Banner Top

Els doblers no fan olor

En temps actuals de corruptocràcia, allò important és tenir doblers, encara que el seu origen no sigui molt lícit. Bé ho sabien ja els romans. Quan l’any 69 dC Vespasià accedí al poder, el seu somni fou crear una nova Roma, amb el Colisseu com a principal estendard. Aleshores, les malmeses arques públiques heretades de l’època de Neró l’obligaren a pujar impostos i a recuperar-ne d’altres ja abolits. Un d’ells fou el uectigal urinae, que gravava l’orina recol·lectada de les latrines de les vies públiques -una latrina és uns instal·lació rudimentària que serveix per a fer les defecacions i les miccions; deriva del llatí lavare, “rentar”.

Latrines (Ostia Antica)
Latrines (Ostia Antica)
 
L’orina conté un alt nivell d’amoníac, d’efecte blanquejador i desengreixant. A l’antiga Roma es tractava d’una matèria primera molt preuada, utilitzada per adobar cuirs i per netejar peces de vestir. Essent encara desconegut el sabó a les fullonicae (“bugaderies”), la roba era submergida en grans ribells plens d’orina humana o animal mesclada amb aigua i cal o cendres. A continuació era trepitjada de manera sistemàtica per un grup d’esclaus.

Fullonicae (
Fullonicae ("Bugaderies")
 
La principal oposició al nou gravamen de Vespasià vingué del seu fill Tit, que, segons relata Suetoni a De vita Caesarum, protagonitzà una anècdota de dubtosa veracitat. Davant el seu retret, l’emperador agafà amb la mà una grapada de monedes d’or i la va apropar al nas de Tit, demanant-li que les ensumàs. Sciscitans num odore offenderetur (“Et molesta la seva olor?”), li preguntà.
 
En no percebre Tit res especial, el seu pare l’informà que procedia de l’impost de l’orina. A continuació li etzibà: Pecunia non olet (“els doblers no fan olor”). Amb aquesta frase Vespasià justificava la legitimitat dels guanys sense importar el seu origen. Des d’aleshores Tit ja va saber què li esperava en arribar al tron.

Astèrix i Obèlix
Astèrix i Obèlix
 
Curiosament, aquesta cita de Vespasià la trobam en nombroses llengües: en francès (L'argent n'a pas d'odeur); en holandès (Geld stinkt niet); en eslovè (Denar ne smrdi); en alemany (Geld stinkt nicht); o en polonès (Pieniądze nie śmierdzą). A més, a França i a altres països, els banys col·locats a la via pública reben el nom de Vespasiennes en honor al emperador romà.

Latrina actual que agafa el nom de Vespasià
Latrina actual que agafa el nom de Vespasià

Per a més informació sobre les latrines heu de llegir aquest article del dermatòleg Xavier Sierra. I aquesta és la segona part.

Aquí teniu més informació sobre les latrines a l'antiga Roma:

Pa i circ, l’origen romà del populisme

Per evadir-nos de tants de problemes quotidians necessitam una mica de pa i circ, una mica de Sálvame, Gran Hermano i algun Barça-Madrid.  A l’antiga Roma les autoritats convertiren els espectacles circenses (de gladiadors) en tota una maniobra distracció dels assumptes de l’Estat. Això seria denunciat al segle I dC pel poeta Juvenal en una de la seva Sàtires X (versos 78-81) amb la famosa expressió panem et circenses (“[el poble demana] pa i circ”). El passatge exacte és aquest, en traducció de Manuel Balasch:

“Ja fa temps —des que no tenim ningú a qui vendre el vot— s'ha perdut l’interès per la política, i aquest poble que concedia comandaments, feixos, legions, tot, ara deixa fer, i només cobeja amb avidesa dues coses: pa i jocs de circ.”Quanta raó!
Quanta raó!

