Banner Top

La posidònia de Posidó

El déu Posidó està molt enfadat perquè està en perill la nineta dels seus ulls, la posidònia, la planta aquàtica que agafa el seu nom. Posidó (Neptú al món romà) era fill de Cronos i de Rea i, per tant, el germà gran de Zeus. Presidia la mar i els llacs i protegia els navegants.  També assumí el paper de sobirà dels terratrèmols amb l’epítet de “sacsejador de la terra”.

Posidònia a Formentera
Posidònia a Formentera
 
Posidó era representat amb barba i sostenint un trident, una llança de tres puntes emprada pels pescadors de tonyina. Recorria el mar enfilat dalt d’un carro arrossegat per uns cavalls aquàtics anomenats hipocamps (ἵππος, “cavall” + καμπή, “corba”, “sinuositat”) i envoltat de dofins i altres animals marins.

A la Magna Grècia, prop de Nàpols, Posidó comptà amb una ciutat, Poseidonia Paestum en llatí. Fundada al segle VI aC pels grecs de Síbaris, va esdevenir una “petita Atenes” en sòl italià. Al segle V aC, a la mateixa època que es construïa el Partenó, s’hi erigí el monument més gran i famós de la ciutat, el temple de Posidó, avui el temple dòric més ben conservat del món.

Temple de Neptú a Paestum
Temple de Posidó a Paestum


Dos dels fills més famosos de Posidó foren  el cavall alat Pegàs i Polifem, a qui Ulisses deixà cec. En venjança, el déu li féu la vida impossible a la mar en la tornada de l’heroi a Ítaca. Li provocà tempestes i naufragis.

Mosaic de Posidó i Amfitrite, trobat a Algèria (Museu del Louvre, París)
Mosaic de Posidó i Amfitrite, trobat a Algèria (Museu del Louvre, París)
 
Triomf de Neptú i Amfitrite (Nicolas Poussin, 1634)
Triomf de Neptú i Amfitrite (Nicolas Poussin, 1634)

Neptú i Amfitrite, Jacob de Gheyn II (Walraf-Richartz Museum,Colònia)
Neptú i Amfitrite, Jacob de Gheyn II (Walraf-Richartz Museum,Colònia)


El dofí, un gran criat
A pesar dels seus nombrosos amors, Posidó estava casat amb la nereida Amfitrite. Li costà molt conquerir el seu cor. En un principi, la nimfa li digué que no. Aleshores, el déu marí va enviar un dels seus criats, un dofí, perquè la convencés dels seus encants. El dofí s’esforçà tant en la causa que finalment Amfitrite acceptà casar-se amb Posidó. Com a premi per l’ajuda, el déu va col·locar la imatge del dofí entre les estrelles. És la constel·lació Delphinus.

La Constel·lació Delphinus
La Constel·lació Delphinus

El cargol marí de Tritó
Amb Amfitrite Posidó tingué Tritó. Al principi era una personificació de la remor de les onades, que provocava bufant una closca de caragol de mar. Els antics imaginaven Tritó com un home barbat, de pell blava, amb una cua de peix a partir de la cintura.

Estàtua de Tritó a la Fontana del Moro (Piazza Navona, Roma, Itàlia).
Estàtua de Tritó a la Fontana del Moro (Piazza Navona, Roma, Itàlia).
 
Posidó escortat per dos tritons a la
Posidó escortat per dos tritons a la "Fontana di Trevi" (Roma)

 

En portuguès el cargol marí que sempre sosté a la mà Tritó és búzio. És una paraula emparentada amb el verb κλάζειν (“ressonar”), que ens donà clàxon. En la nostra llengua búzio seria l’arrel del mot bussejador, que ja no és un caragol marí, sinó una persona marina. Els més professionals solen dur un casc que forma part d’una vestimenta anomenada escafandre (< σκάφος, “nau”, + ἁνήρ, “home”).



Escafandre
Escafandre

 

A part de Tritó, Posidó i Amfitrite també tingueren una filla, Rodes, que el Sol (Hèlios) va prendre com a muller. Segons algunes tradicions, l’illa homònima del mar Egeu, al sud de Turquia, agafa el nom d’ella.

