Banner Top

El mite de l'adoctrinament

Article publicat a l'Ara Balears (05/01/2018)

Totes les nacions s’alimenten de mites. En aquesta tasca, però, l’espanyola pot arribar a límits molt grotescos. Ja ho advertí el 1938 George Orwell a “Homenatge a Catalunya”, un llibre on l’escriptor britànic narrà la seva experiència durant la guerra civil: “Ja de jove m’havia fixat que cap diari conta mai amb fidelitat com succeeixen les coses. Ara bé, a Espanya, vaig veure per primera vegada notícies de premsa que no tenien cap relació amb els fets, ni tan sols la relació que es pressuposa en una mentida corrent [....]. En realitat vaig veure que la història s’escrivia, no des del punt de vista del que s’havia esdevingut, sinó des del punt de vista del que hauria d’haver passat segons les diferents ‘línies de partit’ [...].  Aquestes coses em semblen aterridores, perquè em fan creure que, fins i tot la idea de veritat objectiva està desapareixent del món”.

Vuitanta anys després, en ple procés català, Orwell podria subscriure la mateixa cita pel que fa a un nou mite de l’espanyolisme que avui enarbora un desbocat Ciudadanos: la convivència està en perill per culpa del suposat adoctrinament en l’odi cap a Espanya que practiquen els professionals de l’escola pública en català. A les Balears, els subalterns de la crispada formació taronja, Xavier Pericay i Olga Ballester, tampoc no han dubtat a atiar una polèmica que, tanmateix, el nacionalespanyolista José Ramon Bauzá ja va perdre estrepitosament.

Toni Cantó, ell no adoctrina
Toni Cantó, ell no adoctrina
 
Amb Cs, la distòpia que reflectí Orwell a la seva novel·la “1894” ja s’ha fet realitat. Diputats com Albert Rivera o Toni Cantó s’erigeixen en portaveus del “ministeri de la veritat” que, amb una “neollengua” pròpia, manipulen la realitat d’acord amb els seus interessos patriòtics. Així, els docents “infectats de catalanofília” són acusats d’ “abusar intel·lectualment” de menors, de rentar-los el cervell.
 
Un militant combatiu contra tanta demagògia és el professor barceloní Xavier Diez, autor de l’interessant bloc “Espai de dissidència”. “Si es fessin -assegura- proves PISA sobre cinisme polític, Espanya encapçalaria la llista, i alguns dels líders i ideòlegs de Cs, passejarien pel món com els gurús influents, com els finlandesos del populisme fent conferències arreu, sobre com atacar un col·lectiu tan respectat com els docents”.
 
És curiós veure com “Ciudadanos” sobredimensiona el paper d’adoctrinadors dels professors. Díez, però, assegura, però, que la seva influència és més aviat limitada: “El sistema educatiu, contràriament al que molts pensen o somien, no té la capacitat de modelar els marcs mentals dels nostres alumnes. Tots aquells que ens hi hem dedicat anys, no triguem a saber que hi ha agents molt més poderosos que l’aula: la família, els mitjans de comunicació, l’star system, els amics, i sobretot, la realitat immediata. La majoria de l’independentisme organitzat és fornit per gent que va conèixer l’escola franquista i que va ser escolaritzada en `la lengua del imperio´”.

Xavier Pericay i Olga Ballester, de Ciudadanos a Balears
Xavier Pericay i Olga Ballester, de Ciudadanos a Balears
 
Certament, els nins i els adolescents no són caps buits. No es creuen tot el que els diuen els docents, encara que siguin veritats científiques. Sempre sol pesar més la informació que els arriba del seu entorn més proper. En són una bona prova els joves jihadistes dels atemptats a Catalunya de l’agost passat. La veu adoctrinadora del seu imam anul·là la dels professors “catalanistes”.
 
La neutralitat ideològica en l’ensenyament no existeix. El pensament políticament incorrecte és imprescindible per fomentar el tan desitjat esperit crític. En qualsevol cas, allà on de veritat, en paraules de Cs, hi ha “corrupció intel·lectual” amb menors és a les escoles concertades catòliques, que pagam tots nosaltres. D’elles, però, el partit d’Albert Rivera no diu res perquè el que realment interessa és recuperar l’anhel recentralitzador de l’exministre Wert d’ “españolizar a los niños catalanes”.

