Banner Top

El sentit tràgic de la història

Article publicat a l'Ara Balears (19/10/2015)

La història l’escriuen els pobles. Al segle XVIII el filòsof alemany Herder ja distingí entre Volksgeist (“esperit del poble”) i Zeitgeist (“esperit del temps”). Ambdós conceptes esdevenen el motor del progrés de la humanitat. Segons el Gènesi, el missatge que Déu donà a Adam i Eva fou molt clar: “Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la”.

Paraula d'Astèrix
Paraula d'Astèrix
 
Tanmateix, el camí cap a la prosperitat s’inicià fa 12.000 anys amb la Revolució Agrícola. Així ho recorda l’escriptor Yuval Noah en el seu interessant llibre Sàpiens: “Va ser el punt d’inflexió, diuen, en què el sàpiens van perdre la simbiosi íntima amb la natura i es van precipitar cap a la cobdícia i l’alienació. Portés cap on portés, el camí no tenia marxa enrere”.
 
Després de la Revolució Científica del segle XVI, el salt definitiu cap a l’abisme es produiria al segle XVIII amb la Revolució Industrial. Aleshores, però, tal com ressalta Noah, la majoria de cultures no creien en el progrés: “Es considerava impossible que els coneixements humans poguessin servir per superar els problemes fonamentals del món. Si fins i tot Mahoma, Jesús, Buda i Confuci –que sabien tot el que s’ha de saber- havien estat incapaços d’eliminar la fam, les malalties, la pobresa i la guerra del món, ¿com podíem esperar que ho féssim nosaltres?
El món naufraga
El món naufraga
 
La Revolució Industrial comptà amb l’escalfor de la Il·lustració, que pecà de supèrbia en pensar que els avenços tecnològics guiats per la raó implicarien un perfeccionament de la pròpia humanitat en tots els aspectes: tots seríem més feliços en un món millor. Amb tot, aquest optimisme intel·lectual lligat al progrés és una quimera. El crit d’alarma el féu el 1818 l’escriptora Mary Shelley amb l’obra Frankenstein o El modern Prometeu. El protagonista, el doctor Frankenstein, és presentat com el famós tità de la mitologia grega que, per ordre de Zeus, modelà amb fang els primers homes. El seu objectiu és crear una criatura que fregui la perfecció. L’intent, amb tot, li surt malament perquè dóna vida a un ésser molt lleig, però molt amorós, que es rebel·la contra el rebuig que li manifesta la gent pel seu físic.

La raça humana (Brecht Vandenbroucke)
La raça humana (Brecht Vandenbroucke)

La història del doctor Frankenstein va veure la llum en un moment històric en què l’home començava a sentir per primera vegada el perill de fer un dany irreparable amb els seus propis invents. Segur que avui Mary Shelley no estaria tranquil·la amb totes les revolucions que hi ha hagut: des de les armes nuclears fins a l’enginyeria genètica, on les lleis de la selecció natural de Darwin han estat substituïdes per les lleis del disseny intel·ligent d’uns mortals que juguen a ser déus.

La condició humana
La condició humana
 
Ara, en un món amb més benestar, tenim més esperança de vida, però no tenim molta d’esperança en el futur de l’espècie humana. Vista la nostra trajectòria, queda clar que progrés tecnològic no implica necessàriament progrés moral. D’això ja se n’han encarregat a bastament les novel·les distòpiques, aquelles que imaginen un futur indesitjable.
 
Els més pessimistes ja reclamen una segona Il·lustració més catàrtica per combatre l’actual  degradació espiritual de l’home. La història –diuen- té els dies comptats si no hi ha un fort canvi de timó en aquest món tan complex que va a la deriva. Poc es podia imaginar l’Homo Sapiens el recorregut que tendria la seva aventura intel·lectual. De l’eufòria hem passat al desencís. Aquest és el sentit tràgic de la història: qui han volgut canviar el món són qui l’han degradat. Déu encara no se sap avenir de l’ordre que donà a Adam i Eva. Amb tantes guerres, injustícies socials i hecatombes ecològiques encara estam esperant el final feliç del bondadós progrés. Abans, però, ja haurà arribat el dia del Judici Final.