Regalar blat (producte bàsic d’alimentació) i entrades per als espectacles del circ era una manera de tenir el poble content i tranquil, despreocupat de la política. És el mateix que passa avui amb la teleescombraria i els nous espectacles de masses, el futbol, també conegut com “l’opi del poble”.

El “pa i el circ romà” se solia donar en els espectacles que tenien lloc en els amfiteatres, els antecedents de les actuals places de toros i dels estadis de futbol. Es tractava d’un edifici genuïnament romà, encara que el seu nom prové del grec -vol dir “observar”, θεάομαι, “al voltant de”, ἁμφι. L’amfiteatre romà més gran i important que es conserva és el Colisseu, també conegut com l’amfiteatre de Flavi. Agafa el nom d’una estàtua colossal, de grans dimensions, que hi havia al costat del recinte. Tenia una capacitat per a 50.000 espectadors.

Així ens va
Així ens va

 

Evergetisme
El panem et circenses que denunciava Juvenal formava part d’una política coneguda pels historiadors com a evergetisme, paraula derivada del verb grec εύεργετέω (“fer bones accions”). Amb ella determinats magistrats -sobretot edils i pretors- pagaven amb els seus doblers espectacles aparentment de forma desinteressada. Encara que el poble veia en aquests actes una mostra més de la generositat de la jerarquia política, en realitat no tenia cap altra finalitat que l’electoral: guanyar vots per accedir a magistratures superiors.

La caritat mal entesa
La caritat mal entesa
 
L’evergetisme seria l’antecedent de l’actual populisme, que tanta embranzida està agafant. Una manifestació seva també seria la caritat cristiana (< carus, “estimat”), que només es limita a fer donatius, sense atacar l’arrel del problema; així, la persona afectada continua condemnada a la pobresa.

Una altra versió actual del pa i circ romà és la publicitat, la gran aliada del consumisme. No hi ha dia que no se’ns recordi que hem de consumir: per Nadal, Sant Valentí, Carnaval, el Dia del Pare i de la Mare, les vacances de Setmana Santa, el pont de la Constitució... Així, el nou panem et circenses de l’estat del benestar ens permet continuar evadint-nos dels problemes com ja feien els nostres avantpassats romans. Nihil novum sub sole.

Termes de Caracal·la
Un gran emperador populista va ser Caracal·la. El 216, prop de Roma, inaugurà les famoses termes que porten el seu nom -en realitat, però, es digueren termes Antoninianes ja que l'emperador Marc Aureli Antoní mai no va ser conegut en vida com a Caracal·la. Aquelles termes eren un autèntic complex d’oci, precursor dels actuals centres comercials.

El recinte, de tretze hectàrees, incloïa no només banys públics i gimnasos, sinó també una gran biblioteca -de textos grecs i llatins-, sales per a la conversa, un teatre i establiments per menjar. I tot era pagat per l’Estat. Per això els romans hi acudien en massa. Només les termes de Dioclecià, obertes gairebé un segle més tard, foren més grans.

Una novel·la relacionada amb el pa i circ dels romans és "Un món feliç" (1930), d'Aldous Huxley. Aquí teniu informació sobre el llibre.

dictadura perfecta

 A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/09/2018) reflexion sobre els populismes:

 

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a l'oci a l'antiga Roma. 

Aquí teniu un article de Miquel Payeras titulat "El primer populista". Es refereix a Tiberi Semproni Grac.

I aquest article es titula "Seducir al pueblo".

Articles del web relacionats: 
Gladiadors, la història d'una manipulació
Les arrels clàssiques dels Jocs Olímpics
Quan victòria s'escrivia amb ene de Nike
Una mica d'hedonisme, per favor!
Etimologies clàssiques del futbol
Els fills bords de Warhol
- Ideologies a l'antiga Roma, populares i optimates
- El circ és per als carros i no per als pallassos!

