Banner Top

On són els artistes de la “ceja”?

 
Article publicat a l'Ara Balears (03/03/2017)

L’estamenejada és important i els antics artistes progres de la “ceja” de Zapatero callen per vergonya de tot un país. Trenta-sis anys després del 23-F, s’ha tornat a consumar un altre cop d’Estat contra la democràcia espanyola. Fa set dies, la setmana de l’efemèride del “todo el mundo al suelo” de Tejero, ens vàrem haver de llançar de bell nou al terra, presos per la indignació i la humiliació. Encara ens n’estam recuperant.
 
A l’espera de la sentència del Suprem, l’Audiència de Palma ha deixat en llibertat sense fiança el corrupte Iñaki Urdangarin, condemnat a sis anys i mig de presó pel cas Nóos. L’exduc “empalmado” ja és a Ginebra comptant els dies per al desenllaç feliç al costat de la seva estimada infanta, de supina ignorància tal com reconegué ella mateixa davant del jutge. Mentrestant, tots nosaltres pagam a la infame parella el seu daurat exili devora del riu Roine amb l’incondicional patrocini de La Caixa.

La infanta i Iñaki es riuen de nosaltres
La infanta i Iñaki es riuen de nosaltres
 
La Justícia és benèvola amb els poderosos i implacable amb els més dèbils. Les comparacions no són odioses. Fa tres anys l’Audiència de Palma no esperà el dictamen del Suprem i envià directament a la presó l’expresidenta d’Unió Mallorquina, Maria Antònia Munar, condemnada a sis anys sense llibertat pel cas Can Domenge. La corrupció, doncs, és qüestió de casta.
 
El darrer a rebre ha estat Valtònyc. Un dia abans que la Urdangarin retornàs tot xalest al seu refugi reial, el rapper mallorquí rebia la notificació de la resolució del judici emprès contra ell per Jorge Campos, el president ultradetà del Círculo Balear. El veredicte fa feredat: tres anys i mig de presó per injuriar la Corona i per fer enaltiment del terrorisme en les seves cançons. És gairebé la mateixa pena que ha caigut a l’expresident Jaume Matas per haver ajudat el cunyat del rei a saquejar les nostres arques públiques. Encara és ben hora que la Justícia perseguesqui amb el mateix ímpetu altres manifestacions anticatalanistes, feixistes, xenòfobes, homòfobes i misògines que cada dia circulen per Internet.

Valtònyc (foto de l'Última Hora)
Valtònyc (foto de l'Última Hora)
 
Per dissimular la seva parcialitat, el mateix dia que es comunicava la sentència del cas Nóos, la Justícia pontificava amb “severitat” sobre el cas de les targetes black. Els expresidents de Caja Madrid i Bankia, els “pulcres” Miguel Blesa i Rodrigo Rato, s’enfronten, respectivament, a 6 anys i 4 anys i mig de presó per haver sostret, amb les seves targetes, una doblerada d’unes entitats rescatades amb els nostres impostos. També, però, està per veure si la seva condemna serà rebaixada pel Suprem. En qualsevol cas, es tracta d’una pena baixa tenint en compte els tres anys de presó que passà l’exuemita Bartomeu Vicens per una causa menor: haver pagat al seu comptable 12.000 euros de doblers públics per un informe plagiat d’Internet.

El
show, però, continua. El veredicte del cas Noós i de les targetes Black coincidí en el dia amb una altra sorpresa escandalosa: l’anunci de la Fiscalia General de l’Estat de fer una renovació a fons de 35 llocs clau en el ministeri fiscal. Entre les víctimes d’aquesta “purga” hi ha Manuel López Bernal, que acaba de denunciar greus pressions durant la seva investigació al president de Murcia, Pedro Antonio Sánchez, del Partit Popular. Mariano Rajoy ha dit prou després de conèixer la primera sentència del cas Gürtel sobre finançament irregular del PP. Tres dels seus antics acòlits, Francisco Correa, Pablo Crespo i Álvaro Pérez el Bigotes, ja són a la presó per complir una condemna de tretze anys.

