Banner Top

Aprendre a desaprendre

Article publicat a l'Ara Balears (29/06/2015)

Diuen que quan naixem arribam amb la ment en blanc. És el que a partir d’Aristòtil es coneixeria en llatí com a tabula rasa ("taula raspada" en al·lusió a aquest antic suport d'escriptura que calia raspar per tornar-lo a fer servir). A poc a poc la nostra llibreta neuronal es va emplenant de consignes i hàbits amb els quals pretenem construir el futur. Ja ho diu el refrany: “L’home és un animal de costums”.  Arriba un moment, però, en què ens adonam que la vida, sempre tan volàtil, no entén de fulls de ruta. Aleshores no ens queda més remei que amollar el llast de les nostres motxilles vivencials i fer una nova "tabula rasa" per redescOBRIR-nos. Renovar-se o morir! Qui diu que la curiositat matà el moix?

Pronoia
Pronoia

Aquesta mena de “reset”, terapèutic i vertiginós alhora, implica aprendre a desaprendre des de la humilitat. Cal espolsar-nos de feixucs prejudicis i de falses seguretats i cercar noves crosses que subtituesquin antics dogmes i vicis. Qui coneix bé els beneficis de la tabula rasa és Sir Richard Branson, fundador del grup Virgin, una de les empreses més importants i exitoses del Regne Unit. Aquest magnat va triar el nom de “Virgin” per a la seva marca perquè desconeixia completament el negoci que es portava entre mans. La virginitat intel·lectual”, doncs, és necessària per aprofitar els avantatges de la iniciació.

La vida segons Oscar Wilde
La vida segons Oscar Wilde

Tanmateix, la por a la incertesa del demà és el nostre pitjor enemic. El més fàcil és el conformisme i deixar-se dur per la inèrcia del dia a dia sense fer cap tipus d'autocrítica. Així, “qui dia passa, anys empeny”. Qui no arrisca, però, no pisca. I arriscar comporta equivocar-se en aquesta “comèdia dels errors” que és, segons Shakespeare, la vida. No obstant això, massa sovint la societat estigmatitza injustament el fracàs, ignorant del tot que tal “deshonra”, més que un impediment, ens hauria de servir de revulsiu introspectiu per poder continuar prenent el pols a la vida amb mà precisa. No debades, l’aprenentatge es basa en l’enriquidor binomi assaig-error.

La psicologia parla de resiliència, de la nostra capacitat per caure i tornar-nos a aixecar. La paraula prové del llatí resilire (“rebotar”, “recular”) i, en un principi, al món de la física, al·ludia a l’elasticitat de certs materials que, davant un impacte o pressió, recuperen la seva forma originària. Dickens deia: “Cada fracàs ensenya a l’home quelcom que necessitava aprendre”. Winston Churchill assegurava: “L’èxit és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se”. Més il·luminadors són uns versos del mallorquí Jaume Galmés: “Déu meu, com s'ha d'enfosquir una nit per trobar-se amb l'alba!".

La complexa psicologia humana
La complexa psicologia humana

Per poder sobreviure a tantes estamenejades calen unes bones dosis d’optimisme. Churchill també ho tenia clar: “Un optimista veu una oportunitat en cada calamitat, un pessimista veu una calamitat en tota oportunitat”. La mateixa idea és recollida en un altre aforisme popular: “L’optimista sempre té un projecte; el pessimista, una excusa”. Avui, però, desgraciadament frases com aquestes són repetides com un maleït mantra per la inefable casta dels “coach”. Emparats en una certa superioritat moral, aquests nous gurus de la felicitat no es cansen de recordar-nos que ens hem de “reinventar”. Així la seva messiànica veu cala en una societat massa teledirigida, contínuament necessitada de manuals d’instruccions i de veritats absolutes. Alguns d’ells, però, en un acte de responsabilitat, farien bé d’aplicar-se les seves "infal·libles" receptes. Les lliçons només poden venir de l’experiència i no de predicadors d’egos insaciables.

El fracàs de Steve Jobs
El fracàs de Steve Jobs

En tot cas, amb ajuda o sense, no hi ha dubte que el fascinant ofici de viure requereix de constants exàmens de consciència. Sovint no arribam a enlairar-nos per culpa de les nostres rígides estructures mentals. I només quan assajam noves formes d’aprenentatge assolim noves metes que ens permeten salvar-nos de ser "nàufrags en el temps", com deia el poeta. Ens convé, doncs, estar atents i no parar de reciclar les nostres idees i certeses per somiar de bell nou.

chaplin

Paraula de Chaplin

Com diu un famós llatinisme, Libertas capitur (“La llibertat es conquereix”), en el sentit que cadascú és l’amo de les regnes de la seva pròpia vida. La reflexió final ens arriba per boca de l’escriptor nord-americà Alvin Toffler: “Els analfabets del segle XXI no seran aquells que no sàpiguen llegir i escriure, sinó aquells que no puguin aprendre, desaprendre i re-aprendre per adaptar-se als canvis que ens porta la societat actual”. Sèneca rebla el clau: “De viure se n’ha d’aprendre tota la vida”.