Escalfament de la Terra
Escalfament de la Terra

Aquí teniu la reflexió del tot pessimista que feu l’escriptor austríac Stefan Zweig (1881-1942) al seu amic, també escriptor, Joseph Roth (1894-1939): “No podem oblidar que vivim en un món crepuscular, i hem de ser feliços si, mentrestant, anam sobrevivint”.

Aquí teniu una il·lustració que reflecteix molt bé l’actual pessimisme mundial. És d’un autor alemany desconegut i es titula “El món sota la caperutxa d’un boig” (c. 1600). La seva figura central, un bufó, conté diverses al·lusions a la bogeria del gènere humà: a la dreta, l’asta amb una esfera de vidre, símbol de la fragilitat humana; a dalt, el Nosce te ipsum (“Coneix-te a tu mateix”) de Sòcrates, com a antídot contra la bogeria.

“El món sota la caperutxa d’un boig” (c. 1600)
“El món sota la caperutxa d’un boig” (c. 1600)


Aquí teniu un interessant article sobre el mite del progrés de Melcior Comes, titulat "Només és un telèfon".

Qui es va mostrar molt preocupat amb la idea de progrés va ser el filòsof alemany Walter Benjamin (1892-1940). Aquestes són les seves reflexions a propòsit del quadre Angelus Novus del pintor suís Paul Klee (1879-1940):

Angelus Novus
Angelus Novus

“Hi ha un quadre de Klee (1920) que es titula Angelus Novus. S’hi veu un àngel en el moment d’allunyar-se d’alguna cosa sobre la qual clava la mirada. Té els ulls desencaixats, la boca oberta i les ales esteses. L’àngel de la Història deu tenir aquest aspecte. La seva cara està girada cap al passat. En el que per a nosaltres sembla una cadena d’esdeveniments, ell hi veu una catàstrofe única, que acumula sense parar ruïna sobre ruïna i s’abraona als seus peus. L’àngel voldria aturar-se, despertar els morts i recompondre allò malmès. Però una tempesta baixa del Paradís i s’arremolina a les seves ales i és tan forta que l’àngel no pot plegar-les... Aquesta tempesta l’arrossega irresistiblement cap al futur, al qual gira l’esquena mentre el cúmul de ruïnes puja davant d’ell cap al cel. Tal tempesta és el que anomenem progrés".


Igual d’interessants són les reflexions de Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987):

“La cultura no augmenta, sinó que disminueix. Vivim en els començaments bàrbars d’un temps de ciència on els valors morals, espirituals i de bellesa compten per ben poc. Per això és més i més urgent conservar el foc sagrat de la gran tradició humana i espiritual. Els homes d’ara dominen la naturalesa en lloc d’estimar-la, com fa el poeta; dominen la matèria, però dominen ben poc llur esperit; d’això vénen lluites, egoismes i totes les fonts del mal. Vivim en temps on ens manca fe, en lloc de fanatisme; visió espiritual, en lloc de negacions i intoleràncies; un sentit gran i universal de la vida, en lloc de petiteses humanes i inhumanes” (“Joan Mascaró, la vila i els margalidans”, Tintinnabula, 2017)

Aquí teniu unes reflexions de l’escriptor Josep Maria Espinàs:La humanitat progressa i progressarà: si recula, és per agafar empenta. A algunes generacions els pot semblar que no, que anem enrere. Si algú et diu "anem malament", sempre depèn de l'escala amb què s'ho miri. Ara estem millor que fa cent anys i molt millor que fa mil anys”.

I per acabar amb una mica d’optimisme, aquí teniu el famós poema de Jorge Luis Borges titulat “Los justos”:

Un hombre que cultiva su jardín, como quería Voltaire. 
El que agradece que en la tierra haya música. 
El que descubre con placer una etimología. 
Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez. 
El ceramista que premedita un color y una forma. 
El tipógrafo que compone bien esta página, que tal vez no le agrada. 
Una mujer y un hombre que leen los tercetos finales de cierto canto. 
El que acaricia a un animal dormido. 
El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho. 
El que agradece que en la tierra haya Stevenson. 
El que prefiere que los otros tengan razón. 
Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo.


En tot cas, per revertir aquesta visió tan pessimista del món, no us podeu perdre aquest programa de "Món3/24", de TV3, titulat "Un món de bon rotllo (o per què no estem tan malament com creiem
". És sensacional!

Així s'imaginavaAixí s'imaginava el present el científic Isaac Asimov.

Aquí teniu un interessant article de Carles Casajuana titulat "La paradoja de Pinker".

