Banner Top

Racisme, l'origen d'un estigma

Extracte en català del reportatge publicata a la revista Clío del setembre de 2016 (Núm. 179)

Els mals ancestrals del racisme ens tornen a assetjar. Encara són molts els símptomes que demostren que la nostra societat, en plena era de la globalització, es resisteix a conviure amb la diversitat. Són els mateixos símptomes que han provocat les atrocitats més grans de la història de la humanitat.

El color de la nostra pell sempre ha cridat l’atenció i ha estat motiu per classificar la humanitat en races. Encara que la Bíblia no parla de “races”, sinó de “nacions” o “tribus”, sí que fa referència a tres personatges que, segons algunes tradicions, donaren origen a les tres races conegudes fins aleshores. Són els fills de Noè -Jàfet, Sem i Cam-, encarregats de repoblar la terra després del diluvi universal. Jàfet esdevingué el pare del continent europeu –de pell blanca-, Sem, de l’asiàtic –de pell groga-, i Cam (en hebreu significa “morè”), de l’africà. L’esclavitud que patiren els africans durant el colonialisme també trobà una explicació en les Sagrades Escriptures: Cam, que s’havia rigut del seu pare en trobar-lo un dia ebri i despullat, fou condemnat per Noè a ser “servent dels servents del seus germans”. Al segle XVIII el naturalista suec Carl Linneu descobrí una quarta raça, la roja, que representaven els indis d’Amèrica. Classificacions com aquestes es feren, sens dubte, a partir del prejudici que la “raça blanca” és superior biològicament i intel·lectual a la resta. Res més lluny de la veritat científica.

Els nins i el racisme
Els nins i el racisme

Avui en dia els científics prefereixen no parlar de “races”. És cert que les 6.000 milions de persones que habitem la terra portem una “carrosseria” diferent en funció de la regió climàtica on hem nascut. Ara bé, tots portem el mateix “motor” ja que formem part d’una mateixa espècie, la de l’Homo Sapiens. Els experts insisteixen que els nostres avantpassats peluts d’Àfrica, igual que els ximpanzés actuals, tenien una pell clara sota el pèl. Un cop, però, perderen el pèl, desenvoluparen una pell obscura, amb més melanina, per protegir-se dels raigs ultraviolats. A mesura que ara fa uns 60.000 anys els humans emigraren cap al nord, a regions on el sol brilla amb menys intensitat, la seva pell anà produint menys melanina i, per tant, agafà tonalitats més clares.

Aquí teniu una interessant entrevista del diari Ara Balears (17/03/2017) al mallorquí Lluís Quintana Murcidirector científic de l’ Institut Pasteur de París. Assegura que les races no existeixen.

Aquest article és interessant. Es titula "La banalització del racisme".

I aquest reportatge, del blog "Històries d'Europa", parla sobre els zoos humans.

Aquí teniu la meva intervenció a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/09/2016). Parl sobre els orígens del racisme:

Muses inspiradores

Els més racionals consideren que la inspiració neix del treball. Edison digué: “El geni és 10 per cent inspiració i 90 per cent transpiració”. En la mateixa línia es manifestà Picasso: “Quan arribi la inspiració que em trobi treballant”. En la mitologia grega, però, la inspiració estava en mans de les Muses.

Segons Hesíode (segle VIII aC), aquestes divinitats eren fruit de les nou nits de passió que tingué Zeus amb la titànida Mnemòsine, deessa de la “memòria” (μνήμη en grec) –d’aquí tenim la paraula mnemotècnica, l’art de potenciar la memòria a través d’una sèrie d’exercicis, i d’altres com amnèsia o amnistia.

La visita de la Musa
La visita de la Musa


El poeta Píndar (segle V aC), en canvi, apunta a un altre origen per a les Muses. En el seu cèlebre Himne a Zeus, avui perdut, narra com el pare dels déus, després d’haver consumat la creació del món,  va preguntar a la resta del déus, admirats davant tanta bellesa, si faltava alguna cosa per arrodonir l’obra. Aquests li contestaren que faltava una veu per lloar el que tenien al seu davant. És hauria estat així com Zeus creà les Muses.

Mnemòsine, la mare de les muses
Mnemòsine, la mare de les muses
 
Muses amb molta memòria
Tenint en compte qui, segons Hesíode, era la seva mare, les Muses també són considerades les “guardianes de la memòria” –no debades, el seu nom deriva de l’arrel indoeuropea *men-1 (“pensar”), present també en paraules com ment, dement, mentida, menció, esmentar, comentar, reminiscència, mostrar o admonició.

