Paraules que curen

Si ens volem curar, ens hem d’encomanar al déu Asclepi, déu grec de la medicina, Esculapi per als romans. Segons la mitologia, era fill d’Apol·lo i de la nimfa Corònida. Aquesta, estant embarassada, li fou infidel amb un altre mortal. En descobrir l’engany, el déu ordenà cremar-la i, mentre es consumia a la pira, li arrabassà del ventre el nin que duia.

 

Aleshores Apol·lo decidí deixar el nadó en mans del centaure Quiró, el famós educador d’herois com Aquil·les, Teseu i Jàson. A Asclepi li ensenyà l’art de la medicina. Arribà a ser un alumne tan avantatjat que no només aconseguí salvar vides, sinó també ressuscitar els morts. Això no agradà gens a Hades, el déu de l’inframón, qui de seguida es queixà davant el seu germà Zeus. Atenent les seves súpliques, el patriarca olímpic el fulminà amb el seu potent raig. Com a venjança, Apol·lo matà els ciclops, artífexs dels rajos de Zeus.

 

Finalment Asclepi va ascendir al firmament i es convertí en la constel·lació d’Ofiüc, “el portador de la serp”. No és estrany que li fos consagrat aquest rèptil, que en totes les escultures apareixia enroscat al seu bastó, el caduceu (< caducus, “que cau”). Es tracta d’un animal que ja altres cultures de l’antiguitat associaven a la medicina a causa de la seva doble faceta: per una banda, el seu verí encarna la malaltia; i per l’altra, la seva acció de mudar de pell representa la resurrecció, l’esperança en la curació.

 

Asclepi tingué dues filles Higea (“salut”), que originaria la paraula higiene, i Panacea (“remei contra tots els mals”). La que l’acompanyava més era Higea, que s’encarregava de preparar-li els medicaments o remeis (φάρμακον). Per això se la representava com una dona jove, envoltada per una serp, que abocava els medicaments en un vas. Amb el temps, la representació se simplificà i quedà només la serp i la copa, símbols avui de les farmàcies, també conegudes com a apotecaries (< ἀποθήκη, “magatzem”).

 

Hi va haver molts altres llocs on Asclepi fou venerat. Amb tot, el seu principal centre de culte fou Epidaure, una ciutat de la costa oriental del Pel·loponès. Des d’època clàssica, va actuar de focus d’atracció de masses de malalts procedents de tots els racons de la Mediterrània. Es convertí, així, en un dels centres de salut més importants de l’antiguitat. Estava gestionat per un grup de sacerdots coneguts com a asclepíades. La seva teràpia es basava en la son. Es procurava que el pacient dormís profundament. Durant la nit, el déu Asclepi se’ls apareixia i, fregant-los els ulls, aconseguia alleugerir els seus mals.

La medicina adquirí un caràcter científic i rigorós al segle V Ac amb Hipòcrates. Oriünd d’una petita illa del mar Egeu, Cos, aquest home contemporani de Sòcrates va ser el primer a entendre que les malalties ja no podien ser interpretades com a càstigs divins ni podien ser curades per mitjà de cap ritual.

 

Així doncs, Hipòcrates es convertí en el pare de la medicina. En grec, metge és ἰατρός, d’on tenim pediatre, geriatre, foniatre o psiquiatre. La paraula alemanya per a metge, Arzt, prové curiosament de la fusió de dos termes grecs: αρχ-ιατρος (“metge en cap”). L’objectiu dels metges és cuidar (θεραπεύω) els pacients. Podem resseguir aquest verb en paraules com teràpia, quimioteràpia, fisioteràpia o radioteràpia.

El pacient, però, ha de saber que a vegades el dolor (ἄλγος) és inevitable, per molt que es prengui un analgèsic (+ α privativa) per combatre ja sigui una cefalàlgia (maldecap) o una miàlgia (dolor muscular). En aquests casos, els analgèsics poden resultar anodins, perquè, etimològicament parlant, apaivaguen el dolor (ὀδύνη). Sort que, per a causes majors, tenim l’anestèsia, paraula composta d’ἀ privativa i d’αἰσθάνομαι (“percebre amb els sentits”).

 

La nostra paraula metge ens ha arribat a través del llatí medeor (“curar”), d’on deriva també meditar i remei -curiosament aquesta paraules comparteixen arrel amb el grec μέδω (“pensar”, “preocupar-se de”). Els romans es preocuparen molt per la salut, fins al punt que, en saludar-se deien l’imperatiu Vale (“que tenguis salut”) en comptes del Χαῖρε (“que gaudeixis”) grec. Avui nosaltres, quan saludam, també desitjam salut i en castellà diuen “vale” per assentir o per donar validesa a una cosa -d’aquesta arrel llatina també deriva valentia i valor.

