Banner Top

La utilitat de la inutilitat

Article publicat a l'Ara Balears (27/01/2014)
 
El capitalisme, font d’idees materialistes, ens ha abocat a l’abisme de la ignorància. Per combatre aquesta alienadora dictadura del benefici, un grup d’intel·lectuals catalans acaba de presentar un manifest, Unes humanitats amb futur, que advoca per una major presència en els plans d’estudis d’unes matèries considerades l’espina dorsal d’Occident. Ja fa temps que en les actuals “democràcies comercials” s’estudia per exercir una professió i no per adquirir els coneixements necessaris que ens permetin interpretar millor el nostre llegat literari, artístic i científic. Un dels signants del manifest, Jordi Llovet, és l’opinió que no es pot tenir un sistema democràtic pròpiament dit si la ciutadania no està preparada intel·lectualment per discernir, a partir del passat, les coses que passen al present.
 
Ja al segle I aC Ciceró parlava d’humanitas en el sentit de compassió envers els nostres semblants. Atès que, segons el seu parer, la formació intel·lectual i, sobretot, lingüística feia més comunicatiu i, per tant, més compassiu l’home, el gran orador romà anomenà també aquesta “formació” com a humanitas. Durant l’edat mitjana les disciplines humanístiques foren conegudes com a arts liberals, les quals, encabides dins dels studia humanitatis, es dividiren en dues branques: el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica) i el quadrivium (aritmètica, geometria, música i astronomia).
 
A partir del segle XIV, amb l’antropocentrisme del Renaixement, els studia humanitatis cobraren més sentit que mai ja que rescataven de l’oblit màximes com Homo sum, humani nihil a me alienum (“Home som, res del que és humà m’és aliè”), del comediògraf Terenci. La revolució cultural i científica que es produí durant aquesta època històrica fou precisament gràcies als “sabers desinteressats” de l’antiguitat clàssica que ara la humanitat, en un acte de supèrbia, rebutja titllant-los d’inútils.

El jove Ciceró llegint, Vicenzo Foppa (1464)
El jove Ciceró llegint, Vicenzo Foppa (1464)


La presentació del manifest Unes humanitats amb futur ha coincidit amb l’aparició al mercat editorial de La utilitat de l’inútil, un assaig del filòsof italià Nuccio Ordine. Aquest professor de la universitat de Calàbria es carrega de raons per justificar l’oxímoron del títol del seu llibre: “Certament no és fàcil d’entendre, en un món dominat per l’homo oeconomicus, la utilitat de l’inútil i, sobretot, la inutilitat de l’útil (¿quants béns de consum innecessaris se’ns venen com a útils indispensables?). És dolorós veure els éssers humans, ignorants de la creixent desertificació que ofega l’esperit, lliurats exclusivament a acumular diners i poder. És dolorós veure triomfar a les televisions i als mitjans noves representacions de l’èxit, encarnades en l’empresari que aconsegueix crear un imperi a força d’estafes o en el polític impune que humilia el Parlament fent-hi votar lleis ad personam”.
 
En el seu assaig, Ordine recull les opinions d’intel·lectuals que al llarg del temps s’han erigit en defensors de les “especulacions ocioses”. És el cas del dramaturg francès Eugène Ionesco, que ja el 1961 feia el següent diagnòstic: “L’home modern, universal, és l’home amb pressa, que no té temps, que viu presoner de la necessitat, que no comprèn que una cosa pugui no ser útil; no comprèn tampoc que, en el fons, l’útil pot ser un pes inútil, aclaparador. Si no es comprèn la utilitat de l’inútil, la inutilitat de l’útil, no es comprèn l’art; i un país on no es comprèn l’art és un país d’esclaus i de robots, un país de gent infeliç […]".

existencialisme 3 728

 
El professor de Calàbria critica durament la “classe política obtusa i miop que, creient estalviar uns diners, programa la dissolució cultural del país i destrueix tota forma d’excel·lència”. “Si només –insisteix- escoltem el mortífer cant de sirenes que ens impel·leix a perseguir el benefici, tan sols serem capaços de formar una col·lectivitat malalta i sense memòria que, extraviada, acabarà per perdre el sentit de si mateixa i de la vida. Aleshores, quan la desertificació de l’esperit ens hagi ja assecat, serà realment difícil imaginar que l’ignorant homo sapiens pugui exercir encara un paper en la tasca de fer més humana la humanitat”.
 

Davant l’amnèsia institucionalitzada en l’actual regne de la superficialitat, cal, doncs, recuperar a les aules l’entusiasme per la cultura humanística entesa com el conjunt de sabers científics, artístics i literaris que ens han permès avançar intel·lectualment. Només amb esforç i temps podrem apreciar la utilitat de l’aparent inutilitat de tot aquest extraordinari llegat, únic al món animal. Aleshores disposarem de l’esperit crític necessari per plantar cara als totalitarismes que avui s’amaguen sota unes màscares del tot sofisticades.