Les Muses solien viure a l’Olimp, on cantaven i dansaven en les grans festes dels déus. També, però, formaven part, al mont Parnàs, del seguici d’Apol·lo, déu de les arts. En un principi eren tres, però n’acabaren essent nou. A partir de l’època hel·lenística cadascuna d’elles passà a personificar una disciplina artística concreta i específica:

Cal·líope (Καλλιόπη, “la del bell esguard”). Musa de la poesia èpica i de l’eloqüència. Unida amb el rei de Tràcia, Eagre, engendrà Orfeu, el músic i poeta per excel·lència de la mitologia grega. 

Cal·líope (Marcello Bacciarelli, segle XVIII)
Cal·líope, musa de l'èpica i l'eloqüència (Marcello Bacciarelli, segle XVIII)

Clio (Κλειώ, ‘aquella que parla de). Musa de la història (epopeia). Porta a les mans una trompeta i un llibre de Tucídides per lloar els fets del passat. Al cap duu una corona de llorer, símbol de la glòria dels herois dels quals narra les aventures. A vegades se l'acompanya d'un globus terraqüi i algun símbol del temps per mostrar que la història abraça tots els llocs i moments.
Clio, musa de la història (Jan Vermeer van Delft, 1632)
                         Clio, musa de la història (Jan Vermeer van Delft, 1632)


Erato (Ερατώ, ‘la que provoca desig’). Musa de la poesia lírica (amorosa). Normalment se la representa amb una lira.

Èrato, musa de la poesia lírica (Simon Vouet, 1590-1649)
Erato, musa de la poesia lírica (Simon Vouet, 1590-1649)

Euterpe (Ευτέρπη, ‘la de bon ànim’). Musa de la música ordinària. Porta una flauta.

Clio, Euterpe i Talia (Eustache Le Sueur)
Clio, Euterpe (musa de la música) i Talia (Eustache Le Sueur)

Polímnia (Πολυμνία, ‘la dels molts himnes’). Musa dels himnes, de la música religiosa. Era representada amb una corona de perles i un rotlle de papir.

Polímnia
                                                     Polímnia, musa dels himnes


Melpomene (Μελπομένη, ‘la cantant’). Musa de la tragèdia. Sol portar una màscara tràgica i coturns (sabates altes).

Melpòmene
                                                     Melpòmene (musa de la tragèdia)


Talia (θάλλεω, ‘la que floreix’). Musa de la comèdia i la poesia bucòlica. Porta una màscara còmica.

Talia
                                                      Talia, musa de la comèdia


Terpsícore (Τερψιχόρη, ‘delit de la dansa’). Musa de la dansa. Se la representa amb una cítara per acompanyar els dansaires.

Terpsícore, musa de la dansa (Jean-Marc Nattier, 1685)
Terpsícore, musa de la dansa (Jean-Marc Nattier, 1685)


Urània (Ουρανία, ‘celestial’). Musa de l'astronomia i les matemàtiques. És acompanyada d’instruments de mesura com el compàs. Porta una diadema i una capa plenes d'estrelles.
 
Urània i Cal·líope (Simon Vouet, 1634)
Urània (musa de l'astronomia i les matemàtiques) i Cal·líope (Simon Vouet, 1634)
 

Les Muses, tanmateix, rebien diferents noms en funció dels llocs que habitaven. Uns les anomenen heliconíades (de la muntanya Helicó, a Beòcia) i d’altres citeríades (de la muntanya Citeró). Assimilades pels romans com les Camenes (abans assimilades com a nimfes), concedien o provocaven la inspiració poètica, que en l’antiguitat era considerada una espècie de “follia sagrada”. Segons l’historiador Pausànias (segle II), les Muses s’enfrontaren amb les sirenes en un certamen. Irritades amb la seva insolència, les desplomaren i es coronaren amb les seves despulles.

El Parnàs (Rafael 1510 - 1511 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans, Stanza della Signatura)
El Parnàs (Rafael 1510 - 1511 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans, Stanza della Signatura)
 
La font d’inspiració
A l’inici de la seva Teogonia Hesíode conta que fou a les faldes de la muntanya de l’Helicó, mentre guardava un dia els seus ramats, quan va rebre la visita de les Muses que li ensenyaren el bell ofici de cantor. Li varen donar una branca de llorer i li inspiraren el seu cant –fins i tot, segons algunes interpretacions, Hesíode significaria “el qui emet un cant”.

Hesíode i les Muses (Gustav Moreau)
Hesíode i les Muses (Gustav Moreau)

A partir d’Hesíode, la figura literària del poeta com a transmissor de la inspiració divina es convertiria per als escriptors posteriors en un tòpic freqüent, indicador de l’origen sobrenatural de la poesia.

