Banner Top

Morir d’amor

En el món clàssic ja trobam històries que ens parlen del tòpic romàntic de morir d’amor. Una d’elles és la de Píram i Tisbe, que inspirà l’obra Romeu i Julieta, de William Shakespeare. Píram i Tisbe eren dos joves d’una gran bellesa que vivien a l'antiga Babilònia,  en cases veïnes. Aquesta proximitat va fer néixer l’amor entre ells. Els seus, pares, però no aprovaven aquella relació.
 
Per poder-se veure, un dia els dos enamorats decidiren escapar-se junts. Varen establir un lloc i una hora per trobar-se; aquella nit enganyarien els guardes i es veurien al costat d’un sepulcre, on hi havia un arbre ple de mores blanques i una gran font. Tisbe va ser la primera a arribar. Tot seguit una feroç lleona que acabava de caçar, es va apropar per beure aigua de la font. Aleshores Tisbe, espantada, es refugià a la cova més propera. Mentre corria, però, se li va caure el vel que tapava el seu cap, i que, uns segons més tard, va agafar i destrossar la lleona.
 
Quan Píram va arribar al sepulcre, va veure al terra el vel tacat de sang. Desconeixent que es tractava de sang de la felina, ràpidament va deduir que la seva estimada havia mort. I per unir-se amb ella a l’inframón, decidí treure’s la vida, clavant-se una espasa al pit. La sang de Píram va esquitxar la morera que hi havia al costat del sepulcre. D’aquí el color del seu fruit. En sortir de la cova, Tisbe es topà amb aquella tragèdia. Desconsolada, ella també va voler seguir les mateixes passes que el seu estimat. Un altre cop es vessà sang per amor.

Tisbe troba el cos de Píram
Tisbe troba el cos de Píram
 
El 1597 William Shakespeare va tenir molt present el mite de Píram i Tisbe per a la seva obra Romeu i Julieta. Aquesta tragèdia també tracta la història d’amor entre dos joves enamorats que, malgrat l’oposició de les famílies, decideixen lluitar pel seu amor i casar-se clandestinament. Un seguit d’infortunis també conduiran la parella al final més tràgic i romàntic: la mort.

Romeu i Julieta
Romeu i Julieta
 
El mite de Píram i Tisbe inspiraria una altra obra skakesperiana: Somni d’una nit d’estiu (1595), que relata la complicada història d’amor entre diferents parelles: Lisandre, Hermia, Demetri i Helena. Els joves es veuen obligats a casar-se amb qui no volen, estant enamorats d’altres persones. En la literatura castellana també podem trobar la pervivència del mite clàssic a Los amantes de Teruel, que parla de la història d’amor entre Diego de Marcilla i Isabel de Segura.

Leandre i Hero
Una història similar a la Píram i Tibe és la de Leandre i Hero. Hero era una sacerdotessa dedicada al culte d’Afrodita, la deessa de l’amor. Vivia en una torre a Sestos, juntament amb els seus pares, en un extrem de l'Hel·lespont, l’estret que, al nord del mar Egeu, avui separa Àsia d’Europa. Era tant bella que fins i tot Apol·lo i Eros la desitjaven. Ella, però, s’enamorà Leandre, un jove d’Abidos, a la costa oposada de Sestos. Fou, per sort, un amor correspost que, tanmateix, acabà en desgràcia.

Hero i Leandre
Hero i Leandre


La relació no rebia el suport dels pares d'Hero, que era sacerdotessa. Davant d'aquesta situació, els amants varen decidir veure's en secret. Així, cada nit Leandre creuava nedant l’estret que els separava. Perquè es pogués orientar bé, Hero encenia una torxa que col·locava a la finestra de la seva habitació de la torre. Així varen passar moltes nits junts, amb el temor a ser descoberts, que obligava a Leandre a tornar molt d'hora cap a Abidos.

