Banner Top

Resignau-vos!

Article publicat a l'Ara Balears (19/01/2018)

La major victòria dels sistema capitalista és la resignació ciutadana. Hem començat aquest 2018 amb molt mals auguris. Els preus no aturen de pujar: l’habitatge, el llum, el gas butà o els contractes de telefonia mòbil. I, mentrestant, el mercat laboral continua igual de precari. A l’horitzó, les pensions no estan garantides. Ofegats i amb la consciència obrera aniquilada, ningú ja no protesta per por a què tot vagi a pitjor. Fins i tot fa peresa. Enmig d’aquest escenari tan desolador, convé omplir-nos de coratge amb el famós discurs antisistema que fa denou anys pronuncià Julio Anguita, un dels primers indignats de la política espanyola. A “Youtube” no para de sumar visites.
 
Al seu moment l’excoordinador general d’Izquierda Unida fou titllat de romàntic. Anguita, però, historiador de formació, es feia respectar. Tenia auctoritas. No era un encantador de serps. Parlava des de l’honestedat i la coherència. Amb la seva vehemència tan característica, sacsejava consciències, deia veritats com a punys. Avui per desgràcia les seves profecies ja són una realitat i fan empegueir una esquerra anul·lada per una dreta del tot desbocada. Són els efectes de la resignació, que l’antic dirigent comunista denuncià el 1999 a Cáceres en la conferència “Alternativas al Neoliberalismo, la izquierda con Saramago”. 

Trista realitat
Trista realitat

“La resignació
-deia Anguita- és com una droga que dorm la gent. Té moltes causes. Per exemple, és filla d’un discurs totalitzador que ens diu que no hi ha més veritat que la competitivitat; l’economia ha de créixer constantment, no importa que es contamini l’aire, l’aigua [...]. Allà tenim la televisió, els concursos degradants, la vida de personatges populars, la literatura d’evasió. Les imatges ens ensenyen com de bé vivim encara que mai ho observem amb els propis ulls. El discurs oficial baixa des dels poders públics, des de les sentències dels tribunals, des de les càtedres, des dels mitjans de comunicació. És el discurs que diu que `no hi ha alternativa’”.
 
L’exlíder d’IE es mostrava profundament decebut amb els intel·lectuals d’esquerra, a qui acusà de falta de compromís cívic: “Els pobles, quan tenen problemes, no són rebels. Qui ha de menjar tots els dies no pot permetre’s el luxe de perdre el lloc de feina per un acte de rebel·lia. La rebel·lia sempre ha sorgit d’aquells que menjaven tots els dies i d’aquí la gran culpabilitat de molts intel·lectuals espanyols que, menjant tots els dies, no han estat capaços de dir basta a aquesta situació de degradació”.
 
Per Anguita, “la resignació cau sobre un poble que s’adona, o no vol adonar-se, que anam cap enrere, arribant a quotes pròpies del segle XIX; el poble veu que aquella Seguretat Social per a tots o que el subsidi d’atur va baixant contínuament en contra de la Declaració Universal dels Drets Humans o de la pròpia Constitució”. El clarivident polític andalús recordava que un dels èxits dels sistema americà és aconseguir que el pobre se senti culpable de la seva situació: “És la filosofia calvinista, filla del protestantisme: ‘tu ets culpable de la teva situació, no has estat capaç de triomfar en aquesta societat que dona oportunitats a tothom. Aleshores, l’oprimit, l’esclau, es tira a sobre la culpabilitat. És perfecte el domini del poder, el qual ja no es basa en la força, en la coacció, sinó en un domini molt més terrible, el domini de la ment”.

Paraula de Chomsky
Paraula de Chomsky
Qui fou conegut com “el califa rojo” durant el seu pas per la batlia de Còrdova (1979-1986) considerava que un dels drames de l’actual societat conformista és l’homogeneïtzació mental: “Avui els nostres escolars i universitaris aprenen la cultura del SÍ o NO, pròpia de les computadores, evitant la varietat de colors que hi ha a la vida. No se cerca l’ésser humà pensant, capaç del dubte, de la inquietud; se cerca l’esclau sense pensament [...]. Volem pobles de morts vivents, que s’estimulin pel darrer partit del Barça-Madrid o per la darrera història d’un comte. Això és `escapisme’, droga. S’ha de sedar el pensament, aniquilar l’esperit crític i, per tant, fomentar la resignació i la frivolitat”.
Davant la tirania del credo únic i del discurs políticament correcte, Anguita apel·lava a la rebel·lia, una paraula avui tabú: “La rebel·lia no és un gest altisonant, no és un insult, no és una pedrada o una mala contestació [...]. La rebel·lia és un crit de la intel·ligència, de la voluntat [...]. És bell lluitar i fins i tot morir per això, perquè un dia igualment morirem. Però morim almenys lluitant per un ideal noble i no consumint-nos com un braser [...]. `Aixeca’t i pensa’ és allò més revolucionari que he sentit mai a la meva vida”.

