí teniu un article del filòleg Gabriel Bibiloni que parla sobre el verb petonejar.

Aquí teniu un article que parla sobre les besades a l'antiga Roma.

Aquí teniu més imatges de besades i amor. En aquest article trobareu altre besades històriques.

Aquí teniu la famosa escena de "Cinema Paradiso" de les besades censurades.

Per inspirar-nos tenim la cançó de Prince, Kiss ("besa'm"):



I per acabar aquí teniu una classificació de les millors besades de pel·lícula:



I per acabar, el gran "Bésame mucho", de Sara Montiel:



Articles del web relacionats:
Valent Sant Valentí
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu
Morir d'amor
L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria

  • Publicat a Amor

Estimar té un preu

Article ampliat de l'Ara Balears (23/04/2014)

Avui, festivitat de Sant Jordi, és un dia per dir “t’estim” sense embuts. Amb tot, si hem de ser fidels a l’etimologia d’aquesta paraula, podem començar a preparar la nostra cartera. Una de les monedes que feren servir els romans s’anomenà aes, donat que estava feta de “bronze”. Precisament aquest és el terme que trobam en el verb que ens ocupa (aestimare). No debades, en el seu origen hi ha un sentit de valoració econòmica: es tractava de donar un preu a alguna cosa. En català aquesta noció es conserva plenament en expressions com: “El preu estimat de la joia és de dos-cents euros”.

La resta de llengües romàniques expressen la idea d’estimar amb verbs que contenen altres arrels llatines. En castellà, per exemple, “querer” ve de quarere, que vol dir “buscar” i d’on beuen també disquisició, adquirir, qüestionar, conquerir, exquisit, inquirir, requerir, perquisició (“pesquisa”, en castellà), requisit, enquesta i, en castellà, “querencia”, “cualquiera” i “siquiera”. El francès (“aimer”) i l’italià (“amare”), en canvi, provenen d’amare, present també en el mot mare.

La boda (Pieter Brueghel el Vell, c. 1563). Viena. Kunsthistorisches Museum)
La boda (Pieter Brueghel el Vell, c. 1563). Viena. Kunsthistorisches Museum)


Per ventura avui hi haurà parelles que es comprometran i esdevindran així marit i muller o, el que és el mateix, espòs o esposa, de manera que en castellà “vivirán con esposas (manilles en català) toda la vida” –més sort tenen els consorts. Són paraules que deriven del llatí spondere (“prometre”, “oferir”), d’on tenim també respondre, espontani, responsable, correspondència, corresponsal o respons (cant litúrgic). En aquesta llista no podem deixar d’afegir-hi sponsor, que és un llatinisme que ens arribat, a través de l’anglès, de manera incorrecta amb el significat de patrocinador. En l’àmbit jurídic romà, però, un sponsor era el “fiador”, “qui responia davant l’incompliment del deutor”.

Noces romanes, Giovanni Muzzioli (segle XIX, Museu Cívic, Trieste)
Noces romanes, Giovanni Muzzioli (segle XIX, Museu Cívic, Trieste)


A diferència del que entenem avui, en un primer moment els esposos no eren els que ja estaven casats, sinó els que estaven promesos. Aquesta idea es manté en la paraula esposalles (“esponsales” en castellà) o esposori, que és la cerimònia prèvia al matrimoni, consistent en el compromís mutu de casament. És el moment en què el jove demana la  de la seva estimada. A l’antic dret romà, la manus tenia el sentit de pàtria potestat; les dones sempre havien d’estar sota la mà d’un tutor, ja fos el seu pare o un germà seu. Així doncs, quan el baró demanava la mà a la jove, el que sol·licitava en realitat era la seva tutela per fer-se càrrec d’ella. Tanmateix, a partir del segle I aC els matrimonis foren sine manu (“sense mà”), de manera que la dona ja no es casa per obligació, sinó per consentiment.

Parafernàlia
Antigament el dot era molt important. Era el que la dona “donava” al marit per fer front a les càrregues del matrimoni. A la Grècia clàssica la dona, quan es casava, no només aportava el dot (φερνη), sinó també els seus béns personals, que, literalment, estaven a un costat (παρά) del dot (φερνη) i, per tant, constituïen la parafernàlia. Avui aquesta paraua ha canviat de significa: al·ludeix a l’ampul·lositat de certes cerimònies. El canvi de significat es produí a finals del segle XVIII quan parafernalia passà a designar no ja els bens propis de la dona casa, sinó la impedimenta, un nom despectiu del bagatge que porten els soldats i que dificulta la seva mobilitat.