Hero i Leandre (Keller)
Hero i Leandre (Keller)


Una nit, però, quan Leandre estava nedant per trobar-se amb l’estimada, va esclatar una tempesta i la torxa s’apagà. L’endemà, Hero trobà el cadàver del seu estimat al peu de la seva torre. Aleshores, empesa pel gran dolor i desconsol que sentia, s’estimbà des de dalt de la seva torre. En honor al mite es va construir La Torre de Leandre, que actualment es coneix com a La Torre de la Donzella, situada a l'estret del Bòsfor, que divideix la ciutat d’Insanbul.

La torre de Leandre
La torre de Leandre


El mite de Leandre i Hero ha servit com a font d'inspiració per a molts autors, com per exemple Christopher Marlowe, que va escriure una versió de la història que acaba quan Hero i Leandre es fan amants. Milorad Pavic també en va escriure una versió, titulada "La cara interna del vent (la novel·la d'Hero i Leandre)". També podem resseguir el mite en algunes obres teatrals, com per exemple l'obra de Ben Jonson anomenada "Bartholomew Fair". De poesia trobem el Sonet XXIXde Garcilaso de la Vega, i el poema "Idili. Leandre i Hero", de Ignacio de Luzán. Francisco de Quevedo i Ramon Campoamor també li han dedicat molts poemes.


 

Anaxàrete i Ifis
Més tràgica la història d’amor protagonitzada per Anaxàrete i Ifis. Anaxàrete era una donzella xipriota molt altiva. Contínuament menyspreava les peticions del pastor Ifis, que estava profundament enamorada d’ella. Desesperat, el jove es va penjar a l’entrada de la casa d’ella.

Gravat de Virgil Solis - Ifis i Anaxàrete
Gravat de Virgil Solis - Ifis i Anaxàrete


Anaxàrete, tanmateix, no s’immutà davant d’aquell suïcidi. El dia del funeral guaità per la finestra per veure passar la trista comitiva d’Ifis. Aquella mostra d’insensibilitat indignà tant Afrodita, la deessa de l’amor, que convertí la jove en una estàtua de pedra. Aquesta estàtua, anomenada Venus Prospiciens (“la Venus que mira cap endavant”), es guardava en un temple de Salamina de Xipre.

La dissortada Dido
En el llibre IV de l’Eneida de Virgili també trobam una altra història de mals d’amor. És la que protagonitzaren Dido, reina de Cartago (actual Tunis) i Eneas, l’heroi troià a qui els déus havien encomanat la missió de fundar una nova Troia (la futura Roma).

Dido i Eneas  (Pierre Narcisse Guerin, 1815)
Dido i Eneas (Pierre Narcisse Guerin, 1815)

En arribar Eneas a Cartago, Dido encara estava de dol per la mort del seu marit Siqueu. En veure’l, però, el seu cor torna a bategar amb força. “Quin hoste extraordinari és el qui ha arribat aquí a la nostra casa!”, exclama. Dido consulta a la seva germana Anna si ha de continuar fidel al seu marit difunt o bé llançar-se als braços d’Eneas. La germana ho té clar: “¿És que consumiràs tota la teva joventut en el dol del viduatge i no coneixeràs els dolços infants ni les joies de Venus?”. Dido, fàcil de convèncer, s’abandona a la seva passió.

Crema la infeliç Dido i, trasbalsada, vaga per tota la ciutat, talment com una cérvola atesa de sobte per una sageta que de lluny li clavà, dins els boscos de Creta, el pastor que l’encalçava amb fletxes: li deixà clavat sense adonar-se’n el ferro volàtil, i ella fuig i tresca les forests i les gorges dictes, però roman enganxada al seu flanc la canya mortífera. Ara la reina s’emporta Eneas pel mig de la vila i li mostra orgullosa l’opulència de Sidó i de la ciutat prompta a acollir-lo: comença a parlar i s’encalla enmig de la frase; (...) Després, quan se’n separa, quan, al seu torn, la lluna esblaimada amaga la claror i els estels que tomben aconsellen de dormir, tota sola es tortura al seu palau desert i s’ajaça damunt el llit que ell ha deixat.
 
