Banner Top

El valuós llegat utòpic dels hippies

Article publicat a l'Ara Balears (23/06/2017)

Fa cinquanta anys Occident entonà el seu primer “Un altre món és possible” del segle XX. Ho féu per boca dels hippies, un grup de joves moderns (hip en anglès) que l’estiu de 1967 agafaren visibilitat al festival “Summer of Love” de San Francisco (EUA). Aquell cant a la llibertat i a la pau fou l’embrió del famós Woodstock (Nova York) de 1969, que no trigà a tenir rèpliques arreu del món.
 
Els hippies, coneguts com els “fills de les flors” per ser aquestes el seu emblema pacifista, nasqueren en una Amèrica dessagnada per una Guerra del Vietnam que es presentava eterna. De llargues cabelleres, les seves úniques armes eren l’amor i les drogues per poder-ser evadir d’una realitat del tot convulsa. El 1968 augmentaria la indignació popular amb l’assassinat de dos dels principals defensors dels drets de la població negra, el reverend afroamericà Martin Luther King i l’aspirant demòcrata a la Casa Blanca, Robert Kennedy –germà petit del president John Fitzgerald, mort també en un magnicidi cinc anys enrere.

Festival de Woodstock
Festival de Woodstock
 
A fora del país de les oportunitats també hi havia molta la mala maror. Amèrica Llatina ja tenia el seu màrtir de la revolució amb el Che, mort feia un any a Bolívia. A París, al maig, centenars d’estudiants sortiren al carrer amb consignes tan sonades com “Sigues realista, demana allò impossible”. A Mèxic, el Govern metrallava universitaris que demanaven més democràcia a les vigílies de la celebració dels Jocs Olímpics. I a Txecoslovàquia, les forces soviètiques reprimiren un intent de reforma anomenat Primavera de Praga, que propugnava el “socialisme de rostre humà”.
 
Encara que no canviaren el món com volien, els hippies varen tenir una enorme influència cultural a nivell internacional. Els seus postulats antisistema, ecologistes, pacifistes i de llibertat sexual, traspassaren fronteres. Aviat el beatle John Lennon s’erigí en un del seus màxims representants. “Vivim -digué- en un món on ens amagam per fer l’amor, però la violència es practica a plena llum del dia”. Guiats per la màxima horaciana del carpe diem (“aprofita el moment”), molts d’aquells “fills de les flors” viatjaren d’una part a l’altra del món a la recerca de pau i tranquil·litat. Un d’aquests oasis foren les Pitiüses, ja idealitzades per intel·lectuals alemanys que a la dècada dels trenta hi recalaren fugint del nazisme –entre ells, destacaren el filòsof Walter Benjamin i l’artista Raoul Hausmann.

Hippies
Hippies 

Sense saber-ho, els hippies encarnaren els valors de dos dels grans corrents filosòfics hel·lenístics del segle IV aC: el cinisme i l’epicureisme. Els cínics també rebutjaren les convencions socials i aspiraren a una vida austera, deslligada dels béns materials. Igualment, els epicuris consideraren que la felicitat es troba en els petits plaers, com l’amistat o el coneixement.
 
El moviment flower power es començà a diluir a partir de 1975, amb la fi de la Guerra del Vietnam. Els seus adeptes foren vistos com uns fills de papa. També, però, hi havia gent de classe humil amb set de justícia social i econòmica. Sens dubte, la il·lusió de la joventut és el millor antídot contra la crua realitat. Ja ho digué al segle XIX Joseph Conrad, autor d’El cor de les tenebres (1902): “Tota època és nodreix d'il·lusions. Si no, els homes renunciarien aviat a la vida i aquest seria el final del gènere humà”. Per desgràcia, amb el temps l’idealisme muta en realisme. Basta que ho demanin a alguns dels antics “peluts”, irreconeixibles avui amb corbates d’executius.

Hippies pacifistes
Hippies pacifistes
 
El 2001, el canvi de segle ens portà una grata sorpresa. L’esperit utòpic dels hippies tornà a reviscolar a Porto Alegre. Aquesta pròspera ciutat del sud del Brasil acollí el primer Fòrum Social Mundial, que congregà milers de desencantats amb la globalització i el capitalisme més depredador. Novament s’entonà ben fort  “Un altre món és possible”. El crit havia d’arribar fins a la cimera de Davos de Suïssa, on anualment, per les mateixes dates, es reuneix el Fòrum Econòmic Mundial, el nostre Gran Germà econòmic.
 