Com diria Sèneca: “Non scholae sed vitae discimus”  (“No aprenem per a l'escola, sinó per a la vida").

Aquí teniu una altra reflexió de Sèneca: “Mentre vivim, mentre estiguem entre els éssers humans, conreem la nostra humanitat".

Per acabar unes reflexions de John Stuart Mill, filòsof anglès del segle XIX. Són extretes del seu llibre L’utilitarisme (capítol II): “És millor ser una persona insatisfeta que un porc satisfet; millor ser Sòcrates insatisfet que no un ximple satisfet. I si el ximple o el porc opinen de forma diferent, és perquè només coneixen el seu propi costat de la qüestió. L’altra part, en aquesta comparació, coneix tots dos costats.”

També són interessants les reflexions de Martha Nussbaum al llibre Sense ànim de lucre. Per què la democràcia necessita les humanitats?

“La funció primària de les arts i de les humanitats era cultivar la comprensió, perquè les arts i les humanitats estimulen el conreu del propi món interior, però també la sensibilitat respecte als altres. I és que les arts i les humanitats compleixen una finalitat doble: d’una banda, estimulen la capacitat de joc i d’empatia de manera general; i d’una altra, permeten enfocar cap els punts cecs específics de cada cultura. La primera funció poden cumplir-la les obres d’art que s’allunyen de l’època i del lloc dels lectors. La segona funció requereix un olfacte més agut, per detectar les àrees del mal estar social”.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/06/2018), reflexion sobre el sentit de les humanitats en l'actualitat:

 

Aquí teniu un vídeo sobre tradició clàssica que és una reivindicació de les humanitats:




En aquest enllaç trobareu una reflexió interessant sobre la perversa dicotomia entre ciències i lletres.

Aquí teniu vídeos d'entrevistes a diferents actors de les humanitats. És de l'Aula Oberta de l'Institut d'Humanitats de Barcelona.

Aquí teniu un vídeo d'entrevistes sobre les humanitats davant la quarta revolució industrial:



També són recomanables aquests articles:
- Nadie quiere a los filósofos, de Jordi Llovet.
- Atados de la nostalgia, de Jordi Gràcia.
Las humanidades fabrican inútiles.
El pensamiento es una energía cara
- El desahucio de las humanidades (Lluís Duch i Albert Chillón)
- El profe de lite (Ramon Solsona)
- No me llames letrasado (Elvira Lindo)
- Per què necessitem les humanitats? (Xavier Antich)
- La maleïda divisió entre ciències i lletres (Marta Tafalla)
Βάρβαροι
"Per què l'educació arracona les humanitats?", de Toni Valls
"De les humanitats a les piulades", de Salvador Cardús

Aquí teniu un dossier especial del diari Ara dedicat a les humanitats (20/04/2014)

 
Articles del web relacionats:

Les arrels clàssiques dels elements químics

El 15 de novembre se celebra el Dia de la Química. És la festivitat de Sant Albert Magne, patró dels químics. El mèrit, però, de la taula periòdica és de Dimitrif Mendelejev. El 1869 aquest científic rus va organitzar les substàncies químicament indivisibles que es troben al planeta i que anomenam “elements”. Ho féu emprant una graella que els ordenava segons la mida dels seus àtoms i de les propietats bàsiques que caracteritzen cada un d’ells.

En aquesta taula periòdica consten el 119 elements que formen tota la matèria orgànica i inorgànica del planeta; també, però, n’hi ha uns pocs que no s’han trobat a la Terra, però que han estat elaborats artificialment a partir dels primers. Alguns d’ells són coneguts des d’èpoques molt antigues, perquè ja havien estat trobats com a minerals; d’altres han estat descoberts molt recentment.

 
Noms d’elements en honor a déus
  • Np (neptunium, “neptuni”). Del déu romà de les aigües i dels sismes (Posidó grec).
  • Pu (plutonium, “plutoni”). Del déu dels inferns Plutó, també conegut com a Hades, germà de Júpiter. En grec πλοῦτος vol dir “riquesa”. Derivats: plutocràcia (govern dels rics).
  • Pd (palladium, “pal·ladi”). Pren el nom de Pal·las Atena, deessa de la saviesa i de la guerra.
  • Se (selenium, “seleni”). En record de la deessa grega Σελήνη (“lluna”).
  • Hg (mercuri, missatger dels déus): simbolitza l’argent. La seva terminologia prové de l’hel·lenisme hydrargyum < ὑδωρ, “aigua”+ ἁργυρος, “plata”. Aristòtil va anomenar el mercuri ἄργυρος χυτός, “argent líquid”; en llatí es deia argentum vivum (“argent viu”). Altres derivats de ὑδωρ són: hidràulic, hidrofòbia, clepsidra, hidra.
  • Ce (ceri): agafa el nom de Ceres, deessa romana de la terra i l’agricultura (= Demèter grega).
 