No us podeu perdre aquest article de Carles Capdevila "L'esforç per ser una persona lliure". També és molt recomanable aquest altre article seu: "Suerte de los optimistas currantes".

Paraula d'Einstein
Paraula d'Einstein



Sapere audela secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (16/03/2018), reflexion sobre l'èxit a partir de la cita de  Winston Churchill: “L’èxit és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se”.




Per acabar, us recoman aquest article titulat Goethe: somiar és de valents.

René Descartes: “Per ser feliços és millor modificar els nostres desitjos que l'ordre del món”.

Aquí teniu el vídeo del programa "Bricolatge emocional" titulat "La crisi com a oportunitat".

Aquí teniu un interessant article sobre la importància de dir no. És de la filòsofa Marina Garcés. Es titula "Desercions actives" (Diari Ara, 28/05/2017).

Aquí teniu un article de Rosa Montero titulat "Aprendiendo a perder".

També és recomanable aquest article d'Ignasi Aragay titulat "A tots els catalans fills de papa".

Tampoc no us podeu perdre aquestes reflexions de Norbert Bilbeny, catedràtic d'Ética a la facultat de Filosofia de la Universidad de Barcelona, autor del llibre "La vida avanza en espiral".

Aquí teniu unes quantes reflexions de Charles Chaplin (1889-1977:

"Aprèn com si visquessis tota la vida i viu com si haguessis de morir demà".
"Sigues tu, i intenta ser feliç, però sobretot sigues tu".
"Tots som uns aficionats. La vida és tan curta que no dóna temps per a res més".

Aquí teniu unes quantes reflexions de Joseph Conrad (1857-1924), autor d’El cor de les tenebres, sobre la vida:

«Creia que era una aventura i en realitat era la vida»
«Vivim igual que somiem: sols»
«Enfronta-t'hi, sempre enfronta-t'hi. Perquè l'única manera de resoldre un problema és enfrontar-s'hi» 
«Potser la vida només és això: un somni i una por»
«Suposo que aquells que no fan res són lliures de no cometre errors»

I aquestes altres reflexions d’Oscar Wilde també són interessants:

“Viure és el més estrany d'aquest món. La majoria de la gent existeix, això és tot”
“A vegades podem passar-nos anys sense viure gens, i de cop i volta tota la nostra vida es concentra en un instant”.

“Sigues tu mateix, la resta de papers ja estan agafats”.
“Estimar-se un mateix és l'inici d'una aventura que dura tota la vida”.


I una de les meves preferides, de Rubén Darío:

“No deixis apagar l’entusiasme, virtut tan valuosa com a necessària, treballa, aspira, tendeix sempre cap a l’altura”.

Alvin Toffler
Alvin Toffler


Lluís Llach bé sap quina és l'essència de la vida. Ho diu a la seva deliciosa canço "Núvol blanc":

Senzillament se’n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,
espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.





No us podeu perdre aquest delició article d'Eva Piquer titulat "Hauries hagut de".

Aquí teniu unes quantes cites històriques i literàries sobre el coratge.

En aquest enllaç trobareu il·lustracions sobre la vida.

Aquí teniu un fantàstic poema de l’escriptora brasilera Martha Medeiros, atribuït erròniament a Pablo Neruda. En la llengua original es titula "A Morte Devagar":

Mor lentament qui no viatja,
qui no llegeix,
qui no escolta música,
qui no troba encant en si mateix.

Mor lentament qui destrueix
el seu amor propi,
qui no es deixa ajudar.

Mor lentament qui es transforma
en esclau de l’hàbit
repetint cada dia els mateixos senders,
qui no canvia de rutina,
no s’arrisca a vestir un nou color
o no conversa amb qui desconeix.

Mor lentament qui evita una passió
i el seu remolí d’emocions;
aquelles que rescaten la lluentor dels ulls
i els cors decaiguts.

Mor lentament qui no canvia la vida
quan està insatisfet
amb la seva feina, o el seu amor,
qui no arrisca el segur per l’incert
per anar darrere un somni,
qui no es permet,
almenys una vegada a la vida,
fugir dels consells sensats.

Viu avui! - Fes avui! 
Arrisca avui! 
No et deixis morir lentament! 
No t'oblidis de ser feliç! 

 

El nostre gran poeta Miquel Martí i Pol també es fa escoltar el poema del Primer llibre de Bloomsbury (1982):

No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d’enemics o bé d’objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.

Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita,
podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l’esperança.

Serem allò que vulguem ser.
Pels vidres
del ponent encrespat, la llum esclata.