A Espanya, el 2011 l’ombra del flower power també planà sobre el moviment del 15M dels indignats. Els seus lemes foren prou eloqüents: “No som titelles en mans de polítics i banquers” o “Democràcia real JA! No som mercaderia en mans de polítics i banquers”. Ara el record llunyà dels hippies fa que els ridiculitzem com a joves contestataris somiatruites i hedonistes abduïts per les drogues. Alguns fins i tot els veuen com els antecedents dels actuals ni-ni (generació que Ni estudia Ni treballa). Possiblement foren un moviment de façana, amb un discurs molt pueril i d’escasses actuacions tangibles. Com a mèrit, però, cal ressaltar que varen ser els primers a detectar l’actual deriva nihilista del món.

Hippie
Hippie 

L’alternativa a la utopia dels hippies és la resignació, és a dir, el triomf del sistema i la conseqüent pèrdua de la nostra dignitat. Abans que els “fills de les flors” alçassin la seva veu fa cinquanta anys a San Francisco, Albert Camus, autor de L’estrany (1942), ja ens advertí de la necessitat de no tirar la tovallola: “Si el somni no ens permetés anticipar un món diferent; si la fantasia no fes possible aquesta capacitat una mica miraculosa que l’ésser humà té de clavar els ulls més enllà de la infàmia; què podríem creure? què podríem esperar? què podríem estimar? [...] Què seria de nosaltres? En el fons, l’acte de viure és un acte sagrat de bogeria”.

En aquesta entrada del blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu informació sobre la revolució sexual que varen protagonitzar els hippies.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/07/2017), reflexion sobre el llegat dels hippies.

Aquí teniu la famosa canço de l'Orgull Hippy, "San Francisco", de Scott McKenzie:



Una muntanya ben màgica
L'hora d'Antígona

Nadal com a catarsi

Article publicat a l'Ara Balears (20/12/2015)

L’escriptor britànic Graham Greene, mort el 1991, ho tenia clar: “Pens que Nadal és una festa necessària, necessitam una temporada durant la qual puguem lamentar totes les imperfeccions de les nostres relacions humanes. És la festa del fracàs, trista, però consoladora”. Certament, als més agnòstics o ateus, tot i rebutjar-ne el sentit religiós, ja els pot anar bé tenir uns dies que, en realitat, a les portes d’un any nou, ens serveixen per fer una catarsi col·lectiva. És un tornar a començar des de zero amb el millor decàleg de bones intencions.
 
Tanmateix, l’actual esperit nadalenc, que apel·la a la germanor enmig d’un bullici consumista, va ser un invent de l’escriptor anglès Charles Dickens. El desembre de 1843 publicava Un conte de Nadal, que tenia com a protagonista un vell esquerp, avar i solitari que es torna bondadós per Nadal. Aquest argument estava en consonància amb l’època en què l’obra va veure la llum. A la segona meitat del segle XIX l’Anglaterra victoriana vivia immersa dins el capitalisme de la Revolució Industrial. Era una societat marcada pels constants conflictes entre la burgesia i una classe obrera, que, en la seva emigració del camp a la ciutat, era víctima de moltes injustícies.

Un conte de Nadal
Un conte de Nadal
 
A Un conte de Nadal, Dickens, conegut com el “novel·lista de la vida popular anglesa”, va descriure les festes nadalenques com el temps en què més s’accentuaven totes aquelles diferències socials. Els pobres passaven fred i penúries al carrer, mentre que els acomodats burgesos vivien aïllats dins la seva bombolla de benestar. L’escriptor britànic va saber aprofitar bé els ingredients emotius d’amor i caritat d’una efemèride religiosa que aleshores havia perdut intensitat. El seu conte pretenia ser un toc d’atenció a les classes dirigents perquè donassin protecció als més desvalguts.
 
L’obra de Dickens va tenir un èxit inesperat. No aturà de vendre’s en Nadals posteriors i posà de moda la imatge edulcorada de carrers coberts de neu i la figura de l’arbre, tot un símbol de fecunditat originari de les zones germàniques. Es tornaren a escoltar antigues nadales i proliferaren un altre cop les targetes de felicitació. Avui encara estam hipnotitzats pel Nadal més idealitzat que ens regalà l’escriptor britànic. La felicitat, el bon humor i la companyonia sobrevinguda d’aquests dies ens reconcilien amb la condició humana i ens manté esperançats en un món millor.
 
