Banner Top

Plini el Vell, el primer enciclopedista de l’antiguitat

El 24 d’agost del 79 -encara que la data probable seria el 24 d’octubre- el centre d’Itàlia s’estremí amb l’erupció del volcà Vesubi, que acabaria per sepultar la cèlebre ciutat de Pompeia -altres ciutats com Herculà, Oplontis o Estàbia també se’n veren afectades. Presenciant el cataclisme hi havia Gaius Plini Segon, més conegut com a Plini el Vell, qui no pogué evitar acostar-s’hi per investigar-lo. Segons algunes fonts, Plini, de 55 anys, moriria de camí fruit d’una tensió nerviosa. Ho feu en presència del seu nebot, Plini el Jove, a qui dictava una descripció del tot precisa d’aquella erupció volcànica –avui els vulcanòlegs encara parlen d’ “erupcions plinianes”.

Destruction of Pompeii and Herculaneum

Destrucció de Pompeia i Herculà (John Martin's)

Plini el Vell, dotat d’una curiositat insaciable, és considerat el primer gran enciclopedista de l’antiguitat per la seva obra magna Història natural. Publicada l’any 77, és l’única que conservam íntegrament d’ell. La dedicà al futur emperador Titus. Els seus 37 llibres, redactats per ell tot sol, estan plegats d’informacions cosmològiques, geogràfiques, antropològiques, mèdiques, botàniques, biològiques i arquitectòniques. Es tracta d’una sistematització de dades sense precedents a l’antiguitat. Res a veure amb els catàlegs que s’havien elaborat a Mesopotàmia o amb els mil capítols del Taiping yulana que al segle X dC es redactarien per ordre d’un emperador xinès.

En la seva època, la Història natural va tenir un valor ideològic molt potent. No debades, es va concebre com un inventari del coneixement de l’Imperi per a major glòria de Roma. Així, en la seves pàgines es justifica l’existència de l’imperi romà com a garantia i extensió del coneixement. Entre els prop de 20.000 fets dignes de menció que recull Plini destaca el valor de les seves precises observacions en matèria d’història de l’art. Això el converteix en un precursor de Johann Joachim Winckelmann, considerat el fundador oficial d’aquesta disciplina al segle XVIII.

222px Naturalishistoria

 
Avui la Història natural podria ser vist com un simple compendi de coneixements. Al seu moment, però, va significar molt més, ja que intentava explicar el món més enllà dels capricis i fúries dels déus. L’obra es va erigir en un far del coneixement durant l’edat mitjana.
 
Sant Isidor, patró d’Internet
Al segle VI Sant Isidor de Sevilla emularia Plini el Vell amb la cèlebre obra Etimologies, que, al llarg dels seus vint llibres, va permetre la conservació de la cultura romana. En plena decadència de l’imperi romà, aquest bisbe de Sevilla (560-636), natural de Cartagena, es proposà descriure la realitat a través de l’origen de les paraules. No sempre ho feu, però, des del rigor científic. De fet moltes de les seves etimologies, escrites en llatí, són inventades. Amb tot, la seva fantasia té un notable interès literari.

fe77b047cf65bbf66915926fa3c00c93 L

Sant Isidor de Sevilla

La influència d’Etimologies va ser enorme. Dante Alighieri, en la seva Divina Comèdia (segle XIV), va incloure sant Isidor en la quarta esfera del Paradís, com un dels dotze savis de l'Església. El 2002 el papa Joan Pau II declarà aquest clergue patró d’Internet. Considerà que, amb la seva obra, havia estat ell, i no Plini el Vel, el precursor al seu moment d’Internet. La seva onomàstica és el 26 d’abril.

“Una educació en cadena”
Al segle XIII Ramon Llull també va intentar fer una obra enciclopèdica amb l’Arbre de la Ciència. Era una exposició en setze capítols de tots els coneixements humans, naturals i sobrenaturals.

La paraula enciclopèdia, tanmateix, no aparegué fins el 1630 en una obra del filòsof alemany Johann Heinrich Alsted titulada Encyclopedia septem tomis distincta. El neologisme contenia tres arrels gregues: el prefix εν (“dins”) i els mots κύκλος (“cercle”) i παιδεία (“educació”). Etimològicament, per tant, una enciclopèdia és una instrucció en cadena, una filera de sabers.