Noms d’elements en honor a personatges mitològics:
  • Ti (titanium, “titani”). Al·ludeixen als titans, fills d’Urà i Gea. Derivats: titanomàquia, titànic, titanífer, titanós.
  • Ta (tantalus,tàntal”). Agafa el nom del personatge condemnat al Tàrtar a no poder ni menjar ni beure, ja que havia robat el nèctar i l’ambrosia dels déus. Cada vegada que s’apropava a l’aigua per beure’n, aquesta desapareixia i el mateix passava amb el menjar.
  • Nb (niobium, “niobi”). Rep el nom de la filla de Tàntal, Níobe, pel fet de trobar-se en minerals de tantali.
  • Pm (promethium, “prometi”). Prové del nom del tità Prometeu, castigat per haver robat el foc als déus.
  • Ir (iridium, “iridi”). Porta aquest nom a causa dels seus reflexos variats que recorden els de la dea grega missatgera dels déus, Iris (Ἴρις).
  • Cd (cadmi). Era un mineral abundós a la regió de Tebes, ciutat grega fundada per Cadme.
 
Noms d’arrel grega:
  • P (fòsfor). Del grec φωσφόρος (“portador de llum”), format a partir de φῶς, φωτός (phos, photos) + φέρω (“portar”). Derivats de φῶς: fotocòpia, fotofòbia, fotografia, fotogènia, fotosíntesi. Derivats de φέρω: fèretre, metàfora, semàfor, àmfora.
  • H (hidrogen). De ὑδωρ + γένος (“naixement”). Derivats de γένος: genealogia, genètica, nitrogen, Eugènia.
  • N (nitrogen). Possiblement és una paraula d’origen egipci que ens ha arribat a través del grec.
  • O (oxigen). De ὀξύς (“agud”, “àcid”). Derivats: paroxisme, que és l’exaltació de les passions, dels efectes (en medicina, és el període d’una malaltia on els símptomes es manifesten amb més virulència); oxímoron (+ μόρος, “fatalitat”), figura retòrica que consisteix a unir en una mateixa expressió mots o unitats sintàctiques de sentit contrari, com per exemple docta ignorància o lúcida bogeria.
  • Os (osmi). De ὀσμή (“olor”). Derivats: ensumar, anòsmia (pèrdua del sentit de l’olfacte)
  • Br (brom). De βρῶμος (“fetor”). És un líquid vermellós i pudent. Derivats: bromur (usat en medicina com a tranquil·litzant de les pulsacions sexuals).
  • Ba (bari). De βαρύς (“feixuc”). Els seus minerals eren classificats com a minerals pesants. Derivats: baríton, baròmetre, isòbar.
  • Ac (actini). del grec ἀκτίς, ἀκτίνος (“raig de llum”).
  • Pa (protoactini). De πρῶτος (“primer”) i  ἀκτίς, ἀκτίνος (“raig de llum”).
  • Ne (neó). Ve de νέος (“nou”). Nom posat pel fill jove de dotze anys del seu descobridor, Ramsay. Derivats: neòfit, neolític, neollatí.
  • Li (liti). El nom, que prové de λίθος (“pedra”), recorda que aquest àlcali ha estat descobert al regne mineral, mentre que el potassi i el sodi ho foren al vegetal. Derivats: aeròlit, paleolític, monòlit, megàlit.
  • He (heli). De ἤλιος (“sol”), perquè es va descobrir teòricament al sol, i després es va comprovar a la terra. Derivats: heliocèntric, heliofòbia.
  • Tc (tecneci). Prové de τέχνη (“tècnica”). És un metall de transició artificial. Derivats: tècnica, tecnologia, tecnòcrata.
  • I (iode). Ve de ἴον (“violeta”) i de εἰδος (“aspecte”). Derivats de εἰδος: asteroide, idolatria, calidoscopi, antropoide.
  • Cl (clor). Del grec χλωρός (“groc verdós”). Derivats: clorofil·la (pigment verd que presenten les plantes),
  • Cr (crom). Del grec χρῶμα (“color”). Derivats: acromàtic, monocromàtic, al·locromàsia (alteració del sentit cromàtic que fa que hom tingui una visió dels colors diferent a la real).
  • As (arsènic). Del grec ἄρσενικός (“viril”).
  • Rh (rodi). Del grec τό ῥόδον (rosa). Derivats: Roses (municipi de l’Alt Empordà).
  • Dy (disprosi). Del grec δυσπρόσοδος (“de difícil accés”).
  • Ti (tali). Del grec θάλος (“plançó”, “fill”).
  • At (àstat). Del grec ἀστατος (“inestable”).
  • La (lantani). Del grec λανθάνω (“romandre ocult”). Derivats: letargia, Alícia.
  • Kr (kriptó). Del grec κρύπτω (“ocultar”). Derivats: cripta, apòcrif, criptografia.
  • Na (sodi). De l’arab sawda (“negra”). Les seves sigles, però, són les dues primeres lletres del mot llatí natrium, que alhora ve del grec νίτρον (“nitre”).  
  • Pr (praseodimi). De πράσινος (“verd”) i deδίδυμος (“doble”, “bessó”).
  • Nd (neodimi). Del grec νεος (“nou”) i de δίδυμος (“doble”, “bessó”)
 