Mafalda sempre té raó
Mafalda sempre té raó
 
Denou any després d’aquest discurs tan alliçonador, és trist constar que la resignació continua igual de present en les nostres somortes i acrítiques vides. De l’ “Indignau-vos” de l’espasmòdic 15-M hem passat al “Resignau-vos”. La revolució s’ha transformat en apatia. Abduïts tristament per la sensació d’impotència, el sistema ha aconseguit que les nostres paraules preferides siguin “amen” i “tanmateix”. El naufragi de la humanitat no pot ser més estrepitós.

Aquí teniu una reflexió d’Antonio Gramsci escriptor, polític i filòsof italià d’origen sard (1891-1937) i un va ser un dels fundadors del Partit Comunista Italià: “Res es perd si es manté intacta la consciència i la fe, si es rendeixen els cossos però no les ànimes”.

Aquí teniu un llistat de llibres que ens animen a no resignar-nos.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/03/2019) parl sobre la resignació i la seva relació amb l'expressió mallorquina "I, tanmateix!":






Aquí teniu la pel·lícula de Michael Moore (2009): Capitalism: A Love Story:



Articles del web relacionats:
- Eternament precaris
- El capitalisme que ens decapita
- Sapere aude?
- Analfabetisme il·lustrat

Siau qui sou

Article publicat a l'Ara Balears (28/07/2014)
 
Els mallorquins ens començàrem a psicoanalitzar la dècada dels seixanta del segle passat. Amb l’esclat del boom turístic ens obrírem al món i l’arribada massiva de peninsulars posà al descobert la idiosincràsia insular. Fou així com aflorà amb orgull “lo nostro” per contraposició a la cosmovisió forastera. I mentre ens redefiníem com a poble, la guerra es dibuixà com un record llunyà, així com també el nostre passat agrícola, pobre i emigrador. La “gallina dels ous d’or”, el turisme, fou vista com una benedicció que ens conduïa al progrés i a la prosperitat. Per tal d’engreixar-la, ens reconvertírem en especuladors i en depredadors d’una terra que el 1912 Santiago Rusiñol havia rebatiat com “l’illa de la calma”.
 
N’hi hagué també que aprofitaren l’ocasió per desplegar les seves arts amatòries amb les estrangeres, que tenien fama de ser més desimboltes sexualment que les autòctones. Amb ells naixé l’emblemàtica institució dels picadors. La vida, doncs, somreia a tothom. Però ja res no tornaria a ser igual. Ni la nostra identitat, ja malmesa pel procés castellanitzador encetat amb el Decret de Nova Planta de 1715, que comptà amb la connivència dels partidaris del borbó de Felip V, els botiflers o botifarres.
 
Alguns veren en aquella Mallorca turística una nova forma de colonització que atacaren amb la polèmica consigna barco de rejilla en sintonia amb el cèlebre “hostes vingueren que de casa ens tragueren”. Amb tot, la capacitat d’integració dels nouvinguts més respectuosos amb la realitat insular féu que més d’un arribàs a dir “m’estim més un foraster integrat que un mallorquí renegat”. I els renegats per un sentiment d’inferioritat foren blasmats amb el crit “Vergonya, cavallers, vergonya!”, proferit pel rei Jaume I en veure que els seus homes retrocedien durant el setge a la Mallorca musulmana de 1229.
Gran frase!
 
Gràcies a la tasca integradora de l’escola pública –avui tan qüestionada-, els fills  d’aquells nouvinguts enriquiren i oxigenaren una roqueta viciada per l’endogàmia i víctima d’un idíl·lic microcosmos sovint massa asfixiant. A poc a poc els uns i els altres ens anàrem coneixent. No sempre, però, la tribu mallorquina ho posà fàcil. Per poder desxifrar els seus peculiars codis de conducta, ara fa vint anys es publicà Queridos mallorquines, de Guy de Forestier, pseudònim de l’arquitecte català Carlos García-Delgado Segués.
 
Queridos mallorquines
Queridos mallorquines


Queridos mallorquines no deixa de ser un entranyable petit manual d’antropologia mallorquina –la genial obra d’Antoni Gomila, Acorar, vendria a ser la seva adaptació per als autòctons. Parla del nostre caràcter reservat i gregari, que es manifesta amb un llenguatge expeditiu i evasiu revestit de poesia i d’un rígid sentit de l’humor. Així sabem que la tan nostrada frase de comiat “Ja et diré coses” significa en realitat “No m’interessa i no cal parlar-ne més”. La subtilesa semàntica també es troba present en expressions com “Saps què et vull dir?”. En canvi, la vanitat és atacada directament amb “I ara aquest què se creu!”. Menció a part mereix el complex ritual de salutació, que a la distància es redueix a una alçada de celles amb l’acompanyament del monosíl·lab uep.
 