Un altre dels tòtems de la literatura grega, Homer, que suposadament també va viure al segle VIII aC, també les invoca a l’inici de l’Odissea. En aquest cas, però, les nou Muses es fusionen en una sola:
 
Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre.

El somni del poeta o la besada de la musa (Paul Cézanne)
El somni del poeta o la besada de la musa (Paul Cézanne)

En una època en què encara no s’escrivia, no és sorprenent que els poetes invocassin les Muses perquè els proporcionassin les paraules adequades i els mostrassin els fets veritables. I és que les Muses coneixien totes les històries perquè tenien accés a la saviesa de la seva mare Mnemòsine, que, com el seu nom indica, era dipositària de la “memòria” col·lectiva. Avui tot director de cinema també sol tenir la seva pròpia actriu fetitxe, la seva pròpia Musa.

Minerva i les muses (Jacques Stella)
Minerva i les muses (Jacques Stella)

Música, museus i mosaics    
Les muses també donarien nom a la música (μουσική) i als museus (μουσεῖον), que en un principi al·ludia a centres d’estudis com el famós museu d’Alexandria. Un altre derivat de Musa és mosaic, que fa referència a una superfície decorada amb trossets de pedra, marbre o altres materials de diferents colors. És un terme que encunyaren els romans a partir de l’expressió opus musivum (“obra de les Muses”).
Mosaic amb muses
Mosaic amb muses

 En aquest programa de RNE "La noche en vela" es parla de les muses i els museus.

No us podeu perdre aquest capítol del programa "This is art", de TV3, conduït per Ramon Gener. Parla sobre la inspiració i l'antiga Grècia. Aquest altre capítol està dedicat a l'èxtasi.

Aquí trobareu més informació sobre la Invocatio Musarum.

És interessant aquest article de Rafel Argullol sobre la inspiració "Els atributs de la inspiració" (Diari Ara, 19/03/2017).

Esquema de les muses
Esquema de les muses

 muses altres

    Aquí teniu les Muses de la pel·lícule "Hèrcules", de Disney:





Aquí teniu un vídeo que parla sobre les muses:



Aquí teniu un vídeo de les muses i Cantinflas:



Articles del web relacionats:
- Talents castrats
L'origen clàssic de la música

 

 

Publicacions d'Antoni Janer Torrens

Llibres

Grècia i el naixement de la democràcia (juny 2015) Història de la Humanitat i la Llibertat (Publicacions Sàpiens)

Roma i els fonaments del nostre món (juny 2015) Història de la Humanitat i la Llibertat (Publicacions Sàpiens)

Comunicacions

La vida secreta de les paraules. El sorprenent món de les etimologies (II Congrés de la Societat d’Onomàstica i la XXVII Jornada d’Antroponímia i Toponímia de la UIB, Manacor, 24 i 25 d’octubre de 2014)

L'origen dels noms i cognoms catalans. Les arrels antroponímiques que marquen una identitat (II Congrés de la Societat d’Onomàstica i la XXVII Jornada d’Antroponímia i Toponímia de la UIB, Manacor, 24 i 25 d’octubre de 2014)

Llistat de publicacions a l'Ara Balears

Llistat de publicacions a la revista d'història Sàpiens

Llistat de publicacions a la revista "Historia y vida"

Llistat de publicacions a la revista d'història "Clío"

Llistat de publicacions al setmanari El Temps

Publicacions a la revista"Historia de Iberia Vieja"
Octubre 2016. Roma contra el País Vasco. Núm, 136

Publicacions al setmenari Presència

Maig 2012 De Joans, Joseps, Peres i ases…. L’origen dels noms i cognoms catalans. Núm. 2.098

Desembre 2010. El cant de la sibil·la. Núm. 2.02. Sibil·la 1sibil·la 2sibil·la 3

Agost 2008 Països Catalans: ens coneixem, ens entenem? Núm. 1.904 Part 1part 2, part 3part 4


Publicacions a la revista d'història "Memoria, historia de cerca"
Març 2012 Hipócrates, de la medicina mítica a la científica. Nº 43


Publicacions a altres revistes

Febrer 2004 España y el franquismo. ROCINANTE, revista sociopolítica de Xile.

Novembre 2003 Xile, Espanya: dues maneres diferents d’encarar una dictadura. REPÚBLICA VIRTUAL, revista de Girona editada per Le Monde Diplomatique.

Març 2001 Chile, capital Girona. TIEMPO IBEROAMERICANO. Nº 16.

Abril 2001 Colombia, un genocidio silenciado. TIEMPO IBEROAMERICANO. Nº 17.

Abril 2001 Porto Alegre: más allá del Foro Social Mundial. EUROMUNDO LATINO.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px