Banner Top

Arrels clàssiques de la corrupció

 
Intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (12/05/2014) per parlar dels paral·lelismes entre la corrupció actual i la de l'antiga Roma arran de la publicació a la revista Sàpiens (Maig 2014, Núm. 142) del reportatge "Que corruptes que són, aquests romans"



I aquí teniu una reflexió meva sobre les etimologies de corrupció i recordar:


Articles del web relacionats:
- Per què som corruptes?
- Corruptes amb el cor romput
- Ave, Caesar Matas
La fi de l'omertà?
Una confessió fatal
El fòrum dels aforats
-
 Compte amb els púnics!
-
 La degradació humana
Pobres Cariàtides!
-
 L'hora d'Antígona
- El nepotisme papal dels "PSOIB"
-
 Llatí per a corruptes
-
 El pequeño Nicolás sap grec!
-
 La infanta no sap llatí
-
 La hipocresia tràgica dels polítics

La fi de l'omertà?

Article publicat a l'Ara Balears (05/10/2014)
 
A Espanya durant massa temps s’han callat massa coses. La setmana passada Jordi Pujol, durant la seva compareixença davant el Parlament català, va encendre totes les alarmes: “Si talles una branca, cau una branca i tots els nius que hi ha fins a caure l'arbre sencer”. Era la resposta airada del fins fa poc molt honorable president a la “causa general” que, a parer seu, s’ha obert en contra seva arran de la seva confessió de frau fiscal. D’aquesta manera, qui durant vint-i-tres anys governà els destins de Catalunya es referia tàcitament a la famosa omertà, la llei del silenci que permet a la màfia siciliana actuar impunement. El 2005 el socialista Pasqual Maragall, aleshores al capdavant de la Generalitat, s’atreví a trencar amb aquest codi d’honor. Afirmà que l’anterior govern convergent de Pujol tenia “un problema” per haver cobrat “un 3% de comissió” en l’adjudicació d’obra pública. Tanmateix, el dirigent del PSC va haver de rectificar en ser amenaçat per CiU de no participar en la reforma de l’Estatut.

 
Mariano Rajoy també coneix de prop els perills de trencar l’omertà. Va ser un exregidor seu a Majadahonda (Madrid), José Luis Peñas, qui el 2007 destapà el cas Gürtel, la presumpta trama de corrupció del PP que, de moment, entres d’altres persones, ja ha costat la presó a Luis Bárcenas, d’extresorer dels populars. L’any passat el diari El Mundo va publicar els textos telefònics (SMS) que suposadament s’intercanviaren el president del Govern espanyol amb el seu antic comptable. "Luis, nada es fácil, pero hacemos lo que podemos” li escrigué Rajoy per tranquil·litzar-lo quan estava essent investigat per la justícia. Un cop entre reixes, però, Bárcenas ja ha començat a “cantar” i no ha dubtat a reconèixer el presumpte finançament irregular del PP i el pagament de sobresous a la seva cúpula.

 

A casa nostra, Jaume Matas, avui també a la presó, és una altra víctima del trencament de l’omertà. El seu malson començà el 2008, havent perdut les eleccions autonòmiques. Llavors la Fiscalia obrí diligències informatives a partir d’unes denúncies anònimes sobre el suposat suborn i maneig de doblers negres en la compra i decoració del seu “palauet” palmesà. Després es destaparien altres escàndols de corrupció com el cas Palma Arena o el cas Noos. Davant l’evidència, l’expresident balear s’hagué d’empassar la famosa frase que pronuncià el 2007 en d’haver-se entrevistat amb el fiscal general de l’Estat per tractar l’esclat del cas Andratx: “Mallorca no és Marbella”.
 