Per ventura el llibre de Guy de Forestier podria servir de font d’inspiració per a la versió mallorquina de l’exitosa pel·lícula Ocho apellidos vascos. Per sort, però, vint anys després i superada la segona onada migratòria de l’era global, alguns dels tòpics que recull han quedat desfasats. És el cas de la famosa màxima derrotista “Tanmateix... què hi hem de fer!”, contra la qual ens rebel·larem el passat mes de setembre en la històrica manifestació a Palma en favor d’un ensenyament públic de qualitat -fins aleshores, l’única concentració amb tant de poder de convocatòria era la marxa des Güell a Lluc a peu.
 
Avui sembla que Queridos mallorquines s’ha convertit en el llibre de capçalera de les nostres institucions, que encara confien en l’immobilisme de la societat illenca. Imbuïdes d’un autoodi visceral propiciat pel centralisme de Madrid, s’escuden en els nous estendards del folklorisme (madò Pereta i Agustín el Casta) per ridiculitzar i acomplexar una cultura amb massa talents infravalorats –l’extinta Televisió de Mallorca serví per recuperar la nostra autoestima i demostrar que, si volem, podem fer coses de qualitat i d’alta volada sense necessitat de dilapidar grans fortunes.
 
Com a contrapès a tanta mediocritat només ens queda invocar el poema Als joves que el 1905 va escriure Miquel Costa i Llobera. El poeta pollencí, tot un visionari, exhortà les noves generacions a enriquir-se amb els tresors d’altres cultures, no renunciant, però, a la seva identitat: “Fills d’una raça dreturera i forta/ que unia el seny amb l’ímpetu/ no renegueu de la vostra sang... Oprobi/ pel fill qui n’és apòstata/ [...] Siau qui sou: mes no us tanqueu, ombrívols/ dins una llar històrica/ sens horitzons. Volau sobre les terres/ enfora, amunt com l'àguila!”.

Aquí teniu un interessant article de Guillem Frontera titulat "Mallorquins, forasters i forasteristes".

Aquí teniu un article interessant d'Antoni Riera titulat "L'extrema dreta i IB3".

Aquí teniu una article interessant titulat "Cómo ligar con un mallorquín".

Aquí teniu un article d'Antoni Mas que parla del concepte de mallorquinitat.

I aquí teniu un recull d'articles del filòleg Gabriel Bibiloni sobre l'origen de les banderes de les Balears.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/01/2017), reflexion sobre la construcció de la identitat mallorquina.

I per entendre la idiosincràsia balear, aquí teniu el monòleg del totèmic Toni Gomila durant l'acte de lliurament dels Premis Ramon Llull:




Amb motiu del dia de les Balears, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (01/03/2014) per parlar sobre etimologies de "lo nostro".



Articles del web relacionats:

L'Arcàdia perduda
La desnacionalització dels mallorquins
Adéu, paradís
L'exemple de Joan Mascaró

La força de les utopies

Article publicat a l'Ara Balears (17/10/2013)
 
Somiar no costa res. Ja ens ho va advertir el 1971 John Lennon en la seva cèlebre cançó Imagine on s’imaginava un món sense guerres, religions, propietats, fam ni cobdícia. La història de la humanitat és la crònica de la constant recerca d’un món millor. Al segle IV aC Plató s’endugué una gran decepció quan la idolatrada democràcia atenesa condemnà a mort el seu mestre Sòcrates. Això li féu afirmar que allà on mana tothom no mana ningú. És per això que somià en un govern dels millors, és a dir, dels aristòcrates (en grec, aristos vol dir “el millor” i cratos “poder”).
 
Per dur a terme un projecte tan ambiciós, el filòsof atenès defensava que només mitjançant l’educació, il·luminadora d’una vida justa, es pot canviar una societat. Tanmateix, la seva poca fe en la condició humana li féu augurar una vida curta a la aristocràcia, la qual acabaria degenerant en una tirania. L’Estat platònic, per tant, no deixa de ser una quimera. En la mitologia grega, la Quimera era un monstre, mescla de lleó, cabra i drac, que escopia foc. Fou mort per l’heroi Bel·lerofont muntat dalt del cavall alat Pegàs. Des del Renaixement, el caràcter tan fabulós d’aquest híbrid féu que una quimera fos sinònima de creació imaginària de l'esperit que hom creu com a possible, no sent-ho. Entelèquia (“tenir per acabat”) també seria una altra paraula d’origen grec equivalent a cosa irreal; en els seus inicis, però, fou un terme filosòfic creat per Aristòtil i feia referència al punt d’arribada d’una actuació.
 