Eneas es queda una temporada llarga a Cartago, amb la reina. Júpiter, però, alarmat per aquesta actitud, ordena a Mercuri, el missatger dels déus, que baixi a la terra per recordi a l’heroi troià la missió que té de fundar una nova Roma. A l’acte, Eneas ordena preparar la flota, però en secret, perquè Dido no ho sàpiga. Tanmateix, Dido se n’acaba assabentant. Aquests són els durs retrets que fa al seu amant traïdor:

“¿Esperaves també, pèrfid, poder dissimular un tal sacrilegi i abandonar, sense que jo me n’adonés, la meva terra? ¿Ni el nostre amor no t’atura, ni els teus juraments d’ahir, ni la cruel mort que Dido sofrirà? (...) Si almenys, abans de la teva fugida, jo hagués tingut de tu algun fill, si jo veiés jugar un petit Eneas a la meva cort, que si més no retirés al teu rostre, no em creuria, de veritat, del tot traïda i desemparada”.
 
Quan Dido veu la flota troiana mar enllà, maleeix Eneas i tots els seus descendents, i els promet, per part de Cartago, enemistat eterna. Anticipa, així, les terribles Guerres Púniques que entre els segles III i II aC enfrontaren Cartago i Roma:

“Vet aquí les meves pregàries, vet aquí l’últim vot que amb la sang se m’escapa. Quant a vosaltres, oh tiris, empaiteu amb els vostres odis la seva estirp i tot el llinatge que en naixerà, i oferiu a les meves cendres aquests presents fúnebres. Que no hi hagi mai cap amistat ni cap aliança entre els nostres pobles. Aixeca’t, qui que siguis, nascut dels meus ossos, tu, el meu venjador (=Anníbal), per perseguir amb el foc i el ferro aquests colons dardanis, ara, més tard, cada vegada que en tindràs la força. Ribes contra ribes, mars contra mars, armes contra armes, és el que impreco: que lluitin els nostres pobles, ells i llurs descendents!”

El suïcidi de Dido (Sachi Andrea, 1599-1661)
El suïcidi de Dido (Sachi Andrea, 1599-1661)


Els cartaginesos també eren coneguts com a tirs, ja que provenien de la ciutat de Tir, a l’actual Líban. Arran d’aquesta maledicció de Dido contra els descendents del troià Eneas, avui tenim l’expressió “tirs i troians”. Fa al·lusió a dos enemics irreconciliables.

Dido se suïcida amb la mateixa espasa d’Eneas. Anna, la seva germana, corre al seu costat i intenta salvar-la. És llarga l’agonia de Dido. Juno, però, deessa favorable a Cartago, intervé:

Aleshores l’omnipotent Juno, compadida del seu llarg sofriment i de la seva difícil agonia, despatxà Iris des de l’Olimp perquè alliberés aquella ànima que es debatia amb els lligams dels seus membres. (...) Iris, doncs, coberta de rou, amb les ales de safrà, reflectint a través del cel mil colors diversos sota els raigs oposats del sol, descendeix volant i s’atura damunt del cap moribund. “Aquest sagrat tribut, jo tinc l’ordre de portar-lo a Dis (= Plutó, rei dels inferns), i t’allibero d’aquest cos.” Així diu, i amb la seva dreta talla el cabell (els antics creien que ningú no podia morir si abans Prosèrpina, muller de Plutó, no li arrancava un cabell ros que tot vivent havia de portar al cap). I al mateix temps tota el calor de Dido es dissipà i la seva vida s’esvaí dins les aures.

La mort de Dido (Reynolds)
La mort de Dido (Reynolds)

Aquí teniu el lament de Dido a la seva germana (que aquí nom Belinda) a l'òpera de Henry Purcell:



I aquí teniu la famosa cançó d'Édith Piaf
La vie en rose (1947). Parla sobre com el seu amant li fa veure la vida en color rosa. Des de llavors, nombrosos músics han versionat el tema i, actualment, Madonna la inclou a la seva gira Rebel Heart Tour. A més, dóna títol a la pel·lícula biogràfica protagonitzada per Marion Cotillard.