Els grans corruptes, Rato i Blesa
Els grans corruptes, Rato i Blesa
 
Per tapar les seves pròpies vergonyes i les de la monarquia, ara el PP fa servir tota l’artilleria judicial contra el procés sobiranista català. Qualsevol estratègia és vàlida per preservar la unitat d’Espanya en plena crisi econòmica i moral. Bé ho sap l’exministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz. Basta recordar les seves perverses maniobres amb l’exdirector de l’Oficina Antifrau de Catalunya per cercar casos de corrupció d’ERC i CDC.
 
El PP actua a lloure amb la complicitat d’un esmaperdut PSOE, a qui la corrupció també toca de ben a prop a l’Andalusia de la patriota presidenciable Susana Díaz. Fa un mes la jutgessa instructora dels seus casos, Mercedes Alaya, ja va denunciar la greu pèrdua d’independència del gremi de la judicatura. Espanya es riu a cara alta de la famosa separació de poders de Montesquieu.


Munar i Matas, tractats de diferent forma per la Justícia
Munar i Matas, tractats de diferent forma per la Justícia
 
La deessa Iustitia, ja sense la bena la ulls i amb la balança pel terra, se sent violada. Ja no té ningú que li compongui cap cançó protesta, ni Serrat, ni Sabina, ni Bosé, ni Víctor Manuel, ni Ana Belén. S’han quedat afònics d’ençà que el 2008 s’entusiasmaren amb l’ edulcorada Espanya de Zapatero. Avui clama al cel el mutisme dels antics artistes progres de la “ceja” davant la flagrant instrumentalització de la justícia. Abans, es manifestaran a favor de l’alliberació dels presos polítics de Veneçuela. Dels suposats intel·lectuals espanyols, millor no parlar-ne. Fa temps que, ofuscats per una catalanofòbia recalcitrant, s’han begut l’enteniment. Qui pot sentir-se orgullós d’aquesta Espanya de democràcia tan minsa i castradora? Qui pot trempar encara amb ella?

No us podeu perdre aquesta intervenció de Luis Pastor, demanant-se on són avui els cantautors:



I aquí la cançó "Poetas andaluces" del grup "Aguaviva" (1970) feta a partir d'unes paraules de Rafael Alberti contra la dictadura:



Articles del web relacionats:
Corruptes amb el cor romput
Llatí per a corruptes
Les arrels clàssiques de la corrupció
Tots som Lucrècia
-
 La infanta no sap llatí
- Si Ciceró aixecàs el cap
Ave, Caesar Matas
La justícia, l'art que ens fa iguals?

Compte amb els púnics!

Els nombrosos casos de corrupció que s’estan destapant aquests darrers anys ens estan deixant noms ben curiosos. El darrer és l’operació Púnica, que de moment s’ha saldat amb 51 detinguts. No té res a veure, però, amb les famoses guerres púniques amb les quals romans i fenicis es disputaren l’hegemonia de la Mediterrània durant els segles III i II aC. És un nom xifrat que al·ludeix al líder de l’operació, Francisco Granados, ex secretari general del PP de Madrid i mà dreta d’Esperanza Aguirre.
 
Sembla que, per evitar sospites entre els implicats, la Unitat Central Operativa (UCO) de Guàrdia Civil va triar el nom científic llatí de l’arbre “granado” (magraner, en català), que dóna “granadas” (magranes, en català): Punica granatum. Punica fa referència a l’arbre en si (que en llatí era un substantiu femení) i granatum al malum granatum (poma plena de grans, d’on tenim granada en català). Curiosament en llatí mal també és malum. Deu ser per això que el fruit prohibit, que al Gènesi no surt especificat, es va traduir en llatí com a malum, és a dir, “poma”. I deu ser per això que, en parlar de corrupció, es diu que les pomes podrides (mala mala) s’han de treure de la cistella per evitar que les altres es podreixin.
 
El nom llatí del magraner remet al seu color vermellós (punica), porpra, que en grec era φοῖνιξ. Els hel·lens utilitzaren aquesta paraula per batejar els seus grans rivals marítims, els fenicis. Feia referència al color amb què aquell poble de Tir (ciutat de l’actual Líban) solia pintar les seves naus. Amb elles arribaren devers el segle IX aC al nord d’Àfrica, a Tunísia, on fundaren Cartago, prop de Tunis. Aquesta ciutat va créixer tant com a colònia que, amb el temps, acabà substituint en importància la seva metròpoli, Tir. D’aquí que sovint es parli de fenicis i de cartaginesos per referir-se al mateix poble.