I aquí teniu el famós passatge de l’Antic Testament (Eclesiastès 1, 2-11):

Tot és vanitat. No hi ha res de nou en aquest món

Vanitat de vanitats!, deia el Predicador;
vanitat de vanitats, tot és vanitat!
Què en treu l’home de tot el seu esforç
amb què s’afanya en aquest món

Una generació se’n va i una altra generació ve,
però la terra roman sempre.
El sol surt i el sol es pon, i s’apressa
cap al lloc d’on torna a sortir.
El vent va cap al sud i gira cap al nord;
fa voltes i més voltes,
i amb el seus giravolts retorna, el vent.
Tots els rius van a parar al mar,
i el mar no s’omple,
i del lloc on han sortit, els rius
tornen per fluir de nou.
Totes les coses són carregoses.
Ningú no pot dir que l’ull no es cansa de mirar,
ni que l’oïda no està farta de sentir.
Allò que ha estat és el que serà,
i allò que es va fer és el que es farà;
que no hi ha cap cosa nova en aquest món.
Si hi ha alguna cosa nova de la qual es pugui dir:
“Mira, això és nou”, ja va existir en els segles anteriors.
De les coses passades no en queda record;
ni tampoc no en quedarà,
en aquells que vinguin,
de les coses que han de ser després.


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/02/2018), reflexion sobre el mite del progrés. Ho faig a partir del llibre "Sàpiens", de l’escriptor israelià Yuval Noah:




Aquí teniu el poema d'Ovidi Montllor, musicat per Feliu Ventura, "Serà un dia que durarà anys":


I per acabar, aquí teniu l'escena final de Blade Runner, les famoses "llágrimas en la lluvia":



El 1927 el director austríac Fritz Lang també oferia una visió pessimista del progrés en la seva cèlebre pel·lícula Metròpoli. Aquí en teniu el tràiler:


Per completar la informació, us recoman aquest article del filòsof Rafel Argullol titulat "Naixement i mort d'un paisatge".

Articles del web relacionats:

La degradació humana

Compte amb els púnics!

Els nombrosos casos de corrupció que s’estan destapant aquests darrers anys ens estan deixant noms ben curiosos. El darrer és l’operació Púnica, que de moment s’ha saldat amb 51 detinguts. No té res a veure, però, amb les famoses guerres púniques amb les quals romans i fenicis es disputaren l’hegemonia de la Mediterrània durant els segles III i II aC. És un nom xifrat que al·ludeix al líder de l’operació, Francisco Granados, ex secretari general del PP de Madrid i mà dreta d’Esperanza Aguirre.
 
Sembla que, per evitar sospites entre els implicats, la Unitat Central Operativa (UCO) de Guàrdia Civil va triar el nom científic llatí de l’arbre “granado” (magraner, en català), que dóna “granadas” (magranes, en català): Punica granatum. Punica fa referència a l’arbre en si (que en llatí era un substantiu femení) i granatum al malum granatum (poma plena de grans, d’on tenim granada en català). Curiosament en llatí mal també és malum. Deu ser per això que el fruit prohibit, que al Gènesi no surt especificat, es va traduir en llatí com a malum, és a dir, “poma”. I deu ser per això que, en parlar de corrupció, es diu que les pomes podrides (mala mala) s’han de treure de la cistella per evitar que les altres es podreixin.
 
El nom llatí del magraner remet al seu color vermellós (punica), porpra, que en grec era φοῖνιξ. Els hel·lens utilitzaren aquesta paraula per batejar els seus grans rivals marítims, els fenicis. Feia referència al color amb què aquell poble de Tir (ciutat de l’actual Líban) solia pintar les seves naus. Amb elles arribaren devers el segle IX aC al nord d’Àfrica, a Tunísia, on fundaren Cartago, prop de Tunis. Aquesta ciutat va créixer tant com a colònia que, amb el temps, acabà substituint en importància la seva metròpoli, Tir. D’aquí que sovint es parli de fenicis i de cartaginesos per referir-se al mateix poble.