El cigne de Cicne
Amb Càlice, Posidó tingué un altre fill, Cicne (Κύκνος), que destacà per ser un gran aliat dels troians en la guerra de Troia. Va anar ràpidament a ajudar-los quan varen desembarcar els grecs. Va impedir l'avenç de les forces aquees durant molt de temps, fins que va trobar-se amb Aquil·les.  

estanc neptu

L'estany de Neptú (Jardí de Versalles)

Com que Cicne era invulnerable, l’heroi grec no el podia matar: va haver de donar-li cops al rostre amb el pom de l'espasa i fer-lo retrocedir amb l'escut. Aleshores Cicne, tirant enrere, va ensopegar amb una pedra i va caure. Aquil·les aprofità l’ocasió per ofegar-lo sota el seu pes, però Cicne, per gràcia del seu pare, es va transformar en cigne (en la mitologia grega hi ha, tanmateix, altres personatges que es transformen en aquest animal).

Proteu
L’encarregat de guardar les foques i altres animals marins de Posidó era Proteu (< πρῶτος,primer”). Vivia a l’illa de Faros, a la desembocadura del riu Nil. Tenia el poder de canviar de forma, ja fos un animal o un element. Generalment utilitzava aquest poder quan no volia contestar les preguntes que li feien com a déu profètic que també era. En record seu, tenim l’adjectiu proteïforme per al·ludir a un individu que canvia de forma contínuament.

Proteus Alciato 2

Proteu

Nereu
Proteu era conegut el “Vell de Mar”, igual que Nereu, un déu marí anterior a Posidó. Fill de Pontos (“mar”) i Gea (“terra”), pertanyia a les primeres forces elementals del món. Com Proteu, també té la capacitat de metamorfosejar-se en tot tipus d’animals o elements.

nereu

Nereu

Dòrida, filla del tità Oceà, Nereu tingué les nereides (-ida és un sufix patronímic). Entre elles hi havia Tetis (esposa de Peleu), Amfitrite (esposa de Posidó), Calipso i Galatea. Posidó acabà absorbint les atribucions de totes aquestes divinitats marines.

Entrades del web relacionades:
El seductor cant de sirenes
-
 La xusma, a galeres!
Un mar d'etimologies
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Eren troglodites, els grecs?

Quimeres que cal domar

Avui una quimera és una creació imaginària de l'esperit que ens creim que és possible, quan en realitat no ho és. Originàriament, però, el nom (χίμαιρα, “cabreta”) al·ludia a un monstre mitològic que vomitava flames. Es tractava d’una mescla de lleó, cabra i drac, filla de l’escurçó Equidna i del gegant Tifó.  Era, per tant, germana de la famosa “family monster” formada pel ca Cèrber, l’Hidra de Lerna, l’Esfinx i el Lleó de Nemea.

A partir del Renaixement, el caràcter tan fabulós d’aquest híbrid va fer que una quimera adquirís el significat actual sinònim d’utopia o entelèquia. Per fer realitat, per tant, els nostres somnis, cal domar les quimeres. Bel·lerofont sí que ho va aconseguir.

Bel·lerofont i Pegàs
Segons la llegenda, Bel·lerofont era un atractiu príncep de Corint que matà un tirà local anomenat “Bel·lero” -d’aquí que el seu nom, en grec, signifiqui “assassí de Bel·lero”. Aleshores s’exilià  a la cort de Pretos, rei d’Argos. Antea, l’esposa del monarca, s’enamorà bojament d’ell, però l’hoste la ignorà del tot. Davant aquest menyspreu, Antea decidí venjar-se’n. Així, va contar al seu marit que aquell jove príncep li havia fet proposicions deshonestes.

Bel·lerofont matant la Quimera
Bel·lerofont matant la Quimera
 
En sentir aquella calúmnia,  Pretos s’encengué, però les lleis d’hospitalitat no li permetien matar el seu hoste. Llavors va demanar a Bel·lerofont que portàs en nom seu una carta al seu sogre Iòbates, rei de Lícia. La missiva estava segellada i el jove no tenia ni idea del seu contingut: deia que Bel·lerofont era un adúlter perillós i li pregava que el matàs.

Bel·lerofont i Pegàs
Bel·lerofont i Pegàs
 
En obrir la carta, Iòbates es negà a executar l’ordre. Se li acudí, però, un pla: enviaria el jove a matar la monstruosa Quimera, que tenia assolat el seu reialme. La jugada, amb tot, li sortí malament, perquè Bel·lerofont aconseguí desfer-se d’ella amb l’ajuda del cavall alat Pegàs,  de Perseu, que havia trobat un dia bevent a la font de Pirene, a Corint. Aquesta història, per tant, s’assembla bastant a la llegenda de Sant Jordi i el drac -alguns, però, la vinculen més amb la de Perseu.