L’anell de casat no deixar de ser una metàfora del jou (iogum) que etimològicament tenalla els cònjuges. Aquest mateix jou llatí el trobam en altres paraules com junyir, jugular, juxtaposar, ajuntar, conjunció, subjuntiu, adjunt, conjuntura, conjunt, disjuntiva, conjugar, subjugar o ajuntament.

Sobres bodes i divorcis
A l’hora de casar-se, els promesos es juraven amor etern, és a dir, feien els seus vots, en llatí vota (plural de votum), d’on naixeria boda. Tothom felicitava la nova casada, la nova nupta. De nova i novus sorgiria la paraula noviïs o nuvis. Resulta curiós, doncs, que en el seu origen llatí, els esposos eren els compromesos a casar-se i es convertien en nuvis un cop casats –res a veure amb el significat que donam avui a aquestes paraules.

Repas de noces à Yport  (Alain Fourié)
Repas de noces à Yport (Alain Fourié)


En català, un altre sinònim per a boda és el plural de
noces, terme que prové del verb nubere (“cobrir amb un vel”), d’on ve també nigul o núvol –quan qui es casava era l’home es deia uxorem ducere (“portar la dona”). Després de les noces, la parella s’instal·lava en una casa i per això es deia que estaven casats. La tradició diu que, fins que la mort els separàs, havien de “viure feliços i menjar anissos” (“vivir felices y comer perdices”, en castellà). En tot cas, en els seus orígens, les noces no eren pròpiament l’acte formal del matrimoni, sinó la festa que anava a continuació. Per això, en les rondalles de mossèn Alcover trobam frases com “se va fer es casament i llavò ses noces”.

La cerimònia de les noces romanes contenia alguns costums que ens poden recordar bastant els actuals: la signatura del contracte matrimonial (
tabulae nuptiales) en presència de testimonis; la cena nuptialis, que habitualment pagava el pare de la núvia; el costum d’aixecar en braços la núvia perquè no tocàs el llindar amb el peu, cosa que suposadament donava mala sort. Però potser l’escena més curiosa per a nosaltres es produïa durant la deductio o acompanyament de l’esposa a casa del seu nou marit: aquest, de sobte, fingia arrabassar la nova nupta dels braços de la seva mare, i ella s’havia de mostrar espantada i s’hi havia de resistir; es tractava d’una simple formalitat, un simulacre que recordava el rapte de les sabines.

Paraula de Buda
Paraula de Buda

Després de casats, en alguns casos la convivència poty ser insuportable, de manera que n’hi ha que no dubtaran a demanar el divorci perquè cadascú pugui tirar per camins diferents. No debades, la paraula, que conté el prefix dis- (separació), deriva de verto, verti, versum (“girar”), d’on tenim també universitat, aniversari o adversitat.

Els que s’estalviaran el tràngol del divorci són els que no s’han casat perquè el seu amor no s’ha vist correspost. És el que li passà al gran poeta romà Catul (segle I aC), que es va sentir ignorat per la seva estimada Lèsbia. Li va escriure dos versos del tot eloqüents:

Odi et amo. Quare id faciam, fortasse requiris.
nescio, sed fieri sentio et excrucior.

“Odio i estimo. Com m'ho faig, potser em demanes.
No ho sé, però sento que és això el que em passa, i em torturo”


Hem de fer cas a Sèneca. Si vis amari, ama (“Si vols ser estimat, estima”).

Paraula de Sartre
Paraula de Sartre


En aquest enllaç trobareu pintures sobre l'amor.

Aquí teniu un article sobre etimologies de la família. No us podeu perdre tampoc la carta que va escriure l'escriptor nord-americà John Steinbeck (1902-1968) al seu fill quan li va dir que s'havia enamorat.

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre el ritual de noces a l'antiga Roma.

Aquí teniu una article de Xavier Díez sobre el poliamor.

Aquí teniu unes reflexions sobre l'amor d'Eva Illouz, autora del llibre "¿Por qué duele el amor?":

 

Aquí teniu un fragment de la pel·lícula "El lado oscuro del corazón". Reflexiona sobre l'amor i la possessió:




Al Nou Testament, a la Primera carta als corintis (12, 31-13, 13), trobam el següent fragment que parla del "camí incomparable de l'amor":

Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident. 2 Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. 3 Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.