 

Wert ho tenia clar
Wert ho tenia clar

L’adoctrinament no és el problema de l’educació. Sens dubte, fan molt més mal les retallades pressupostàries, les ràtios elevades amb alumnes amb necessitats educatives especials o l’abandonament escolar provocat pels cants de sirena del sector turístic. Tota la resta són mentides, mites, al servei del nou patriotisme ibèric de Cs, que compta amb la complicitat del periodisme d’Estat i de l’esquerra intel·lectual.

En defensa de l’ortodòxia espanyolista, el partit taronja s’ha sabut apropiar bé del franquisme sociològic que, quaranta-dos anys després de la mort del dictador, cap partit de la modèlica Transició s’ha preocupat d’extirpar. Les acusacions d’adoctrinament són la millor arma per acabar de sotmetre les colònies sospitoses de ser poc espanyoles.

Paral·lelismes interessants

 

Mentrestant, aquesta setmana el món ha tornat a deixar en evidència #Francoland. Durant aquest gener més de 400 instituts d’Estats Units celebraran un dels debats més importants del curs acadèmic. Hauran d’argumentar a favor o en contra de la següent pregunta: “Espanya, ha de concedir la independència a Catalunya?”. A les nostres escoles, aquest debat del tot “adoctrinador” ja seria tipificat com a delicte d’odi per aquells que més odi es dediquen a atiar de manera tan irresponsable.

Aquí teniu una cita de Margaret Mead: "S'ha d'ensenyar als nens com pensar, no què pensar".

Aquí teniu un interessant article de Francesc-Marc Álvaro titulat "Escuelas bajo sospecha"".

Paraula de Robespierre
Paraula de Robespierre

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/09/2018) reflexion sobre l'adoctrinament a les escoles:



Aquí teniu la intervenció al Congrés del diputat de Ciudadanos Toni Cantó. Parla sobre la moció de Cs contra l'adoctrinament a les escoles catalanes:




I aquesta és la contundent rèplica de Joan Mena, de Podem:



Aquí teniu un petit vídeo que ens ha fet el meu exalumne Alejandro Lopez Murano sobre l'adoctrinament a les escoles:


I aquí teniu el famós gag del Polònia sobre el Wert adoctrinador:



Curiosament la pel·lícula "La ola" desmunta la meva tesi sobre l'adoctrinament. Aquí teniu el tràiler:




Articles del web relacionats:

- Francoland
- Jo adoctrín
- En nom de l'odi
- L'etern retorn del Gran Germà

Aquí teniu uns articles de Sebastià Alzamora que parla sobre l'adoctrinament a les escoles:
- Adoctrinem-nos molt!
- El que més odien és la llengua
- Que us adoctrini la iaia
- Contra els adoctrinadors

"¡Antes roja que rota!"

Article publicat a l'Ara Balears (20/09/2015)

Sembla que ara l’esquerra espanyola s’ha apropiat d’una de les consignes del franquisme: “España, ¡Antes roja que rota”. Els socialistes ja varen escenificar la seva absoluta simbiosi amb els hereus de Franco (PP) quan, ara fa més d’un any, tancaren files entorn a la proclamació del monarca Felip VI, que ocupa el càrrec per un imperatiu dictatorial i no popular. Ara el nostre flamant Borbó, a instàncies de la Moncloa, se n'ha anat a corre cuita  a Washington per arrencar de l' "omnipotent emperador" Obama el seu suport a “una Espanya forta i unida". Al seu dia l’ “historiador” Rajoy ja va afirmar que “somos la nación más antigua de Europa”. Amb aquesta prepotència, des de la “Meseta” encara no entenen com varen poder perdre Portugal al segle XVII.

Reis per gràcia dictatorial
Reis per gràcia dictatorial
 
Davant l’imparable procés sobiranista català, els socialistes, que s’erigeixen en herois d’una Transició inacabada, tampoc no han dubtat a arrenglar-se un altre cop al costat dels seus socis conservadors. Així es manifestava fa unes setmanes l’expresident Felipe González en una carta escrita a El País titulada, de forma paternal, “A los catalanes”: “No creo que España se vaya a romper, porque sé que eso no va a ocurrir, sea cual sea el resultado electoral. Creo que el desgarro en la convivencia que provoca esta aventura afectará a nuestro futuro y al de nuestros hijos y trato de contribuir a evitarlo”.
 
