Banner Top

Les metàfores de l'amor

L’amor, com la vida, és ple de metàfores. Sovint és presentat en clau bèl·lica. Aquí en teniu alguns exemples extrets de l’extraordinari llibre “Metáforas de la vida cotidiana”, de George Lakoff i Mark Johnson.


És conegut per les seves abundants i ràpides conquestes.
Va lluitar per ell, però la seva amant va vèncer.
Fugí davant dels seus avanços (insinuacions).

El va perseguir implacablement.
Lentament va guanyant terreny amb ella.
El subjugà.
L’assetgen els pretendents.

S’ha de defensar d’elles.
Reclutà l’ajuda dels seus amics.
S’alià amb la seva mare.
Si he vist un matrimoni desigual (aliança), és aquest.

L'amor segons Woody Allen
L'amor segons Woody Allen

L’amor, però, també pot ser vist com un viatge, amb totes les adversitats que implica:

Mira si hem arribat enfora.
Estam en una cruïlla.
Haurem d’emprendre camins separats.
Ara no podem tornar enrere.
No crec que aquesta relació vagi enlloc.
On som?

Estam encallats!
És un camí llarg, ple de clots.

Aquesta relació és un carreró sense sortida.
Aquesta relació s’enfonsa.
El nostre matrimoni fa aigües.

Per parlar de les contrarietats de l’amor, aquí teniu un poema del manacorí Miquel Àngel Riera (De Poemes a Nai, 1965):

T'estim, però me'n fot. No em resta gaire
de suportar la humiliació del vòmit
vital que és estimar. Ja fineix l'hora
dels finestrals oberts, les dents polsoses,
les taques de pantaix per les solapes
i dels taurons pels músculs o dreceres.
Se'm fonen tots els ploms de la mà dreta
sols que et toqui amb dos dits, arrapadissos,
per integrar-te en mi. Però s'hi encenen
aurores boreals que són contagis.
T'estim, però me'n fot. Som a l'espera
del llamp reblanidor que ens amalgami
i t'encasti en mi tant, que pugui dir-te:
—Ja t'estim tant, que et pots morir quan vulguis.


Articles del web relacionats:
Cupido concupiscent
-
 L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Valent Sant Valentí
Estimar té un preu

En aquest enllaç trobareu pintures sobre l'amor.

  • Publicat a Amor

Les metàfores de la vida

A casa nostra només viatjam metafòricament amb les paraules. A Grècia, però, literalment, viatgen amb metàfores com el bus o el tren. I és que al país hel·lè han volgut donar un significat més ample a una de les seves paraules més genuïnes -ve de la preposició μετά (“més enllà”) i del verb φορεῖν (“portar”). Aquesta mòbil metàfora grega equival a la nostra paraula transport, que hem adoptat del llatí trans- (“d'un lloc a un altre”) i de porto (“portar”), d’on ve també port.
 
Si volem, doncs, viatjar amb metàfores haurem d'anar a Grècia. Els més mandrosos, però, sempre tendran l'opció de fer volar la imaginació amb la gran quantitat de metàfores que inunden la nostra vida quotidiana. No debades, vivim envoltats de segons sentits. Així ho assegura el gran lingüista Jesús Tuson en el seu llibre Això és (i no és) Allò (2008), inspirat en l’obra Metaphors We Live By del lingüista George Lakoff i el filòsof Mark Jhonson:

“¿Com podríem escriure, ara com ara i en la nostra cultura, una crònica esportiva sense referències a la guerra i a la violència, sense parlar de defenses i ariets, atacar i atacants, rematar i derrotar, canonades i fins i tot afusellaments? Per bé o per mal (més aviat, això segon), en aquesta cultura nostra, qualsevol competició esportiva s'associa a la guerra, a l'esperit bèl·lic, a l'enfrontament. I [...] les metàfores diuen molt sobre com som, sobre els patrons amb què organitzem el nostre imaginari. Per les nostres metàfores ens coneixeran i ens coneixerem”.
 