Som fills de Dickens, però també som fills de Sísif. En la mitologia grega, els déus havien castigat la insolència d’aquest personatge amb una dura tasca a l’ultramón. Havia d’empènyer una roca enorme fins al cim d’una muntanya; un cop a dalt, la pedra, impel·lida pel seu pes, rodolava i aquella ànima en pena havia de començar de bell nou amb el seu etern suplici. A la vida real tots nosaltres també som petits Sísifs que empenyem, amb esforç i sacrifici, la pedra dels nostres somnis particulars. En caure, amb l’inici del nou any, no ens queda altre remei que tornar-la aixecar i autoenganar-nos que aquesta vegada sí que podrem. És la història de l’etern retorn.

L'etern càstig de Sísif
L'etern càstig de Sísif
 
Graham Greene prengué bona nota del trist missatge d’aquest mite grec. Amb tot, considerà que les plàcides festes nadalenques són l’excusa perfecta per donar-nos una nova oportunitat. Any nou, vida nova! Toca fer examen de consciència i el punyent record dels que ja no hi són ens ha de fer valorar més les nostres vulnerables i efímeres existències. Per una qüestió de supervivència, necessitam miratges en el desert, l’escalfor humana i la idea de pertinença a una família, a una comunitat, tot i les seves imperfeccions i hipocresies. Són les nostres millors vitamines per digerir tantes frustracions.
 
Un cop, doncs, celebrada la catarsi col·lectiva amb dinars i misses nadalencs, tornarem a aixecar-nos. Amb la feixuga motxilla de les il·lusions perdudes a les espatlles, remuntarem el nou any amb un renovat propòsit d’esmena. Tanmateix, encara que la vida mai no serà com voldríem, no ens ha de fer por ser fills de Sísif. Pitjor és estar amb les mans plegades. Nadal només dóna oxigen a aquells que intenten tirar endavant sota el reparador influx del conte de Dickens. Per no defallir davant l’impacte de la crua realitat, també ens podem fer nostres les paraules de John Lennon, un altre clàssic per aquestes dates d’emocions desbordades: “Al final tot sortirà bé perquè, si no ha sortit bé, és que encara no és el final”. Molts d’anys!

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/12/2016), reflexion sobre l'esperit nadalenc en l'era de la postreligió: 




Articles relacionats:
La mort de Déu
El sentit tràgic de la història
La degradació humana
-
 Els orígens del cristianisme

Josep Carner (1884-1970) tenia clar que un nou any és un nou engany. Així ho manifesta en un cèlebre poema seu:

Nou any és nou engany; en vida incerta,
jo sóc una ombra que s'esmuny de frau.
Oh Veritat, tu sola coronada
ben al dellà dels tombs de l'estelada!
Sigues-me llei i certitud i pau.
 
 

I, per acabar, un poema de Miquel Martí i Pol (1929-2003):

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.

Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.


Aquí teniu altres poemes de temàtica nadalenca seleccionats per Jordi Llavina.


El present és un present

Una vegada més l’etimologia ens revela grans veritats. Atesa la nostra vulnerabilitat, el present és un present, és a dir, un regal. Ja ho diu el mestre tortuga de la pel·lícula d’animació Kungfu Panda: "L'ahir és passat. El demà, un misteri. I l’avui és un regal, per això li deim present".

El primer present referit al temps actual prové del llatí praesens, format pel prefix prae- (“davant”, “abans”) i pel verb esse (“ser”). El present, doncs, vol dir “estar davant” per poder-ho contar, a diferència d’abesse (“privat d’esser-hi”, d’on tenim absent) i d’interesse (“esser-hi entre”, d’on ve interessant). Aquest present estaria en la base de praesentare (“oferir”), que hauria donat el segon present, sinònim de regal.
 
El present segons Machado
El present segons Machado


No hem d’oblidar, doncs, que el present és un present. Davant l’antiga amenaça llatina del memento mori (“recorda que has de morir”), al segle I aC Virgili va insistir: Tempus fugit (“El temps fuig”). Bé, més concretament va dir: fugit irreparabile tempus (Geòrgiques, 3, 2, 84). Així doncs, el pas del temps és inevitable i té efectes devastadors, però també terapèutics, en nosaltres. Horaci, un coetani de Virgili, també ens animaria a no perdre el temps amb el seu famós Carpe diem. La cita exacta de la seva oda (1, 11, 8) és: "Carpe diem quam minimum credula postero" ("Aprofita el dia, no confiïs en el demà").

