Banner Top

Quimeres que cal domar

Avui una quimera és una creació imaginària de l'esperit que ens creim que és possible, quan en realitat no ho és. Originàriament, però, el nom (χίμαιρα, “cabreta”) al·ludia a un monstre mitològic que vomitava flames. Es tractava d’una mescla de lleó, cabra i drac, filla de l’escurçó Equidna i del gegant Tifó.  Era, per tant, germana de la famosa “family monster” formada pel ca Cèrber, l’Hidra de Lerna, l’Esfinx i el Lleó de Nemea.

A partir del Renaixement, el caràcter tan fabulós d’aquest híbrid va fer que una quimera adquirís el significat actual sinònim d’utopia o entelèquia. Per fer realitat, per tant, els nostres somnis, cal domar les quimeres. Bel·lerofont sí que ho va aconseguir.

Bel·lerofont i Pegàs
Segons la llegenda, Bel·lerofont era un atractiu príncep de Corint que matà un tirà local anomenat “Bel·lero” -d’aquí que el seu nom, en grec, signifiqui “assassí de Bel·lero”. Aleshores s’exilià  a la cort de Pretos, rei d’Argos. Antea, l’esposa del monarca, s’enamorà bojament d’ell, però l’hoste la ignorà del tot. Davant aquest menyspreu, Antea decidí venjar-se’n. Així, va contar al seu marit que aquell jove príncep li havia fet proposicions deshonestes.

Bel·lerofont matant la Quimera
Bel·lerofont matant la Quimera
 
En sentir aquella calúmnia,  Pretos s’encengué, però les lleis d’hospitalitat no li permetien matar el seu hoste. Llavors va demanar a Bel·lerofont que portàs en nom seu una carta al seu sogre Iòbates, rei de Lícia. La missiva estava segellada i el jove no tenia ni idea del seu contingut: deia que Bel·lerofont era un adúlter perillós i li pregava que el matàs.

Bel·lerofont i Pegàs
Bel·lerofont i Pegàs
 
En obrir la carta, Iòbates es negà a executar l’ordre. Se li acudí, però, un pla: enviaria el jove a matar la monstruosa Quimera, que tenia assolat el seu reialme. La jugada, amb tot, li sortí malament, perquè Bel·lerofont aconseguí desfer-se d’ella amb l’ajuda del cavall alat Pegàs,  de Perseu, que havia trobat un dia bevent a la font de Pirene, a Corint. Aquesta història, per tant, s’assembla bastant a la llegenda de Sant Jordi i el drac -alguns, però, la vinculen més amb la de Perseu.

Quimera d’Arezzo
Quimera d’Arezzo
 
La millor representació de la Quimera ens l’ofereix una escultura de bronze de la ciutat italiana d’Arezzo, de 80 cm d’altura. Procedeix de la cultura etrusca i data del segle IV aC. A pesar que la figura és un híbrid de diferent animals, en realitat representa un ca amb la mandíbula oberta. En ser descoberta el 1533, es va convertir en símbol del nacionalisme toscà. En un primer moment va ser exposada en la col·lecció de Cosme I de Médici i avui es pot contemplar al Museo Archeologico Nazionale de Florència.
 
En dialecte alguerès, “posar-se en quimera” vol dir “enganar-se” o “equivocar-se”. En el nostre llenguatge popular, la paraula també s’empra com a sinònim de mania, animadversió (“Li tenc quimera”) o d’ànsia (“No passis quimera pel teu fill, que va pel bon camí”). També trobam l’expressió quimerada, que vol dir enrabiada. Foren famoses les quimerades del tennista John McEnrooe:

 

En l’àmbit de la ictiologia, una quimera és un peix condricti, al qual també pertanyen els taurons i les rajades. Se la coneix com a Chimaera monstruosa, de manera que el seu aspecte recorda bastant la figura mitològica. Pot arribar als dos metres de llargària.

El peix quimera
El peix quimera
 

En botànica, una quimera és una planta que presenta dues o més característiques genètiques diferents, originada per empelt o per mutacions espontànies. En genètica, el mateix terme també s’empra per a al·ludir a individus híbrids, fruit de dues espècies diferents. Curiosament híbrid ve de la paraula grega ὕβρις (“supèrbia”). Per tant, etimològicament parlant, un híbrid és una aberració, un atemptat contra la naturalesa.

La mare de la Quimera, Equidna (Ἕχιδνα, “escurçó”), avui també és molt present en el món animal. De ser un monstre devorador d’homes, amb cos de dona i coa de serp, ha passat a al·ludir a un mamífer primitiu australià amb un musell allargat en forma de bec, sense dents i amb una llengua allargada i retràctil. Els equidnes, juntament amb els ornitorincs i els zaglossus, són els únics supervivents de l'ordre Monotremata (mamífers que ponen ous).

echidna

Equidna avui

Aquí teniu una quimera portuguesa:



Aquí teniu La quimera de l’or (The Gold Rush), la pel·ícula muda de Charles Chaplin del 1925.



Aquí teniu un famós cas de quimera aplicada a la genètica. De la mateixa temàtica és aquest altre article.

Articles del web relacionats:
La mort de les utopies?

La força de les utopies

Article publicat a l'Ara Balears (17/10/2013)
 
Somiar no costa res. Ja ens ho va advertir el 1971 John Lennon en la seva cèlebre cançó Imagine on s’imaginava un món sense guerres, religions, propietats, fam ni cobdícia. La història de la humanitat és la crònica de la constant recerca d’un món millor. Al segle IV aC Plató s’endugué una gran decepció quan la idolatrada democràcia atenesa condemnà a mort el seu mestre Sòcrates. Això li féu afirmar que allà on mana tothom no mana ningú. És per això que somià en un govern dels millors, és a dir, dels aristòcrates (en grec, aristos vol dir “el millor” i cratos “poder”).
 