Salon de Madame Geoffrin

Reunió d’il·lustrats al saló de Madame Geofrin, de Gabriel Lemonnier (1755)

Gairebé al cap d’un segle, l’1 de juliol de 1751, la paraula serviria per batejar un dels grans estendards de la Il·lustració: L’Enciclopèdia, de Diderot i d’Alembert. Inspirada en l’exitosa Cyclopaedia anglesa d’Ephraim Chambers, era la primera gran obra que provava de catalogar i organitzar amb criteris científics tots els sabers de l’època. I ho feia de manera alfabètica, trencant així la tradició medieval on alguns temes anaven primer que d’altres perquè eren considerats “superiors”.
 
L’Enciclopèdia constà de 28 volums (11 d’il·lustracions) amb 73.000 articles redactats per centenars de col·laboradors, entre ells Rousseau i Voltaire -això era una novetat perquè ni Plini el Vell ni Isidor de Sevilla ni Ramon Llull  havien comptat amb cap ajuda a l’hora de recopilar tantes dades. Fou tot un èxit comercial. No només es vengué a França, sinó també a la resta d’Europa. Diderot i d’Alembert aconseguiren crear l’Internet del segle XVIII. La seva obra, però, era molt més que un simple diccionari. Representava la fe en la raó i en la difusió del coneixement i, també, la voluntat de rebel·lar-se contra tota autoritat, política i religiosa. Per això va ser prohibida en diverses ocasions. El seu darrer volum sortí publicat el 1772.

dictionnaire raisonxe

 
Wikipèdia
Seguint l’estela de l’enciclopèdia francesa, en sorgiren d’altres que es convertiren en les “bíblies del coneixement”. El 1768 nasqué a Edimburg la Britànica i, al món hispà, el 1907, l’Enciclopedia Espasa, que s’acabà de completar el 1933. Aleshores el coneixement sí que ocupava un bon lloc a les nostres prestatgeries. Per ordre alfabètic, teníem al nostre abast la resposta a tot el que ens volíem preguntar, sense, però, arribar-ho a saber tot, ja que, com deien els clàssics, ars longa, vita brevis (“l’art és llarg, i la vida curta”).

wiki

El gener de 2001 l’autoritat de les tradicionals enciclopèdies es trencà amb l’aparició de la Wikipèdia, la gran enciclopèdia virtual concebuda amb esperit cooperatiu. Fou idea de dos emprenedors californians, Jimmy Wales i Larry Sanger. Llavors estava de moda un nou model de pàgines web anomenades wiki, que en idioma hawaià vol dir “ràpid”. Així, una pàgina wiki és aquella que s’elabora amb programes d’edició que faciliten la creació de contingut per part de qualsevol visitant de la pàgina. A partir, doncs, del software wiki, Wales i Sanger no dubtaren a batejar el seu revolucionari projecte democràtic com a wikipèdia, l’ “educació ràpida”, d’acord amb l’etimologia híbrida del terme. En cinc mesos aquella enciclopèdia lliure ja comptava amb versions en alemany, francès, castellà, suec i català.

Aquí teniu un article de Humboldt, el naturalista global.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/05/2018), reflexion sobre la següent pregunta amb motiu del Dia Mundial d'Internet (17/05/2018): realment Internet ens fa més lliures?

 

Aquí teniu un documental sobre el misteri de la destrucció de Pompeia:

Articles del web relacionats:
Etimocefalàlgia
- Ramon Llull, el doctor il·luminat
Etimologia comparativa
-
 Entrades etimològiques
Àudios d'etimologia
L'esperançadora democràcia digital
L'origen medieval de l'@
És Internet el nostre espia?
- Vulcà, el déu de la vida volcànica?

Insomni, el triomf del capitalisme

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (05/07/2019) reflexion sobre la societat 24/7, oberta les 24 hores al dia els set dies de la setmana. Ho faig a patir del llibre "24/7" del nord-americà Jonathan Crary:

 

Articles del web relacionats:
Benvinguts a l'era Narcís
-
 Esclaus de l'horror vacui
-
 Sapere aude?
Narcisistes, addictes a l'ego en l'era del postureig
Ha mort la intimitat?
Mai més sol
- El capitalisme que ens decapita
Eternament precaris
Resignau-vos!
- Fills de Cronos

Dafnis i Cloe, la descoberta de la sexualitat

La pel·lícula per antonomàsia de la descoberta de la sexualitat a l’adolescència és El llac blau, de 1980. Està basada en la novel·la The Blue Lagoon, de l’escriptor irlandès Henry De Vere Stacpoole, que volgué saltar-se la rígida moral de l’època victoriana de finals del segle XIX.