Metàfores quotidianes
Tuson assegura que “entre les accions humanes que ens donen matèria metafòrica és la guerra el metaforitzador principal”. En dóna bastants exemples: “afusellem els altres amb les nostres respostes feridores i acabem per desarmar-los i per vèncer-los; ens atrinxerem en les nostres decisions; hi ha qui conquereix la vicepresidència d’una empresa empaitant els competidors; [...] les associacions de veïns s’han mobilitzat davant la precarietat dels serveis socials als barris... I parlem sovint de bàndols, planes majors, sabotatges, setges, treves i victòries”.

L’autor d’Això és (i no és) Allò aporta molts més exemples per demostrar que les metàfores són el nostre pa de cada dia. Així, el temps és assimilat als diners (l'ordinador ens estalvia moltes hores de feina i ens fa guanyar temps); les coses bones es troben amunt i les dolentes avall (té un esperit molt elevat/ la seva salut s'ha ensorrat); les teories són edificis (els fonaments del creacionisme no s'aguanten); l'ensenyament és aliment (no em puc empassar això que diu el professor); o bé l'amor és un viatge (hem arribat molt lluny). “I ara –diu Tusón- la pregunta és aquesta: com podríem expressar tot això renunciant a les metàfores; això és, fent l'exercici, ascètic i inútil, de convertir-ho tot, absolutament tot, en expressions estrictament literals, despullades de ressonàncies, de dobles o triples sentits?”

I les reflexions no s'acaben aquí. “Comencem a veure -insisteix Tuson- que hi ha expressions que no les podem entendre tal com sonen. [...] Un individu físicament tou pot ser qualificat de dur i, en el cas contrari, a una persona atlètica li pot escaure l'adjectiu tendra, si el seu caràcter i el seu capteniment així ho justifiquen. [...] Tenim la urgència d'associar tot el que ens envolta, i que ens inquieta, a pautes familiars. Hem de reduir allò estrany a això conegut, a això nostre. I és aquesta la raó per la qual hi ha tantes metàfores que tenen com a punt de referència el cos humà i les seves parts: el món extern a nosaltres és ple de caps, ulls, boques, mans, braços, cors, pulmons i peus. Les viles tenen caps i cors, i el camp que les envolta és el seu pulmó. El mar té braços, entrades estretes i allargades, en les costes. Els transports subterranis tenen boques (i també les armes, ai!) [...]”.

Tuson alerta, però, del perill de les metàfores. No debades, algunes poden tenir un gran poder de tergiversació o d’ocultació de determinades realitats horribles. En aquest sentit, al seu parer, la que se’n du el primer premi està continguda en la resposta que un polític va donar als periodistes quan faltaven pocs dies per a la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 92: “Hi ha petites coses a la rerabotiga que estem intentant optimitzar”. Es trata de tota una lliçó de llenguatge políticament correcte”.

No podem, doncs, defugir les metàfores. Tal com recorda Tuson, “les metàfores formen part inexcusable no tan sols de la nostra manera de parlar, sinó també (i molt principalment) de la nostra manera de pensar, d'entendre el món i de categoritzar-lo”.

Aquí teniu un enllaç de l'escriptor i poeta mallorquí Miquel Àngel Llauger. Conta l'anècdota d'un poeta metafòric.

Aquí teniu un interessant treball titulat "Les metàfores com a procés cognitiu".

Penis, un pinzell penjant

Una de les metàfores genitals més universals consisteix a comparar el membre viril amb la coa dels animals. Al món romà la coa dels quadrúpedes era coneguda com a penis (del llatí pendeo, “penjar”). I aquest fou el terme que també s’emprà com a eufemisme per referir-se al fal·lus (< φαλλός), que en llatí també era conegut col·loquialment com a mentula (“verga”). Curiosament, aquesta “coa” metafòrica dels romans s’ha convertit per a nosaltres en un cultisme que únicament conserva ja el seu sentit anatòmic.

Una selfie ben curiosa
Una selfie ben curiosa


A part de penis, el pendeo llatí (“penjar”) també va donar pensar. O sigui, ja és ben cert, almanco des del punt de vista etimològic, que, en l’actual “fal·locràcia”,  els homes pensen amb el penis! I a molts d’ells el penis els fa ser uns autèntics pendons (de vida dissoluta); no debades, van d’un lloc a un altre, pendulant

origen guerraEl 1989 l'artista Orlan feu una versió pròpia de "L'origen del món" de Gustave Courbet (1866). La titulà "L'origen de la guerra"

El diminutiu de penicillus (“coeta”) s’aplicava, també en sentit metafòric, a l’estri dels pintors, per la seva similitud innegable amb la coa dels animals. D’aquí ve, doncs, pinzell –en alemany també es diu Pinsel; en anglès, en canvi, pencil és un llapis i paintbrush és un pinzell.