4 El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, 5 no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; 6 no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; 7 tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.
8 L'amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües s'acabarà, que el do de conèixer serà també inútil. 9 Ara els nostres dons de coneixement i de profecia són limitats. 10 Però quan vindrà allò que és perfecte, serà inútil allò que és limitat. 11 Quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d'ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants. 12 Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. 13 Mentrestant, subsisteixen la fe, l'esperança i l'amor, tots tres; però l'amor és el més gran.

Aquest fragment de Sant Pau és cantat en grec en l'escena final de la pel·lícula "Blau":

 

Jaime Gil de Biedma també té uns versos molt bons sobre l’amor. Són del poema “Pandémica y celeste”. Diuen així:


“[…] Para saber de amor, para aprenderle,
haber estado solo es necesario.
Y es necesario en cuatrocientas noches
-con cuatrocientos cuerpos diferentes-
haber hecho el amor. Que sus misterios,
como dijo el poeta, son del alma,
pero un cuerpo es el libro en que se leen.
Y por eso me alegro de haberme revolcado
sobre la arena gruesa, los dos medio vestidos,
mientras buscaba ese tendón del hombro.
Me conmueve el recuerdo de tantas ocasiones…[…]”

 

Aquí teniu un article interessant sobre l'amor. Es titula: "L'amor etern és bioquímicament possible".

Aquí teniu informació sobre el tòpic literari "Omnia vincit amor".

Aquí teniu el Diccionario de motivos amatorios en la literatura latina.

Aquí teniu un article titulat "Per què diem t'estimo?"

Aquí teniu la cançó de Joan Manel Serrat: "Els vells amants":



Aquí teniu una fantàstica cançó d'amor, "What A Wonderful World", de Sam Cooke:

 

I aquí teniu la fantàstica canço del Beatles We Can Work It Out ("Ho podem solucionar"). Parla d'una segona oportunitat en una parella en crisi:

Tanmateix, la millor declaració d’amor és aquell poema del manacorí Miquel Àngel Riera, inclòs en el poemari "El Pis de la badia":

Et diré que t'estim, lluitant amb la tristesa
que m'ofega a moments malgrat tot, malgrat tu.
Et diré que t'estim fent acte de presència
per sentir-me més viu, més de ple en aquest món
on adopta el meu cos la forma d'un llenguatge
amb el qual et puc dir, al vol de la carícia,
que estic trist perquè pens que la vida em curteja,
i també que t'estim. T'ho diré davant gent,
onsevulla, a tothora, en sentir-me capaç
de dir-ho amb nous matisos pel camí dels calfreds.
T'ho diré de rampell, al matí a mitjan feina,
traient el cap enmig de tants de noms que em volten
sense aconseguir més que un foc d'estellicons.
Escriuré que t'estim amb geroglífics propis
pels murs dels excusats dels cinemes de barri
vora aquells mots gravats al cim de la tristesa
que, empetitint la meva, els veig i em fan plorar.
Et diré que t'estim a les cinc de la tarda
quan els àngels condormen amb les ales plegades,
pels pollancres del parc. Pensaré que t'estim
en estar-nos besant, a cos sencer, certíssims,
dins la cambra silent, en punt, enmiquelada,
aquideçà d'un món que ignoram si existeix.
Faré senyals de fum cap allà on et trobis,
t'enviaré coloms amb mots d'escampadissa
travessant un espai d'impossibles distàncies.
T'ho diré de bell nou dins l'ascensor que ens puja
al pis de la badia, on fa fresca i fa tu,
i passaré les tardes, si torna la tristesa,
buidant calaixos plens de dirés-que-t'estim.


A vegades ens costa verbalitzar el nostre amor envers algú. Ja ens ho diu la cançó “Words don’t come easy” (“Les paraules no vénen fàcilment”), de F.R.David


També podem cantar la cançó "Te amaré" de Miguel Bosé:

 

 Com veis, doncs, l’amor és un autèntic joc lingüístic!

Articles del web relacionats:
Cupido concupiscent
-
 L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Valent Sant Valentí
-
 Les metàfores de l'amor
-
 Sant Jordi, un mite universal

I aquí teniu un monòleg del genial Rubianes sobre la solteria:

  • Publicat a Amor
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px