Banner Top

Aprendre a desaprendre

Article publicat a l'Ara Balears (29/06/2015)

Diuen que quan naixem arribam amb la ment en blanc. És el que a partir d’Aristòtil es coneixeria en llatí com a tabula rasa ("taula raspada" en al·lusió a aquest antic suport d'escriptura que calia raspar per tornar-lo a fer servir). A poc a poc la nostra llibreta neuronal es va emplenant de consignes i hàbits amb els quals pretenem construir el futur. Ja ho diu el refrany: “L’home és un animal de costums”.  Arriba un moment, però, en què ens adonam que la vida, sempre tan volàtil, no entén de fulls de ruta. Aleshores no ens queda més remei que amollar el llast de les nostres motxilles vivencials i fer una nova "tabula rasa" per redescOBRIR-nos. Renovar-se o morir! Qui diu que la curiositat matà el moix?

Pronoia
Pronoia

Aquesta mena de “reset”, terapèutic i vertiginós alhora, implica aprendre a desaprendre des de la humilitat. Cal espolsar-nos de feixucs prejudicis i de falses seguretats i cercar noves crosses que subtituesquin antics dogmes i vicis. Qui coneix bé els beneficis de la tabula rasa és Sir Richard Branson, fundador del grup Virgin, una de les empreses més importants i exitoses del Regne Unit. Aquest magnat va triar el nom de “Virgin” per a la seva marca perquè desconeixia completament el negoci que es portava entre mans. La virginitat intel·lectual”, doncs, és necessària per aprofitar els avantatges de la iniciació.

La vida segons Oscar Wilde
La vida segons Oscar Wilde

Tanmateix, la por a la incertesa del demà és el nostre pitjor enemic. El més fàcil és el conformisme i deixar-se dur per la inèrcia del dia a dia sense fer cap tipus d'autocrítica. Així, “qui dia passa, anys empeny”. Qui no arrisca, però, no pisca. I arriscar comporta equivocar-se en aquesta “comèdia dels errors” que és, segons Shakespeare, la vida. No obstant això, massa sovint la societat estigmatitza injustament el fracàs, ignorant del tot que tal “deshonra”, més que un impediment, ens hauria de servir de revulsiu introspectiu per poder continuar prenent el pols a la vida amb mà precisa. No debades, l’aprenentatge es basa en l’enriquidor binomi assaig-error.

La psicologia parla de resiliència, de la nostra capacitat per caure i tornar-nos a aixecar. La paraula prové del llatí resilire (“rebotar”, “recular”) i, en un principi, al món de la física, al·ludia a l’elasticitat de certs materials que, davant un impacte o pressió, recuperen la seva forma originària. Dickens deia: “Cada fracàs ensenya a l’home quelcom que necessitava aprendre”. Winston Churchill assegurava: “L’èxit és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se”. Més il·luminadors són uns versos del mallorquí Jaume Galmés: “Déu meu, com s'ha d'enfosquir una nit per trobar-se amb l'alba!".

La complexa psicologia humana
La complexa psicologia humana

Per poder sobreviure a tantes estamenejades calen unes bones dosis d’optimisme. Churchill també ho tenia clar: “Un optimista veu una oportunitat en cada calamitat, un pessimista veu una calamitat en tota oportunitat”. La mateixa idea és recollida en un altre aforisme popular: “L’optimista sempre té un projecte; el pessimista, una excusa”. Avui, però, desgraciadament frases com aquestes són repetides com un maleït mantra per la inefable casta dels “coach”. Emparats en una certa superioritat moral, aquests nous gurus de la felicitat no es cansen de recordar-nos que ens hem de “reinventar”. Així la seva messiànica veu cala en una societat massa teledirigida, contínuament necessitada de manuals d’instruccions i de veritats absolutes. Alguns d’ells, però, en un acte de responsabilitat, farien bé d’aplicar-se les seves "infal·libles" receptes. Les lliçons només poden venir de l’experiència i no de predicadors d’egos insaciables.