Per dur a terme un projecte tan ambiciós, el filòsof atenès defensava que només mitjançant l’educació, il·luminadora d’una vida justa, es pot canviar una societat. Tanmateix, la seva poca fe en la condició humana li féu augurar una vida curta a la aristocràcia, la qual acabaria degenerant en una tirania. L’Estat platònic, per tant, no deixa de ser una quimera. En la mitologia grega, la Quimera era un monstre, mescla de lleó, cabra i drac, que escopia foc. Fou mort per l’heroi Bel·lerofont muntat dalt del cavall alat Pegàs. Des del Renaixement, el caràcter tan fabulós d’aquest híbrid féu que una quimera fos sinònima de creació imaginària de l'esperit que hom creu com a possible, no sent-ho. Entelèquia (“tenir per acabat”) també seria una altra paraula d’origen grec equivalent a cosa irreal; en els seus inicis, però, fou un terme filosòfic creat per Aristòtil i feia referència al punt d’arribada d’una actuació.
 
Al segle XVI el britànic Tomás Moro enriquiria l’imaginari de les quimeres i de les entelèquies amb l’encunyació d’un nou terme: utopia. L’emprà per descriure una illa imaginària pàtria d’una societat perfecta sense moneda ni propietat privada –en grec, etimològicament, podria significar “no lloc” (ou-topos) o “lloc del bé” (eu-topos). Amb el temps, aquest mot perdria la seva connotació toponímica i passaria a al·ludir a un ideal irrealitzable. Alguns, però, s’entestaren a convertir-lo en real. Fou el cas dels nord-americans, que el 1787, en assolir la independència, no dubtaren a estampar en la seva constitució el dret a la recerca de la felicitat que té tot ciutadà. D’això en prengueren nota els revolucionaris francesos que el 1789 s’alçaren contra la classe benestant al crit d’igualtat, llibertat i fraternitat.
 
Direcció a Utopia
Direcció a Utopia

A Rússia, el 1917 les doctrines de Karl Marx atiaren la revolució bolxevic, que acabà per implantar un sistema comunista, vist aleshores com una autèntica utopia. El 1948, després de la Segona Guerra Mundial, la Declaració Universal dels Drets Humans fou un nou exemple d’utopia realitzable –una altra cosa és que sigui respectada. A la dècada dels seixanta els hippies es rebel·laren contra el sistema liberal-capitalista amb la idea utòpica d’un món millor. Alguns d’ells foren protagonistes a França del Maig del 68, que ens regalà per a la posterioritat frases com “Siguem realistes, demanem allò impossible”. Més recentment els indignats del 15M també seguiren el mateix camí.
 
Ara, a les Balears, la històrica marea verda en defensa d'un ensenyament públic de qualitat ha estat un altre clam a favor de les utopies realitzables. És com si ens haguéssim oblidat la tan interioritzada consigna illenca del “i tanmateix”. La societat ha despertat de la seva endèmica letargia i s'ha fet valer davant l'arrogància d'uns polítics massa confiats en les seves majories silencioses. No es recordava una implicació ciutadana tan gran. Tant les assemblees de docents com les amipas de cada centre escolar han ressuscitat la força de la dialèctica. Tothom ha volgut dir-hi la seva en un gest de dignificació de la democràcia.

Utopia segons Eduardo Galeano
Utopia segons Eduardo Galeano
 
Així doncs, a casa nostra, la força de les utopies continua ben viva. És una força que ha servit per contrarestar la inflexibilitat que ha demostrat el Govern en cadascuna de les meses de negociació. Els representants dels docents hi han acudit sabedors de les paraules que, d’acord amb la Divina comèdia de Dante, hi ha gravades a les portes de l’infern: “Deixau tota esperança, els que hi entrau”. Són unes paraules que ens remeten al món feliç de la novel·la homònima de Aldous Huxley (1932), on l'Estat controla la vida dels individus com si fossin autèntics autòmats. Un argument similar conté 1984, l'obra que el 1948 va escriure George Orwell per criticar el Gran Germà que pot arribar a esdevenir un govern totalitari i repressor. Només per haver aconseguit despertar la nostra consciència col·lectiva Bauzá ja es mereix un monument. Mentrestant, continuarem motivant-nos amb el famós vers de Miquel Martí i Pol: “Tot està per fer i tot és possible”.

Mario Benedetti té un poema extraordinari titulat precisament "Utopías".

Miquel Martí i Pol també té un altre poema preciós “Ara mateix”, que acaba amb el seu famós “tot està per fer i tot és possible”:


Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.




 I per acabar-nos d'animar, que millor que escoltar la cançó Imagine de John Lennon:
 
 
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/10/2016), reflexion sobre les utopies:



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (28/09/2013) per parlar sobre etimologies utòpiques.




I amb la fantàstica cançó dels Catarres, "Seguirem lluitant", banda sonora de la marea verda:
 


Qui va voler fer realitat les seves utopies va ser el clergue afroamericà Martin Luther King, premi Nobel de la Pau de 1964. Nascut a Atlanta el 1929, als anys seixanta es va convertir en el líder del moviment afroamericà pels drets humans. Morí assassinat el 4 d'abril de 1968. És famós el discurs titulat "I have a dream" que pronuncià a Washington el 28 d'agost de 1963:




En aquesta tertúlia també es reflexiona sobre les utopies:


Articles del web relacionats:
La degradació humana
La mort de les utopies?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px