Itineraris fenicis
Itineraris fenicis
 
Des de Cartago, els fenicis feren el salt a la península Ibèrica, que anomenaren Isephanim (“terra de conills”), que més tard donaria en llatí Hispania. Allà fundaren Gader (Cadis), una privilegiada talaia que els permeté controlar millor el trànsit comercial tant d’una banda com l’altra de l’estret de Gibraltar. Aleshores Eivissa fou vista com un punt estratègic per a les rutes d’Occident.  La Pitiüsa major era, juntament amb Formentera, un blanc fàcil, ja que, de l’arxipèlag balear, ambdues illes eren les menys poblades i, per tant, les més fàcils d’ocupar. A Mallorca i Menorca, en canvi, les bel·licoses tribus talaiòtiques, els temuts foners, eren un obstacle per a qualsevol tipus d’assentament –precisament, en llengua fenícia Balears vol dir “terra dels mestres de la fona”.
   
Ara, amb una magrana a la boca, segur que els detinguts de l’operació Púnica voldran conèixer més detalls dels seus avantpassats púnics. Des de la presó hauran de llegir llibres d’història amb la certesa que els seus actes no quedaran impunes, és a dir, sense càstig (poena en llatí). El mateix passa amb la resta de detinguts d’altres operacions policials amb noms igual de cridaners. No debades, tenim l’operació Gürtel (“corretja” en alemany en al·lusió al líder de la trama corrupta, l’empresari Francisco Correa) o l’operació pokémon, que agafa el nom del popular videojoc –l’alt nombre d’implicats recorda els centenars de pokémons que hi ha (uns 600). I la cirereta del pastís és el cas Urdangarín, també conegut com el cas Nóos. El duc “empalmat” va posar aquest nom a la seva entitat “sense ànim de lucre” perquè, en paraules seves, és un enamorat de la filosofia grega –νόος vol dir “intel·ligència”, la que li ha mancat, a ell.
 
Tanta corrupció és un escàndol, tal com diu la cançó homònima de Rafael.
 


 Articles del web relacionats:

 

 

 

 

 

La fi de l'omertà?

Article publicat a l'Ara Balears (05/10/2014)
 
A Espanya durant massa temps s’han callat massa coses. La setmana passada Jordi Pujol, durant la seva compareixença davant el Parlament català, va encendre totes les alarmes: “Si talles una branca, cau una branca i tots els nius que hi ha fins a caure l'arbre sencer”. Era la resposta airada del fins fa poc molt honorable president a la “causa general” que, a parer seu, s’ha obert en contra seva arran de la seva confessió de frau fiscal. D’aquesta manera, qui durant vint-i-tres anys governà els destins de Catalunya es referia tàcitament a la famosa omertà, la llei del silenci que permet a la màfia siciliana actuar impunement. El 2005 el socialista Pasqual Maragall, aleshores al capdavant de la Generalitat, s’atreví a trencar amb aquest codi d’honor. Afirmà que l’anterior govern convergent de Pujol tenia “un problema” per haver cobrat “un 3% de comissió” en l’adjudicació d’obra pública. Tanmateix, el dirigent del PSC va haver de rectificar en ser amenaçat per CiU de no participar en la reforma de l’Estatut.

 
Mariano Rajoy també coneix de prop els perills de trencar l’omertà. Va ser un exregidor seu a Majadahonda (Madrid), José Luis Peñas, qui el 2007 destapà el cas Gürtel, la presumpta trama de corrupció del PP que, de moment, entres d’altres persones, ja ha costat la presó a Luis Bárcenas, d’extresorer dels populars. L’any passat el diari El Mundo va publicar els textos telefònics (SMS) que suposadament s’intercanviaren el president del Govern espanyol amb el seu antic comptable. "Luis, nada es fácil, pero hacemos lo que podemos” li escrigué Rajoy per tranquil·litzar-lo quan estava essent investigat per la justícia. Un cop entre reixes, però, Bárcenas ja ha començat a “cantar” i no ha dubtat a reconèixer el presumpte finançament irregular del PP i el pagament de sobresous a la seva cúpula.

