Apoteosi d'Homer, Jean-Auguste Dominique Ingres (1827), Museu Louvre de París
Avui una cosa apoteòsica és una cosa grandiosa, exultant. Al món romà, però, una apoteosi, paraula derivada del grec ἀπό (“des de”) i de θεός (“déu”), era el nom que rebia el procés de divinització d’un emperador un cop mort. Aquesta cerimònia, d’origen asiàtic, implicava la creació d’una imatge de cera de la persona que s’anava a divinitzar. Durant set dies era adornada amb tot tipus de joies i, després, era cremada. En el clímax de la cerimònia, s’amollava una àguila, atribut de Júpiter. Es creia que aquest ocellot portava l’ànima de l’emperador de la terra al cel per convertir-lo en déu.
Apoteosi d'Hèracles
Els emperadors només eren divinitzats en morir. N’hi va haver alguns que es varen riure d’aquest costum. És el cas de Vespasià (69 - 79), que, segons Suetoni, en el seu llit de mort va exclamar amb sorna: Vae, puto deus fio!(“Ai, em sembla que m’estic convertint en un déu!”). A continuació, a punt d’exhalar, s’aixecà i pronuncià una altra frase per a la història: “Un emperador ha de saber morir de peu” -el revolucionari mexicà Emiliano Zapata 1879-1919) és autor de la seva versió més exitosa: “Prefiero morir de pie que vivir arrodillado”; en castellà també es diu “morir con las botas puestas”.
Amb tot, a partir del segle III dC, quan l’Imperi ja tenia el caràcter d’una monarquia oriental, no s’havia d’esperar a la mort de l’emperador per fer-li l’apoteosi. En arribar al poder, ja quedava automàticament divinitzat. Aquest fet portà conseqüències importants a Occident, on, des de l’edat mitjana, els reis i emperadors foren legitimats per la gràcia divina com indica el lema “rei per la gràcia de Déu”.
Apoteosi de Claudi (Museu del Prado)
Apoteosi dels herois francesos morts per la pàtria, en la guerra de la llibertat (Anne-Louis Girodet)
Apoteosi del dòlar (Salvador Dalí)
Damnatio memoriae L’acte contrari de l’apoteosi era ladamnatio memoriae (“reprovació de la memòria”). Es tractava d’una condemna oficial d'un emperador per part del Senat romà. Consistia a esborrar el seu nom, un cop mort, de les inscripcions o bé destruir les seves estàtues. També es condemnava explícitament el seu nomen mitjançant la prohibició d'usar-lo a altres membres de la família.
Pintura de la dinastia dels Severs on apareixen retrats de Septimi Sever, Julia Domna, Caracalla i Publi septimi Geta. La cara de Geta ha estat esborrada a causa de la "damnatio memoriae" ordenada pel seu germà, Caracalla Molts emperadors dèspotes varen sofrir la damnatio memoriae, entre ells, Neró, Calígula, Domicià o Còmode. A vegades, però, no calia esperar a la mort de l'emperador per aplicar aquest tipus de procés. Així va passar amb Heliogàbal. Tot i que en menor mesura, les damnationes també podien afectar magistrats. Fou el cas de Cneu Calpurni Picó. Se suïcidà en ser considerat l'autor de la mort d'un nebot de l'emperador Tiberi. Tot seguit, segons relata Tàcit, un cònsol va proposar esborrar el seu nom dels documents oficials, confiscar els seus béns i privar els seus fills del seu nom. Efígie Molts objectius de les damnationes memoriae eren les efígies o imatges dels emperadors. La paraula llatina effiggies (“imitació”) està formada per la preposició ex ("fora") i el verb fingo ("fingir", “modelar”, “donar forma”).Una efígie, per tant, és una reproducció fictícia, fingida, treta d'un objecte real. Del verb fingo també procedeixen substantius com figura o configuració.
Apoteosi d'Homer, Jean-Auguste Dominique Ingres (1827), Museu Louvre de París