L'hora dels pasquins

Gràcies a un alumne de 4t d'ESO col·laborador del blog Clàssics a la romana he conegut la fantàstica història etimològica de pasquí. Es tracta d'un terme avui en desús, associat amb l'època de les grans revolucions. Un pasquí és un escrit satíric o una carta de protesta, normalment anònim, dirigit contra l’autoritat. Agafa el nom d’una antiga estàtua romana, coneguda en italià com Il Paschino, que sortí a la llum al segle XVI durant les obres d’urbanització de la famosa Piazza Navona. Aleshores, quan es trobaven estàtues en bon estat, se les quedaven els papes o els mecenes per a les seves col·leccions; però, aquesta, com que estava molt malmesa, ningú la va voler, de manera que fou col·locada en una cruïlla darrere la plaça, on encara es pot veure.
 
No sé sap a qui representa l’estàtua, datada entre els segles III i II a C. Uns diuen que a Menelau, el marit espartà d’Helena de Troia; d’altres apunten a l’heroi grec Àiax o al gran Hèrcules. Tanmateix, el remor popular començà a dir que s’assemblava a un barber molt xerraire del barri, anomenat Paschino. De cop i volta, l’estàtua s’anà omplint d’escrits de protesta i de crítica contra l’autoritat, generalment contra el papa, que la gent hi col·locava de nit de manera anònima per evitar ser detinguda a l’endemà. Aquests escrits, per tant, agafaren el nom de l’escultura. Així tenim que pasquí és un epònim (επι-, “sobre” + ὄνομα, “nom”), és a dir, un terme format a partir del nom d’un personatge.
 
Estàtues parlants
Cada matí l’Il Paschino es despertava cobert amb més papers. És famosa la frase que s’hi trobà el 1625: Quod non fecerunt barbari, fecerunt Barberini (“El que no feren els bàrbars, ho feren els Barberini”). Llavors la Santa Seu era presidida pel papa Urbà VIII, membre de la família dels Barberini. Les ànsies que tingué aquest papa de construir una bella Roma barroca el portaren a destrossar obres de l’antiguitat molt valuoses. Moltes peces del Colisseu i del Panteó serviren de material per al nou projecte urbanístic papal.
 
El Vaticà no pogué consentir tantes protestes, de manera que decidí enviar soldats perquè vigilassin de nit Il Paschino. Però, l’únic que s’aconseguí amb aquesta mesura fou que, a Roma, altres estàtues començassin a “parlar”. Fou així com naixeren les conegudes com a estàtues parlants, que, comptant la d’Il Paschino, foren sis: Marforio, Madama Lucrezia, Babuino, Abate Luigi, Facchino.
 
Durant segles aquestes sis estàtues serviren de termòmetre popular. Molts temeren els seus missatges. Avui, gairebé totes romanen mudes. Tan sols la d’Il Paschino aconsegueix atreure l’atenció dels indignats. Aquí teniu de més a prop el pedestal de l'actual estàtua.
 
Pasquins a Roma
Pasquins a Roma

Tanmateix, avui les modernes xarxes socials han agafat el testimoni de les estàtues parlants. De fet, es comença a parlar del concepte “democràcia digital”, la participació ciutadana en els afers públics a través d’Internet. Cada cop la gent sent més la necessitat de manifestar el seu malestar a la xarxa, la qual s’ha convertit així en un autèntic pasquí. Encara, però, queda molt de camí per recórrer. En alguns casos, se segueix preferint parlar des de l’anonimat, cosa que evidencia la vigència de la cultura de la por dels primers pasquins.
 
Per acabar, aquí teniu un fragment memorable de la pel·lícula La vida de Brian. Un grup de jueus intenten escriure consignes en llatí en una paret. Són descoberts per uns soldats romans, els quals els recriminen la seva ignorància en la llengua del Cèsar. Fantàstic!!

Divendres Sant: crònica etimològica d'un calvari

El Divendres Sant d'avui ens recorda la sang de Crist.