El film conta la història de Emmeline (Brooke Shields) i Richard (Christopher Atkins), dos cosins, de 10 i 12 anys respectivament, que sobrevivien a un naufragi juntament amb el cuiner d’un veler. Acaben essent arrossegats fins a una illa deserta del pacífic sud. Al poc temps, l’home mor i els nins no tenen més remei que cercar-se la vida enmig d’aquell paisatge idíl·lic.

El lago azul

Els protagonistes del Llac blau

Amb el pas del temps, els nins creixen comencen a experimentar de manera maldestra amb la seva sexualitat. El sexe acaba essent un fet quotidià en les seves vides a diferència de les restriccions de la societat victoriana. Un dia, però, Emmeline perd el desig sexual i, després de marejos i vòmits constants, descobreix que està embarassada. El 1991 arribà un remake de la cinta amb el títol Retorn al llac blau, protagonitzada per una joveníssima Milla Jovovich.

Dafnis i Cloe
La trama d’El llac blau ja la trobam present en la literatura clàssica, concretament en la novel·la Dafnis i Cloe, de Longus, un grec del segle II, de qui sabem ben poca cosa. Relata també la història d'amor de dos adolescents de l’illa de Lesbos, Dafnis («llorer» en grec) i Cloe («herba fresca»), de 15 i 13 anys, respectivament. Aquests són alguns fragments que parlen d’aquest enamorament en traducció de Jaume Berenguer:

«Després va demanar-li que es banyés altra vegada, i, mentre ell es banyava, Cloe el veié nu i després el va tocar i, tot anant-se’n, l’admirà de nou, i aquesta admiració va ser l’inici de l’amor. Noia jove criada al camp, i que mai no havia sentit a parlar d’amor, no sabia què li passava. L’angúnia li oprimia l’ànima, els ulls no l’obeïen i no tenia als llavis sinó el nom de Dafnis; no tastava res, passava les nits sense dormir, s’oblidava del seu ramat; ara veia, ara plorava; s’adormia i, tot seguit, es despertava amb un sobresalt; la seva cara empal·lidia i de seguida se li encenia de rojor. Ni la vedella picada pel tàvec se sent tan follament agitada (1, 13).

Quant a Dafnis, hauríeu dit que havia rebut no una besada, sinó una picada: tot seguit va entristir-se, tremolava, reprimia els batecs del cor; volia mirar Cloe i, quan la mirava, la cara se li envermellia. Aleshores, per primera vegada, admirà la rossor dels seus cabells, els seus ulls, grans com els d’una vedella, el seu rostre, més blanc que la llet de les cabres; s’hauria pogut dir que en aquell moment començava a veure i que, fins aleshores, no tenia ulls. Si prenia aliment, amb prou feines el tastava; si bevia, en cas de pura necessitat, a penes es mullava els llavis. Estava silenciós, ell que abans era més xerraire que les cigales; vagarós, ell que botava més que les cabres. S’oblidava del seu ramat, la seva flauta jeia abandonada per terra, la seva cara era més verda que l’herba en la bella estació. Només amb Cloe es tornava garlaire i, quan es trobava sol, lluny d’ella, s’anava dient així: ‘Què m’ha fet el bes de Cloe?....’” (I, 17).

Daphnis et Chloe

Dafnis i Cloe (Louise Marie-Jeanne Hersent-Mauduit)

Poesia bucòlica
La novel·la de Longus s’inspira en els Idil·lis de Teòcrit, un grec natural de Siracusa (Sicília) que visqué entre els segles IV i III aC. Ell és considerat el pare de la poesia pastoril o bucòlica, dita així perquè estava ambientada enmig del camp, on el bou (βοῦς) era el principal animal de pastura. La literatura bucòlica estava protagonitzada per pastors que es dedicaven a la poesia i a l’amor (o al desamor). Es tractava d’un gènere evasiu que propugnava un retorn al paradís perdut en contraposició a la vida urbana, artificiosa i corrupta.