Ara el pres segovià Matas s’ha sentit novament traït per un altre dels seus, Aina Castillo, exconsellera de Sanitat. Amb l’alè d’Anticorrupció al clatell i dolguda amb l’actitud prepotent del seu antic cap, aquesta nova “penedida” l’ha senyalat com el màxim responsable d’haver donat l’ordre de manipular, a favor de l’empresa Dragados, el concurs de la construcció de l’hospital Son Espases. Un altre dels tòtems de la política balear, Maria Antònia Munar, bé sap també què és la fredor de l’alta traïció en aquest nostre petit regne insular de la “Cosa Nostra”. “D’aquí a Hollywood”, digué anys enrere amb to altiu davant l’expectació que aixecà una de les seves primeres compareixences als jutjats. Aleshores lamentava haver de patir “la pena del telediario”. Avui que ja es troba encarcerada el seu somni promet fer-se realitat. No debades, ella i el seu antic soci de govern, Jaume Matas, són figures prou atractives per a inspirar a Hollywood una nova entrega de la saga El padrí. I pel que fa a la pena mediàtica, a la líder de l’extinta Unió Mallorquina li deu pesar més compartir recinte amb els seus delators, abans aduladors a sou. Així tenim el trist honor de ser la comunitat amb més polítics corruptes a la presó.

Tàndem corrupte Matas i Munar
Tàndem corrupte Matas i Munar
 
Durant els dotze anys d’època de bonança econòmica en què presidí el Consell de Mallorca, sa princesa de la corrupció vivia a costa de l’omertà. Un dels seus projectes estrella, el desdoblament de la carretera Palma-Manacor, és un clar exemple de la seva manera tan siciliana de governar. Una persona es negà a pagar comissions a canvi d’obtenir una sortida viària al seu restaurant. La seva denúncia a Anticorrupció fou clau per destapar el cas Peatge. Tal violació a la llei del silenci li suposà tot tipus de pressions –vendettas, seguint la terminologia mafiosa- per a les quals va haver de sol·licitar protecció policial. Es desemmascarava així la cara fosca de les “carreteres a la mallorquina” de les quals tant bravejava la llavors totpoderosa Munar.


 
 
Ara Mallorca viu immersa en una altra trama de corrupció. El cap de la policia local de Calvià ja és a la presó per haver participat presumptament en una xarxa d’extorsió a empresaris del carrer Punta Ballena. El famós vídeo del “mamading” va obrir la capsa dels trons. Recentment ha aparegut mort Javier Pierotti, un dels primers empresaris a denunciar ja fa temps les corrupteles en aquests “500 metres de la vergonya”, en paraules del president Bauzá. La víctima, que passava per greus problemes econòmics i de salut, havia deixat clara en una missiva la seva intenció de suïcidar-se. Sempre ens quedarà, però, la incògnita de saber si aquest fatal desenllaç estaria relacionat amb les coaccions que havia rebut per fer de “fiscal”. Tot plegat fa pensar que a casa nostra l’omertà, que sovint compta amb la complicitat dels mitjans de comunicació, encara és una càrrega massa feixuga, malgrat les boques que no han volgut callar. I en les altes esferes de la política, tal com apuntà el president Pujol, la llei del silenci pot ser més clamorosa.

Aquí teniu la canço de Pau Alabajos titulada Omertà:

Paraula de Déu

Article publicat a l'Ara Balears (19/05/2014)
 
La paraula de Déu torna a dictar les nostres vides. Primer ha estat la tramitació d’una llei d’avortament molt més restrictiva amb la qual el Govern de Rajoy ha compensat el disgust que arrossegava l’Església d’ençà que el 2005 Zapatero legalitzàs els matrimonis homosexuals. Ara la Conferència Episcopal Espanyola té més motius per treure pit amb la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMQE). El projecte del ministre Wert, que entrarà en vigor el curs vinent, equipara la religió amb la resta d’assignatures, de manera que la seva nota computarà a l’hora d’obtenir una beca. A més, la norma garanteix les subvencions estatals a aquells centres catòlics que segreguen per sexes.
 
L’actual força dels bisbes espanyols arranca amb el Concordat que el 1953 signà Franco amb el Vaticà –convenis similars foren subscrits també en altres països durant el període feixista europeu. El 1979, restaurada la democràcia, l’acord franquista seria ratificat pel govern de Suárez. És així com avui l’Església continua gaudint de grans privilegis. En el plànol econòmic, està exempta de pagar impostos com l’IRPF, l’IVA o l’IBI i es finança per dues vies: mitjançant la casella de l’IRPF que marquen voluntàriament els contribuents catòlics i mitjançant la partida assignada pels Pressupostos Generals de l’Estat. Dins l’àmbit públic, el clero té garantida l’assistència religiosa a presons, hospitals i  forces armades. I pel que fa al seu magisteri moral, el Concordat estableix que els plans d’estudis “inclouran l’ensenyança de la religió catòlica en tots els centres d’educació, en condicions equiparables a la resta de disciplines fonamentals”.
 
