Catalunya encadenada

Article publicat a l’Ara Balears (22/09/2014)

 
Espanya viu víctima dels seus mals ancestrals. El 1898 suposà un cop moral molt fort per a la “madre patria” amb la pèrdua colonial de Puerto Rico, Cuba i Filipines. Amb ella, es destruïa el mite del totpoderós imperi espanyol i l’opinió pública, que donava la culpa al seus governants d’haver claudicat davant dels Estats Units, se sumia en una profunda depressió. No debades, aquella “nació moribunda”, com la qualificava la premsa estrangera, havia de dirigir la seva desfeta mentre la resta de potències europees anaven desplegant els seus tentacles per Àfrica i Àsia.
 
El “Desastre del 98” va ser aprofitat per un grup d’intel·lectuals coneguts com la Generació del 98, que va analitzar amb un to molt crític el “problema d’Espanya”. Gent com Miguel de Unamuno, Antonio Machado, Azorín o Pío Baroja reclamaren la regeneració d’un sistema polític viciat per la corrupció i el caciquisme i presoner de la nostàlgia dels antics èxits colonials. Des de Catalunya, el poeta Joan Maragall (1860-1911) confià poc en un canvi de rumb del govern espanyol envers el fet nacional. Així ho manifestà en el seu  famós poema Oda a Espanya:

“Escolta, Espanya, la veu d’un fill/ que et parla en llengua no castellana […] On ets Espanya? -no et veig enlloc./ No sents la meva veu atronadora?/ No entens aquesta llengua que et parla entre perills?/ Has desaprès d’entendre an els teus fills?/ Adéu, Espanya”.

Escolta Espanya
Escolta Espanya
 
Amb tot, el 1908, deu anys després d’aquest contundent comiat, Maragall adoptaria una postura més optimista en un article publicat al diari La Publicitat sota el títol “Visca Espanya”:

“Ara serem nosaltres els primers en cridar-ho a tot aquell que se’ns acosti: així li demanarem el sant i senya. No com abans, que molts ens ho volien fer cridar com un inri, perquè Espanya volien dir ells. Ara ho podem ensenyar lo que cridem; perquè “visca Espanya” ja no és el crit tràgic, ja no és un ressò de la buidor, ja no és el símbol de les polítiques funestes; sinó que el nostre “visca Espanya” vol dir que l’Espanya visca -enteneu?-, que els pobles s’alcin i es moguin, que parlin, que facin per si mateixos, i es governin i governin […]. Perquè en aquest ‘visca Espanya’ hi ha tothom que estimi Espanya en esperit i en veritat. Els únics que no hi caben són els que no hi volen cabre, els enemics de l’Espanya veritable […]”.

Gairebé un segle després, un nét de Maragall, Pasqual, aleshores president de la Generalitat de Catalunya, s’apropià d’aquest últim discurs del seu padrí i apostà per un model d’Espanya federal. Tanmateix, s’endugué una bona galtada quan el 2010, el seu full de ruta, la reforma de l’Estat d’Autonomia, patí una dura retallada en mans del Tribunal Constitucional. Ja no hi havia temps que per a més humiliacions. Ara sí que ressonaven amb força les paraules del primer Maragall més realista: “Adéu, Espanya”.
 

Des d’aleshores, Catalunya viu encadenada, com el Prometeu d’Èsquil, el gran dramaturg grec del segle V aC. Segons la mitologia, després d’esdevenir l’amo del món, Zeus encarregà a Prometeu la creació de la humanitat. El tità, com tot bon pare, es va desviure perquè a les seves criatures no els faltàs de res. Primer de tot els incità a quedar-se amb la millor part dels sacrificis que feien als déus. Davant tanta insolència, el patriarca olímpic decidí privar els homes del foc, element indispensable per al progrés. Prometeu, però, no es quedaria amb els braços creuats. Pujà d’amagatotis fins a l’Olimp per robar una guspira de la farga d’Hefest.

Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)
Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)

Aleshores un enfurismat Zeus ordenà encadenar aquell esperit rebel en unes roques del Caucas (actual Geòrgia). Allà una àguila li aniria devorant de dia el fetge, el qual es regeneraria de nit perquè a l’endemà tornàs a ser cruspit per l’ocellot. En Prometeu encadenat, Èsquil presenta el tità com un savi filantrop que s’enfronta amb un Zeus dèspota i insolent:

“Però els infeliços mortals, [Zeus] no els va tenir gens en compte. Al contrari, volia anihilar aquesta raça i fer-ne una de nova. I ningú no s’oposà a aquest designi tret de mi. Sí, jo vaig ser l’agosarat que vaig alliberar els mortals de ser destruïts. Per això he estat condemnat a aquests suplicis, dolorosos de patir, llastimosos de veure”.

Reflexions ben actuals de Miguel de Unamuno
Reflexions ben actuals de Miguel de Unamuno
 
Catalunya ja duu tres diades de l’11 de setembre reivindicant massivament poder decidir deslliurar-se de les cadenes d’Espanya –la darrera s’ha convertit en una de les concentracions més multitudinàries de la història d’Europa. El Regne Unit ja ha tengut la deferència de preguntar a la majoria silenciosa” dels escocesos si volien anar per lliure. I la resposta ha estat no, però la gran guanyadora ha estat la democràcia. “Podria haver prohibit el referèndum, però sóc un demòcrata”, ha dit el primer ministre britànic, David Cameron.

En el cas dels catalans, alguns encara tenen l’esperança que es complesqui el final feliç del mite. Prometeu s’acabà alliberant del seu suplici gràcies a Hèracles, el qual, durant una de les seves aventures, aconseguí matar l’animal rapinyaire. La pregunta és: qui farà d’Hèracles? La “demòcrata” Unió Europea? Mentrestant, Espanya es manté monolítica i incapaç d’afrontar els seus mals ancestrals.

Reflexions actuals de Machado
Reflexions actuals de Machado

Aquí teniu un article interessant titulat “Els Reis Catòlics i la mentida de la creació d’Espanya”.

I aquest reportatge de la revista Sàpiens recull una sèrie sobre frases polèmiques sobre els catalans.

Aquest article de Sàpiens parla sobre l’origen de la Diada. I aquest altre parla sobre l’estragègia de Primo de Rivera per substituir l’imaginari català

Aquí teniu un article de 1931 de l’articulista espanyol José Martínez Ruiz Azorín. Començava dientDad a Cataluña lo que pide, en su integridad”. Aquest altre article també parla sobre què opinava Azorín sobre Catalunya. I aquí trobareu més informació.

I aquí teniu unes reflexions de Joaquim Maria Puyal.

Articles del web relacionats amb el tema:
– La mare llibertat
– Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?

Per explicar la relació de Catalunya amb Espanya tenim el poema Indesinenter de Salvador Espriu (1913-1985), inclòs en el llibre Les cançons d’Ariadna (1949). Aquest terme és un adverbi llatí que significa “sense aturar-se, incessantment”. El poema fa referència al despertar del poble català durant la postguerra.

Espriu fa servir la metàfora d’un gos que està sota la submissió d’un amo que el tracta molt malament. L’animal, humiliat, s’ha d’arriscar a actuar per ell mateix. En el cas que ens ocupa, l’amo seria representaria per l’Estat espanyol, que ha ignorat i silenciat Catalunya durant tota la dictadura franquista.

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

Aquí teniu el poema musicat per Raimon:

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (03/11/2017), reflexion sobre què vol dir ser nacionalista:

 

Aquí teniu una cançó sobre Prometeu encadenat

I per acabar aquí teniu un interessant reportatge de TV3: “Hola, Europa”

No Comments

Leave a Reply

Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos. Configurar y más información
Privacidad