En Teòcrit el paisatge apareix moltes vegades sota la forma del famós locus amoenus («lloc agradable») que Virgili popularitzà en diferents obres seves: la descripció d'un racó natural de bellesa ideal (arbres, prat, l'aigua provinent d'una font o un rierol i flors, brisa i animals amables...).

Tot i que Teòcrit va ser el pioner de la poesia bucòlica, va ser el poeta llatí Virgili qui al segle I aC, amb les Bucòliques o Èglogues, va donar categoria immortal al gènere. Com el poeta grec, Virgili ressalta les virtuts d’una vida rural privilegiada (obviant els feixucs treballs del camp) i com a font de la felicitat. Va ser Virgili qui també consagrà la imatge d’Arcàdia (regió muntanyosa del nord-est del Peloponès) com la terra ideal de goigs –la idealització d’aquesta regió començà un segle abans amb l’historiador grec Polibi. Al segle I aC Horaci igualment s’inspirà en Teòcrit per a alguns dels seus versos, com el famós beatus ille (“feliç aquell”), que canta la pau de la vida al camp i el benestar que sent l’ésser humà quan s’allunya del brogit de la ciutat i s’endinsa en la natura.

La poesia bucòlica en l’obra de Longus queda ben reflectida en fragments com aquest (1, 9):

«Començava la primavera i esclataven tota mena de flors, les del bosc, les dels prats i les de les muntanyes; ja se sentia el brumir de les abelles, el refilar dels ocells cantors; es veien saltar els anyellets acabats de néixer, i botre els moltons pels tossals; les abelles brumien pels prats, les garrigues ressonaven pels cants dels ocells. Veient que totes les coses sentien l’alegria de la nova estació, Dafnis i Cloe, tendres i joves, van posar-se a imitar el que sentien i veien. En sentir cantar els ocells, cantaven, en veure botre els anyells, saltaven àgilment, i, com imitant les abelles, anaven collint flors, posant-se les unes al pit i teixint amb les altres, petites corones que portaven a les Nimfes».

Dafnis e1418959916701

Dafnis i Cloe

Dafnis i Cloe descobriren com realitzar l’acte sexual a partir de les lliçons dels animals del seu entorn. Així es desprèn d’aquest passatge (3, 14):

«Però Cloe va preguntar-li què hi podia haver més que besar-se, abraçar-se i ajeure’s l’un al costat de l’altre, i què pensava fer quan s’haurien ajagut tots dos nus.
 
- El mateix -li respongué- que els marrans fan a les ovelles i els bocs a les cabres. ¿Veus com, després, elles ja no fugen i ells ja no es cansen anant-los darrera? Cada parella, com sadollada d’un plaer fruït en comú, ara pastura l’un al costat de l’altre. Cosa dolça, pel que es veu, és el que fan, i la seva dolçor venç l’amarguesa de l’amor.
 
- Però, ¿no veus, Dafnis, que els bocs i els marrans estan a peu dret quan fan això, i a peu dret també les cabres i les ovelles quan elles s’hi presten, els mascles muntant les femelles, i aquestes sostenint-los damunt l’esquena? I tu vols que m’ajegui amb tu a terra, i tota nua. ¿És que les cabres i les ovelles no van, tanmateix, més ben vestides amb la pell que no jo amb la meva túnica?
 
Dafnis li va donar la raó, va estirar-se al seu costat i així va restar força estona; després, no sabent com atènyer el que desitjava, la va aixecar i, imitant els boscs, l’abraçà per darrera. Però encara va créixer més el seu neguit; es va asseure i plora que plora, perquè entenia menys que els marrans en les pràctiques de l’amor».

800px Daphnis Chloe Cortot Louvre CC171Dafnis i Cloe de Jean Pierre Cortot(1824).

Finalment és una prostituta, Licènion, qui ensenya a Dafnis la pràctica de l’amor (3, 18):

«Licènion, veient-lo encara més innocent cabrer del que s’havia imaginat, començà a instruir-lo d’aquesta manera. Va manar-li d’asseure’s al seu costat, tal com anava, de besar-la de la mateixa manera i tantes vegades com feia a Cloe, i, tot besant-la, d’abraçar-la i d’ajeure’s a terra. Ell es va asseure, la va besar i es va ajeure, i ella, quan el va sentir a punt i turgent, l’aixecà una mica de la posició que tenia de costat, lliscà sota d’ell i, amb enginy, el va posar en el camí que fins aleshores havia buscat. Després, no fent altra cosa que el que s’acostuma, la mateixa naturalesa ja li va ensenyar el que calia fer».