Quimera d’Arezzo
Quimera d’Arezzo
 
La millor representació de la Quimera ens l’ofereix una escultura de bronze de la ciutat italiana d’Arezzo, de 80 cm d’altura. Procedeix de la cultura etrusca i data del segle IV aC. A pesar que la figura és un híbrid de diferent animals, en realitat representa un ca amb la mandíbula oberta. En ser descoberta el 1533, es va convertir en símbol del nacionalisme toscà. En un primer moment va ser exposada en la col·lecció de Cosme I de Médici i avui es pot contemplar al Museo Archeologico Nazionale de Florència.
 
En dialecte alguerès, “posar-se en quimera” vol dir “enganar-se” o “equivocar-se”. En el nostre llenguatge popular, la paraula també s’empra com a sinònim de mania, animadversió (“Li tenc quimera”) o d’ànsia (“No passis quimera pel teu fill, que va pel bon camí”). També trobam l’expressió quimerada, que vol dir enrabiada. Foren famoses les quimerades del tennista John McEnrooe:

 

En l’àmbit de la ictiologia, una quimera és un peix condricti, al qual també pertanyen els taurons i les rajades. Se la coneix com a Chimaera monstruosa, de manera que el seu aspecte recorda bastant la figura mitològica. Pot arribar als dos metres de llargària.

El peix quimera
El peix quimera
 

En botànica, una quimera és una planta que presenta dues o més característiques genètiques diferents, originada per empelt o per mutacions espontànies. En genètica, el mateix terme també s’empra per a al·ludir a individus híbrids, fruit de dues espècies diferents. Curiosament híbrid ve de la paraula grega ὕβρις (“supèrbia”). Per tant, etimològicament parlant, un híbrid és una aberració, un atemptat contra la naturalesa.

La mare de la Quimera, Equidna (Ἕχιδνα, “escurçó”), avui també és molt present en el món animal. De ser un monstre devorador d’homes, amb cos de dona i coa de serp, ha passat a al·ludir a un mamífer primitiu australià amb un musell allargat en forma de bec, sense dents i amb una llengua allargada i retràctil. Els equidnes, juntament amb els ornitorincs i els zaglossus, són els únics supervivents de l'ordre Monotremata (mamífers que ponen ous).

echidna

Equidna avui

Aquí teniu una quimera portuguesa:



Aquí teniu La quimera de l’or (The Gold Rush), la pel·ícula muda de Charles Chaplin del 1925.



Aquí teniu un famós cas de quimera aplicada a la genètica. De la mateixa temàtica és aquest altre article.

Articles del web relacionats:
La mort de les utopies?

Meduses que petrifiquen

Sovint quan vaig a nedar em trob cossos petrificats. De lluny veig marxar el seu botxí: una medusa. Els seus tentacles en forma de filaments verinosos recorden les serps del cap del monstre homònim de la mitologia grega que va tallar Perseu. És per això que, en català, a mi m’agrada més utilitzar el nom de medusa en lloc de grumer per a aquests animals invertebrats que pertanyen al grup dels cnidaris, derivat del grec κνίδη (“ortiga”) -com les seves plantes inspiradores, són animals que també piquen.

Medusa o grumer
Medusa o grumer
 
Perseu i Jesucrist
Tal com ja passà a molts herois d’altres tradicions (des de Ròmul i Rem a Moisès i Jesucrist), Perseu va haver de sobreviure a la persecució i humiliació durant la seva infància. El seu padrí, Acrisi, rei d’Argos, només tenia una filla, Dànae. Desitjós perquè li donàs néts, consultà l’oracle de Delfos, el qual li respongué que de la seva filla naixeria una criatura que el mataria.

Dànae (obra de Ticià inspirada en Les Metamorfosis d'Ovidi)
Dànae (obra de Ticià inspirada en Les Metamorfosis d'Ovidi)

Davant un vaticini tan aclaparador, Acrisi féu construir una cambra subterrània de bronze i hi tancà Dànae. Això, però, no fou cap obstacle per al faldiller Zeus. Transformat en pluja d’or, entrà, a través d’un crui del sostre, a la cambra i aconseguí unir-se carnalment amb la jove.

Al cap d’un temps nasqué Perseu. Les circumstàncies d’aquest natalici féu que el cristianisme veiés en la “virginal” Dànae la prefiguració de la Mare de Déu, que també fou fecundada miraculosament per l’Esperit Sant. És per això que el mite de la fecundació de Dànae va ser un dels més representats durant el Renaixement.