Aquest vídeo parla sobre el suïcidi d'Ofèlia:

 
En aquest enllaç trobareu pintures sobre l'amor.

Aquest article parla del tòpic literari amor post mortem. I aquest altre del tòpic foedus amoris ("pacte d'amor").

Articles del web relacionats:
L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
Cupido concupiscent
Femme fatale, l'origen del mite
Filemó i Baucis, amor incondicional fins a la mort

Miguel Bosé canta "Morir de amor":



Camilo Sexto té "Vivir así es morir de amor":



L'italià Gianni Bella assegura que "De amor ya no se muere":



I aquí teniu la fantàstica cançó "Muertos de amor":



I aquí teniu unes quantes cançons de "Los Pecos" sobre el mal d'amor:





Aquí teniu un debat sobre el mal d'amors del programa "Para todos la 2" de TVE:


  • Publicat a Amor

Valent Sant Valentí: la història d'una manipulació

Sant Valentí ens té el cor robat. En la història del cristianisme hi ha fins a tres personatges que porten aquest nom marca de valentia (< ualens, “valent”). El que s’ha fet més famós és un sacerdot cristià mort un 14 de febrer del segle III dC. A l’aleshores emperador Claudi II el Gòtic  (214-270 dC) no li agradà gens que Valentí, bisbe de la ciutat italiana d’Iteramna (Terni en l’actualitat), es dedicàs a casar en secret alguns soldats. Considerava que les obligacions conjugals no eren compatibles amb la sacrificada vida militar.
 
Aviat, doncs, aquell oficiant de matrimonis furtius seria decapitat. Sobre la seva tomba Júlia, la filla d’un oficial romà que havia recuperat la vista gràcies a Valentí, hi plantà un ametler de flors rosades. D’aquí que l’ametler sigui símbol d’amor i amistat duradors. Avui les relíquies del sant reposen a la seva ciutat natal, a la regió d’Úmbria.
 
Lupercalia, el Sant Valentí a l’antiga Roma
Tanmateix, segons una teoria, Sant Valentí, com altres festivitats cristianes, tendria uns orígens pagans, en aquest cas, les Lupercalia, que els romans celebraven al voltant del 14 de febrer. Agafaven el nom de Faune, romanització del grec Pan, déu de la fertilitat i de la sexualitat masculina. Faune, d’aspecte animalístic, tenia per sobrenom Luperc ja que  recordava la lloba (lupa) que havia alletat els bessons Ròmul i Rem, els pares fundadors de la mítica de Roma -el protagonisme final, amb tot, se l’endugué Ròmul.

Lupercalia
Lupercalia
 
Les Lupercalia tenien un simbolisme especial. D’acord amb algunes línies d’investigació, evocarien la “resurrecció” que havien experimentat els fundadors del caput mundi després que, un cop abandonats al riu Tíber per la seva mare Rea Sílvia, haguessin estat recollits per la famosa lloba. El tret de sortida es donava quan un sacerdot sacrificava un moltó (mascle de l’ovella castrat) en honor a Faune. La cerimònia tenia lloc a Roma en una gruta prop de mont Palatí, allà on, segons la tradició, la lloba havia trobat els bessons abandonats.
 
Amb la sang del moltó (animal considerat impur) el sacerdot ungia el front d’un grup de joves, els luperci, que de seguida sortien de la gruta pràcticament despullats. Aleshores emprenien una cursa esbojarrada pels carrers de Roma. Mentre corrien proferien tota mena d’obscenitats i, amb una corretja feta amb les restes de l’animal sacrificat, anaven donant fuetejades a tothom qui es posava davant seu -el fuet venia a emular el membre viril.

Luperci, donant fuetades
Luperci, donant fuetades
 
Amb tot, el principal objectiu dels luperci eren les dones en edat de ser mares. Es creia que aquelles fuetejades contribuïen a la seva fecunditat. De fet, les dones no les evitaven; consideraven que era una forma que els déus els asseguressin descendència. En canvi, els homes estomacats entenien que aquells cops els purificaven i els permetien, per tant, entrar “nets” en el nou any, que aleshores començava al març.
 
