Banner Top

Cilindre de Ciros, la primera declaració dels drets humans

La primera declaració de drets humans va ser ideada a l’Iraq al segle VI aC. És el cilindre de Ciros (539 aC), avui exposat al Museu Britànic. Des del riu Indus, Ciros II el Gran (559-529 aC), rei de Pèrsia, conquerí, en menys de quinze anys, Babilònia, Egipte, les ciutats fenícies del Líban i les polis gregues de la costa jònica de l’Àsia Menor (avui Turquia). Es tractava del major imperi conegut fins aleshores. A diferència, però, dels seus predecessors (el seu pare Cambises I i el seu padrí Ciros I), el nou sobirà va adoptar una política de tolerància envers els pobles sotmesos. Tenia clar que, creant una imatge de rei misericordiós, aconseguiria la pau social necessària per a gestionar un imperi tan extens.

Mapa de les conquestes dels reis perses
Mapa de les conquestes dels reis perses

A Babilònia, conquerida pacíficament el 539 aC, Ciros II va fer gravar tot aquell ideari de govern tan revolucionari sobre un cilindre de fang, de vint-i-tres centímetres de llarg i onze de diàmetre. Llegint les seves quaranta línies, ningú no podria dubtar de la magnanimitat reial: “Als habitants de Babilònia, [que] contra la voluntat [dels déus...] un jou inapropiat per a ells, els vaig permetre que trobessin descans a la seva fatiga, els vaig alliberar de la seva servitud”. Sense saber-ho, el monarca havia creat la primera declaració dels drets humans.

Ciros II el Gran
Ciros II el Gran
 

Des de Babilònia, la idea dels drets humans es va difondre ràpidament per l’Índia, Grècia i finalment Roma. Avui es troben recollits en un text marc, la Declaració Universal dels Drets Humans que aprovà l’ONU el 1948 després del gran desastre de la Segona Guerra Mundial -cada 10 de desembre celebram la seva aprovació.

Sant Tomàs d’Aquino, el primer ideòleg dels Drets Humans
Tanmateix, a part del cilindre de Ciros, la Declaració Universal dels Drets Humans de l’ONU compta amb altres antecedents. A Anglaterra, el 1215 l'arquebisbe de Canterbury i un grup de barons varen aprovar la  Magna Carta Libertatum (“Gran Document de les Llibertats”). Es tractava d'una declaració de drets i deures de cada estament social i obligava el rei a respectar el procediment legal -cosa del tot insòlit per a un monarca. Entre altres coses, el document assegurava la llibertat religiosa i política, i, pel principi d'habeas corpus, permetia fer apel·lacions a les sentències reials.

Després d’aquest document britànic, al segle XIII Sant Tomàs d’Aquino (1225-1274) va ser el primer ideòleg sobre els drets humans. Aquest monjo italià, un dels filòsofs-teòlegs més importants de l’Edat Mitjana, s’atreví a abordar una qüestió bastant delicada a la seva època: els “bàrbars” infidels de l’Àfrica i de l’Àsia, podien salvar-se?

Sant Tomàs d'Aquino
Sant Tomàs d'Aquino


En aquell temps existia la dicotomia entre bons (cristians) i dolents (no cristians). Molts es preguntaven si aquells que no havien acceptat la fe cristiana eren culpables de la seva ignorància. No debades, ningú els havia predicat la fe veritable. Sant Tomàs trobà una resposta a aquesta qüestió. Afirmà que Déu havia posat en el cor de tots els homes una llei natural, uns manaments racionals que coincidien amb els mandats de la llei divina expressats en les Sagrades Escriptures. Es tractava de manaments instintius com conservar la pròpia vida, fer el bé i no el mal o dir la veritat.

El raonament del teòleg italià va ser el següent: si dins la seva ignorància innocent aquells “bàrbars” infidels havien respectat aquests manaments instintius, es podia esperar que Déu els recompensaria amb la salvació. Si no, Déu castigaria els malvats amb la seva justícia eterna. Aquest plantejament agradà bastant als contemporanis de Sant Tomàs. I durant un temps ningú el va discutir.

El més interessant és que, en segles posteriors, la idea que hi ha una llei natural va donar lloc a la idea que hi ha uns drets naturals. Així es va creure que les obligacions que Déu havia instal·lat a la raó humana justificaven afirmar que les persones tenen el dret a no ser maltractades.