Dànae (Jan Gossaert)
Dànae (Jan Gossaert)
 
El pare de Dànae, Acrisi, no s’ho podia creure. Indignat com estava, matà la criada de la seva filla. Després, llançà la mare i el fill dins d’una arca. Des de la costa argòlida, el corrent els va portar fins a l’illa egea de Sèrifos, on un pescador anomenat Dictis els recollí. El germà d’aquest, Polidectes, el rei local, es va enamorà de Dànae. Perseu, però, li resultava un destorb. En créixer, per treure-se’l de sobre, l’enganyà perquè anàs a cercar el cap de Medusa, una de les monstruoses Gorgones (< γοργός, “terrible”, “espantós”). Estava convençut que moriria en l’intent. No havia tengut en compte, però, l’etimologia del nom de Perseu: πέρθω (“matar”).

Gorgona en el Museu de Terracota de Siracusa, c. 625-600 aC.
Gorgona en el Museu de Terracota de Siracusa, c. 625-600 aC.
 
Medusa i les Gorgones
Les Gorgones vivien a l’extrem occidental, a l’altra banda de l’Oceà Atlàntic. Eren tres, filles de divinitats marines -a la Ilíada, però, Homer només en parla d’una, que figurava a l’escut de Zeus. Es caracteritzaven perquè tenien ales, urpes i serps en lloc de cabells. L’única que era mortal i la més terrible de totes es deia Medusa, que seria el participi de present femení del verb μέδω (“protegir”). Per tant, el seu nom significaria “la que protegeix”.

Medusa
Medusa
 
En la versió més coneguda del mite, Medusa era originàriament una jove d’una cabellera preciosa. Posidó es va enamorar d’ella i la va violar en un temple dedicat a Atena, la gran rival del déu de la mar. Després de descobrir tal profanació, la deessa va castigar Medusa transformant-la en la mateixa forma monstruosa que les seves germanes Gorgones. Així, els seus cabells es convertiren en serps i la seva mirada tingué el poder de petrificar qualsevol criatura viva. Segons algunes versions, va ser Afrodita qui, gelosa de la seva cabellera, la va canviar per serps. En tot cas, Medusa representaria l’arquetip de dona fatal (femme fatale).

Medusa (Rubens)
Medusa (Rubens)
Les Graies
Perquè Perseu pogués aconseguir el cap de Medusa, Hermes i Atena acudiren al seu encontre i li proporcionaren una falç d’or i un escut de bronze del tot brillant. A més, li aconsellaren que, abans que res, anàs a veure les Graies. Tal com indica el seu nom en grec (γραίαι), les Graies eren unes dones “velles”, que mai no havien estat joves. Se les coneixia també com les Fòrcides, per ser filles de Cetus i Forcis, antic déu marí.

Graies
Graies
 
Les Graies només tenien un sol ull i una sola dent, que s’anaven passant -quan les altres dues no els tenien aprofitaven per dormir. Eren les guardianes encarregades de barrar el pas cap a les Gòrgones. Perseu, però, els robà l’ull i la dent i es negà a retornar-los-hi fins que no li donassin la informació per dur a terme la seva missió.
 
Pegàs
Finalment les Graies cantaren i digueren a l’heroi grec que primer havia de visitar unes nimfes de l’inframón que li donarien el casc de l’Hades (que feia invisible a qui se’l posava), unes sandàlies alades per poder volar i un sarró de cuir, on podria ficar el cap de Medusa.

Perseu també comptà amb l’ajuda dels seus germans Atena i Hermes, que li van lliurar un escut brunyit com un mirall i una falç, respectivament. Amb tot aquest material, l’heroi grec es presentà davant les Gorgones, les quals es trobaven dormint. Aleshores, mirant Medusa a través del polit mirall, la va poder decapitar sense ser petrificat. A continuació, del coll sortiren els fills que la Gorgona estava esperant de Posidó: el gegant Crisaor i el cavall Pegàs.

Perseu amb el cap de Medusa és una escultura realitzada en bronze per Benvenuto Cellini, considerada una de les obres cimeres de l’escultura manierista italiana i una de les estàtues més famoses de la Piazza della Signoria a Florència, Itàlia. L’escultura de Perseu va ser encarregada per Cosme I de Mèdici després de la seva presa de possessió com a duc de la ciutat. L’obra va ser realitzada entre 1545 i 1554.
Perseu amb el cap de Medusa és una escultura realitzada en bronze per Benvenuto Cellini. És considerada una de les obres cimeres de l’escultura manierista italiana i una de les estàtues més famoses de la Piazza della Signoria a Florència, Itàlia. L’escultura va ser encarregada per Cosme I de Mèdici després de la seva presa de possessió com a duc de la ciutat. L’obra va ser realitzada entre 1545 i 1554.
 