"Estripar-se les vestidures"
Després de ser lliurat per Judes als fariseus, Jesús va ser conduït davant Caifàs, un dels summes pontífexs d'Israel. Aquest li preguntà si, tal com proclamava, era el "Fill de Déu". En rebre una resposta afirmativa, Caifàs es va estripar les vestidures com a mostra de la seva indignació. Es tractava d'un costum que es feia quan s'escoltava una blasfèmia intolerable (<βλάπτω, "ofendre" + φημί, "dir").

Avui l'expressió "estripar-se les vestidures" es fa servir per indicar que algú s'escandalitza pel que un altre diu o fa. Després d'això, Caifàs va lliurar Jesús als seus enemics perquè en fessin el que els semblàs. Aquests el varen portar al governador romà Pons Pilat per mirar que el condemnàs a mort.

Sant Joan recull l’interrogatori que Pilat va fer a Jesús (18, 33-38):

Llavors Pilat se'n tornà a l'interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué:- ¿Tu ets el rei dels jueus?

Jesús contestà:

- ¿Surt de tu, això que em preguntes, o bé d'altres t'ho han dit de mi? Pilat replicà:
- Que potser sóc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui t'han posat a les meves mans. Què has fet?

Jesús contestà:
- La meva reialesa no és d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d'aquí.

Pilat li digué:
- Per tant, tu ets rei?

Jesús contestà:
- Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.

Li diu Pilat:
- I què és la veritat?

IMG 20180825 194417"Crist de Sant Joan de la Creu" (Dalí, 1951)

Barrabassada
Als romans no els agradava immiscir-se en les disputes internes dels pobles que dominaven, molt menys si es tractava de discussions teològiques que no entenien. És per això que Pons Pilat no veié amb bons ulls la petició de matar Jesús. Amb tot, per aplacar els ànims dels jueus, aprofità el costum que hi havia de deixar lliure un pres amb motiu de la celebració de la Pasqua jueva (la commemoració de la fugida del poble jueu d'Egipte).

Llavors, el governador romà els va deixar triar entre Jesús o un delinqüent anomenat Barrabàs. Els jueus es van decantar per aquest últim i varen demanar, a més, la crucifixió del natzarè. El nom de Barrabaràs continua viu en el nostre llenguatge amb l'expressió "fer una barrabassada", que equival a cometre una dolenteria molt gran.


Ecce homo i la rentada de mans de Pilat

Pilat encara va intentar acontentar el poble ordenant que Jesús fos sotmès a una severa flagel·lació. Un cop colpejat i coronat d'espines, el dirigent romà els el va mostrar dient ecce homo (heus aquí l'home), però la turba va continuar exigint la mort de Jesús. Avui l'expressió eccehomo és sinònima d'anar fet un nyap.

En el món de l'art, un eccehomo és una representació pictòrica o escultòrica de Jesucrist coronat d'espines. Recentment, s'ha fet famós l'eccehomo que va intentar restaurar una dona de Saragossa amb aquests resultats lamentables.

Ecce homo destrossat
Ecce homo destrossat


Finalment Pilat claudicà per por a què la insurrecció anàs a més. En prendre la decisió, va demanar un cossi d'aigua i es va rentar les mans. Segons sant Mateu, a continuació es dirigí al tumult dient: "Innocent sóc de la mort d'aquest just. Vosaltres veureu". Avui en dia l'expressió "rentar-se'n les mans" es fa servir molt per indicar que algú es desentén d'alguna cosa o n'eludeix la responsabilitat.


Calvari, una muntanya de cranis
Jesús havia de ser crucificat al turó del Gòlgota, que en arameu significa "crani". Segons una teoria, agafava aquest nom per ser el lloc on se solien executar els condemnats, els quals deixaven com a restes els seus cranis.

Altres teories diuen que la prominència d'aquest turó recorda la forma d'un crani. Sigui com sigui, sant Mateu va traduir Gòlgota al grec com a Κρανίον τοπός ("el lloc del Crani"), que posteriorment seria traduït en llatí com a Calvarium, que deriva de l'adjectiu calvus ("calb") per la seva similitud amb l'aspecte del crani –i d'aquí ve també calavera.