I aquí teniu un poema del tot vitenc de Miquel Àngel Riera, extret del “Llibre de Benaventurances”:

Benaventurat aquell
que sempre ensopega amb la mateixa pedra
i bescanvia amb altri un pam de cara
decorada de nafres i saber com ningú
que la pedra existeix. Els fets li ensenyen
que a força, ell, d’existir
seguirà donant-s’hi la morrada més bèstia,
a cada vegada incorporant noves savieses
entorn a la tècnica de la travelada.

No desvia el camí, ans prossegueix i pensa:
“He caigut perquè hi era. Encara hi som.
Sols cau aquell que està dotat per fer-ho”




Aquí teniu la fantàstica cançó d'Edith Piaf: Non, Je Ne Regrette Rien ("No, no em lament de res"):


La seva versió espanyola seria "A quien le importa" d'Alaska y Dinarama:




Tampoc no us podeu perdre la cançó del final de la pel·lícula "La vida de Brian": "Sempre mira el costat brillant de la vida":




I aquí teniu la fantàstica cançó dels Catarres: "L'Odissea":


 
Articles del web relacionats:
La vida com a contrast
-
 Reflexions sobre l'optimisme en record de Miquel Albero

El present és un present

Una vegada més l’etimologia ens revela grans veritats. Atesa la nostra vulnerabilitat, el present és un present, és a dir, un regal. Ja ho diu el mestre tortuga de la pel·lícula d’animació Kungfu Panda: "L'ahir és passat. El demà, un misteri. I l’avui és un regal, per això li deim present".

El primer present referit al temps actual prové del llatí praesens, format pel prefix prae- (“davant”, “abans”) i pel verb esse (“ser”). El present, doncs, vol dir “estar davant” per poder-ho contar, a diferència d’abesse (“privat d’esser-hi”, d’on tenim absent) i d’interesse (“esser-hi entre”, d’on ve interessant). Aquest present estaria en la base de praesentare (“oferir”), que hauria donat el segon present, sinònim de regal.
 
El present segons Machado
El present segons Machado


No hem d’oblidar, doncs, que el present és un present. Davant l’antiga amenaça llatina del memento mori (“recorda que has de morir”), al segle I aC Virgili va insistir: Tempus fugit (“El temps fuig”). Bé, més concretament va dir: fugit irreparabile tempus (Geòrgiques, 3, 2, 84). Així doncs, el pas del temps és inevitable i té efectes devastadors, però també terapèutics, en nosaltres. Horaci, un coetani de Virgili, també ens animaria a no perdre el temps amb el seu famós Carpe diem. La cita exacta de la seva oda (1, 11, 8) és: "Carpe diem quam minimum credula postero" ("Aprofita el dia, no confiïs en el demà").

"Home jove amb una calavera", obra de Paul Cézanne.

Avui en dia, però, la gent viu massa atrafegada i fa servir el present per planificar el futur. Ja ho va dir el cantant John Lennon: “La vida és allò que et passa mentre estàs ocupat en altres plans”. Ens ho recorda també el filòleg i lliure pensador Agustín García Calvo: “El futur és el buit que ens impedeix viure”. 

Per a l'escriptor suec Jonas Jonasson, el present és "aquella part de l’eternitat que separa la decepció de l’esperança". Alguns viuen tant el present que ho deixen tot pel demà. Pateixen, per tant, procrastinació (pro, “davant” + cras, “demà”). És el nom donat a l’acció de deixar per més endavant accions o activitats desagradables que s’han d’atendre ràpidament.


El present és un regal
El present és un regal

Pels que diuen que no tenen temps, aquí teniu unes reflexions que fa Sèneca (segle I aC) al seu llibret De brevitate vitae:

“La vida seria suficientment llarga per fer grans coses si la utilitzàssim bé. No som pobres de temps, sinó malbaratadors (…). Així que no us queixeu: el temps que se’ns concedeix pot ser molt més extens del que us sembla si sou capaços d’administrar-lo amb saviesa”.
 
El present segons Thomas Carlyle
El present segons Thomas Carlyle


L’alemany Arthur Schopenhauer(1788-1860), el filòsof pessimista per antonomàsia, també va reflexionar sobre el tresor del present en el seu llibre L’art de ser feliç:

“Gaudir sempre el present i amb la màxima alegria possible: aquesta és la saviesa de la vida. Però la majoria de vegades fem just el contrari: els plans i les preocupacions pel futur, o també la nostàlgia del passat ens ocupen tant que gairebé sempre menyspreem i descuidem el present. I, malgrat tot, només el present és segur, mentre que el futur i el passat gairebé sempre són diferents de com els pensem”.