Pegàs no es convertiria en el company inseparable de Perseu, tal com surt representat en moltes pintures. L’animal es dirigí directament a l’Olimp per posar-se al servei de Zeus. Tanmateix, acabaria essent el cavall de Bel·lerofont, l’assassí de la Quimera. Sobre la seva etimologia no hi ha consens: uns la fan derivar de πηγή (“font”) en al·lusió a la font que rajà del cap de Medusa; i altres de l’adjectiu πηγός (“fort”, “robust”) pel seu portentós físic.

Naixement de Pegàs del cap de Medusa
Naixement de Pegàs del cap de Medusa

Havent aconseguit la seva empresa, Perseu tornà a casa acompanyat d’Andròmeda, a qui havia alliberat d’un monstre en passar per Etiòpia. No tingué contemplacions amb el seu enemic, el rei Polidectes. El deixà petrificat amb el trofeu que li havia encomanat. Després regalà el cap de Medusa a Atena, que la va col·locar al seu escut per infondre por als enemics. Tal com havia vaticinat l’oracle, Perseu també es tragué de sobre el seu altre enemic, el seu padrí. El matà, però, per accident durant el transcurs d’unes competicions atlètiques en què se li escapà el disc que llançà.

 

Atena amb Medusa incrustada al seu escut
Atena amb Medusa incrustada al seu escut


Perseu erigí, així, en l’heroi que decapità Medusa. Per a Robert Graves, aquest mite simbolitza el moment de transició de la societat matriarcal, representada per la gorgona, a una societat patriarcal. Segons l’escriptor britànic, la màscara del monstre de les mil serps tenia la funció de mantenir els homes lluny dels misteris (sabers) reservats a les dones a l’antiguitat. 

Des de temps antics, però, les Gorgones serviren com a amulets apotropaics, és a dir, per espantar els mals esperits. Solien ser representades en les façanes dels temples i en la decoració de ceràmiques, teles, monedes i armes. El 1978 la Medusa es convertiria en tot un símbol del luxe amb la marca de disseny Versace. El preu dels seus productes deixaven de pedra més d’un.

logo versace

Logotip de Versace

A partir de la figura de Medusa, en aquest article Antoni Puigverd reflexiona sobre el mite de la femme fatale. Es titula "¿Cabellera de serpientes, todavía?

Mosaic Medusa (Museu Arqueològic, Tarragona)
Mosaic de Medusa (Museu Arqueològic, Tarragona)

 

Cel blau, Vassily Kandinsky (1940). Hi podem veure una medusa a l'angle inferior dret del quadre.
Cel blau, Vassily Kandinsky (1940). Hi podem veure una medusa a l'angle inferior dret del quadre.



Aquí teniu l'escena de la Medusa de la pel·lícula "Percy Jackson":



Aquesta és l'escena de la decapitació de la Medusa:



Aquesta és la Medusa de "Fúria de Titans" (2010):



I aquesta és l'escena de "Fúria de Titans" de 1981:



I aquí teniu un documental interssant sobre la Medusa:



I aquest és un altre vídeo sobre el mite de Medusa:


Articles del web relacionats:
Atles que sostenen el món
Sant Jordi, un mite universal
Femme fatale, l'origen del mite
Realment era verge, la Mare de Déu?
Ejaculacions divines
Les meduses de la indiferència

Sant Jordi, l'alter ego de Perseu

La tradició catalana situa el mite de Sant Jordi a Montblanc. Un dia aquest poble del sud-est de Catalunya va rebre la visita d'un drac immens i terrible. Per tal d'apaivagar-lo, els seus habitants varen decidir lliurar-li periòdicament una persona triada a l'atzar. Aquella macabra rifa volgué que un dia la víctima fos la mateixa filla del rei, una bella princesa.

La jove acceptà amb resignació el seu fatídic destí, però en el camí se li va aparèixer un cavaller fort i valent, muntat dalt d'un imponent cavall blanc, amb una llança a la mà. Després d'un dur combat amb el monstre, aquell nouvingut va aconseguir clavar-li la llança al coll, cosa que deixà el drac mig mort. A continuació, l'arrossegà fins a la plaça de la vila per acabar-lo de rematar. De la sang de l'animal en sortí un roser amb una rosa vermella, que el cavaller tallà per oferir-la a la princesa.
 