 

Mapa lingüístic europeu del penis
Mapa lingüístic europeu del penis



Penicil·lina miraculosa
En medicina també es recorr al penicillus llatí per donar nom a les estructures anatòmiques que tenen forma de pinzell, com els penicil·lis. De manera similar degueren pensar els científics del segle XIX quan batejaren com a Penicillium un gènere de fongs diminuts amb forma de pinzells fins.

El 1929 es produí una de les passes més transcendentals en la història de la medicina: el bacteriòleg anglès Alexander Fleming (1881-1955) va descobrir per casualitat que el penicillium tenia substàncies antibiòtiques que acabaven amb les infeccions: havia nascut la penicil·lina, nom format amb el sufix –ina, indicatiu de “substància procedent de”, present també en termes com aspirina, insulina o morfina. La penicil·lina fou un dels primers antibiòtics comercialitzats. Amb ella, per primera vegada els metges pogueren combatre amb eficàcia pneumònies, meningitis i altres infeccions bacterianes mortals.

Manneken Pis (Brussel·les)
Manneken Pis (Brussel·les)

Els cobdiciosos penis petits
Crida l’atenció que les escultures clàssiques tenguin penis petits. Això, però, té una explicació. Els grecs associaven un penis petit i no erecte amb la moderació, una de les virtuts que formaven part de l’ideal de la masculinitat. Ja ho defensava el comediògraf Aristòfanes en la seva obra Els núvols: “Pit sa, espatlles amples, llengua curta, glutis forts i membre petit”.

Dorífor (Policlet, 440 aC)
Dorífor (Policlet, 440 aC)

En contraposició, el penis gran definia l’home vulgar, salvatge i bàrbar –així eren representats els homes d’edat avançada o els borratxos. En època moderna, però, amb l’auge de la pornografia, aquesta concepció fàl·lica ha canviat. Ara la mida sí que importa.

Sàtir (imatge de l'esperit salvatge) amb penis erecte
Sàtir (imatge de l'esperit salvatge) amb penis erecte


Sinònims de penis són titola (d’origen expressiu) o carall. Segons Corominas, aquesta darrera paraula provindria del verb llatí caro (“cardar la llana”), que acabà significant “tenir coit” -la mateixa arrel té el verb cardar, sinònim de l’acte sexual.

La paraula carall la podem trobar igualment en la toponímia. A Pollença (Mallorca), a Cala de Sant Vicenç hi ha la serra del Cavall Bernat. En realitat no va referència a cap cavall, sinó a una roca enorme vertical amb connotacions fàl·liques. Durant l’època medieval carall era un topònim corrent per a designar roques que evocaven, per la seva forma, el membre viril. Amb el pas del temps, però, es defugí aquesta metàfora per considerar-la indecent.

Les “pollas” dels “gilipollas”
Com a paraula vulgar de penis que també s’ha imposat per via de la metàfora, tenim polla, que en el món de l’ornitologia és una gallina jove i que està relacionada amb el verb pul·lular, derivat del llatí pullulo (“brotar”) -en viatjar a Xile, hem d’anar en compte perquè la “polla nacional” és una loteria. En castellà, però, la “polla” també s’empra com a sinònim d’al·lota jove, d’on vendria l’insult “gilipollas” (carallot o colló en català).

A principis del segle XVII Baltasar Gil Imón de la Mota ocupava el càrrec de fiscal del Consell d’Hisenda. Segons les cròniques de l’època, aquest alt funcionari sempre acudia a qualsevol acte social amb les seves tres filles amb la intenció de trobar-los algun promès. El problema era que aquelles tres “pollas” no eren molt espavilades ni tampoc agraciades físicament.