Aquí teniu unes reflexions de l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano (1940-2015) sobre la felicitat relacionada amb el present:

“Nos convencemos a nosotros mismos de que la vida será mejor después de casarnos, después de tener un hijo y entonces después de tener otro. Entonces nos sentimos frustrados porque los hijos no son lo suficientemente grandes y que seremos más felices cuando lo sean. Después de eso nos frustramos porque son adolescentes (difíciles de tratar). Ciertamente seremos más felices cuando salgan de esta etapa. Nos decimos que nuestra vida estará completa cuando a nuestro esposo (a) le vaya mejor, cuando tengamos un mejor carro o una mejor casa, cuando nos podamos ir de vacaciones, cuando estemos retirados.”

“La verdad es que no hay mejor momento para ser felices que ahora. Si no es ahora, ¿cuándo? Tu vida estará siempre llena de retos. Es mejor admitirlo y decidir ser felices de todas formas. Una de mis frases: “Por largo tiempo me parecía que la vida estaba a punto de comenzar. La vida de verdad. Pero siempre había algún obstáculo en el camino, algo que resolver primero, algún asunto sin terminar, tiempo por pasar, una deuda que pagar. Sólo entonces la vida comenzaría. Hasta que me di cuenta que esos obstáculos eran mi vida”. Esta perspectiva me ha ayudado a ver que no hay un camino a la felicidad.”

“La felicidad “es” el camino; así que atesora cada momento que tienes y atesóralo más cuando lo compartiste con alguien especial, lo suficientemente especial para compartir tu tiempo y recuerda que el tiempo no espera por nadie... así que deja de esperar hasta que bajes cinco kilos, hasta que te cases, hasta que te divorcies, hasta el viernes por la noche, hasta el domingo por la mañana, hasta la primavera, el verano, el otoño o el invierno o hasta que te mueras, para decidir que no hay mejor momento que éste para ser feliz... la felicidad es un trayecto, no un destino.”


Tiziano
"Al·legoria de les tres edats de la vida" (Tizià, 1512 - 1514)

El present, però, també es pot convertir en una dictadura associada amb l’instant gratificador del mal entès “Carpe diem” horacià. Així ho assegura Gabriel Amengual, catedràtic emèrit de Filosofia de la UIB, en una entrevista feta per Miquel Àngel Ballester a l’Ara Balears (25/11/2018):

“Viure instal·lats en el present fa que no tinguem ni projecte personal ni de país, que ens deixem endur pel qui governa i té el poder. Viure dins l’imperi del present té una altra conseqüència negativa, implica renunciar a la llibertat i ser dominat per la publicitat i el consumisme o els mitjans de comunicació”.

Relacionat amb el tòpic del tempus fugit aquí teniu una cançó del tot punyent: "Avec le temps", del cantant francès Léo Ferré:



No us podeu perdre aquest article "Ja viurem quan ens hàgim mort", d'Eva Piquer. Aquest altre article de Carles Capdevila també és interessant. Es titula "Joie de vivre".

Sobre el present també parla David Fernández a la secció "El racó de pensar" de Catalunya Ràdio.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/08/2016), reflexion sobre el tòpic de "Carpe diem" d'Horaci:


Aquí teniu reflexions sobre el temps dels grans clàssics:

Non exiguum temporibus habemus, sed multa perdidimus. 
“No és que tinguem poc temps, és que n’hem perdut molt” (Sèneca)

Utere temporibus.  
“Aprofita les ocasions” (Ovidi).

(Soles) qui nobis pereunt et imputantur. 
“Els dies que perdem també ens compten” (Marcial)

Dum loquimur fugerit invida actas carpe diem, quam minimum credula postero. 
“Mentre parlem, haurà fugit l’envejós temps; cull el dia d’avui i no confiïs gens en el de demà”

Paraula de Miguel Hernández
Paraula de Miguel Hernández
Us deix amb un poema del genial Kavafis titulat “En tant que pugui”:

I si, doncs, no pots fer la teva vida com la vols, 
això almenys procura 
en tant que puguis: no l'abarateixis 
amb massa contacte del món, 
amb molts moviments i converses.
No, no l'abarateixis agafant-la, 
rodant sovint amb ella i exposant-la 
a la diària bajania 
de les relacions i els intercanvis 
fins que es torni com una forastera enfadosa. 
 

I aquí teniu el poema “Capítol final (“Contra la seducció”) del poeta alemany Bertolt Brecht (1898-1956): No us deixeu seduir!

 
No hi ha resurrecció.
El dia és a les portes;
sentiu ja el vent nocturn:
no tornarà el matí.

No us deixeu enganyar!
La vida és massa breu.
A glops l’heu d’engolir!
No n’haureu tingut prou
quan l’haureu de deixar!

No us deixeu consolar!
No teniu gaire temps!
Els redimits, que es fotin!
La vida és el més gran:
no sempre la tindreu.

No us deixeu reduir
a ser esclaus i explotats!
¿De què heu de tenir por?
Morireu com les bèsties
i res més no hi haurà.
 