Per agrair-li una gesta tan admirable, el rei va voler casar la seva filla amb aquell salvador enviat per la Providència. L'home, però, ho rebutjà dient que ell no era digne de tal honor. Aleshores s'acomiadà de tothom i desaparegué tan misteriosament com havia aparegut.

Tanmateix, aquest relat català és l'enèsima versió d'un mateix mite: l'heroi que salva una princesa d'un monstre, representant el triomf del Bé sobre el Mal. El seu rastre es pot resseguir en moltes cultures de l'antiguitat. A Mesopotàmia tenim Marduk i el monstre Tiamat; a Egipte, el déu Horus contra Seth; i a Grècia hi ha l’epopeia de Perseu.
 
Perseu i les andròmines
Després d’haver decapitat Medusa als confins occidentals, Perseu, dalt seu seu cavall Pegàs, tornà cap a casa, a l’illa egea de Sèrifos. En passar per les costes d’Etiòpia, que en l’antiguitat ocupava part de l’actual Líbia, l’heroi grec va haver de fer una aturada per salvar Andròmeda (“la que governa els homes”), la filla del rei Cefeu i de Cassiopea. La jove es trobava encadenada nua a una roca per culpa d’una ofensa de la seva mare a Posidó.

Cassiopea s’havia vanagloriat davant les nimfes nereides de ser més bella que elles. Les nimfes ho feren saber al seu protector, el déu del mar, el qual, irritat, envià un monstre marí que assolà Etiòpia. Es deia Ceto (κῆτος, "monstre aquàtic"), d'on avui tenim els cetacis, espècie dels mamífers que inclou des de balenes fins a dofins.

Un oracle havia vaticinat la fi de la desgràcia si Andròmeda era exposada com a aliment al monstre. El rei Cefeu, obligat pels seus conciutadans, no va tenir més remei que encadenar la seva filla a una roca. Segons el gran etimòleg Joan Coromines, amb el temps, el relat del rescat d’Andròmeda va sembla tan fabulós, que es creà la paraula andròmina com a sinònim de cosa inútil o embolic.
 
Perseu i Andròmeda (Joachim Wtewael, 1611)
Andròmeda alliberada per Perseu, pintada per l’artista holandès Joachim Wtewael el 1611. Els pintors renaixentistes van associar sovint, erròniament, el vol de Perseu amb el cavall alat Pegàs. En la tradició dels mites grecs, Perseu vola amb les seves sandàlies alades. / Museu del Louvre, París

Jordi de Capadòcia
La primera referència coneguda de Sant Jordi data del segle IV. El personatge es confon amb un Jordi de Capadòcia, un militar romà convertit al cristianisme i mort el 303 sota l’imperi de Dioclecià per no voler abjurar de la seva fe. Al final aquest màrtir oriental de nom marcadament agrícola - Γεώργιος significa “pagès”- esdevindria un dels sants laics europeus més venerats. La seva figura es va difondre sobretot a partir de la Llegenda àuria (1246) del frare dominic Jacob de Voragine. Aquest llibre situa el cavaller a Silene (Líbia), enfrontant-se amb un drac que habita en un estany i que vol devorar la filla del rei.

 
Sant Jordi matant el drac
Sant Jordi matant el drac
 
A Catalunya i Aragó es crearen llegendes que deien que Sant Jordi es presentava a les batalles per ajudar comptes i reis amb una lluent armadura blanca marcada amb la creu vermella. El sant acabaria convertint-se en el patró de Catalunya i de països com Anglaterra i Portugal –els cavallers templers també adoptaren el seu símbol, la creu vermella sobre fons blanc. L’Església romana establí que la seva mort se celebraria cada 23 d’abril Al segle XIX, amb la Renaixença, la llegenda d’aquest màrtir es prestà a una lectura patriòtica: la princesa és la nació catalana, el drac personifica els enemics seculars d’aquesta terra i Sant Jordi és el cavaller que ve a rescatar-la de les urpes de l’invasor.

Aquí teniu el rescat d'Andròmeda de la pel·lícula "Fúria de Titans" (1981):



La diada de la rosa
El 1926 Alfons XII va fixar un 7 d’octubre, dia del naixement de Cervantes, com la Fiesta del Libro Español. El 1930 es va passar al 23 d’abril, solapant-se així amb el dia de Sant Jordi. Amb aquesta data es commemorava la mort de l’insigne escriptor castellà, que feliçment coincidia amb la de William Shakespeare, també mort el 1616 -en realitat, però, el dramaturg anglès va finar 10 dies més tard, un 3 de maig, ja que Anglaterra no va adoptar el calendari julià fins el 1752.