És per això que, quan Gil Imón apareixia amb les seves filles a una festa, les males llengües començaven a dir “Ahí va de nuevo don Gil con sus pollas”. D’acord amb aquesta teoria, l’associació d’idees fou inevitable i aviat l’enginy popular hauria fusionat en un sol concepte l’estupidesa i les filles del fiscal. Tanmateix, la RAE apunta com a etimologia de “gilipollas” la paraula caló jili (“innocent”, “càndid”).

Cròniques de l’època que parlens de l’etimologia de “gilipollas”
Cròniques de l’època que parlen de l’etimologia de “gilipollas”


El famós penis de Rasputin
Un dels famosos penis de la història és el de Grigori Rasputin. Va ser un monjo i curandero rus de finals del segle XIX que va fer de conseller de l’últim tsar de Rússia, Nicolau II. Era molt carismàtic i tenia fama d’estar sonat, però, sobretot, de tenir una vida sexual molt dissoluta. Tanmateix els historiadors no han trobat proves que justifiquin aquesta vida llicenciosa.

Grigori Rasptuin (1869-1916)
Grigori Rasptuin (1869-1916)


El 1916 Rasputin, que en rus vol dir “bifurcació”, va ser assassinat a Sant Petersburg. Després de ser tirotejat, el seu cos va ser llançat a un riu. La llegenda diu que, un cop trobat el seu cadàver, se li extirpà el cor i fou castrat no se sap per què. Des d’aleshores el seu membre fou considerat una relíquia i va donar tombs per tot Europa. El 2004 un metge assegurà tenir-lo i l’exposà al museu eròtic de Sant Petersburg que gairebé va obrir a posta i que encara es pot visitar. Està guardat dins un pot amb un líquid especial que evita la seva putrefacció. No sabem si aquest membre viril realment és el de Rasputin. El cert, però, és que les seves mides impressionen. Té 30 centímetre i és bastant gruixut

Penis de Rasputin, al museu eròtic de Sant Petersburg
Penis de Rasputin, al museu eròtic de Sant Petersburg



El 1978 Rasputin seria mundialment conegut gràcies a la cançó homònima que li dedicà el grup de música disco alemany Boney M.



Bobbit, l’exitosa vida d’un penis decapitat
En època moderna, el penis més mediàtic ésel del soldat nord-americà John Wayne Bobbit. El 1993 la seva dona, Lorena Bobbit, cansada dels maltractes que rebia, va aprofitar que Bobbit dormia per tallar-li les seves parts nobles. De seguida la dona, amb el penis a una mà, va sortir espaordida de casa en cotxe. En veure que el que duia a una mà la molestava per conduir, el va llançar per la finestra.

Mentrestant, Bobbit va despertar xop de sang i, lògicament, fet un fera. Lorena no trigaria a ser capturada. Gràcies a les seves indicacions, la policia va poder localitzar aquell penis decapitat. El va posar en un cub ple de gel i se l’endugué a l’hospital, on, després de nou hores de quiròfan, va poder ser reimplantat al seu antic amo.

El membre reimplantat va cicatritzar a la perfecció i de seguida va estar en condicions per complir amb les seves funcions sexuals. Bobbit, però, no en quedà satisfet. Amb els doblers que féu venent la seva història als mitjans de comunicació va decidir sotmetre’s a una altra operació per augmentar la mida del seu penis. I amb aquest nou potencial Bobbit es reconvertí en actor porno.

John Bobbit en la seva faceta d’actor porno
John Bobbit en la seva faceta d’actor porno
 

I què va passar amb Lorena Bobbit? Un jurat la va declarar innocent per patir a l’instant del delicte una “trastorn mental transitori”. Va ser, però, internada durant 45 dies en un centre psiquiàtric. Després, va crear una fundació dedicada a donar protecció i ajuda psicològica i social a dones maltractades. Ah!! I es va tornar a casar al cap de poc temps. No sabem si el seu marit dorm tranquil.

A l'article "El sexe i la llengua" teniu tota una lliço de cultura popular de Jaume Adrover.

Aquí teniu un article interessant titulat "Hic habitat felicitas: memoria del falo"

Articles del web relacionats:
Sobre el priapisme i l'onanisme
Fal·lus fascinants
El tabú de la masturbació
Orgies, crònica d'una mentida
- El clítoris, quina gran descoberta
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px