Eneas a les portes d’Europa

Article publicat a l’Ara Balears (20/01/2017)

 

Eneas torna a trucar a les portes d’Europa. Avui milers de refugiats sirians encarnen el paper del mític heroi troià. El protagonista de l’Eneida de Virgili també arribà amb la seva família a les costes d’Itàlia, fugint d’una guerra ocorreguda al segle XIII aC al nord-oest de Turquia. Ròmul, un dels seus descendents, es convertiria en el fundador de Roma, la primera gran potència civilitzadora d’Occident.
 

Avui, però, Europa ja s’ha oblidat d’un dels seus grans mites fundacionals. Actua com el sobirà grec Agamèmnon a la guerra de Troia. De manera irresponsable, instigat per la cobdiciosa indústria armamentística, sembra el caos en territoris llunyans, escenari d’interminables guerres tribals, mentre criminalitza les seves víctimes. El recentment desaparegut Zygmunt Bauman ja posà el dit en la nafra en el seu últim llibre Desconeguts a la porta de casa (editorial Arcàdia).

Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
 
El nonagenari sociòleg polonès, autor de la cèlebre expressió “societat líquida”, sabia de què parlava. Primer, com a jueu que era, va ser expulsat de la seva Polònia natal ocupada pels nazis. Després, en tornar, el règim comunista el tragué de la universitat de Varsòvia, on havia estat vint anys exercint de professor. L’exili el portà fins a Anglaterra, on s’esforçà per radiografiar una Europa que, al seu parer, anava a la deriva a causa de la seva “ceguesa moral”.
 
Al seu llibre, Bauman recorda que les migracions massives no són un fenomen nou. Certament, la humanitat ha estat nòmada la major part del temps. En l’actual, però, era global, l’allau de persones que fugen dels camps de la mort s’afegeix al flux constat de migrants econòmics, que busquen oxigen lluny de les seves terres ermes. La Unió Europea calcula que aquest 2017 en rebrem 3 milions.
 

Davant d’aquests nous Eneas, Europa s’estremeix i, presa pel populisme, reacciona amb brots de xenofòbia. Sota la maniquea etiqueta de “nosaltres” i “ells”, atia el discurs de la por en defensa del malmenat estat del benestar. Així, la solució política passa per una operació de confusió coneguda com a “segurització”: immigrants i refugiats són presentats com un problema de seguretat, com si tots fossin potencials terroristes. A tots se’ls deshumanitzats, de la mateixa manera que en altres èpoques vàrem deshumanitzar negres o jueus.

Eneas i Anquises, Carle van Loo, 1729
Eneas i Anquises, Carle van Loo, 1729
 

Hi ha dades, però, que desmenteixen tanta indecència i humiliació. Bauman posa l’exemple de França, on viuen prop d’un milió de joves musulmans. D’aquest nombre, la policia només n’ha detectat uns 1.000 de sospitosos d’estar vinculats a xarxes jihadistes. Tanmateix, per a l’opinió pública francesa, tots els musulmans són culpables d’un crim abans que el puguin cometre. Es converteixen així en un boc expiatori per canalitzar les pors i la ràbia públiques. En tot cas, vistes les bosses de marginalitat que s’han creat en ciutats com París, alguna cosa deu haver fallat en les polítiques d’integració.

Impactant fotografia d'Omar Sanadio (Reuters)
Impactant fotografia d’Omar Sanadio (Reuters)
Segons el pensador polonès, la “segurització”, que es manifesta en deportacions i aixecaments de murs, amaga una trista intenció: fer callar la mala consciència occidental davant les persones que pateixen els efectes de la seva nefasta política exterior. Tot plegat propicia l’aparició de líders que prometen a les classes mitjanes precaritzades i angoixades falses solucions de prestidigitador.  És el cas de Trump als Estats Units, Le Pen a França, els defensors del Brèxit a Anglaterra o Orban a Hongria – curiosament Desconeguts a la porta de casa va ser escrit abans de la victòria de Trump.
 