Aquí teniu un preciós article titulat "Cuando vuelva a ser joven", d'Íñigo Rubio.

Aquí teniu la cançó de Joan Miquel Oliver, "Rumba del temps":


I aquí tenía la fantàstica cançó dels Catarres "El món és teu":



Articles del web relacionats:
Quan la mediocritat estava ben vista
- Per què tenim por a fer-nos grans?
Esclaus de l'horror vacui
- Carpe diem
Memento mori
La vida penja d'un fil
La vida com a tragèdia
Etimologies de la mort
La vida és sort
Ubi sunt?
Una mica d'hedonisme, per favor!
Fills de Cronos
Quin sentit té la vida?
-

Els fills bords de Warhol

Article publicat a l'Ara Balears (08/02/2015)

La profecia del nord-americà Andy Warhol (1928-1987) s’ha complit: “En el futur tot el món serà famós durant quinze minuts. Tot el món hauria de tenir dret a quinze minuts de glòria”. Warhol és considerat el pare del pop art. Enemic d’elitismes, inventà la frivolitat com una actitud estètica davant la vida. Ho reconegué sense embuts: “Som una persona profundament superficial”. Segurament avui l’excèntric artista seria un fan incondicional de Gran Hermano. Amb quinze edicions a sobre, Espanya és, gràcies a Telecinco, el país més reincident amb aquest escatològic format televisiu -buc insígnia de la teleescombraria-, que agafa el nom de l'ull omnipresent que tot ho veu de la  novel·la 1984 de George Orwell. Aquella obra, però, publicada el 1949 enmig de l'auge i declivi dels estats feixistes i nazis, era un al·legat contra els totalitarismes. Ironies de la història, avui, en canvi, la seva versió de “la vida en directe”, que en un principi es va vendre com un “experiment sociològic”, s’ha convertit en una apologia d'un altre tipus de totalitarisme: la ignorància.

Paraula de Demòcrates (segle IV aC)
Paraula de Demòcrates (segle IV aC)
 
No hi ha dubte que el morbo ven. És un instint malaltís, que s'encomana, tal com indica l'etimologia del terme (el llatí morbus significa “malaltia”). Així doncs, podríem dir que els més de quatre milions de persones que, de mitjana, veuen la darrera edició VIP de Gran Hermano estan malalts. L’exòtica fauna amb set de notorietat que compon aquesta ratomàquia -en paraules del crític televisiu Ferran Monegal- no té cap problema a ventilar, a cop de talonari, les seves misèries humanes. Però si aquest exhibicionisme i arrogància egocèntrica té èxit no és tan sols perquè tots tenim un preu, sinó també perquè a l'altra banda de la pantalla hi ha una cultura voyeurista molt arrelada. Segons afirmava recentment Antonio Banderas en la cerimònia dels Goya, la mediocritat s’ha convertit en el major negoci dels nostres temps.

El triomf dels mediocres
El triomf dels mediocres

L’escriptor Arturo Pérez Reverte ja ha posat el crit al cel. No entén que el resum de la gallina dels ous d’or de Telecinco s’emeti a la nit just abans de l’adaptació televisiva de la seva exitosa novel·la Alatriste. Així d’indignat s’ha mostrat a les xarxes socials: "Y ahora imaginen con qué estado estomacal veo a Belén Esteban y a Olvido Hormigos, tres minutos antes, de teloneras de Caridad la Lebrijana". Darrere d’aquestes declaracions hi ha la impotència que dóna veure que el conegut ja com el Gran Hermano Escoria dobla en nombre d’espectadors un producte més digne, en aquest cas, una sèrie d’aventures de contingut històric.
 
Per a alguns, el freakshow de Telecinco és un reflex de la nostra societat. D’altres, en canvi, opinen que és més aviat un símptoma d’una societat que prefereix donar preeminència a la mediocritat que no pas a l’excel·lència. L’antropòleg britànic Desmond Morris es demana per què acceptam que gent tan extravagant i grollera sigui la representació genuïna de la nostra cultura. Atès que la ignorància és contagiosa, Morris considera que els responsables del nostre sistema educatiu haurien de plegar. La pregunta, però, és: quin sentit té combatre el fracàs escolar si abans no es combat el fracàs social? Quin interès ha de tenir la joventut a estudiar si els valors que imperen són la vulgaritat, el mínim esforç i l’insult a la intel·ligència?
 
L’excel·lència, tanmateix, també és contagiosa. Bastaria que gaudís de més prestigi social amb l’ajuda dels mitjans de comunicació i de l’estament polític. Avui el problema és que els famosos quinze minuts de glòria de Warhol –superats en escreix- tan sols són per als analfabèsties, individus que sense cap mena de pudor bravegen de la seva ignorància amb l’aplaudiment ciutadà. Ens hem acostumat tant a la seva presència que ja donam per fet que formen part natural de la nostra idiosincràsia.  A casa nostra, però, tenim persones molt més talentoses tristament condemnades a l’ostracisme. Queda clar, doncs, que de moment, a Warhol, els fills li han sortit bords.