Juno Februata
Una altra teoria, tanmateix, diu que els orígens pagans de Sant Valentí no serien les Lupercalia, sinó la festa que els romans celebraven en honor a Juno Februata o Juno Februa, la deessa de les purificacions i del matrimoni. No debades, el mes de febrer agafa el nom d’aquesta festivitat. Durant la seva celebració els homes fadrins participaven en una espècie de loteria: d’un recipient treien bitllets de paper que portaven escrits els noms de les dones fadrines de la seva comunitat. La parella resultant formava una relació temporal que sovint acabava en matrimoni. Al segle IV, amb el cristianisme com a religió oficial de l’imperi romà, el volgué rebatiar la festa de Juno Februata com la “Festa de la Purificació de la Verge Maria”.
 
La cristianització i comercialització de la festa
Sant Valentí com a patró dels enamorats el 14 de febrer seria establert el 498 pel papa Gelasi I. Llavors l’Església volgué cristianitzar una festa pagana que considerava massa lasciva o sanguinària. La comercialització de la festa arribaria el 1840 de la mà de l’empresària nord-americana Esther A. Howland. Va ser ella la precursora de la venda de targetes regal amb motius romàntics, que tenien Cupido (Eros), el déu romà de l’amor, com a principal protagonista. Les venia a la llibreria que regentava el seu pare a Worcester (Massachusetts). I l’èxit va ser immediat.
 
El 1969, però, la festa deixà de tenir el vistiplau de l’Esglèsia. Atès el misteri que envolta el personatge cristià, el Vaticà, sota el pontificat de Pau VI, retirà Sant Valentí del calendari catòlic –es mantenia la data amb sant, però sense celebració. Tanmateix, els grans centres comercials ja s’havien apropiat del sant. Segur que, si avui aixecàs el cap de la tomba i veiés en què s’ha convertit la seva onomàstica, diria: “tapa, tapa”.

Sant Dionís, Dia dels Enamorats valencians
Al País Valencià el Dia dels Enamorats és el 9 d’octubre, el dia de la Diada Nacional, que coincideix amb l’onomàstica de Sant Dionís, patró dels forners i pastissers. Se celebra amb la Mocadorada o Mocadorà. El homes regalen a les seves estimades un mocador ple de dolços fets de massapà amb la forma d'elements propis de la pirotècnia i de les fruites i hortalisses valencianes. Aquests dolços representen els queviures de l'horta de València que els habitants de València oferiren a Jaume I i a la reina Violant d'Hongria el 9 d'octubre del 1238, dia de la seva entrada triomfal a capital del Túria.

Mocadorada
Mocadorada


El Nou d'Octubre es començà a celebrar a partir de 1331. Al Principat de Catalunya, el Dia dels Enamorats és el 23 d’abril. Coincideix amb la Diada de Sant Jordi i és una evolució de l’antiga Fira dels Enamorats que se celebrava a Barcelona. A la Xina, en canvi, el dia de l’amor es festeja tradicionalment el setè dia del setè mes del seu calendari lunar i s’anomena Qi Xi o festa del doble set.


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/02/2017), reflexion sobre la celebració de Sant Valentí en l'era de l'amor 2.0.

Hi haurà qui pensarà que Sant Valentí, com l'amor, és una gran mentida. D'això parla aquest curtmetratge:


Aquí teniu 20 frases del cinema memorables amb l'amor com a protagonista.

Aquest vídeo del programa "El hormiguero" d'Antena3 parla d'un interessant experiment de 36 preguntes per a enamorar-se:




Aquestes són les 36 preguntes per a enamorar-se.

Articles del web relacionats:
- Roma segons Ròmul?
Per què som cristians?
Cupido concupiscent
- Sant Jordi, un mite universal
L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
La vulgarització de l'amor platònic
Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu


Aquesta és la gran cançó del dia de Sant Valentí: "Será porque te amo":



Per acabar, aquí teniu un altre cant a l'amor: "Love is in the air", de John Paul Young:

 

  • Publicat a Amor
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px