 

Per saludar-se, els romans també tenim la paraula ave, un altre imperatiu de segona persona del singular d’aveo (“estar bé”). El terme fou utilitzat sobretot per saludar els Cèsar. Són famoses les paraules que suposadament pronunciaven els gladiadors en sortir a l’arena: Ave Caesar, morituri te salutant (“Hola, Cèsar, els que van a morir et saluden!”). El cristianisme introduiria aquesta forma a la Mare de Déu, que es conegué així com a Ave Maria.

Curiosament, la nostra paraula hola, igual que l’anglesa “hello”, també estaria plena de propietats curatives. Sembla que provindria del verb grec en imperatiu οὖλε (“que estiguis sa”).

 
Galè

Quan Roma es convertí en el centre del món, feren venir des de Grècia els millors metges. Un d’ells va ser Galè de Pèrgam (segle II dC), que, després de molts viatges i estudis en diverses ciutats, entre elles Alexandria, es va instal·lar al caput mundi com a metge personal d’emperadors com Marc Aureli, Còmode i Septimi Sever. Va assolir tant de prestigi que el seu nom, en castellà va esdevenir sinònim de metge. En català, en canvi, ha donat el substantiu galènica, que designa la part de la farmàcia que estudia la preparació de medicaments. També es parla de preparats galènics, aquells preparats segons les normes de la galènica.

 

Avui, doncs, tots els metges són fills d’Hipòcrates i Galè. Tot ells estan pendents de la nosologia, la part de la medicina que descriu i classifica les malalties (νόσοι). També n’estan pendents els infermers, a les mans dels quals està que nosaltres trepitgem terra ferma (firmus) i, per tant, que no (in-) caiguem, en castellà, “enfermos”.

Als hospitals hem d’exigir que se’ns tracti com a “hostes” (del llatí, hospes). I a les clíniques hem de rebre totes les atencions possibles des de la comoditat que dóna un “llit” (κλίνη). Si perdem al cap, segur que en els manicomis també ens tractaran molt bé. Ja ho diu l’etimologia del terme: μανία (“bogeria”) +  κομέω (“cuidar”). Si, però, la nostra patologia (< πάθος, “patiment”, “dolor”) no és tan greu, sempre podem anar caminat (ambulo en llatí) a un ambulatori. I si ens fa peresa caminar, sempre podem cridar una ambulància.

L’spa que cura
Els metges, encara que no siguin déus, intenten curar (< curare, “cuidar”) com poden. En castellà, els “cures” (sacerdots) s’encarreguen de tenir cura de les seves parròquies i, per extensió, de l’ànima dels seus feligresos. Ambdós col·lectius vetlen per la nostra seguretat. Aquesta paraula prové de l’arrel indoeuropea se-, que indica separació, i del llatí curare. Per tant, etimològicament, en un principi seguretat era la qualitat d’estar fora cura, atenció, de ningú. Amb el temps, passà a significar “sense perill”.

Un lloc amb propietats ben curatives són els “spa”. Algún han volgut veure en aquests balnearis (< balneum, “bany”) l’acrònim de la frase llatina  salus per aquam, és a dir, “salut a través de l’aigua”. D’altres en canvi, els relacionen amb el poble belga Spa, conegut en època romana pels seus banys d’aigües termals (< θερμος, “calent”). L’espai de les termes reservat per als banys freds s’anomenava frigidarium (< frigidum, “fred”), d’on tenim frígid.

I aquí teniu un material elaborat per per Jaume Ripolls titulat "Grec mèdic: guia per identificar termes".

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre el llenguatge del cos i de la salut.

Aquest article parla de la relació entre música i medicina.

Aquí teniu un diccionari online de termes mèdics, amb les seves etimologies.

Aquí teniu el Jurament Hipocràtic en traducció de Maria Àngels Fumadó:

"Juro per Apol·lo, el metge, per Asclepi, per Higiea, per Panacea i per tots els déus i deesses, posant-los com a testimonis, que duré a terme aquest jurament i aquest document d'acord amb la meva capacitat i el meu parer.

Consideraré el qui em va ensenyar aquest art com si fos el meu genitor, el faré partícip dels meus mitjans de vida, i compartiré amb ell els meus diners si els necesita.

Tindré els seus fills com a germans meus i els ensenyaré aquest art, si és que el volen aprendre, gratuïtament i sense contractes.

Compartiré els preceptes, la instrucció oral i tota la resta d'ensenyaments amb els meus fills i amb els fills de qui em va ensenyar, i amb els alumnes que hagin signat el contracte i hagin jurat la llei dels metges, i amb cap altre.

Utilitzaré les prescripcions dietètiques en benefici dels malalts segons la meva capacitat i el meu parer, per apartar-los del mal i de la injustícia.

No donaré a ningú un fàrmac mortal, encara que m'ho demani, ni li aconsellaré aquesta solució.

Igualment, no donaré a cap dona un pessari avortiu.

Duré una vida pura i venerable.