El fracàs de Steve Jobs
El fracàs de Steve Jobs

En tot cas, amb ajuda o sense, no hi ha dubte que el fascinant ofici de viure requereix de constants exàmens de consciència. Sovint no arribam a enlairar-nos per culpa de les nostres rígides estructures mentals. I només quan assajam noves formes d’aprenentatge assolim noves metes que ens permeten salvar-nos de ser "nàufrags en el temps", com deia el poeta. Ens convé, doncs, estar atents i no parar de reciclar les nostres idees i certeses per somiar de bell nou.

chaplin

Paraula de Chaplin

Com diu un famós llatinisme, Libertas capitur (“La llibertat es conquereix”), en el sentit que cadascú és l’amo de les regnes de la seva pròpia vida. La reflexió final ens arriba per boca de l’escriptor nord-americà Alvin Toffler: “Els analfabets del segle XXI no seran aquells que no sàpiguen llegir i escriure, sinó aquells que no puguin aprendre, desaprendre i re-aprendre per adaptar-se als canvis que ens porta la societat actual”. Sèneca rebla el clau: “De viure se n’ha d’aprendre tota la vida”.

No us podeu perdre aquest article de Carles Capdevila "L'esforç per ser una persona lliure". També és molt recomanable aquest altre article seu: "Suerte de los optimistas currantes".

Paraula d'Einstein
Paraula d'Einstein



Sapere audela secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (16/03/2018), reflexion sobre l'èxit a partir de la cita de  Winston Churchill: “L’èxit és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se”.




Per acabar, us recoman aquest article titulat Goethe: somiar és de valents.

René Descartes: “Per ser feliços és millor modificar els nostres desitjos que l'ordre del món”.

Aquí teniu el vídeo del programa "Bricolatge emocional" titulat "La crisi com a oportunitat".

Aquí teniu un interessant article sobre la importància de dir no. És de la filòsofa Marina Garcés. Es titula "Desercions actives" (Diari Ara, 28/05/2017).

Aquí teniu un article de Rosa Montero titulat "Aprendiendo a perder".

També és recomanable aquest article d'Ignasi Aragay titulat "A tots els catalans fills de papa".

Tampoc no us podeu perdre aquestes reflexions de Norbert Bilbeny, catedràtic d'Ética a la facultat de Filosofia de la Universidad de Barcelona, autor del llibre "La vida avanza en espiral".

Aquí teniu unes quantes reflexions de Charles Chaplin (1889-1977:

"Aprèn com si visquessis tota la vida i viu com si haguessis de morir demà".
"Sigues tu, i intenta ser feliç, però sobretot sigues tu".
"Tots som uns aficionats. La vida és tan curta que no dóna temps per a res més".

Aquí teniu unes quantes reflexions de Joseph Conrad (1857-1924), autor d’El cor de les tenebres, sobre la vida:

«Creia que era una aventura i en realitat era la vida»
«Vivim igual que somiem: sols»
«Enfronta-t'hi, sempre enfronta-t'hi. Perquè l'única manera de resoldre un problema és enfrontar-s'hi» 
«Potser la vida només és això: un somni i una por»
«Suposo que aquells que no fan res són lliures de no cometre errors»

I aquestes altres reflexions d’Oscar Wilde també són interessants:

“Viure és el més estrany d'aquest món. La majoria de la gent existeix, això és tot”
“A vegades podem passar-nos anys sense viure gens, i de cop i volta tota la nostra vida es concentra en un instant”.

“Sigues tu mateix, la resta de papers ja estan agafats”.
“Estimar-se un mateix és l'inici d'una aventura que dura tota la vida”.


I una de les meves preferides, de Rubén Darío:

“No deixis apagar l’entusiasme, virtut tan valuosa com a necessària, treballa, aspira, tendeix sempre cap a l’altura”.

Alvin Toffler
Alvin Toffler


Lluís Llach bé sap quina és l'essència de la vida. Ho diu a la seva deliciosa canço "Núvol blanc":

Senzillament se’n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,
espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.





No us podeu perdre aquest delició article d'Eva Piquer titulat "Hauries hagut de".

Aquí teniu unes quantes cites històriques i literàries sobre el coratge.

En aquest enllaç trobareu il·lustracions sobre la vida.

Aquí teniu un fantàstic poema de l’escriptora brasilera Martha Medeiros, atribuït erròniament a Pablo Neruda. En la llengua original es titula "A Morte Devagar":

Mor lentament qui no viatja,
qui no llegeix,
qui no escolta música,
qui no troba encant en si mateix.