"Home jove amb una calavera", obra de Paul Cézanne.

Avui en dia, però, la gent viu massa atrafegada i fa servir el present per planificar el futur. Ja ho va dir el cantant John Lennon: “La vida és allò que et passa mentre estàs ocupat en altres plans”. Ens ho recorda també el filòleg i lliure pensador Agustín García Calvo: “El futur és el buit que ens impedeix viure”. 

Per a l'escriptor suec Jonas Jonasson, el present és "aquella part de l’eternitat que separa la decepció de l’esperança". Alguns viuen tant el present que ho deixen tot pel demà. Pateixen, per tant, procrastinació (pro, “davant” + cras, “demà”). És el nom donat a l’acció de deixar per més endavant accions o activitats desagradables que s’han d’atendre ràpidament.


El present és un regal
El present és un regal

Pels que diuen que no tenen temps, aquí teniu unes reflexions que fa Sèneca (segle I aC) al seu llibret De brevitate vitae:

“La vida seria suficientment llarga per fer grans coses si la utilitzàssim bé. No som pobres de temps, sinó malbaratadors (…). Així que no us queixeu: el temps que se’ns concedeix pot ser molt més extens del que us sembla si sou capaços d’administrar-lo amb saviesa”.
 
El present segons Thomas Carlyle
El present segons Thomas Carlyle


L’alemany Arthur Schopenhauer(1788-1860), el filòsof pessimista per antonomàsia, també va reflexionar sobre el tresor del present en el seu llibre L’art de ser feliç:

“Gaudir sempre el present i amb la màxima alegria possible: aquesta és la saviesa de la vida. Però la majoria de vegades fem just el contrari: els plans i les preocupacions pel futur, o també la nostàlgia del passat ens ocupen tant que gairebé sempre menyspreem i descuidem el present. I, malgrat tot, només el present és segur, mentre que el futur i el passat gairebé sempre són diferents de com els pensem”.

Aquí teniu unes reflexions de l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano (1940-2015) sobre la felicitat relacionada amb el present:

“Nos convencemos a nosotros mismos de que la vida será mejor después de casarnos, después de tener un hijo y entonces después de tener otro. Entonces nos sentimos frustrados porque los hijos no son lo suficientemente grandes y que seremos más felices cuando lo sean. Después de eso nos frustramos porque son adolescentes (difíciles de tratar). Ciertamente seremos más felices cuando salgan de esta etapa. Nos decimos que nuestra vida estará completa cuando a nuestro esposo (a) le vaya mejor, cuando tengamos un mejor carro o una mejor casa, cuando nos podamos ir de vacaciones, cuando estemos retirados.”

“La verdad es que no hay mejor momento para ser felices que ahora. Si no es ahora, ¿cuándo? Tu vida estará siempre llena de retos. Es mejor admitirlo y decidir ser felices de todas formas. Una de mis frases: “Por largo tiempo me parecía que la vida estaba a punto de comenzar. La vida de verdad. Pero siempre había algún obstáculo en el camino, algo que resolver primero, algún asunto sin terminar, tiempo por pasar, una deuda que pagar. Sólo entonces la vida comenzaría. Hasta que me di cuenta que esos obstáculos eran mi vida”. Esta perspectiva me ha ayudado a ver que no hay un camino a la felicidad.”

“La felicidad “es” el camino; así que atesora cada momento que tienes y atesóralo más cuando lo compartiste con alguien especial, lo suficientemente especial para compartir tu tiempo y recuerda que el tiempo no espera por nadie... así que deja de esperar hasta que bajes cinco kilos, hasta que te cases, hasta que te divorcies, hasta el viernes por la noche, hasta el domingo por la mañana, hasta la primavera, el verano, el otoño o el invierno o hasta que te mueras, para decidir que no hay mejor momento que éste para ser feliz... la felicidad es un trayecto, no un destino.”


Tiziano
"Al·legoria de les tres edats de la vida" (Tizià, 1512 - 1514)

El present, però, també es pot convertir en una dictadura associada amb l’instant gratificador del mal entès “Carpe diem” horacià. Així ho assegura Gabriel Amengual, catedràtic emèrit de Filosofia de la UIB, en una entrevista feta per Miquel Àngel Ballester a l’Ara Balears (25/11/2018):

“Viure instal·lats en el present fa que no tinguem ni projecte personal ni de país, que ens deixem endur pel qui governa i té el poder. Viure dins l’imperi del present té una altra conseqüència negativa, implica renunciar a la llibertat i ser dominat per la publicitat i el consumisme o els mitjans de comunicació”.