John Locke, el revulsiu
Al segle XVII la figura de Sant Tomàs va influir molt en filòsof britànic John Locke. I aquí hi ha un punt d’inflexió important. Bevent del teòleg italià, Locke insistí en la idea dels drets naturals, que són inherents a tots els individus. Després, el 1787 aquestes tesis de Locke s’incorporaren a la Constitució dels Estats Units.

John Locke
John Locke


El 1789, dos anys després de la Constitució nord-americana, la Revolució francesa donà a llum la  Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. Aquesta declaració també rebia la influència de les tesis dels grans pensadors de la Il·lustració francesa, especialment Rousseau i Montesquieu. Tenia, però, dos errors monumentals: malgrat el seu caràcter d'universalitat, no incloïa les dones, que no eren considerades éssers inferiors. Tampoc propugna abolir l'esclavatge.

Malgrat aquestes importants mancances, la  Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà és considerada com un instrument precursor de la Declaració Universal dels Drets Humans que l’ONU aprovà el 1948. Avui, tristament, però, els drets humans es continuen vulnerant amb la complicitat de la diplomàcia internacional. Basta llegir uns quants articles seus:

ARTICLE 1. Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i s’han de comportar fraternalment els uns amb els altres.

ARTICLE 14. En cas de persecució, tota persona té dret a buscar asil en altres països i a beneficiar-se’n.

ARTICLE 17. Tota persona té dret a la propietat, individualment i col·lectiva.

ARTICLE 19. Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i expressió. […] Tota persona té dret a participar en el govern del seu país, directament o per mitjà de representants lliurement elegits.

ARTICLE 23: Tothom que treballa té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ell i la seva família una existència conforme a la dignitat humana, completada, si cal, amb altres mitjans de protecció social.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/12/2017), reflexion sobre la història dels Drets Humans amb motiu del Dia Mundial dels Drets Humans (10 de desembre):




No us podeu perdre aquest documental sobre la història dels drets humans a través del cinema. És de l'any 2008 amb motiu del 60 aniversari de la seva aprovació. La veu en off és d'Antonio Banderas. Es titula "El cine marcha".

Drets humans
Drets humans

Esperant la pau perpètua

Article publicat a l'Ara Balears (28/11/2015)

Alguns pensaran que la pau perpètua només és per als difunts. Al segle XVIII, però, Immanuel Kant, el gran filòsof alemany de la Il·lustració, també la va somiar per als vius. El 1945, un segle i mig després de la seva mort, semblava que la seva utopia es podia fer realitat amb el naixement de l’Organització de Nacions Unides (ONU). No debades, aquesta entitat, que el 1948 impulsà la Declaració Universal dels Drets Humans, va ser concebuda amb la intenció d’evitar que es tornassin a repetir els desastres de la Segona Guerra Mundial. El mateix objectiu es marcà el 1951 la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer), que el 1993 es reconvertiria en l’actual Unió Europea. Avui Kant, però, se sentiria més impotent que mai. El seu famós tractat “Cap a la pau perpètua. Un projecte filosòfic” (1795) està més que invalidat amb les barbaritats que no aturam de cometre.

El pensador del crit Sapere aude (“atreveix-te a saber”) havia pres bona nota dels conflictes bèl·lics que havien caracteritzat el temps que li tocà viure. Després de les guerres de component religiós del segle XVII, les del segle XVIII eren més de caire polític, originades tant per la successió dinàstica en diversos regnes, com per l’establiment de fronteres a l’Europa central. Ateses aquestes circumstàncies, el mestre de Königsberg considerava que l’estat natural de la humanitat és la guerra. Per molt que un coetani seu, Rousseau, insistís que l’home és bo per naturalesa, quedava més que demostrat que viure en societat ens acaba fent malbé.

Tanmateix, per conjurar els mals auguris, Kant proposava que tots els països del món es convertissin en repúbliques –és a dir, en democràcies- englobades en una gran federació, en una comunitat d’Estats sobirans. Trobant-se, doncs, en igualtat de condicions, cada estat es veuria obligat a establir pactes de no agressió amb la resta. A més, per rebaixar tensions entre nacions, el filòsof alemany apostava per l’eliminació dels exèrcits permanents. Això, al seu parer, generaria un major clima de confiança entre els habitants de l’aldea global en què ens hem convertit.