En la mateixa línia que González ja s’ha manifestat la seva antiga guàrdia pretoriana, els “progressistes” Javier Solana, Josep Borrell o Joaquín Leguina. La darrera a fer-li la gara-gara ha estat la nostra presidenta, Francina Armengol. Fa poc, en un míting de suport a Miquel Iceta, candidat socialista a les eleccions catalanes, assegurà que “no puc entendre com algú pot somiar una Espanya sense Catalunya”. El seu antic capitost, Rodríguez Zapatero, un gran venedor de fum, tampoc no ho entén després del seu famós “Apoyaré el Estatut que salga del Parlament de Cataluña”.

Declaracions sinceres de Felip V
Declaracions sinceres de Felip V
 
Tanmateix, en aquesta concepció monolítica d’Espanya, el PSOE no només fa front comú amb el PP més obtús i amb un Ciudadanos “antialdea”. Podemos és un altre aliat incondicional seu. Recentment, en un acte de campanya a Barcelona, el seu líder, Pablo Iglesias, ha demanat als fills d’andalusos i extremenys que “treguin les dents” i que no “s’avergonyeixin” dels seus orígens a l’hora de votar contra Mas el proper 27-S. La resposta li ha arribat, en forma de piulada, de la mà de David Fernández, exdirigent de la CUP: “Ya vale, ¿no? ¿Alguna manía especial en intentar dividir a los catalanes por su origen? Vengo de Zamora. Soy independentista”.
 
La croada anticatalanista del PSOE també compta amb el suport dels antics intel·lectuals de la “ceja”. Ja al 2012 personalitats com Pedro Almodóvar, Elvira Lindo, Félix de Azúa o Aitana Sánchez Gijón promogueren un manifest contra el procés d’autodeterminació que ha atiat un moviment ciutadà sense precedents en la història d’Europa –així ho avalen les quatre últimes Diades multitudinàries. Altres, en canvi, com Joan Manel Serrat, estan desapareguts. Curiosament són els mateixos intel·lectuals que aixequen la veu davant dels pobles oprimits, ja sigui el tibetà, el palestí o el sahrauí. Mentrestant el castrador nacionalisme espanyol, de llarga tradició imperialista, sempre és vist més bondadós i legítim que la resta de “perifèrics nacionalismes excloents”.

Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
 
Davant tanta incomprensió resulta molt il·luminadora una carta que el 14 de maig de 1907 adreçà Miguel de Unamuno, natural de Bilbao, al seu amic alicantí José Martínez Ruiz, Azorín. Poques setmanes abans, en les eleccions generals, Solidaritat Catalana havia aconseguit 41 dels 44 escons en disputa al Congrés dels Diputats. Aleshores Unamuno, que sempre s’havia mostrat contrari a la independència de Catalunya, criticà durament l’actitud de la premsa espanyola: “Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)”.

Reflexions actuals de Machado
Reflexions actuals de Machado
 
Un segle després d’aquestes afirmacions sembla que Castella no ha après res. Ara, havent vist la forta embranzida del procés sobiranista, tota la “brunete mediàtica” madrilenya ja ha tret la seva artilleria pesant. La darrera mostra d’aquesta hostilitat la va demostrar la setmana passada Ana Pastor, a la Sexta, en l’entrevista que féu al president de la Generalitat. A la periodista no li interessava entendre la realitat catalana, sinó més aviat enrarir-la. Sort que era un mitjà “progre”! Una bona medicina a tanta ofuscació podria ser la lectura de l’últim número especial de la revista “Sàpiens” titulat “Mil anys de català. La història d’una llengua irreductible”. Tanmateix, no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar. L’esquerra ho té clar: “España, ¡Antes roja que rota!

Cal tenir en compte també els famosos versos de Machado: “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora ”.


Text il·lustratiu sobre la independència
Text il·lustratiu sobre la independència


No us podeu perdre aquest article de J.B. Culla titulat "La sort dels no-nacionalistes"

També és molt recomanable aquest article de Sebastià Alzamora: "Judici contra tots nosaltres".

Aquí teniu un article de l'interssant blog "Històries d'Europa". Es titula "Els reis catòlics i la mentida de la creació d'Espanya".

Aquí teniu un article sobre l'origen dels símbols del nacionalisme espanyol.

També és interessant aquest article de Xavier Diez titulat "Una izquierda cobarde y acomplejada".

Articles del web relacionats:
La mare llibertat
Catalunya encadenada
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?

I
 aquí teniu el millor homenatge a l'Espanya més imperialista. La cançó de los Nikis, "El Imperio contraataca":




I aquí teniu una fantàstica carta d'un madrileny independentista adreçada al rei Felip VI:


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px