Verònica i el rostre de Jesús
De camí al calvari, mentre arrossegava la creu, una dona anomenada Verònica es va acostar Jesús. Compadida pel seu sofriment, li va eixugar amb un llenç el rostre, negat de suor i de sang. La tradició diu que la faç de Jesús va quedar impresa miraculosament en aquell tros de roba.

Santa Verònica, de Hans Memling
Santa Verònica, de Hans Memling


Verònica, tanmateix, és un personatge llegendari. No apareix en cap dels Evangelis canònics. L’etimologia popular ha atribuït l’origen d’aquesta santa a les paraules veritable (del llatí vera) i imatge (del grec εικόνα), "vera icona", en al·lusió a la imatge del rostre de Crist.

I "per més INRI"....
Un cop pujat el mont del Calvari, Pilat féu escriure a la creu de Jesús INRI, Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum ("Jesús de Natzaret, rei dels jueus"). Avui s'usa popularment l'expressió "per a més inri" com equivalent a greuge o escarniment. El camí fins al Calvari és recordat en la pràctica devota anomenada viacrucis ("camí de la creu" en llatí). Aquest camí es recordat amb catorze estacions, que solen estar representats a les esglésies amb creus, quadres o relleus escultòrics que narren cadascuna de les escenes.

També hi ha viacrucis que segueixen itineraris en espais exteriors, com al Colisseu romà (en record dels màrtirs cristians que hi van ser executats abans que el cristianisme fos religió oficial de l'imperi romà). Avui, l'expressió "viacrucis" la utilitzam per referir-nos a una situació que se'ns fa llarga i feixuga.

Inri
Inri


Per què no menjam carn Divendres Sant?

El Divendres Sant l'Església insta els seus fidels a no menjar carn. No està del tot clar el perquè d'aquest costum. Alguns diuen que és perquè la carn representa el cos de Crist crucificat. També, però, es voldria evitar el vessament de sang de qualsevol animal per recordar la del Redemptor. Aquesta abstinència també se sol seguir durant el temps previ a la Setmana Santa, la Quaresma, sobretot el Dimecres de Cendra i el primer divendres de Quaresma.

Tal com indica la seva etimologia llatina (Quadragesima dies), la Quaresma recorda els quaranta dies al desert que passà Jesús després de ser batejat per Joan Baptista i que li serviren de preparació a la vida pública. Foren quaranta dies de dejú i de lluites contra les temptacions del dimoni, de manera que, per solidaritat, els cristians durant aquest temps litúrgic també canvien els menjars abundants per d'altres més lleugers.













Aquest article parla sobre l'origen de la crucifixió.

En aquest enllaç el dermatòleg Xavier Sierra parla sobre aspecte mèdics de la flagel·lació de Crist. En aquest altre parla de la crucificació. En aquest altre de la corona d'espines.. Aquí parla d'aspectes mèdics de la mort de Crist.

En aquest enllaç trobareu informació sobre per què el Papa, Divendres Sant, celebra el Via Crucis al Colisseu.

En aquest altre enllaç trobareu informació sobre autors clàssics que parlen de Jesús.

Aquí teniu la meva intervenció al programa d'IB3 Ràdio, "Balears fa ciència" (30/03/2013) parlant de les etimologies de la Setmana Santa:



Entrades del web relacionades:
Pasqua i toponímia
Dijous Sant: la història de l'Últim Sopar
La llengua de la Setmana Santa
Endavant les atxes
Però realment va ressuscitar un diumenge?
La passió del pacient
El sant sudari: la història d'un muntatge?
La llegenda del sant Graal
Jueus, l'origen d'un estigma
Per què som cristians?
- Mones de Pasqua, una monada?
- Noli me tangere!
-
 Quo vadis?
-
 Els orígens de les panades, rubiols i crespells
-Cristians, "guiris" cretins?

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px