El naufragi de la Unió Europea
El naufragi de la Unió Europea

Certament, la història ens diu que les democràcies no declaren la guerra a altres democràcies. En aquests casos, les disputes s’arreglen mitjançant negociacions diplomàtiques. Per tant, seguint la lògica kantiana, es pot deduir que quantes més democràcies hi hagi menys possibilitats hi haurà de conflictes bèl·lics. Així quedà palès, en un principi, amb la Guerra Freda entre Estats Units i la Unió Soviètica, que acabà definitivament el 1991 quan aquesta es dissolgué per donar pas a l’actual Rússia.

Kant, amb tot, pecà d’ingenu en voler que la seva mena de lliga mundial de la pau fos regida per l’ètica. I és que actualment ningú no dubta que la política internacional està més aviat lligada a l’economia. Ja ho digué al seu dia Jean Monnet (1888-1979), un dels pares de la unificació d’Europa: “Si hagués de començar de bell nou, jo impulsaria una iniciativa encaminada a la creació d’una federació europea de trets més culturals que econòmics”. Hem passat, doncs, de l’esperança al desencís.

Tesis de la pau perpètua de Kant
Tesis de la pau perpètua de Kant


El panorama ja era prou desolador amb les guerres silenciades que hi ha arreu del món. Ara, amb els atemptats jihadistes de París, definitivament ens podem oblidar del dolç somni de la pau perpètua de Kant. Cal, però, tenir present els beneficis que ha aportat a la nostra civilització occidental l’esperit de la Il·lustració d’on va beure el filòsof alemany. Així ho recorda la pensadora americana Susan Neiman: “Qui consideri anèmica la Il·lustració, només ha de visualitzar el que succeeix on aquesta és inexistent. Els talibans ens han permès albirar un món en què estan a l’ordre del dia les execucions públiques, l’esclavitud de les dones, la censura total, la prohibició de la música i de l’art, les relacions econòmiques feudals i el tractament mèdic sense anestèsia. Que nosaltres visquem en un entorn en què això no ocorre li ho devem a la Il·lustració. I a personatges com Kant”.

Així doncs, perquè la pau perpètua de Kant fos una realitat seria necessari que la resta de països “bàrbars” es deixessin imbuir per l’esperit de la Il·lustració. N’hi ha, però, que encara creuen ingènuament en l’Aliança de Civilitzacions de Zapatero. Tanmateix, un món il·lustrat tampoc no és garantia de res. La crua realitat és massa alliçonadora. Tristament no ens queda més remei, per tant, que esperar la pau perpètua dels cementeris. Mentrestant, per mantenir viva la il·lusió, cada 30 de gener els més petits continuaran celebrant el “Dia Escolar de la No violència i la Pau”.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (26/01/2018), reflexion sobre la pau mundial. Ho faig a partir del concepte kantià de pau perpètua amb motiu del "Dia Escolar de la No Violència i la Pau" (30 de gener).




Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (31/01/2017), reflexion sobre la guerra.

Articles del web relacionats:
Adéu, llibertat
Si vols pau, paga

La força de les utopies

Article publicat a l'Ara Balears (17/10/2013)
 
Somiar no costa res. Ja ens ho va advertir el 1971 John Lennon en la seva cèlebre cançó Imagine on s’imaginava un món sense guerres, religions, propietats, fam ni cobdícia. La història de la humanitat és la crònica de la constant recerca d’un món millor. Al segle IV aC Plató s’endugué una gran decepció quan la idolatrada democràcia atenesa condemnà a mort el seu mestre Sòcrates. Això li féu afirmar que allà on mana tothom no mana ningú. És per això que somià en un govern dels millors, és a dir, dels aristòcrates (en grec, aristos vol dir “el millor” i cratos “poder”).
 
Per dur a terme un projecte tan ambiciós, el filòsof atenès defensava que només mitjançant l’educació, il·luminadora d’una vida justa, es pot canviar una societat. Tanmateix, la seva poca fe en la condició humana li féu augurar una vida curta a la aristocràcia, la qual acabaria degenerant en una tirania. L’Estat platònic, per tant, no deixa de ser una quimera. En la mitologia grega, la Quimera era un monstre, mescla de lleó, cabra i drac, que escopia foc. Fou mort per l’heroi Bel·lerofont muntat dalt del cavall alat Pegàs. Des del Renaixement, el caràcter tan fabulós d’aquest híbrid féu que una quimera fos sinònima de creació imaginària de l'esperit que hom creu com a possible, no sent-ho. Entelèquia (“tenir per acabat”) també seria una altra paraula d’origen grec equivalent a cosa irreal; en els seus inicis, però, fou un terme filosòfic creat per Aristòtil i feia referència al punt d’arribada d’una actuació.
 