Itineraris fenicis
Itineraris fenicis
 
Des de Cartago, els fenicis feren el salt a la península Ibèrica, que anomenaren Isephanim (“terra de conills”), que més tard donaria en llatí Hispania. Allà fundaren Gader (Cadis), una privilegiada talaia que els permeté controlar millor el trànsit comercial tant d’una banda com l’altra de l’estret de Gibraltar. Aleshores Eivissa fou vista com un punt estratègic per a les rutes d’Occident.  La Pitiüsa major era, juntament amb Formentera, un blanc fàcil, ja que, de l’arxipèlag balear, ambdues illes eren les menys poblades i, per tant, les més fàcils d’ocupar. A Mallorca i Menorca, en canvi, les bel·licoses tribus talaiòtiques, els temuts foners, eren un obstacle per a qualsevol tipus d’assentament –precisament, en llengua fenícia Balears vol dir “terra dels mestres de la fona”.
   
Ara, amb una magrana a la boca, segur que els detinguts de l’operació Púnica voldran conèixer més detalls dels seus avantpassats púnics. Des de la presó hauran de llegir llibres d’història amb la certesa que els seus actes no quedaran impunes, és a dir, sense càstig (poena en llatí). El mateix passa amb la resta de detinguts d’altres operacions policials amb noms igual de cridaners. No debades, tenim l’operació Gürtel (“corretja” en alemany en al·lusió al líder de la trama corrupta, l’empresari Francisco Correa) o l’operació pokémon, que agafa el nom del popular videojoc –l’alt nombre d’implicats recorda els centenars de pokémons que hi ha (uns 600). I la cirereta del pastís és el cas Urdangarín, també conegut com el cas Nóos. El duc “empalmat” va posar aquest nom a la seva entitat “sense ànim de lucre” perquè, en paraules seves, és un enamorat de la filosofia grega –νόος vol dir “intel·ligència”, la que li ha mancat, a ell.
 
Tanta corrupció és un escàndol, tal com diu la cançó homònima de Rafael.
 


 Articles del web relacionats:

 

 

 

 

 

Ave, Caesar Matas

Article publicat a l'Ara Balears (11/12/2013)
 
A pesar de l’escarni públic patit els últims anys, Jaume Matas es continua comportant com si encara fos el president del Govern. O, mutatis mutandis, com si fos el mateix Juli Cèsar, el general romà que al segle I aC es féu amb les regnes de la República. Així ha quedat demostrat recentment en el seu segon judici per corrupció. Un jurat popular l’ha declarat culpable de suborn per haver demanat a un hoteler amic seu que el 2006 contractàs la seva dona, Maite Areal, com a relacions públiques.
 
Davant del tribunal, l’exmandatari balear deixà a tothom atònic en assegurar que va actuar “com faria qualsevol pare de família: anar a un amic i demanar-li feina. Que no tens res per a la meva dona?". D’aquesta manera, Matas s’apropiava de la famosa frase dels Evangelis: “Donau al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”. És la resposta que Jesús donà a un grup de fariseus que, en temps de l’emperador Tiberi –conegut també amb el sobrenom de Cèsar en honor al primer Vito Corleone romà-, li havien demanat si era lícit pagar impostos a la metròpoli. I, evidentment, els tres mil euros mensuals que cobrava Areal eren una mena d’impost al Caesar Matas pels suculents beneficis que reportaren a l’hoteler mallorquí els nombrosos actes celebrats pel Partit Popular en les seves instal·lacions.

"Què passa?", Matas surt de l'Audiència Nacional el maig de 2013
 
No era la primera vegada que Areal aconseguia feina gràcies al seu influent marit, que no parava de dir que havia estat ministre d’Aznar. Abans, un despatx d’assessoria laboral ja l’havia contractada, però l’havia acomiadada al cap de poc temps per manca de resultats. En la seva segona oportunitat, la insigne esposa presidencial continuà demostrant sense complexos la seva ineptitud, no apareixent gairebé ni un sol dia al lloc de treball. Matas s’oblidà, per tant, que “la dona de Cèsar no només ha de ser honrada, sinó també semblar-ho”. Segons l’historiador Plutarc, aquesta frase seria una interpretació de la resposta que el 62 aC donà el capitost romà quan, essent pretor, es divorcià de la seva segona muller, Pompeia, de qui hi havia rumors que s’entenia amb un aristòcrata.
 