Relacionat amb el tòpic del tempus fugit aquí teniu una cançó del tot punyent: "Avec le temps", del cantant francès Léo Ferré:



No us podeu perdre aquest article "Ja viurem quan ens hàgim mort", d'Eva Piquer. Aquest altre article de Carles Capdevila també és interessant. Es titula "Joie de vivre".

Sobre el present també parla David Fernández a la secció "El racó de pensar" de Catalunya Ràdio.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/08/2016), reflexion sobre el tòpic de "Carpe diem" d'Horaci:


Aquí teniu reflexions sobre el temps dels grans clàssics:

Non exiguum temporibus habemus, sed multa perdidimus. 
“No és que tinguem poc temps, és que n’hem perdut molt” (Sèneca)

Utere temporibus.  
“Aprofita les ocasions” (Ovidi).

(Soles) qui nobis pereunt et imputantur. 
“Els dies que perdem també ens compten” (Marcial)

Dum loquimur fugerit invida actas carpe diem, quam minimum credula postero. 
“Mentre parlem, haurà fugit l’envejós temps; cull el dia d’avui i no confiïs gens en el de demà”

Paraula de Miguel Hernández
Paraula de Miguel Hernández
Us deix amb un poema del genial Kavafis titulat “En tant que pugui”:

I si, doncs, no pots fer la teva vida com la vols, 
això almenys procura 
en tant que puguis: no l'abarateixis 
amb massa contacte del món, 
amb molts moviments i converses.
No, no l'abarateixis agafant-la, 
rodant sovint amb ella i exposant-la 
a la diària bajania 
de les relacions i els intercanvis 
fins que es torni com una forastera enfadosa. 
 

I aquí teniu el poema “Capítol final (“Contra la seducció”) del poeta alemany Bertolt Brecht (1898-1956): No us deixeu seduir!

 
No hi ha resurrecció.
El dia és a les portes;
sentiu ja el vent nocturn:
no tornarà el matí.

No us deixeu enganyar!
La vida és massa breu.
A glops l’heu d’engolir!
No n’haureu tingut prou
quan l’haureu de deixar!

No us deixeu consolar!
No teniu gaire temps!
Els redimits, que es fotin!
La vida és el més gran:
no sempre la tindreu.

No us deixeu reduir
a ser esclaus i explotats!
¿De què heu de tenir por?
Morireu com les bèsties
i res més no hi haurà.
 

Aquí teniu un preciós article titulat "Cuando vuelva a ser joven", d'Íñigo Rubio.

Aquí teniu la cançó de Joan Miquel Oliver, "Rumba del temps":


I aquí tenía la fantàstica cançó dels Catarres "El món és teu":



Articles del web relacionats:
Quan la mediocritat estava ben vista
- Per què tenim por a fer-nos grans?
Esclaus de l'horror vacui
- Carpe diem
Memento mori
La vida penja d'un fil
La vida com a tragèdia
Etimologies de la mort
La vida és sort
Ubi sunt?
Una mica d'hedonisme, per favor!
Fills de Cronos
Quin sentit té la vida?
-

La fama i el complex d'Heròstrat

Avui no manquen les persones que, per tal de ser famoses, són capaces de fer qualsevol cosa. Doncs, aquesta patologia té un nom relacionat amb el món clàssic: complex d’Heròstrat. A mitjan segle IV aC, a Efes (a les costes de l’actual Turquia), un pastor anomenat Heròstrat calà foc a les bigues de fusta del sostre del temple d’Àrtemis. L’edifici, considerat una de de set meravelles de l’antiguitat, havia estat construït dos segles enrere per ordre del ric rei persa Cresos. Segons la tradició, l’incendi es va produir la mateixa nit del naixement d’Alexandre el Gran, un 21 de juliol del 356 aC.
 
En ser detingut i abans de ser condemnat a mort, el piròman  (πῦρ, “foc” + μανία, “bogeria”) reconegué que l’única finalitat de la seva acció era aconseguir la fama a qualsevol preu. Per evitar, però, que se sortís amb la seva, l’aleshores sobirà persa Artaxerxes ordenà que no es registrés el seu nom en cap document. Amb tot, historiadors de l’antiguitat acabaren per donar fe de l’anècdota.
 