Al segle XVI el britànic Tomás Moro enriquiria l’imaginari de les quimeres i de les entelèquies amb l’encunyació d’un nou terme: utopia. L’emprà per descriure una illa imaginària pàtria d’una societat perfecta sense moneda ni propietat privada –en grec, etimològicament, podria significar “no lloc” (ou-topos) o “lloc del bé” (eu-topos). Amb el temps, aquest mot perdria la seva connotació toponímica i passaria a al·ludir a un ideal irrealitzable. Alguns, però, s’entestaren a convertir-lo en real. Fou el cas dels nord-americans, que el 1787, en assolir la independència, no dubtaren a estampar en la seva constitució el dret a la recerca de la felicitat que té tot ciutadà. D’això en prengueren nota els revolucionaris francesos que el 1789 s’alçaren contra la classe benestant al crit d’igualtat, llibertat i fraternitat.
 
Direcció a Utopia
Direcció a Utopia

A Rússia, el 1917 les doctrines de Karl Marx atiaren la revolució bolxevic, que acabà per implantar un sistema comunista, vist aleshores com una autèntica utopia. El 1948, després de la Segona Guerra Mundial, la Declaració Universal dels Drets Humans fou un nou exemple d’utopia realitzable –una altra cosa és que sigui respectada. A la dècada dels seixanta els hippies es rebel·laren contra el sistema liberal-capitalista amb la idea utòpica d’un món millor. Alguns d’ells foren protagonistes a França del Maig del 68, que ens regalà per a la posterioritat frases com “Siguem realistes, demanem allò impossible”. Més recentment els indignats del 15M també seguiren el mateix camí.
 
Ara, a les Balears, la històrica marea verda en defensa d'un ensenyament públic de qualitat ha estat un altre clam a favor de les utopies realitzables. És com si ens haguéssim oblidat la tan interioritzada consigna illenca del “i tanmateix”. La societat ha despertat de la seva endèmica letargia i s'ha fet valer davant l'arrogància d'uns polítics massa confiats en les seves majories silencioses. No es recordava una implicació ciutadana tan gran. Tant les assemblees de docents com les amipas de cada centre escolar han ressuscitat la força de la dialèctica. Tothom ha volgut dir-hi la seva en un gest de dignificació de la democràcia.

Utopia segons Eduardo Galeano
Utopia segons Eduardo Galeano
 
Així doncs, a casa nostra, la força de les utopies continua ben viva. És una força que ha servit per contrarestar la inflexibilitat que ha demostrat el Govern en cadascuna de les meses de negociació. Els representants dels docents hi han acudit sabedors de les paraules que, d’acord amb la Divina comèdia de Dante, hi ha gravades a les portes de l’infern: “Deixau tota esperança, els que hi entrau”. Són unes paraules que ens remeten al món feliç de la novel·la homònima de Aldous Huxley (1932), on l'Estat controla la vida dels individus com si fossin autèntics autòmats. Un argument similar conté 1984, l'obra que el 1948 va escriure George Orwell per criticar el Gran Germà que pot arribar a esdevenir un govern totalitari i repressor. Només per haver aconseguit despertar la nostra consciència col·lectiva Bauzá ja es mereix un monument. Mentrestant, continuarem motivant-nos amb el famós vers de Miquel Martí i Pol: “Tot està per fer i tot és possible”.

Mario Benedetti té un poema extraordinari titulat precisament "Utopías".

Miquel Martí i Pol també té un altre poema preciós “Ara mateix”, que acaba amb el seu famós “tot està per fer i tot és possible”:


Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.




 I per acabar-nos d'animar, que millor que escoltar la cançó Imagine de John Lennon:
 
 
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/10/2016), reflexion sobre les utopies:



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (28/09/2013) per parlar sobre etimologies utòpiques.




I amb la fantàstica cançó dels Catarres, "Seguirem lluitant", banda sonora de la marea verda:
 


Qui va voler fer realitat les seves utopies va ser el clergue afroamericà Martin Luther King, premi Nobel de la Pau de 1964. Nascut a Atlanta el 1929, als anys seixanta es va convertir en el líder del moviment afroamericà pels drets humans. Morí assassinat el 4 d'abril de 1968. És famós el discurs titulat "I have a dream" que pronuncià a Washington el 28 d'agost de 1963:




En aquesta tertúlia també es reflexiona sobre les utopies:


Articles del web relacionats:
La degradació humana
La mort de les utopies?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px