Tanmateix, la figura de Matas recorda molt la de Cèsar. El 49 aC l’aleshores responsable de la província de les Gàl·lies pecà de supèrbia en creuar el Rubicó, un riuet a la frontera del nord d’Itàlia. Desobeí així el Senat, que li havia exigit la dissolució del seu exèrcit per poder tornar a Roma, on el seu amic Pompeu s’havia proclamat cònsol únic. Conscient que ja no hi havia volta enrere, pronuncià una cita grega més coneguda en la seva versió llatina: alea iacta est! (“la jugada ha estat realitzada”). Són les mateixes paraules que degué pronuncià Matas el 2003 quan es proposà disputar un altre pic a Francesc Antich (Pompeu) la presidència del Govern després de les seves “fulgurants” campanyes ministerials per les Gàl·lies de Madrid.
 
Matas-Urdangarin (Cèsar-Cleòpatra)
Matas-Urdangarin (Cèsar-Cleòpatra)

I la jugada li sortí bé. La majoria absoluta obtinguda llavors permeteren dir a l’exministre la cèlebre frase ueni, uidi, uici (“he arribat, he vist i he vençut”), amb la qual el 47 aC Cèsar havia tret pit davant el Senat de la seva ràpida victòria contra el rei turc Farnaces II. Un cop instal·lat al poder, Matas continuà emulant el seu homòleg clàssic: encarregà l’enaltiment de les seves gestes presidencials a un seguici de periodistes aduladors -liderats per  Antoni Alemany- i es deixà encisar pel glamur dels poderosos –en aquest cas Urdargarin actuaria de Cleòpatra.

Quan Rajoy volia imitar Matas
Quan Rajoy volia imitar Matas


El “semidéu” megalòman que, en paraules de l’inquisitorial fiscal Horrach, hipotecà el futur dels illencs a cop d’ “hágase” tampoc no féu cas dels auguris que l’advertiren del seu trist final. Obvià, doncs, els temuts idus de març -15 de març en el calendari romà-, que el 44 aC portaren un grup de conjurats a assassinar el líder de la República. En veure que un d’ells era Brutus, un fill il·legítim seu, Cèsar exclamà: Tu quoque, fili mi (“Tu també, fill meu”). Idèntiques paraules deu haver mastegat Matas en saber que, en algunes les seves causes judicials –gairebé igual de nombroses que les vint-i-tres punyalades rebudes pel general romà-, s’hi ha personat com a acusació particular el mateix Govern presidit ara pel seu delfí Bauzá. Davant del retret del pare, Brutus digué: Sic semper tyrannis (“Així passa sempre als tirans”). Sembla, però, que Bauzá no n’ha après la lliçó. Si continua “trepitjant” tant el seu poble, corr el perill de convertir-se no en un nou Cèsar, com Matas, sinó en un nou Herodes, que tants d’innocents féu matar. Per evitar mals majors, seria recomanable que aquest Nadal anàs a veure l’obra Herodes rei, igual d’alliçonadora que la seva germana Acorar.

Articles del web relacionats:
Bauzá, àlies Neró
Compte amb les idus de març!
Per què som corruptes?
- Corruptes amb el cor romput
-
 Llatí per a corruptes
-
 La infanta no sap llatí
-
 La hipocresia tràgica dels polítics
- La dona del Cèsar, una qüestió d'honor?


I per conèixer el palauet de Matas, no us podeu perdre aquest vídeos:



Per què començam l’any al gener?

Si començam l’any al gener és gràcies a un poble celtibèric d’Aragó, pertanyent a la tribu dels bels, que fa més dos mils anys s’atreví a rebel·lar-se contra la totpoderosa Roma. El seu nom és Sekaisa (Segeda), l’actual Mara, situada prop de Calatayud (Saragossa). Després de vint-i-cinc anys de relacions pacífiques amb la metròpoli, el desembre del 154 aC els bels volgueren construir una imponent muralla al voltant de la seva ciutadella (oppidum) per poder acomodar millor la seva creixent població. Això irrità molt Roma, que trobà el pretext ideal per continuar amb la seva política expansionista a la zona.

En lloc d’elegir, com era costum, un pretor per dirigir la guerra, els romans designaren un cònsol, el càrrec polític-militar de major rang que existia a la República. Amb tot, hi havia un problema. Els cònsols prenien possessió de les seves funcions cada 15 de març, considerat aleshores el primer mes del calendari –no debades, per primavera és quan es produeix el despertar de la naturalesa. Davant la dimensió que havia adquirit el conflicte –Roma desplaçà fins a Segeda 30.000 soldats-, es prengué una decisió insòlita: avançar al gener la celebració dels comicis a cònsol, quedant així fixada una nova data d’inici del nostre calendari.