Després de l’incendi d’Heròstrat, el temple d’Àrtemis fou reconstruït. Tanmateix, els gots el destruirien definitivament al segle III dC i l’edifici acabà essent utilitzat com a pedrera. En l’actualitat només es manté dreta una de les seves columnes. A part de complex d’Heròstrat, en castellà també es parla d’ “erostratismo” per al·ludir a la mania de cometre actes delictius per aconseguir notorietat.
 
Al llarg de la història hi ha hagut casos sonats de complex d’Heròstrat. Un dels més lamentables va ser el del nord-americà Mark David Chapman, que, a Nova York, el 8 de desembre de 1980 matà l’exlíder dels Beatles John Lennon. El 13 de maig de 1981 el turc Ali Agca també va voler seguir els passos de Chapman en atemptar contra el papa Joan Pau II. Ell, però, no es va sortir amb la seva. El pontífex es pogué recuperar dels quatre trets que li va disparà i anys més tard el perdonà.
 
El complex d’Heròstrat té una rica tradició literària. Miguel de Unamuno, en la seva novel·la Amor y pedagogía (1902) menciona aquest personatge per fer referència a l’ànsia d’immortalitat inherent a l’ésser humà. La mateixa idea és recollida a l’assaig Del sentimiento trágico de la vida (1913). El francès Jean-Paul Sartre també va escriure un conte breu titulat Erostratus inclòs en la seva col·lecció de relats El mur (1939). Terenci Moix tampoc no s’està de tributar-li un homenatge en el llibre Chulas y famosas: La venganza de Eróstrato (1999).

Aquí teniu més informació sobre Heròstrat.

Articles del web relacionats:
Benvinguts a l'era Narcís
Fama, la deessa de la postveritat

La força de les utopies

Article publicat a l'Ara Balears (17/10/2013)
 
Somiar no costa res. Ja ens ho va advertir el 1971 John Lennon en la seva cèlebre cançó Imagine on s’imaginava un món sense guerres, religions, propietats, fam ni cobdícia. La història de la humanitat és la crònica de la constant recerca d’un món millor. Al segle IV aC Plató s’endugué una gran decepció quan la idolatrada democràcia atenesa condemnà a mort el seu mestre Sòcrates. Això li féu afirmar que allà on mana tothom no mana ningú. És per això que somià en un govern dels millors, és a dir, dels aristòcrates (en grec, aristos vol dir “el millor” i cratos “poder”).
 
Per dur a terme un projecte tan ambiciós, el filòsof atenès defensava que només mitjançant l’educació, il·luminadora d’una vida justa, es pot canviar una societat. Tanmateix, la seva poca fe en la condició humana li féu augurar una vida curta a la aristocràcia, la qual acabaria degenerant en una tirania. L’Estat platònic, per tant, no deixa de ser una quimera. En la mitologia grega, la Quimera era un monstre, mescla de lleó, cabra i drac, que escopia foc. Fou mort per l’heroi Bel·lerofont muntat dalt del cavall alat Pegàs. Des del Renaixement, el caràcter tan fabulós d’aquest híbrid féu que una quimera fos sinònima de creació imaginària de l'esperit que hom creu com a possible, no sent-ho. Entelèquia (“tenir per acabat”) també seria una altra paraula d’origen grec equivalent a cosa irreal; en els seus inicis, però, fou un terme filosòfic creat per Aristòtil i feia referència al punt d’arribada d’una actuació.
 
Al segle XVI el britànic Tomás Moro enriquiria l’imaginari de les quimeres i de les entelèquies amb l’encunyació d’un nou terme: utopia. L’emprà per descriure una illa imaginària pàtria d’una societat perfecta sense moneda ni propietat privada –en grec, etimològicament, podria significar “no lloc” (ou-topos) o “lloc del bé” (eu-topos). Amb el temps, aquest mot perdria la seva connotació toponímica i passaria a al·ludir a un ideal irrealitzable. Alguns, però, s’entestaren a convertir-lo en real. Fou el cas dels nord-americans, que el 1787, en assolir la independència, no dubtaren a estampar en la seva constitució el dret a la recerca de la felicitat que té tot ciutadà. D’això en prengueren nota els revolucionaris francesos que el 1789 s’alçaren contra la classe benestant al crit d’igualtat, llibertat i fraternitat.
 