A priori, aquest tracte de favor podia xocar amb la suposada aconfessionalitat de la Constitució espanyola de 1978, aprovada gairebé un mes abans de la renovació dels vots d’obediència amb la Santa Seu. L’article 16.3 de la Carta Magna estableix que “cap confessió tindrà caràcter estatal”. A continuació, però, aclareix que “els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església Catòlica i les altres confessions”. L’article 27.3 també encobreix la confessionalitat de l’Estat espanyol: “Els poders públics garanteixen el dret que assisteix als pares perquè els seus fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves pròpies conviccions”.
 
Amb l’excepció de França, on està desterrada de les aules, la  religió és present en moltes escoles europees. En la majoria d’elles, però, no és computable com a mitjana per a l’obtenció de beques, com recull la flamant LOMQE. Per acabar amb el seu estigma d’assignatura “maria”, ara la religió ja no podrà ser l’alternativa a una activitat d’estudi. A primària, s’ofertarà al costat de “Valors Culturals i Socials” i, a secundària, de “Valors Ètics”, matèries que també serviran per fer mitjana.

La coherència dels cristians
La coherència dels cristians
 
Costa pensar que l’excel·lència educativa que pregona la llei Wert es pugui aconseguir reforçant el paper del catolicisme en detriment d’assignatures com Filosofia, Tecnologia, Música i Arts Plàstiques. Els més beneficiats d’aquests canvis seran els prop de 3.000 professors de religió –entre escoles públiques i concertades-, per als quals, segons algunes organitzacions laiques, l’Estat es gasta prop de 700 milions d’euros anuals. Mentre milers d’interins no aturen de ser acomiadats, aquests apòstols de la Paraula de Déu, que pagam tots, són elegits a dit per la Conferència Episcopal, qui els marca el temari a impartir. Per pocs alumnes que tenguin, no han de passar pena. La seva supervivència no està condicionada per la seva demanda, com sí passa amb la resta de matèries. Tampoc no saben res d’oposicions ni de l’estrès que suposa l’augment de la ràtio d’alumnes per aula.
 
A pesar de totes aquestes crítiques, seria un error que, empesos per un laïcisme radical, les aules donassin l’esquena al catolicisme. Les noves generacions necessiten conèixer les arrels judeocristianes d’Europa per poder entendre millor el nostre patrimoni artístic i intel·lectual –el món clàssic seria l’altre pilar a tenir en compte. Privar-los d’aquest valuós llegat, tan present també en el llenguatge quotidià i en infinitat de celebracions públiques, seria condemnar-los a l’analfabetisme cultural més espantós. A més, no es pot obviar que el fet religiós, o espiritual, és inherent a la condició humana. Sense caure en enfocaments banals, el seu ensenyament podria formar part d’una assignatura d’Història de les religions, on la Paraula de Déu seria una més a escoltar fora de qualsevol control ideològic episcopal.

El teòleg Juan José Tamayo fa una reflexions molt interessants sobre el paper de la religió a l'escola en el programa "El intermedio" de la Sexta.

El 13 d'octubre de 1931 Manuel Azaña, president del Consell de Ministres de la II República, va pronunciar la famosa frase "España ha dejado de ser católica". Aquí teniu el context d'aquesta frase.
 