Segeda
Segeda


En els relats històrics no queda clar si quest canvi de dates fou per facilitar els complexos i costosos preparatius de l’expedició militar o si era per guanyar temps. En arribar els romans a Segeda, els bels cercaren refugi en la Numància dels seus aliats arevacs, que cauria el 133 aC després d’un llarg setge –els seus habitants varen morir de gana o es varen suïcidar abans de rendir-se; d’aquí ve l’expressió resistència numantina. La derrota de Numància marcaria l’inici del declivi de la cultura celtibèrica, una cultura que, vista aquesta història, també es mereix un bon brindis cada cap d’any

Gener, el déu de les dues cares
El nostre calendari es començà a fixar fa més de 3000 anys a Roma. La seva etimologia la trobem precisament en el mot kalendae, que era així com els llatins anomenaven el primer dia de cada mes corresponent amb la lluna nova. La paraula faria referència al moment en què el Col·legi dels Pontífexs “convocava” (calere) el poble per anunciar la disposició dels dies de cada mes. El kalendarium, però, també era un llibre de comptabilitat on s’anotaven els interessos mensuals dels préstecs.

El primer mes del nostre calendari, el gener, agafa el nom del deu romà Ianus. Una possible etimologia el vincula amb el mot llatí ianua (“porta”). No debades, és el déu que marca la transició entre la vida salvatge i la vida civilitzada. Se’l representa amb dues cares, una mirant cap endavant i l’altra cap enrere. Casat amb Càmeses, va engendrar diversos fills, entre ells, Tíber, que donà nom al riu del Laci.

Déu Janus
Déu Janus


La llegenda diu que l’artífex del calendari fou Ròmul, el primer rei que tingué Roma al segle VIII aC. Aleshores, la capital del Laci optà per computar el temps tal com ho feia la majoria de pobles de l'antiguitat, és a dir, a partir del cicle lunar, que consta, de manera variable de 29 dies i mig. Així, el conjunt de dies que transcorrien entre dues llunes noves consecutives rebé el nom de mes (paraula adoptada del grec que significa “lluna”). La suma dels mesos donava un any, mot que en llatí al·ludia al “cercle” que feia el Sol al voltant de la Terra –la teoria heliocèntrica de Copèrnic no s’imposà fins al segle XVI.

Aquest primer calendari romà acabà tenint un any de 304 dies, repartits en deu mesos. Cadascun d’ells rebia el nom del numeral corresponent al seu ordre. El primer era martius (març); i l'últim, december (“desè” = desembre). No és d’estranyar que el primer mes no fes referència a cap número. Estava consagrat a Mart, el déu de la guerra, perquè era l’època de l’any en què s’iniciaven les campanyes militars, a més de les activitats agrícoles.

La primera modificació seriosa del calendari romà arribaria al segle VII aC de la mà del rei Numa Pompili. Fou aleshores quan s’introduí el gener juntament amb el febrer en record de les februa, les grans festes de purificació que se celebraven a Roma -les nostres febres encara tenen a veure amb aquestes purificacions. Tals afegitons eren fruit de la substitució del cicle lunar pel solar com a base per al còmput del temps. Alguns dels antics mesos del calendari lunar ja havien estat rebatejats a còpia de martius. Així, el segon mes fou conegut com a aprilis (abril), d’origen discutit, encara que es sol acceptar que deriva d’aperire (“obrir”) en al·lusió al floriment de les plantes en primavera; el tercer, maius (maig), en honor de la deessa Maia, mare de Mercuri i deessa de la fertilitat; i el quart, iunius (juny), en honor de Juno, dona de Júpiter i deessa dels matrimonis.

Al segle II aC el trasllat de l’inici de l’any al gener arran dels fets de Segeda no suposà un canvi en la nomenclatura del mesos amb nom de numeral. Així, a pesar de la seva aparença, el mes quintilis ja no seria el cinquè, sinó el setè, i així tots els altres fins a december, que no seria el desè, sinó el dotzè i últim. Al segle I aC, però, a proposta de Marc Antoni, el mes quintilis seria conegut com a iulus (juliol) en record del gran general Juli Cèsar –era el mes del seu naixement. Poc temps després, l'emperador Octavi August no volgué ser menys i es consagrà un mes, el sextilis, que passà a anomenar-se augustus (agost).