Direcció a Utopia
Direcció a Utopia

A Rússia, el 1917 les doctrines de Karl Marx atiaren la revolució bolxevic, que acabà per implantar un sistema comunista, vist aleshores com una autèntica utopia. El 1948, després de la Segona Guerra Mundial, la Declaració Universal dels Drets Humans fou un nou exemple d’utopia realitzable –una altra cosa és que sigui respectada. A la dècada dels seixanta els hippies es rebel·laren contra el sistema liberal-capitalista amb la idea utòpica d’un món millor. Alguns d’ells foren protagonistes a França del Maig del 68, que ens regalà per a la posterioritat frases com “Siguem realistes, demanem allò impossible”. Més recentment els indignats del 15M també seguiren el mateix camí.
 
Ara, a les Balears, la històrica marea verda en defensa d'un ensenyament públic de qualitat ha estat un altre clam a favor de les utopies realitzables. És com si ens haguéssim oblidat la tan interioritzada consigna illenca del “i tanmateix”. La societat ha despertat de la seva endèmica letargia i s'ha fet valer davant l'arrogància d'uns polítics massa confiats en les seves majories silencioses. No es recordava una implicació ciutadana tan gran. Tant les assemblees de docents com les amipas de cada centre escolar han ressuscitat la força de la dialèctica. Tothom ha volgut dir-hi la seva en un gest de dignificació de la democràcia.

Utopia segons Eduardo Galeano
Utopia segons Eduardo Galeano
 
Així doncs, a casa nostra, la força de les utopies continua ben viva. És una força que ha servit per contrarestar la inflexibilitat que ha demostrat el Govern en cadascuna de les meses de negociació. Els representants dels docents hi han acudit sabedors de les paraules que, d’acord amb la Divina comèdia de Dante, hi ha gravades a les portes de l’infern: “Deixau tota esperança, els que hi entrau”. Són unes paraules que ens remeten al món feliç de la novel·la homònima de Aldous Huxley (1932), on l'Estat controla la vida dels individus com si fossin autèntics autòmats. Un argument similar conté 1984, l'obra que el 1948 va escriure George Orwell per criticar el Gran Germà que pot arribar a esdevenir un govern totalitari i repressor. Només per haver aconseguit despertar la nostra consciència col·lectiva Bauzá ja es mereix un monument. Mentrestant, continuarem motivant-nos amb el famós vers de Miquel Martí i Pol: “Tot està per fer i tot és possible”.

Mario Benedetti té un poema extraordinari titulat precisament "Utopías".

Miquel Martí i Pol també té un altre poema preciós “Ara mateix”, que acaba amb el seu famós “tot està per fer i tot és possible”:


Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.




 I per acabar-nos d'animar, que millor que escoltar la cançó Imagine de John Lennon:
 
 
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/10/2016), reflexion sobre les utopies:



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (28/09/2013) per parlar sobre etimologies utòpiques.




I amb la fantàstica cançó dels Catarres, "Seguirem lluitant", banda sonora de la marea verda:
 


Qui va voler fer realitat les seves utopies va ser el clergue afroamericà Martin Luther King, premi Nobel de la Pau de 1964. Nascut a Atlanta el 1929, als anys seixanta es va convertir en el líder del moviment afroamericà pels drets humans. Morí assassinat el 4 d'abril de 1968. És famós el discurs titulat "I have a dream" que pronuncià a Washington el 28 d'agost de 1963:




En aquesta tertúlia també es reflexiona sobre les utopies:


Articles del web relacionats:
La degradació humana
La mort de les utopies?

L'exemple de Joan Mascaró

 Article publicat a l'Ara Balears (16/09/13)
 
Ja fa temps que ha desaparegut la figura de l’intel·lectual com a ment il·luminadora del present. Ara els nostres referents són els esportistes i altres celebritats mediàtiques de paraules buides. Aquest panorama esdevé més desolador si escoltam segons quins polítics. És el cas d’Ana María Aguiló, la portaveu d’Educació del PP en el Parlament. Fa poc concedí una polèmica entrevista en un diari local. Aquesta fou la seva resposta quan el periodista li preguntà si cal espanyolitzar els alumnes mallorquins: “Cal espanyolitzar-los si no saben castellà. Som espanyols i tots hem de sentir-nos espanyols. I universals, ja està bé de roqueta”. Hem de suposar que a la senyora Aguiló li faltaren ganes per dir que ja està bé també de tant de frit mallorquí, de ball de bot, de cant de la sibil·la i de tantes altres “folklorismesdels “pobres indígenes” illencs. Als madrilenys i extremenys també els podria interpel·lar amb “més Europa i menys Espanya”.
 