Mor lentament qui destrueix
el seu amor propi,
qui no es deixa ajudar.

Mor lentament qui es transforma
en esclau de l’hàbit
repetint cada dia els mateixos senders,
qui no canvia de rutina,
no s’arrisca a vestir un nou color
o no conversa amb qui desconeix.

Mor lentament qui evita una passió
i el seu remolí d’emocions;
aquelles que rescaten la lluentor dels ulls
i els cors decaiguts.

Mor lentament qui no canvia la vida
quan està insatisfet
amb la seva feina, o el seu amor,
qui no arrisca el segur per l’incert
per anar darrere un somni,
qui no es permet,
almenys una vegada a la vida,
fugir dels consells sensats.

Viu avui! - Fes avui! 
Arrisca avui! 
No et deixis morir lentament! 
No t'oblidis de ser feliç! 

 

El nostre gran poeta Miquel Martí i Pol també es fa escoltar el poema del Primer llibre de Bloomsbury (1982):

No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d’enemics o bé d’objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.

Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita,
podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l’esperança.

Serem allò que vulguem ser.
Pels vidres
del ponent encrespat, la llum esclata.

I aquí teniu un poema del tot vitenc de Miquel Àngel Riera, extret del “Llibre de Benaventurances”:

Benaventurat aquell
que sempre ensopega amb la mateixa pedra
i bescanvia amb altri un pam de cara
decorada de nafres i saber com ningú
que la pedra existeix. Els fets li ensenyen
que a força, ell, d’existir
seguirà donant-s’hi la morrada més bèstia,
a cada vegada incorporant noves savieses
entorn a la tècnica de la travelada.

No desvia el camí, ans prossegueix i pensa:
“He caigut perquè hi era. Encara hi som.
Sols cau aquell que està dotat per fer-ho”




Aquí teniu la fantàstica cançó d'Edith Piaf: Non, Je Ne Regrette Rien ("No, no em lament de res"):


La seva versió espanyola seria "A quien le importa" d'Alaska y Dinarama:




Tampoc no us podeu perdre la cançó del final de la pel·lícula "La vida de Brian": "Sempre mira el costat brillant de la vida":




I aquí teniu la fantàstica cançó dels Catarres: "L'Odissea":


 
Articles del web relacionats:
La vida com a contrast
-
 Reflexions sobre l'optimisme en record de Miquel Albero

Posa un coach, és a dir, un “cotxe” a la teva vida!

Vehiculum en llatí era un carruatge. La paraula prové del verb vehere (“arrossegar”, “transportar”), d’on deriven també vehemència, vector, convex (sinònim de corbat), invectiva o l’adjectiu provecte, sinònim d’avançat en edat, en experiència. Tanmateix, els romans acabarien adoptant el terme carro dels gals. En anglès podem resseguir aquest ètim en paraules com car i en la nostra llengua tenim carretera, carruatge, carrossa, carrera, carrer, carril (d’on sorgí ferrocarril), carregar (en un principi “posar dins un carro”), encarregar (en un principi “detallar les coses que s’havien de posar dins el carro”), descarregar, carregar i càrrec.

L’etimologia de cotxe, en canvi, no té res a veure amb aquests termes. Agafa el nom d’una antiga ciutat hongaresa, Kocs, que avui, convertida Kósice, és la segona ciutat més important d’Eslovàquia. A partir del segle XVI es féu famosa per la fabricació d’uns carruatges amb un sistema de suspensió que feia que viatjar fos més còmode. D’aquesta manera, en hongarès, es començà a parlar de kocsi szeker o “carruatges de Kocs”. 

Quan a finals del segle XIX el motor d'explosió substituí els cavalls (que des d'aleshores són virtuals "cavalls de força") calgué inventar un nom nou que definís la idea de moure's per si sol. Fou així com el cotxe esdevingué automòbil. A partir dels anys 20 del segle XX, aquest nom s'abreujà i passà a ser simplement auto. Cap als 50-60 l'auto es tornà a dir cotxe -a Sud-amèrica li diuen carro per influència del car nord-americà.