Per conèixer més detalls sobre els privilegis de l'Església en la nostra societat, aquí teniu un reportatge de "Salvados", titulat "Que Dios te lo pague":

Una confessió fatal

Article publicat a l'Ara Balears (04/09/2014)

La confessió del frau fiscal per part del president Pujol resulta fatal per al procés sobiranista. No debades, ambdues paraules provenen del verb llatí for, fari, fatus (“parlar”), un arrel etimològica que aquests dies no para de ser explotada pels ara decebuts amb qui ostentava el títol de Molt honorable. Més que decebuts, estan enfadats amb el fat, és a dir, s’han lliurat amb resignació al que, d’acord amb l’imaginari clàssic, estava “dit” pel destí, que, en aquest cas, ha estat fatídic -a l’antiga Roma el fatidicus (fatum + dicere, “dir”) era la persona que afirmava poder predir el futur –després, el terme adquirí una connotació negativa, igual que el seu derivat de fatal.
 
Seguint amb el fil etimològic que ens ocupa, el mea culpa entonat per Pujol després d’haver vist acorralat per la justícia podrà ser aprofitat per titllar-lo de fatu. Segons una teoria, a l’antiga Roma aquest adjectiu era assignat als sacerdots que, en assolir en cert nivell d’alienació mental, parlaven de manera solemne, però expressant (for) coses incomprensibles. Fou així com fatuus s’aplicà a una persona mancada d’enteniment, presumptuosa, de paraules buides i, per extensió, insípida. A falta de ser comprès pels seus, Pujol s’erigí en el profeta per antonomàsia, és a dir, en qui “parlava per boca” de l’altri, en aquest cas d’ell mateix –profeta és un mot d’origen grec on φημί està emparentat amb for. “Això no toca!” fou la seva cèlebre sentència oracular que etzibava als més inquisitius des de la seva boca (os, oris) avui tan confessional.
 
Davant una confessió digna d’infàmia, Pujol s’ha guanyat la fama de fantotxe, és a dir, de persona que és molt menys del que aparenta. Es tracta d’una paraula que, igual que el barbarisme “chulo” (< fanciullo), ens ha arribat a través de l’italià i que prové llatí infans –un infant és una criatura que no parla. L’actitud del president de “la feina ben feta” s’ha vista com una blasfèmia (βλάπτω, “ofendre” + φημί, “dir”), una ofensa als seus conciutadans que el tenien com el professor modèlic. Els primers professors de la història foren els primers cristians que manifestaren (for) davant (pro) tothom la seva entrega al Messies.
 
Curiosament, aquests primers cristians moriren defensant la seva causa, de manera que es convertiren en màrtirs, paraula que ve del grec μαρτυρέω (“testimoniar”). Ara sembla, però, que Pujol, als seus 84 anys i amb una conducta tan reprovable, haurà deixat de ser un màrtir del poble català, després haver-lo servit durant vint-i-tres anys. Amb tot, als seus 84 anys, com a bon cristià que és, ha sabut demanar perdó. Etimològicament parlant, en un principi perdó volia dir donar. Ara que està regularitzant el seu frau fiscal, segur que el president podrà donar més diners a Hisenda. No sabem, però, si la justícia el perdonarà i l’eximirà, per tant, de tota responsabilitat penal.
 
Qui no el perdona és la caverna mediàtica, que ja s’ha apropiat del flamant líder del PSOE, Pedro Sánchez. Després d’haver posat al mateix nivell violència de gènere i independentisme, la nova il·lusió socialista no s’ha estat de referir-se a Pujol com un hipòcrita que, a l’hora d’elegir entre pàtria i patrimoni, opta pel segon i s’ho emporta tot a un paradís fiscal. Certament, durant tots aquests anys el president s’ha comportat com un vertader hipòcrita, és a dir, com un actor, en el sentit etimològic del terme. I ha evidenciat una vegada més que, com a persones que som tots (del grec prósopon, “màscara”), el món, com diu la cançó, és pur teatre. La pàtria que Pujol ha governat com un patriarca totèmic ha perdut amb la seva confessió un patrimoni humà massa valuós en un moment clau per al sobiranisme. Haurem d’aprendre la lliçó i no idealitzar cap altre més líder.

Aquest article el vaig escriure en un moment d'indignació. Per valorar l'obra de Pujol, és interessant llegir aquest article de Toni Soler titulat "Una herència fragmentada".

Sobre la gran confessió del president Pujol, no us podeu perdre aquest reportatge del programa Via llibre de TV3:



Sobre aquest tema, podeu escoltar la meva intervenció al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (29/07/2014)



Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px