Paròdia de la taula periòdica
Paròdia de la taula periòdica
 

Noms d’arrel llatina:
  • Au (aurum, “or”). L’or simbolitza poder i sempre ha estat molt apreciat. Els romans tenien entre les seves monedes l’auri (aureus), que era precisament una moneda d’or. Derivats: aurora, Aureli, aurèola, auri. Del seu homònim grec χρυσός tenim Crisòstom, crisantem (tipus de plantes).
  • Ag (argentum, “argent”, “plata”). Deriva d’arguo (“brillar”), d’on tenim argument, argúcia, argüir o argentífer. La seva versió grega és ἄργυρος, emparentada amb ἄργιλλος (“fang blanc”), que ens ha donat argila. Durant molt de temps, la plata ha estat considerat el segon metall preciós, després de l’or. L’ofici de treballar rep el nom d’argenteria.
  • Fe (ferrum, “ferro”)
  • Te (tellurium, “tel·luri”). De tellus (“terra”). Derivats: tel·lúric.
  • Cu (cuprum, “coure”). Els país del coure per excel·lència va ser Xipre, a mig camí entre Grècia i Egipte. Els romans varen anomenar aquest metall aes cyprium o, simplement, cuprum, d’on ve el seu nom. Aquest metall estava associat a Venus (Afrodita grega), ja que Xipre, coneguda en grec com a Kypros, fou l’illa on anà a parar la deessa de l’amor després d’haver sorgit de l’escuma de la mar. De la seva versió grega χαλκός tenim calcografia (procediment gràfic caracteritzat per la utilització de planxes metàl·liques gravades en profunditat).
  • S (sulphur, “sofre”). Derivats: sulfúric, sulfat, sulfurar.
  • Sn (stannum, “estany”)
  • Pb (plumbum, “plom”). Mot d’origen obscurs, per ventura ibèric, ja que el plom provenia d’Ibèria. Derivats: plumbi, plumbífer, plumbós  –curiosament, en anglès, fontaner és plumber. . En grec, plom es deia μόλυβδος.
  • Ra (radi): del llatí radius (“raig de llum”)
  • Rn (radó). També del llatí radius. És un gas noble radioactiu, format a partir de la desintegració del Radi.
  • Rb (rubidi). Del llatí rubeo (“envermellir-se”). Derivats: rúbrica, rubor, ruboritzar-se.
  • Cs (cesi). Del llatí caesius (color verdós).
  • F (fluor). Del verb llatí fluere (“fluir”).
  • Al (alumini). Del llatí alumen (“alum”).
  • Si (silici). Del llatí sílex (“sílex”).
  • Ca (calci). Del llatí calx (“calç”).
  • Sb (Antimoni). Les seves sigles són les dues primeres lletres del mot llatí stibium (“antimoni”).

Noms de regions del món clàssic

  • Mg (magnesi). De Magnèsia, comarca de Tessàlia (Grècia).
  • Eu (europi). De Europa, princesa fenícia, raptada per Zeus, que acabà donant nom al nostre continent. Uns vinculen la seva etimologia amb l’arrel semítica ereb, que significaria “terra de l’ocàs”, atès que, des d’una perspectiva asiàtica, és la terra on mor (occido, en llatí) el sol, és a dir, Occident. Els hel·lenòfils, en canvi, prefereixen pensar que és el resultat de la combinació de l’adjectiu grec εὐρύς (“ample”) i del substantiu ὤψ, ὠπος (“mirada”).
  • Ho (holmi). D’Holmia, nom llatí per designar la ciutat Estocolm (Suècia).
  • Lu (luteci). De Lutetia, antic nom llatí de París.
  • Hf (hafni). D’Hafnia, nom llatí de Copenhaguen (Dinamarca).
  • Re (Reni). De llatí Rhenus, el riu Rin.
Aquí teniu les últimes incorporacions d'elements a la taula periòdica.

Aquí teniu més informació sobre la història dels noms dels elements químics. Aquest altre enllaç també és interessant.

En el següent enllaç trobareu una taula periòdica interactiva que mostra per a què serveixen els diferents elements químics i explica les principals característiques de cadascun d'ells.

Taula periòdica útil
Taula periòdica útil

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px