En alemany, el terme kocsi es transformà en kutsche i en italià en cocchio. En anglès, en canvi, es mantingué car (< carro) i kocsi es transformà en coach per referir-se a les carrosses i als autocars. Avui, però, coach és en boca de tothom, però amb un altre significat, com a sinònim d’entrenador personal. Tanmateix, encara que no ho sembli, el terme guarda relació amb la seva etimologia originària. No debades, la funció d’un coach, com la d’un cotxe, és la de transportar individus d’un lloc a un altre, cap a un millor benestar professional i personal.

Sobre xòfers, busos i taxis
En certa manera, un coach també exerceix de xòfer (o xofer) de les nostres vides. La paraula procedeix del francès chauffeur, que significa “calefactor”, la qual cosa és fàcil de suposar si tenim en compte que, en els seus inicis, els cotxes eren autèntiques estufes de vapor que calia cuidar. I qui ho feia era conegut com a chauffeur, paraula derivada del llatí calefacere(“fer, mantenir la calor”). El nom de xòfer s'ha mantingut per als conductors dels cotxes actuals, tot i que ja no han de fer aquesta feina tan pesada i rutinària.

A falta de tenir un xòfer particular, sempre podem recórrer al xòfer d'un autobús, una altra paraula que traspua antigor. Prové de voiture ómnibus, una expressió híbrida -meitat francesa, meitat llatina- que significa "cotxe per a tothom" -ómnibus és l'ablatiu plural de l'adjectiu omnis, -e, "tot". Sembla que el primer voiture ómnibus es posà en circulació a finals del segle XVII a París, encara que la seva popularització no arribaria fins el primer terç del segle. Aleshores, l'expressió es va contreure en ómnibus i després en bus, que, amb l'afegitó del prefix grec auto-(un mateix), també es mudaria en autobús.

Si ens volem desplaçar per carretera, una altra opció, encara que més cara, és el taxi. Es tracta d'un mot que s'originà a Alemanya a finals dels segle XIX a patir d'una màquina que comptava l'extensió del trajecte i els doblers corresponents. En francès aquesta màquina s'acabà coneixent com a taximètre ("comptador de taxa"). Més tard d'imposà l'abreviatura taxi, que passà a denominar el mateix cotxe.

A priori hom pot pensar que la base de taxi és l’ètim grec τάξις (“ordre”) que donà paraules com sintaxi –no debades tots els taxis intenten circular de manera ordenada. Aquesta, però, és una interpretació temerària. La vertadera arrel etimològica d’aquest vehicle és el verb llatí taxare, que inicialment volia dir “tocar molt i fortament”, “palpar”, i després “estimar”, “avaluar” –d’aquí tenim les “taxes” que hem de pagar per la prestació d’un servei concret.

Els taxis avui són vehicles molt còmodes. Els antics carros, però, no ho eren. Amb el temps, quan adoptaren molles, permetien fer un viatge amb més diligència, és a dir, amb més comoditat, més atenció (la paraula prové del llatí lego, “seleccionar”). Fou així com a França aquestes carruatges acabaren essent coneguts com a diligències.

Sobre Audis i Volvos
L’any 1909 va néixer el cotxe de luxe per excel·lència, l’Audi. Es tracta de la traducció al llatí del cognom del seu fundador, August Horch, que en alemany significa “escolta”. Aleshores, en alemany aquest nom tan imperatiu ja estava registrat, de manera que Horch s’hagué de conformà amb la seva versió llatina. Els quatre famosos anells de la marca representen les quatre companyies que el 1932 s’uniren per fer front a les dificultats derivades de la Gran Depressió de 1929. Una altra marca alemanya, fundada per Hitler el 1937, és Volkswagen, que significa “cotxe popular”.

Audi
Audi


El llatí també es troba present en la marca sueca Volvo, nascuda el 1927. Es tracta de la primera persona del present d’indicatiu del verb llatí volvere (“girar”, “rodar”). Queda clar que amb aquest nom tot els va anar “rodat”. Tanmateix, sempre hi haurà gent que no vulgui anar ni amb Audis ni amb Volvos. Són els que tenen amaxofòbia, por (φόβος) a viatjar en un cotxe (ἀμαξα, “carro” en grec) o ser atropellats per un d’ells.

Aquí teniu un àudio que parla de paraules normatives relacionades amb el cotxe.

En aquest enllaç trobareu la història de set logos de marques de cotxes.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre la influència del món automobilístic en el nostre vocabulari.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px