Bauman adverteix que, amb la “segurització”, la solidaritat és una pantomima. No debades, actualment, la UE ofereix als sirians l’esperança del paradís (Alemanya) si abans, havent pagat algú sense escrúpols, arrisquen la seva vida a la Mediterrània, coneguda ja com a “Mare Mortum”. No es pot parlar, doncs, de cap rescat, sinó d’un homicidi amb premeditació i traïdoria.  

Quanta raó!
Quanta raó!
 
Com a alternativa a l’hostilitat i al cinisme que presideix l’actual crisi humanitària, el ja traspassat sociòleg polonès invoca l’hospitalitat que va propugnar fa dos segles Kant per a la seva famosa “pau perpètua”. Es tracta del “dret d’un estranger a no ser tractat com un enemic quan arriba a la terra d’un altre”. L’hospitalitat kantiana, però, no hauria de derivar en el pervers discurs multiculturalista “bonista”, amb el qual sovint els nouvinguts s’obliden de les seves obligacions en el país d’acollida. Mentrestant, els nous Eneas es demanen, desesperats, què fan trucant a les portes d’una Europa totalment fracassada en la recerca de la seva nova identitat en uns temps tan líquids.

Aquí teniu un article molt interessant de David Trueba. Es titula “La distopíia nuestra de cada día”. Parla d’una tragèdia invertida. 

Aquí teniu el famós vídeo amb les pintures de l’artista sirià Abdalla Al Omari. Deixa en evidència els dirigents occidentals:

Aquí teniu unes reflexions del sociòleg portuguès Boaventura de Sousa Santos (Coïmbra, 1940), fetes al diari Ara (05/03/2016):

“La crisi de refugiats és una herència del colonialisme europeu, d’un colonialisme mal resolt. I no oblidem que s’ha deixat de banda la idea mítica i romàntica de després de la Segona Guerra Mundial d’una Europa identificada com un continent de pau i solidaritat, en contraposició a l’arrogància bèl·lica dels Estats Units. En l’última dècada, Europa va perdre aquesta concepció, i ara els immigrants s’han convertit en refugiats. Milers de persones que es consideren com a subhumans.

El concepte d’humanitat a Europa sempre ha estat molt selectiu: ho van ser les dones, els obrers, els esclaus…, col·lectius que tenien més deures que drets. I per això el valor de la vida és molt desigual: la vida d’un ciutadà val més que la de un no-ciutadà. És la lògica de les lleis d’estrangeria i asil. I fins i tot s’ha creat la idea que no tots els ciutadans són iguals, perquè les segones generacions d’immigrants nascuts aquí tampoc són considerats iguals. I la vida no té el mateix valor per a tothom: un soldat nord-americà val tant com 5.000 iraquians. Aquesta desigualtat, aquesta violència que destrueix la humanitat de l’altre, que la degrada, és una experiència històrica d’Europa que ara arriba a les nostres portes”.

Aquí teniu uns versos de l’Eneida molt actuals. Avui interpel·len la Unió Europea, que prefereix mirar cap a un altra banda amb la crisi dels refugiats. La traducció és de Miquel Dolç

De quin llinatge sou? Quin país tan bàrbar tolera/
tal costum? L’hostatgia se’ns ha refusat de la costa!
Crits de guerra no ens deixen tocar una llença d’arena!

L'ombra d'Eneas en la crisi dels refugiats
L’ombra d’Eneas en la crisi dels refugiats

 

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla de cinc èxodes de refugiats amb motiu del 20 de Juny, dia mundial dels refugiats.

Mapa de les migracions a Europa
Mapa de les migracions a Europa

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (07/02/2017), reflexion sobre l’emigració.

I aquesta cançó remou consciències:

I aquest muntatge també:

Articles del web relacionats:
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
– Prejudicis inextirpables
Les Meduses de la indiferència
A la recerca de la terra promesa
Machado a Macedònia
– L’era de la societat líquida
– La mort de les utopies?
– El rapte d’Europa

No Comments

Leave a Reply

Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos. Configurar y más información
Privacidad