Umberto Eco i les xarxes socials
Umberto Eco i les xarxes socials

Relacionat amb aquest tema, aquí teniu un article de Rosa Montero titulat "El triunfo de los botarates".

Aquí teniu un article d'Albert Pla titulat "Morbositat i periodisme".

Aquí teniu diferents articles que parlen sobre la teleescombraria.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/01/2019) reflexion sobre la teleescombraria:



Per aprofundir més en la teleporqueria heu de llegir l'assaig del filòsof Francesc Torralba titulat "L'imperi de la incomunicació":



I aquí teniu un vídeo que us permetrà conèixer una mica més Andy Warhol:

L'univers psicodèlic de les drogues

Llegint algun relat de la mitologia grega, algú podria pensar que els grecs estaven ben sonats. La pregunta, per tant, és: es prenien alguna cosa per tenir tanta imaginació? Segons les fonts escrites, l’únic personatge del món clàssic que es podria haver drogat seria la sibil·la de Delfos. Des d’aquest santuari consagrat al déu Apol·lo i situat a 180 km al nord-oest d’Atenes, responia les preguntes de milers de peregrins angoixats per la incertesa del futur. Ho feia des de l’interior d’una caverna subterrània.

El procés pel qual la sacerdotessa dèlfica es posava en contacte amb el déu Apol·lo rebia el nom d’entusiasme (εν + θεός), paraula grega que vol dir “posseït per la divinitat”. Asseguda dalt d’un trípode, la sibil·la  mastegava unes fulles de llorer –la planta sagrada d’Apol·lo- i aspirava els gasos que emanaven de les parets de la caverna. Així arribava a un nivell d’alienació mental conegut com a èxtasi (εκ + ἴστημι, “quedar dempeus”, “aixecat fora del cos”), que avui és el nom d’un tipus de droga (paraula d’origen incert).

Sibil·la de Delfos (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
Sibil·la de Delfos (Capella Sixtina, Miquel Àngel)

Estupefaents al·lucinants
Tot plegat, doncs, pot resultar bastant psicodèlic. I, des d’un punt de vista etimològic, sí que ho és. Aquesta paraula, que ens ha arribat a través de l’anglès, conté els ètims grecs ψυχή  (“ànima”) i δῆλος  ("clar", “visible”). Psicodèlic, per tant, fa al·lusió a un estat que genera una exaltació de la consciència que deixa l’ànima “clara”. I això ho provoquen molt els al·lucinògens, psicofàrmacs (< φάρμακον, “remei”) que generen al·lucinacions o agitacions, tal com reflecteix el seu ètim grec ἀλύω, “estar agitat” -amb tot, en aquesta paraula també  hi podria confluir el verb llatí alucinari, "anar sense llum", és a dir, "vagar mentalment".

Els al·lucinògens també són estupefaents, productes que provoquen (facio) estupor i, per tant, alteren la personalitat – d’stupeo, “quedar-se atònic” també tenim estúpid. Igualment podem parlar de substàncies psicòtiques psicotròpiques, que, d'acord amb els seus ètims grecs ψυχή (“ànima”) i τρόπος (“volta”), ens capgiren la ment.

Classificació de les drogues
Classificació de les drogues
 

Nicotina, una droga tòxica
Les drogues són productes tòxics. Aquesta paraula prové del grec τόξον (“fletxa”) perquè a l’antiguitat les puntes de les fletxes solien estar enverinades. Així, les ferides ocasionades esdevenien perjudicials, és a dir, tòxiques. Una de les drogues més tòxiques és la nicotina. Agafa el nom del francès Jean Nicot de Villamain (1530-1600).

Natural de Nimes, en tenir 30 anys, Nicot fou nomenat ambaixador francès a Lisboa. Al país lusità li varen oferir una planta de tabac procedent de Nord-Amèrica, concretament de Florida. Aleshores l’home la va portar a la seva França natal a fi de mostrar-la a Caterina Maria Romula di Lorenzo de Mèdici, reina consort. Aquesta de seguida es féu adepta a la planta, ja que les inhalacions de tabac en pols li calmaven les migranyes. En un primer moment aquella planta amb propietats medicinals rebé el nom d’ “herba de la reina” i finalment ja agafà el nom definitiu de nicotina en honor al seu introductor a Europa.

Composició del tabac
Composició del tabac


Lluny del seus efectes curatius, avui la nicotina és el principal component del tabac, que pot esdevenir una droga letal. Tot i que el costum de fumar o xuclar tabac ens ha arribat d'Amèrica, la paraula ja existia en castellà i en italià abans de la descoberta d'aquell continent. Procediria de l’àrab ṭabbaq ṭubbaq i era el nom que rebien diverses plantes medicinals, algunes d'elles somníferes.