 

A casa nostra, Jaume Matas, avui també a la presó, és una altra víctima del trencament de l’omertà. El seu malson començà el 2008, havent perdut les eleccions autonòmiques. Llavors la Fiscalia obrí diligències informatives a partir d’unes denúncies anònimes sobre el suposat suborn i maneig de doblers negres en la compra i decoració del seu “palauet” palmesà. Després es destaparien altres escàndols de corrupció com el cas Palma Arena o el cas Noos. Davant l’evidència, l’expresident balear s’hagué d’empassar la famosa frase que pronuncià el 2007 en d’haver-se entrevistat amb el fiscal general de l’Estat per tractar l’esclat del cas Andratx: “Mallorca no és Marbella”.
 
Ara el pres segovià Matas s’ha sentit novament traït per un altre dels seus, Aina Castillo, exconsellera de Sanitat. Amb l’alè d’Anticorrupció al clatell i dolguda amb l’actitud prepotent del seu antic cap, aquesta nova “penedida” l’ha senyalat com el màxim responsable d’haver donat l’ordre de manipular, a favor de l’empresa Dragados, el concurs de la construcció de l’hospital Son Espases. Un altre dels tòtems de la política balear, Maria Antònia Munar, bé sap també què és la fredor de l’alta traïció en aquest nostre petit regne insular de la “Cosa Nostra”. “D’aquí a Hollywood”, digué anys enrere amb to altiu davant l’expectació que aixecà una de les seves primeres compareixences als jutjats. Aleshores lamentava haver de patir “la pena del telediario”. Avui que ja es troba encarcerada el seu somni promet fer-se realitat. No debades, ella i el seu antic soci de govern, Jaume Matas, són figures prou atractives per a inspirar a Hollywood una nova entrega de la saga El padrí. I pel que fa a la pena mediàtica, a la líder de l’extinta Unió Mallorquina li deu pesar més compartir recinte amb els seus delators, abans aduladors a sou. Així tenim el trist honor de ser la comunitat amb més polítics corruptes a la presó.

Tàndem corrupte Matas i Munar
Tàndem corrupte Matas i Munar
 
Durant els dotze anys d’època de bonança econòmica en què presidí el Consell de Mallorca, sa princesa de la corrupció vivia a costa de l’omertà. Un dels seus projectes estrella, el desdoblament de la carretera Palma-Manacor, és un clar exemple de la seva manera tan siciliana de governar. Una persona es negà a pagar comissions a canvi d’obtenir una sortida viària al seu restaurant. La seva denúncia a Anticorrupció fou clau per destapar el cas Peatge. Tal violació a la llei del silenci li suposà tot tipus de pressions –vendettas, seguint la terminologia mafiosa- per a les quals va haver de sol·licitar protecció policial. Es desemmascarava així la cara fosca de les “carreteres a la mallorquina” de les quals tant bravejava la llavors totpoderosa Munar.


 
 
Ara Mallorca viu immersa en una altra trama de corrupció. El cap de la policia local de Calvià ja és a la presó per haver participat presumptament en una xarxa d’extorsió a empresaris del carrer Punta Ballena. El famós vídeo del “mamading” va obrir la capsa dels trons. Recentment ha aparegut mort Javier Pierotti, un dels primers empresaris a denunciar ja fa temps les corrupteles en aquests “500 metres de la vergonya”, en paraules del president Bauzá. La víctima, que passava per greus problemes econòmics i de salut, havia deixat clara en una missiva la seva intenció de suïcidar-se. Sempre ens quedarà, però, la incògnita de saber si aquest fatal desenllaç estaria relacionat amb les coaccions que havia rebut per fer de “fiscal”. Tot plegat fa pensar que a casa nostra l’omertà, que sovint compta amb la complicitat dels mitjans de comunicació, encara és una càrrega massa feixuga, malgrat les boques que no han volgut callar. I en les altes esferes de la política, tal com apuntà el president Pujol, la llei del silenci pot ser més clamorosa.

Aquí teniu la canço de Pau Alabajos titulada Omertà:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px