Per ventura, l’eterna aspirant a consellera d’Educació del Govern Bauzá té la desgràcia de no conèixer un dels nostres mallorquins més universals, Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987). Seva és la frase: "És una veritat gran, universal, que l'home gran s'arrela dins el seu idioma i cultura i poble, i s'enfila dins els valors universals i, fins i tot, dins l'infinit". Aquesta premissa no anà gens malament a qui es convertí en un dels responsables del gir oriental que experimentaren els Beatles als anys 60.
 
De jove, gràcies a la seva facilitat pels idiomes, Mascaró havia estat secretari del consolat britànic a Mallorca i professor d’anglès a l’Escola de Comerç. Durant aquesta època descobrí una traducció al castellà del Bhagavad Gita, un poema hindú. La seva lectura l’impressionà tant que es proposà, en un futur, aprendre’n la llengua original –el sànscrit- per tal de poder llegir l’obra directament. L’oportunitat li vindria als vint-i-set anys de la mà d’un paisà seu, Joan March. El 1924 el conegut financer mallorquí li oferí acompanyar el seu fill, Joan March Servera, a estudiar a Anglaterra.
 
El 1929, a la universitat de Cambridge, Mascaró ja havia aconseguit llicenciar-se en llengües modernes i orientals. El 1932, després d’una temporada de formació a Sri Lanka, fou nomenat professor de llengua i literatura angleses a la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1936, amb l’esclat de la guerra civil, decidí tornar-se’n cap a terres britàniques. Allà es dedicà amb cos i ànima a la traducció a l’anglès dels llibres sagrats de l’Orient amb els quals pretenia que Occident adoptàs actituds més reflexives. El reconeixement internacional li vendria el 1958 amb Lamps of Fire (“Llànties de foc”) -una tria dels pensaments espirituals de les grans religions del món-, i el 1962 amb Bhagavad Gita, l’obra que tant el colpí de jove. Encara avui les traduccions de Mascaró són les més venudes a Anglaterra.
 
Als anys seixanta aquestes versions dels textos sagrats casaren perfectament amb els ideals del moviment hippy que acabava d’irrompre als EUA. Així quedà palès el 1967 en una trobada que Mascaró, juntament amb altres experts, mantingué a la televisió britànica amb George Harrison i John Lennon. Els dos beatles quedaren atònics davant l’exquisida oratòria britànica del de Santa Margalida -aquest instant memorable es pot apreciar en el fantàstic documental titulat Llànties de foc que va fer fa dos anys la productora Quindrop. Des d’aleshores, Mascaró inicià una relació epistolar amb Harrison, ja fortament influït per la filosofia oriental. En una carta, el mallorquí animà el conegut com a “beatle místic” a continuar per aquest camí, fent-li arribar un exemplar de Lamps Of Fire. Un dels seus poemes li serviria de font d’inspiració per a la cançó The Inner Light (“La llum interior”), inclosa en el senzill Lady Madonna (1968). Després, ambdós perdrien el contacte.
 
Mascaró es convertiria en un convidat habitual dels mitjans de comunicació anglesos. A Espanya fou molt recordada la seva intervenció l’abril de 1979 al programa La clave per parlar sobre les religions. Eren temps en què a la televisió espanyola es podien sentir veus autoritzades sobre un tema que esperonaven a la reflexió –res a veure amb la cridòria, mancada de tot rigor intel·lectual, que impera ara. El de Santa Margalida no necessitava alçar la veu per convèncer; li bastava la força del seu discurs. Ell és tot un exemple de com ser universal a partir d’allò local. "Jo estim –deia- totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia".
 
Ara, a les Balears, ments assenyades com la de Mascaró són ignorades. Malauradament ens hem rebaixat al nivell intel·lectual i moral de gent com Ana María Aguiló que s’atreveix a infravalorar-nos com a poble. Em deman què pensarien d’aquest menyspreu altres prohoms nostres com Ramon Llull, mossèn Alcover, Francesc de Borja Moll o fins i tot el mateix arxiduc Lluís Salvador.

Articles del web relacionats:
Joan Mascaró, el guia espiritual mallorquí dels Beatles
- Mascaró, el gran mallorquí "globolocal"
 
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px