No intervindré quirúrgicament ni tan sols els qui pateixen de pedres, sinó que deixaré el meu lloc als experts en aquestes pràctiques.

A totes les cases en les quals entraré, ho faré en benefici dels malalts i em mantindré apartat de tota injustícia voluntària i de tota corrupció, i especialment dels tractes amorosos amb els cossos de les dones i dels homes, tant lliures com esclaus.

Mentre presti o no el meu servei, allò que escolti o vegi referit a la vida de les persones, i que no hagi de ser mai escampat públicament, ho callaré, considerant-ho un secret.

Si mantinc aquest jurament i no el trenco, que obtingui un bon renom per la meva vida i el meu art entre tots els homes i les dones per sempre. Però si el transgredeixo i juro en fals, que em passi just el contrari de tot això."

 

I aquest és el text original en grec clàssic:                  

    Ὄμνυμι Ἀπόλλωνα ἰητρὸν, καὶ Ἀσκληπιὸν, καὶ Ὑγείαν, καὶ Πανάκειαν, καὶ θεοὺς πάντας τε καὶ πάσας, ἵστορας ποιεύμενος, ἐπιτελέα ποιήσειν κατὰ δύναμιν καὶ κρίσιν ἐμὴν ὅρκον τόνδε καὶ ξυγγραφὴν τήνδε.

Ἡγήσασθαι μὲν τὸν διδάξαντά με τὴν τέχνην ταύτην ἴσα γενέτῃσιν ἐμοῖσι, καὶ βίου κοινώσασθαι, καὶ χρεῶν χρηίζοντι μετάδοσιν ποιήσασθαι, καὶ γένος τὸ ἐξ ωὐτέου ἀδελφοῖς ἴσον ἐπικρινέειν ἄῤῥεσι, καὶ διδάξειν τὴν τέχνην ταύτην, ἢν χρηίζωσι μανθάνειν, ἄνευ μισθοῦ καὶ ξυγγραφῆς, παραγγελίης τε καὶ ἀκροήσιος καὶ τῆς λοιπῆς ἁπάσης μαθήσιος μετάδοσιν ποιήσασθαι υἱοῖσί τε ἐμοῖσι, καὶ τοῖσι τοῦ ἐμὲ διδάξαντος, καὶ μαθηταῖσι συγγεγραμμένοισί τε καὶ ὡρκισμένοις νόμῳ ἰητρικῷ, ἄλλῳ δὲ οὐδενί.

Διαιτήμασί τε χρήσομαι ἐπ’ ὠφελείῃ καμνόντων κατὰ δύναμιν καὶ κρίσιν ἐμὴν, ἐπὶ δηλήσει δὲ καὶ ἀδικίῃ εἴρξειν. 

Οὐ δώσω δὲ οὐδὲ φάρμακον οὐδενὶ αἰτηθεὶς θανάσιμον, οὐδὲ ὑφηγήσομαι ξυμβουλίην τοιήνδε. Ὁμοίως δὲ οὐδὲ γυναικὶ πεσσὸν φθόριον δώσω. Ἁγνῶς δὲ καὶ ὁσίως διατηρήσω βίον τὸν ἐμὸν καὶ τέχνην τὴν ἐμήν.

Οὐ τεμέω δὲ οὐδὲ μὴν λιθιῶντας, ἐκχωρήσω δὲ ἐργάτῃσιν ἀνδράσι πρήξιος τῆσδε.

Ἐς οἰκίας δὲ ὁκόσας ἂν ἐσίω, ἐσελεύσομαι ἐπ’ ὠφελείῃ καμνόντων, ἐκτὸς ἐὼν πάσης ἀδικίης ἑκουσίης καὶ φθορίης, τῆς τε ἄλλης καὶ ἀφροδισίων ἔργων ἐπί τε γυναικείων σωμάτων καὶ ἀνδρῴων, ἐλευθέρων τε καὶ δούλων.

Ἃ δ’ ἂν ἐν θεραπείῃ ἢ ἴδω, ἢ ἀκούσω, ἢ καὶ ἄνευ θεραπηίης κατὰ βίον ἀνθρώπων, ἃ μὴ χρή ποτε ἐκλαλέεσθαι ἔξω, σιγήσομαι, ἄῤῥητα ἡγεύμενος εἶναι τὰ τοιαῦτα.

Ὅρκον μὲν οὖν μοι τόνδε ἐπιτελέα ποιέοντι, καὶ μὴ ξυγχέοντι, εἴη ἐπαύρασθαι καὶ βίου καὶ τέχνης δοξαζομένῳ παρὰ πᾶσιν ἀνθρώποις ἐς τὸν αἰεὶ χρόνον. Παραβαίνοντι δὲ καὶ ἐπιορκοῦντι, τἀναντία τουτέων.

 

Articles del web relacionats:
- La passió del pacient
- Hipòcrates, el pare de la medicina