Assassins drogats
Curiosament, del Pròxim Orient també hem adoptat una paraula relacionada amb les drogues: assassí. Hassan Ibn Sabbah fou un teòleg nascut al segle XI a Pèrsia. Als seus seguidors els feia fumar un producte anomenat, en àrab, hashish, fruit de la barreja amb resina de flors de la planta Cannabis sativa -avui, en àrab, hashish només significa “herba”. El seu consum tenia efectes euforitzants (< εὖ, “bo”, + φέρω, “portar”) i narcòtics (< ναρκάω, “estar adormit”). Va ser així com aquell grup d’adeptes fou conegut com els haixixins.

La secta dels assassins
La secta dels assassins


Abduïts pel seu líder, el haixixins es desplaçaren per l’actual Iran, Iraq i Síria. I per allà on passaven deixaven un bon nombre de morts. Entre les seves víctimes hi havia alguns cavallers que combatien a les croades. Fou així com els europeus adoptaren el nom d’assassins per denominar les persones que cometien crims -la primera referència la trobam a Blanquerna (1283), de Ramon Llull.

Cal, doncs, anar en compte amb l’haixix, també conegut com a cànnabis o marihuana (d'origen incert). L’etimologia ens diu que si el consumim ens podem convertir en assassins. I si ens paguen per matar gent serem uns sicaris, paraula provinent del llatí sica (“punyal”), que alhora deriva de secare (“tallar”). A l’antiga Judea els sicaris varen ser un dels grups jueus més violents, simpatitzants dels zelotes. Els romans temien molt les seves sicae

La droga (1901, Hermen Anglada Camarasa)
La droga (1901, Hermen Anglada Camarasa)


Dopatge amb alcohol
En alguns casos les drogues poden servir per millorar el nostre rendiment. És el cas dels dopatges. Sembla que aquesta paraula la varen adoptar els holandesos en colonitzar Sud-àfrica. Allà els zulus anomenaven dop una beguda alcohòlica utilitzada com a estimulant en danses cerimonials.

Al segle XIX, després de la Revolució industrial, l’esport va patir una gran transformació. De ser un entreteniment passà a ser una activitat que movia molts de doblers i molt de prestigi. D’aquesta manera alguns esportistes no dubtaren a ingerir substàncies per augmentar el seu rendiment físic.

El Tour de France i el dopatge
El Tour de France i el dopatge


El primer cas de dopatge conegut de l’era moderna es registrà el 1886. Fou el que protagonitzà el ciclista gal·lès Arthur Linton, que morí durant la cursa París-Bordeus. La droga més utilitzada en el dopatge és l’amfetamina, acrònim de la substància química a(lfa)m(etil)fe(ne)t(il)amina.

Herois amb heroïna
Una altra droga que dóna força heroica és l’heroïna. A finals del segle XIX la firma alemanya Bayer va crear la marca Heroin per denominar la diacetilmorfina, un narcòtic més potent que la morfina.

L'heroïna pot ser mortal
L'heroïna pot ser mortal

La nova nomenclatura recordava l’exaltació d’ànima que provoca la substància, que fa que el seu consumidor se senti com un heroi de la mitologia grega. A la marca Heroin s’hi afegí el sufix emprat per als estupefaents, que en la nostra llengua és -ina. Així doncs, cal no confondre la droga heroïna amb l’homònim del femení d’heroi.

També tenim altres drogues que procedeixen d’Amèrica Llatina. És el cas de la cocaïna, que, en la llengua quítxua, és el nom d’un tipus d’arbust (kuja).

Soma, la droga de la felicitat
Alguns consideraran que les drogues donen la felicitat. Segons, però, la literatura de ciència ficció, la droga de la felicitat  per excel·lència és el soma. És un concepte que el 1932 creà l’escriptor britànic Aldous Huxley en la seva novel·la distòpica Un món feliç -el títol estava carregat d’ironia. Curiosament, en grec σῶμα significa “cos”. I a l’antiga Índia aquest també era el nom que rebia un suc extret d’una planta que prenia la gent per realitzar les seves cerimònies religioses.

dictadura perfecta

El llibre d’Huxley és un al·legat contra un futur que sembla que ja s’ha fet realitat: la societat de consum, el control genètic o la manipulació dels règims totalitaris a través de la propaganda subliminal. Enmig d’aquest context el soma és presentat com un narcòtic que proporciona l’Estat per tenir la població contenta i, per tant, distreta i controlada. Es pren en tauletes de grams i se sol mesclar amb alguns aliments.


Avui les drogues tenen mala fama. Antigament, però, no eren il·legals, ja que sovint, en medicina, s’utilitzaven per combatre mals tan comuns com l’insomni, l’anèmia, les migranyes o els dolors menstruals.

Aquí teniu un interessant article del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre la morfina.