A continuació, Licènion avisa Dafnis que Cloe ho passarà malament en perdre la virginitat (3, 19):

«Cal que sàpigues encara una cosa, Dafnis. Jo era ja una dona, i ara no m’has fet mal perquè ja fa temps que un altre home m’havia instruït, i el preu de la lliçó va ser la meva virginitat. Però quan Cloe sostindrà amb tu aquesta lluita, cridarà, plorarà, sagnarà com si l’haguessis morta; però tu no tinguis por d’aquesta sang, i quan l’hagis persuadida que se’t doni, porta-la aquí per tal que, si crida, ningú no la senti; si plora, ningú no la vegi; si sagna, que es renti en aquesta font. I recorda’t que jo t’he fet home abans que Cloe».

Aquí teniu el tràiler de la pel·lícula El llac blau:

Articles del web relacionats:

“Governar” la nau de la vida

Per arribar a Ítaca hem de saber “governar” bé les nostres vides. Aquesta paraula prové del grec κυβερνάω, que volia dir “pilotar una nau” i que té altres derivats com cibernauta i cibernètica.

L’etimologia, doncs, ens indica que la vida humana es pot entendre com una navegació, sempre sotmesa a tants factors incontrolables. No debades, fer-se a la mar, com llançar-se a viure, implica l’assumpció d’un perill ja que la mar és imprevisible i no sempre està tranquil·la. Ens convé, per tant, pregar per tenir molt d’encert a l’hora de lidiar amb els temporals que ens vendran. Anam ben errats si pensam que el vent sempre ens bufarà a favor, per la popa. Hem d’assumir que la nostra navegació existencial és de final incert. Per desgràcia, massa sovint no feim cas a senyals premonitoris que ens adverteixen que hem de redreçar el rumb.

Medusa naufragi

El rai de la Medusa (Théodore Géricault)

Als polítics també se’ls desitja tenir encert en la “governació” de la nau de l’Estat. Varen ser els egipcis els primers a utilitzar aquesta metàfora, que després passà al món grec. Al segle VIII aC Homer, a la Ilíada, la insinua quan parla de Zeus com a kybernetes, “el pilot de la nau”. Seria, però, el poeta Alceu de Mitilene, del segle VI aC, qui popularitzà el tòpic literari de la nau de l’Estat. Ho feu en aquest poema (la traducció és de Maria Rosa Llabrés):

Em desconcerta la rebel·lió dels vents:
ve una ona rodolant per una banda
i una altra per l’altra, i enmig
ens arrossega la negra nau,
lluitant durament contra el pervers temps;
l’aigua ja cobreix el peu del màstil,
i pengen estrips de les veles destrossades;
s’amollen les ancles i els rems
les meves dues cames aguanten
entre cordatges de papir; només això em pot salvar,
però la càrrega ha caigut…

A Roma, al segle I aC Horaci també tractaria el tòpic literari de la nau de l’Estat a la seva oda 1, 14:

Oh nau, les onades et llençaran novament
a la mar. Oh, què fas? serva’t
amb força al port. No veus,
un costat ja sense rems,
el pal destruït pel lleuger llebeig,
com les antenes gemeguen i sense cordes
amb prou feines la quilla
podrà resistir
la mar brava? No tens ni el velam sencer
ni déus, als quals en la cruel dissort
puguis novament demanar ajuda.
Per molt que et vantis de ser filla noble
dels boscos del Pont i ostentis un llinatge
i un renom inútil: El prudent mariner no confia d'una popa guarnida. Tu, vigila
si no vols ser joguina dels vents.
Un dia em vas causar preocupació i angoixa
ara em dónes desig i una delicada cura.
Fuig dels mars que
banyen les formoses Cíclades.

Aquí teniu un llistat d'autors que també fan servir el tòpic de la nau de l'Estat.

Aquest article de La Vanguardia també en parla.

Articles del web relacionats:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px