El dia del llibre i la rosa
El dia del llibre i la rosa
 
Abans que es fusionàs amb el dia del Llibre, a les terres de parla catalana el dia de Sant Jordi ja era considerat la festa dels enamorats, l’equivalent al castellà Sant Valentí. La tradició de regalar una rosa aquest dia no té un origen gaire clar. Amb tot, alguns historiadors creuen que prové de la Fira de la rosa que se celebrava al carrer del Bisbe de Barcelona –a finals d’abril i durant el maig és quan la floració de rosers es troba en la seva màxima esplendor. Al segle XVIII la fira es convertí en una cita obligada per a nuvis i recent casats, de manera que també es conegué com la Fira dels Enamorats.
 
A partir del 1914 la Mancomunitat va promoure l’oferiment de roses el dia de Sant Jordi. Així aquesta pràctica s’erigí en un dels trets distintius de la cultura catalana, que a poc a poc està arrelant en països ben llunyans, com el Japó. Des de 1986, a les principals ciutats nipones se celebra el Sant Jordi’s Day, impulsat per l’Associació Japonesa d’Amistat amb Catalunya. El 1995 la Unesco va declarar el 23 d’abril com el Dia Internacional del Llibre.

Disposició probable de les sis peces que componen el Retaule de sant Jordi, pintat per l’artista català Bernat Martorell entre els anys 1434 i 1437 (museu de Filadèlfia)
Disposició probable de les sis peces que componen el Retaule de sant Jordi, pintat per l’artista català Bernat Martorell entre els anys 1434 i 1437 (museu de Filadèlfia)

Per a més informació, també podeu escoltar l'àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Sant Jordi.

En aquest article trobareu més informació sobre el mite de Sant Jordi.

Aquí teniu una interpretació del mite de Perseu i Andròmeda a càrrec de Mireia Rosich, director del Víctor Balaguer de Vilanova.

Aquí teniu un article d'Albert Om que parla sobre la lectura el dia de Sant Jordi. Aquest altre article també és interessant. Igual de recomanable és aquest article de la revista Mètode.

Aquí teniu un article que parla sobre l'origen dels dracs.

Aquí teniu dos articles sobre la història del simbolisme de la rosa. Un es titula "Rosa, rosae, rosam". I l'altre "Una rosa és una rosa és una rosa".

Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu aquest altre article "Estimar té un preu"

Poema de Miquel Martí i Pol
Poema de Miquel Martí i Pol

Articles del web relacionats:
Cupido concupiscent
-
 L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Valent Sant Valentí
-
 Les metàfores de l'amor
Atles que sostenen el món
Meduses que petrifiquen

La força de les utopies

Article publicat a l'Ara Balears (17/10/2013)
 
Somiar no costa res. Ja ens ho va advertir el 1971 John Lennon en la seva cèlebre cançó Imagine on s’imaginava un món sense guerres, religions, propietats, fam ni cobdícia. La història de la humanitat és la crònica de la constant recerca d’un món millor. Al segle IV aC Plató s’endugué una gran decepció quan la idolatrada democràcia atenesa condemnà a mort el seu mestre Sòcrates. Això li féu afirmar que allà on mana tothom no mana ningú. És per això que somià en un govern dels millors, és a dir, dels aristòcrates (en grec, aristos vol dir “el millor” i cratos “poder”).
 
Per dur a terme un projecte tan ambiciós, el filòsof atenès defensava que només mitjançant l’educació, il·luminadora d’una vida justa, es pot canviar una societat. Tanmateix, la seva poca fe en la condició humana li féu augurar una vida curta a la aristocràcia, la qual acabaria degenerant en una tirania. L’Estat platònic, per tant, no deixa de ser una quimera. En la mitologia grega, la Quimera era un monstre, mescla de lleó, cabra i drac, que escopia foc. Fou mort per l’heroi Bel·lerofont muntat dalt del cavall alat Pegàs. Des del Renaixement, el caràcter tan fabulós d’aquest híbrid féu que una quimera fos sinònima de creació imaginària de l'esperit que hom creu com a possible, no sent-ho. Entelèquia (“tenir per acabat”) també seria una altra paraula d’origen grec equivalent a cosa irreal; en els seus inicis, però, fou un terme filosòfic creat per Aristòtil i feia referència al punt d’arribada d’una actuació.
 