Al segle I aC el calendari julià que impulsà Juli Cèsar continuà conservant el gener com el primer mes del calendari. Al segle VI, però, les reformes del monjo Dionís l’Exigu, promogudes pel papa Joan I, restituïren el març com l’inici d’any. Amb tot, a segle XVI, a instàncies del papa Gregori XIII, el calendari gregorià, que és el que impera avui en dia, tornaria a fixar el gener com el primer mes del calendari.

Realment és fascinant la història del calendari que comença per un mes a qui tant dec. No debades, Janer és la castellanització de gener.

Gener en les llengües d'Europa
Gener en les llengües d'Europa


Molt recomanable és aquest article de Carles Capdevila: "Benvinguts als dies de cada dia" (Diari Ara, 09/01/2017)

I aquí teniu un article molt interessant del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre la representació de l'any.

Aquest enllaç parla sobre l'origen del calendari gregorià.

Articles relacionats:
Estrenes divines

Aquest vídeo de programa Quèquicom de TV3 explica molt bé la història del calendari:


I aquí teniu el famós calendari de Pirelli de 2011 dedicat a la mitologia clàssica:




Per la gent que heu nascut un 29 de gener, aquí teniu un interessant vídeo de TV3.

Si voleu acabar de conèixer la història del calendari aquí teniu el reporatge El nostre calendari. Viatge a l’antiga Roma per descobrir l’origen de la setmana, el mes i l’any, que em varen publicar a la revista Sàpiens el febrer de 2012 (Núm. 113)

Bon any!

Amor maternal

Sempre es parla de l’amor incondicional de les mares envers els seus fills. I no és d’estranyar, ja que amor i mare comparteixen arrel etimològica amb d’altres paraules com amable, amant, amateur, enamorat, amic, enemic o amè. Anem, però, a pams. Els fonemes consonàntics més senzills, que articula un infant de qualsevol lloc del món, són els bilabials: m, b i p. I el més precoç de tots ells és la m. Això explica que gairebé totes les llengües del món tenguin una paraula onomatopeica que comença per m –o que reforça la m- per designar la idea de mare: ama (basc), mam (gal·lès), mama (suahili), mamma (italià), man (hindi), mair (armeni), matar (sànscrit), me (vietnamita), móte (liatuà), mother o mum (anglès), umm (àrab) o Mutter (alemany).

En proferir el crit de mare, moltes criatures se solen trobar xuclant la llet del pit o la mama (en llatí, mamma) –d’aquí que siguem mamífers; en grec mama és μαστός, d’on tenim mastitis o mastodínia, és a dir, “dolor” (ὀδύνη) de les glàndules mamàries;  i mastodont (+ ὀδούς, “dent”), mamífer fòssil que té enormes dents semblants a una mamella.

En català, però, mama també és el terme afectuós per designar la nostra progenitora. El poble iacuti de Sibèria anomena la Terra com a mamma, és a dir, la “mare”. Quan al segle XVII es descobriren en aquest indret de la Rússia oriental les primeres restes d’un gegantí animal prehistòric, en iacuti li posaren un nom derivat de mamma, que ens ha arribat com a mamut.

Mamut ve de mare
Mamut ve de mare


A priori, algú podria pensar que mare ve d’una altra paraula llatina, mare, maris (“mar”). I tot i que no sigui així, no deixa de ser curiós que el líquid amniòtic és com una espècie de mar font de vida. Per referir-nos a les mares de les nostres mares, tant la paraula catalana àvia com la castellana “abuela” provenen de la versió masculina del llatí avus, amb el mateix significat –en canvi, la variant mallorquina padrina ve de pater (“pare”). Curiosament, moltes altres llengües al·ludeixen a una “gran mare”: grand-mère (francès), grandmother (anglès) o Grossmutter (alemany).

Amor maternal
Amor maternal



La mare del metro
En grec, mare és μήτερ, d’on deriva metròpoli, nom donat a la ciutat (πολις) mare d’on sortien els pobladors de les colònies. Avui, però, el terme al·ludeix a la ciutat principal d’un estat i, en la seva versió abreujada (metro), als ferrocarrils subterranis de grans ciutats –el primer metro s’inaugurà a Londres el 1863 amb el nom de Metropolitan Railway; curiosament ara, al seu lloc d’origen, aquest terme clàssic s’ha vist desplaçat pel de the Underground (“el de sota terra”) –a EUA, en canvi, l’hi diuen Subway (“camí per sota”).