Aquí teniu un article interessant titulat "El opio del pueblo".

Aquí teniu un article que parla sobre El LSD i l'antiga Grècia.

Articles del web relacionats:
L'oracle de Delfos
Efialtes, el dimoni convertit en malson
Mens sana in corpore sano?

Una mà per a emancipar-nos

La mà és una de les nostres cartes de presentació. En rebre una encaixada de mans, podem intuir l’empatia que despertam en el nostre interlocutor: si és amb la mà gairebé morta, sabrem que el seu interès és pràcticament nul. Amb les mans també mostram alegria en aplaudir i, etimològicament, també ens emancipam. De fet, la història de la humanitat no es pot entendre sense aquesta extremitat del nostre cos. No debades, els grans avenços s’han produït gràcies a ella. Basta fixar-nos en la creació del foc.


 

A l’antiga Roma la mà serví per donar molta de canya. D’aquí ve el llatinisme manu militari (“amb mà militar”). De fet, Juli Cèsar sotmeté les Gàl·lies manu militari. Manus, però, també donà la paraula mancipium per referir-se a un tipus d’esclau.  Aquesta paraula, que ens ha donat el cultisme macip, té una història curiosa. Quan un romà comprava un esclau, li posava la mà al cap com a símbol de domini. Per tant, metafòricament, li prenia (capere) el cap amb la mà. Després, quan un esclau assolia la condició de llibert, s’emancipava, és a dir, deixava (ex-) d’estar capturat com a mà d’obra -avui ja ens emancipam de qualsevol mena de dependència. 

En castellà mancipium, donaria “mancebo” com a sinònim de jove que encara està sota la tutela dels seus pares. Un derivat seu és “amancebar-se” (amistançar-se, en català) per referir-se al tracte sexual habitual entre un home i una dona no casats.

A partir del segle XIV, amb el feudalisme, un esclau que aconseguia alliberar-se del jou del seu amo rebia el nom de manumissor (+ mitto, “enviar”), és a dir, “enviat de la mà de”. En l’àmbit jurídic, aquesta paraula donaria marmessor (“albacea” en castellà, d’origen àrab), que és la persona anomenada en testament per un difunt per tal que tengui cura d’executar la seva darrera voluntat.
 
La manus llatina, però, ens ha donat molts més derivats: mans o mansuet (sinònim de tranquil, dòcil), manufactura (+ facio, “fer”), manifest, manifestació, manar (manus + dare, “encàrrec que es donava en mà), mandatari, manicura, maniobra, manipular, maneta (en castellà, “manivela”), mantenir (+ teneo, “aguantar”), mamballeta (metàtesi de ballmanetes)manutenció, manual, manuscrit, amanuense, comandant, encomanar, recomanació, demanda, mantell (+ tego, “cobrir”) o màniga. En castellà, els excessos també són coneguts com a “desmanes”.
 
Col·loquialment els dits de la mà reben un nom diferent per a distingir-los: polze (dit gros), índex, mitger (o del cor), anular (on es posa l’anell de casat) i menovell (< minimus, “petitet”) -en el peu només un dit té nom propi: hàl·lux (o dit gros del peu). Els dits de la mà poden servir per a la masturbació. Sobre l’etimologia d’aquesta paraula de creació recent hi ha dues versions: o bé prové de manus + struprare (“corrompre” “embrutar”, d’on tenim estupre, delicte consistent a mantenir relacions sexuals amb una menor mitjançant un engany); o bé de manus + turbare (“agitar”).
 
La cirurgia de les mans
En grec, manus és ἡ χείρ, χειρός, que en castellà donà “quirófano”. En català aquesta paraula encara no està acceptada. No debades, es tracta d’un tecnicisme mèdic d’encunyació espanyola que literalment vol dir “mà visible”. Amb l’afegitó de φανός (“visible”), va ser creat el 1892 pel doctor Andrés del Busto, de l’Hospital de San Carlos de Madrid. Amb ell batià el primer centre d’Espanya que permetia als estudiants presenciar directament les intervencions dels cirurgians. El tecnicisme, però, no s’arribà a normalitzar del tot en altres llengües. En anglès utilitzen en el seu lloc l’expressió operating room; en portuguès, sala de operações, similar al salle d'opérations francès; i en alemany, Operationsraum. I en català normatiu també s’ha de dir “sala d’operacions”.
 
Als quiròfans se sol practicar la cirurgia, que, etimològicament, seria el treball (το ἔργον, ου) de les mans. Hi ha gent, amb tot, que abans de passar per un quiròfan recorr a la quiromància, l’endevinació (μαντεία) del futur (però també del passat) a través de les mans. Queda clar, doncs, que sempre necessitam algú que ens doni una mà.

Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre les empremtes dactilars.

Articles del web relacionats:
Els romans foren els primers a "posar la mà al foc"
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px