Al segle XVI el britànic Tomás Moro enriquiria l’imaginari de les quimeres i de les entelèquies amb l’encunyació d’un nou terme: utopia. L’emprà per descriure una illa imaginària pàtria d’una societat perfecta sense moneda ni propietat privada –en grec, etimològicament, podria significar “no lloc” (ou-topos) o “lloc del bé” (eu-topos). Amb el temps, aquest mot perdria la seva connotació toponímica i passaria a al·ludir a un ideal irrealitzable. Alguns, però, s’entestaren a convertir-lo en real. Fou el cas dels nord-americans, que el 1787, en assolir la independència, no dubtaren a estampar en la seva constitució el dret a la recerca de la felicitat que té tot ciutadà. D’això en prengueren nota els revolucionaris francesos que el 1789 s’alçaren contra la classe benestant al crit d’igualtat, llibertat i fraternitat.
 
Direcció a Utopia
Direcció a Utopia

A Rússia, el 1917 les doctrines de Karl Marx atiaren la revolució bolxevic, que acabà per implantar un sistema comunista, vist aleshores com una autèntica utopia. El 1948, després de la Segona Guerra Mundial, la Declaració Universal dels Drets Humans fou un nou exemple d’utopia realitzable –una altra cosa és que sigui respectada. A la dècada dels seixanta els hippies es rebel·laren contra el sistema liberal-capitalista amb la idea utòpica d’un món millor. Alguns d’ells foren protagonistes a França del Maig del 68, que ens regalà per a la posterioritat frases com “Siguem realistes, demanem allò impossible”. Més recentment els indignats del 15M també seguiren el mateix camí.
 
Ara, a les Balears, la històrica marea verda en defensa d'un ensenyament públic de qualitat ha estat un altre clam a favor de les utopies realitzables. És com si ens haguéssim oblidat la tan interioritzada consigna illenca del “i tanmateix”. La societat ha despertat de la seva endèmica letargia i s'ha fet valer davant l'arrogància d'uns polítics massa confiats en les seves majories silencioses. No es recordava una implicació ciutadana tan gran. Tant les assemblees de docents com les amipas de cada centre escolar han ressuscitat la força de la dialèctica. Tothom ha volgut dir-hi la seva en un gest de dignificació de la democràcia.

Utopia segons Eduardo Galeano
Utopia segons Eduardo Galeano
 
Així doncs, a casa nostra, la força de les utopies continua ben viva. És una força que ha servit per contrarestar la inflexibilitat que ha demostrat el Govern en cadascuna de les meses de negociació. Els representants dels docents hi han acudit sabedors de les paraules que, d’acord amb la Divina comèdia de Dante, hi ha gravades a les portes de l’infern: “Deixau tota esperança, els que hi entrau”. Són unes paraules que ens remeten al món feliç de la novel·la homònima de Aldous Huxley (1932), on l'Estat controla la vida dels individus com si fossin autèntics autòmats. Un argument similar conté 1984, l'obra que el 1948 va escriure George Orwell per criticar el Gran Germà que pot arribar a esdevenir un govern totalitari i repressor. Només per haver aconseguit despertar la nostra consciència col·lectiva Bauzá ja es mereix un monument. Mentrestant, continuarem motivant-nos amb el famós vers de Miquel Martí i Pol: “Tot està per fer i tot és possible”.

Mario Benedetti té un poema extraordinari titulat precisament "Utopías".

Miquel Martí i Pol també té un altre poema preciós “Ara mateix”, que acaba amb el seu famós “tot està per fer i tot és possible”:


Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.




 I per acabar-nos d'animar, que millor que escoltar la cançó Imagine de John Lennon:
 
 
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/10/2016), reflexion sobre les utopies:



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (28/09/2013) per parlar sobre etimologies utòpiques.




I amb la fantàstica cançó dels Catarres, "Seguirem lluitant", banda sonora de la marea verda:
 


Qui va voler fer realitat les seves utopies va ser el clergue afroamericà Martin Luther King, premi Nobel de la Pau de 1964. Nascut a Atlanta el 1929, als anys seixanta es va convertir en el líder del moviment afroamericà pels drets humans. Morí assassinat el 4 d'abril de 1968. És famós el discurs titulat "I have a dream" que pronuncià a Washington el 28 d'agost de 1963:




En aquesta tertúlia també es reflexiona sobre les utopies:


Articles del web relacionats:
La degradació humana
La mort de les utopies?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px