Al segle XVI el britànic Tomás Moro enriquiria l’imaginari de les quimeres i de les entelèquies amb l’encunyació d’un nou terme: utopia. L’emprà per descriure una illa imaginària pàtria d’una societat perfecta sense moneda ni propietat privada –en grec, etimològicament, podria significar “no lloc” (ou-topos) o “lloc del bé” (eu-topos). Amb el temps, aquest mot perdria la seva connotació toponímica i passaria a al·ludir a un ideal irrealitzable. Alguns, però, s’entestaren a convertir-lo en real. Fou el cas dels nord-americans, que el 1787, en assolir la independència, no dubtaren a estampar en la seva constitució el dret a la recerca de la felicitat que té tot ciutadà. D’això en prengueren nota els revolucionaris francesos que el 1789 s’alçaren contra la classe benestant al crit d’igualtat, llibertat i fraternitat.
 
Direcció a Utopia
Direcció a Utopia

A Rússia, el 1917 les doctrines de Karl Marx atiaren la revolució bolxevic, que acabà per implantar un sistema comunista, vist aleshores com una autèntica utopia. El 1948, després de la Segona Guerra Mundial, la Declaració Universal dels Drets Humans fou un nou exemple d’utopia realitzable –una altra cosa és que sigui respectada. A la dècada dels seixanta els hippies es rebel·laren contra el sistema liberal-capitalista amb la idea utòpica d’un món millor. Alguns d’ells foren protagonistes a França del Maig del 68, que ens regalà per a la posterioritat frases com “Siguem realistes, demanem allò impossible”. Més recentment els indignats del 15M també seguiren el mateix camí.
 
Ara, a les Balears, la històrica marea verda en defensa d'un ensenyament públic de qualitat ha estat un altre clam a favor de les utopies realitzables. És com si ens haguéssim oblidat la tan interioritzada consigna illenca del “i tanmateix”. La societat ha despertat de la seva endèmica letargia i s'ha fet valer davant l'arrogància d'uns polítics massa confiats en les seves majories silencioses. No es recordava una implicació ciutadana tan gran. Tant les assemblees de docents com les amipas de cada centre escolar han ressuscitat la força de la dialèctica. Tothom ha volgut dir-hi la seva en un gest de dignificació de la democràcia.

Utopia segons Eduardo Galeano
Utopia segons Eduardo Galeano
 
Així doncs, a casa nostra, la força de les utopies continua ben viva. És una força que ha servit per contrarestar la inflexibilitat que ha demostrat el Govern en cadascuna de les meses de negociació. Els representants dels docents hi han acudit sabedors de les paraules que, d’acord amb la Divina comèdia de Dante, hi ha gravades a les portes de l’infern: “Deixau tota esperança, els que hi entrau”. Són unes paraules que ens remeten al món feliç de la novel·la homònima de Aldous Huxley (1932), on l'Estat controla la vida dels individus com si fossin autèntics autòmats. Un argument similar conté 1984, l'obra que el 1948 va escriure George Orwell per criticar el Gran Germà que pot arribar a esdevenir un govern totalitari i repressor. Només per haver aconseguit despertar la nostra consciència col·lectiva Bauzá ja es mereix un monument. Mentrestant, continuarem motivant-nos amb el famós vers de Miquel Martí i Pol: “Tot està per fer i tot és possible”.

Mario Benedetti té un poema extraordinari titulat precisament "Utopías".

Miquel Martí i Pol també té un altre poema preciós “Ara mateix”, que acaba amb el seu famós “tot està per fer i tot és possible”:


Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.




 I per acabar-nos d'animar, que millor que escoltar la cançó Imagine de John Lennon:
 
 
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/10/2016), reflexion sobre les utopies:



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (28/09/2013) per parlar sobre etimologies utòpiques.




I amb la fantàstica cançó dels Catarres, "Seguirem lluitant", banda sonora de la marea verda:
 


Qui va voler fer realitat les seves utopies va ser el clergue afroamericà Martin Luther King, premi Nobel de la Pau de 1964. Nascut a Atlanta el 1929, als anys seixanta es va convertir en el líder del moviment afroamericà pels drets humans. Morí assassinat el 4 d'abril de 1968. És famós el discurs titulat "I have a dream" que pronuncià a Washington el 28 d'agost de 1963:




En aquesta tertúlia també es reflexiona sobre les utopies:


Articles del web relacionats:
La degradació humana
La mort de les utopies?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px