Del mot mater llatí tenim matriu (matrix) com a sinònim d’úter. No debades, és l’òrgan que serveix de mare al fetus fins al moment del part. Matrix, però, també s’emprà en el sentit figurat de “registre”, com reflecteix el seu diminutiu llatí matricula. Avui ens matriculam a un curs, tenim matrícules com a plaques distintives dels nostres cotxes o, a la universitat, podem obtenir la màxima qualificació (matrícula d’honor) que ens permetrà tenir la matrícula de franc el curs següent. Per cert, que la universitat és la mare de tots els coneixements queda palès en el sobrenom que l’ha acompanyat des dels seus orígens: alma mater (“mare que alimenta”). En la mitologia clàssica, però, era una apel·latiu associat a Cíbele, deessa de la vegetació.

Bolonya, primera universitat d'Occident
Bolonya, primera universitat d'Occident


Mares amb matèria

El llatí mater també s’aplicà a la part essencial de les plantes, que garanteix la seva nutrició: el tall o el tronc. D’aquí el nom de matèria que en llatí es donà al material de construcció que s’obtenia del tronc dels arbres i que en castellà es manté com a “madera” –la nostra fusta, en canvi, deriva d’una altra paraula llatina, fustis (“pal”), d’on tenim fuet i, en castellà, “fustigar” (+ ago, “conduir”). Al segle XIV, els navegants portuguesos trobaren per casualitat una illa a l’oceà atlàntic, amb un clima extraordinari i amb un bosc molt frondós. Tan abundant era la fusta a l’illa, que l’anomenaren Madeira.

Amb el temps, la materia llatina amplià el seu significat per designar la substància física de les coses. I amb aquest significat tenim derivats com material, materialisme o immaterial. Mater, però, ens ha deixat molts altres descendents directes: maternitat, matriarcat, matricidi, madrina o els castellans “madriguera” (lloriguera, en català), “comadreja” (mostela, en català) o “desmadrar-se” (“passar-se de la ratlla” o “sortir de mare”, en català).

Les tres edats de la dona, 1905 (Gustav Klimt). Aquesta obra simbolitza el cicle de la vida. Mostra tres dones en diferents etapes vitals. Les flors sobre la dona jove són una al·legoria de la primavera.
Les tres edats de la dona, 1905 (Gustav Klimt). Aquesta obra simbolitza el cicle de la vida. Mostra tres dones en diferents etapes vitals. Les flors sobre la dona jove són una al·legoria de la primavera.


A l’antiga Roma, la matrona era la dona casada i mare de família, el nom de la qual estava associat a la virtut i la dignitat. Avui, a casa nostra, la matrona és la infermera especialitzada en obstetrícia –també, però, és coneguda com a comare. Matrimoni és un altre derivat de mater, de manera que es pot interpretar que antigament aquesta institució només es concebia amb finalitats reproductives. El patrimoni, en canvi, estava reservat exclusivament als pares. Per sort, avui les coses han canviat i les dones ja poden tenir el seu patrimoni. Però, encara que un pare amb molt de patrimoni estimi el seu fill, l’etimologia sempre estarà de part de la mare. Així d’incondicional és l’amor maternal.

Mare en diferents llengües d'Europa
Mare en diferents llengües d'Europa


No us podeu perdre aquest recull de fotos de dones en el moment de donar vida, en el moment de parir. Aquest altre també és molt emotiu.

Aquí teniu més fotografies que il·lustren el cos de la dona com a font de vida.

Aquí teniu la història del Dia de la Mare, que se celebra cada 7 de maig. En aquest altre article la periodista Mònica Planas també parla sobre el mateix tema.

Aquí teniu un debat sobre el concepte amor del programa "Para todos la 2" de TVE:

 

Aquí teniu un reportatge sobre les "NoMo", les dones que no volen ser mares:

 

Aquest vídeo també parla del mateix tema:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/05/2019) reflexion sobre la maternitat:

I aquest article de Mònica Planas parla sobre l'origen del Dia de la Mare.

Aquí teniun un article que parla sobre la imatge de les mares en el cinema.

 

  • Publicat a Amor
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px