Banner Top

Els museus de l’espoli, les 10 grans obres de la discòrdia

Extracte del reportatge publicat l'abril de 2010 a la revista Sàpiens (Núm. 90)

Al segle XVIII es crearen els grans museus de referència a Europa: el Museu Britànic de Londres i el Louvre de París. Les dues entitats es llançaren aleshores a una aferrissada cursa per a l’obtenció de les peces més preuades de l’antiguitat. S’institucionalitzà així l’espoli del patrimoni arqueològic de la humanitat com a signe del poder imperialista dels grans estats europeus. 
 
Visitar museus com el Museu Britànic de Londres, el Louvre de París o el Museu Pèrgam de Berlín és un autèntic plaer per als amants de la història. No és casual, però, que les grans peces de l’arqueologia es trobin arreplegades en les sales d’aquests museus. La cursa per a l’obtenció d’antiguitats arrancà amb les disputes colonials que a finals del segle XVIII protagonitzaren Anglaterra i França. Aleshores, les dues grans potències del continent pugnaven per fer-se amb el control d’Orient.

Els anglesos havien estat els primers a moure fitxa amb la conquesta de l’Índia. Davant aquesta maniobra, els francesos no podien romandre amb els braços creuats. Ho sabia bé el general Napoleó, qui el 1797 va convèncer el Directori de la Revolució Francesa de la necessitat de conquerir l’Egipte de l’imperi otomà. Era la millor manera de contrarestar el poder dels anglesos. Però aquesta no havia de ser una campanya qualsevol, com tampoc no ho havia estat la que el general cors acabava de realitzar a Itàlia. 
 
Egipte, objecte de desig
Napoleó, home d’una alta formació acadèmica i àvid lector dels clàssics, era un gran coneixedor del patrimoni artístic. El 1797, en tornar de les seves campanyes italianes, no dubtà a exhibir el seu botí de guerra a les sales del Museu Louvre de París. “Roma ja no és a Roma”, arribà a dir. Aquest museu havia nascut pocs anys abans, el 1793, sota l’ideal revolucionari de democratitzar l’accés a la cultura, sense distinció de classe social o renda econòmica.

Amb l’adquisició de les peces romanes, la República francesa es reafirmava com a hereva directa de la Roma republicana. I per complementar aquest fons tan sols mancaven les restes d’una altra gran civilització de l’antiguitat, Egipte. El 1798 prop de dos-cents científics –entre ells, arquitectes, enginyers, dibuixants i matemàtics- s’embarcaven amb Napoleó en direcció a la terra dels faraons.
 
L’entrada a Egipte fou un èxit. I no li faltà gens d’èpica. Va ser a les portes d’El Caire, no gaire lluny de les piràmides de Gizah, on Napoleó pronuncià la famosa frase amb la que volgué esperonar els seus militars: “Endavant soldats! Recordeu que des d’allà dalt de les piràmides, quaranta segles us contemplen”. El general cors, tal com féu Alexandre el Gran vint-i-dos segles enrere, es presentà davant dels egipcis com l’alliberador del jou estranger dels mamelucs, casta guerrera d’origen turc que governava el país dels faraons al servei de l’Imperi otomà. Napoleó va saber jugar bé les seves cartes: pretengué modernitzar Egipte, tot respectant, però, l’islam i les institucions autòctones.
 
I mentre els soldats s’engrescaren en aquesta tasca civilitzadora, l’equip de científics començà a rastrejar el país a la recerca d’antiguitats. N’hi havia que saltaven a la vista com l’Esfinx, les piràmides i els obeliscs; d’altres, en canvi, com la pedra Rosetta, foren trobades de forma fortuïta. Era el primer cop que es donava importància a peces com aquestes. Fins aleshores, els governadors àrabs s’havien mostrat indiferents amb el passat preislàmic, que consideraven una era d’ignorància religiosa. I fins i tot els propis egipcis havien donat l’esquena a les construccions dels seus avantpassats, donat que les veien com els habitacles de genis malèfics.
 
L’egiptologia encetada pels francesos no trigà a canviar de mans. L’agost de 1798 l’armada britànica de l’almirall Nelson, aliada de l’Imperi otomà, va vèncer les tropes de Napoleó a la batalla del Nil. Aleshores es començà a negociar amb els vencedors el futur del material catalogat. Foren unes negociacions molt tenses. Els francesos fins i tot arribaren a amenaçar els anglesos de cremar-ho tot abans d’entregar-los-hi, fent-los així responsables de cremar “una nova biblioteca d’Alexandria”. Finalment arribaren a un acord: només pogueren endur-se les còpies escrites, mentre que les grans peces foren confiscades, entre elles la pedra Rosetta. El Museu Britànic seria el seu destí -un altra de les condicions de la desfeta fou que totes les obres romanes del Museu Louvre fossin retornades a Itàlia [...].

Per continuar llegint, cliclau aquí.

Aquest altre reportatge també parla sobre la indignació de Lord Byron amb l'espoli que cometeren els seus compatriotes britànics.

Aquest article parla sobre l'art africà espoliat.

Aquí teniu una informació del diari "Última Hora" que parla sobre peces, també espoliades, de la ciutat romana de Pollentia que es troben al British Museum.

Aquí teniu un àudio interessant sobre fraus arqueològics.

Aquí teniu la meva intervenció al programa Luces en la oscuridad (12/05/2010), que antigament s'emetia a Punto Radio, per parlar sobre les principals peces espoliades de l'antiguitat. 

L'esfínter de l'Esfinx

Tots duim una Esfinx incorporada en el nostre cos, és a dir, un esfínter. El nom d’aquest monstre mitològic, de posat hieràtic, prové del grec σφίγγω (“estrènyer”, “estrangular”). No debades, les seves víctimes eren mortes per estrangulament. Avui els nostres esfínters són uns músculs que tenim al voltant de certs orificis que, quan es contreuen, també “estrangulen”. Gràcies a ells, evitam la sortida innecessària d’excrements o secrecions.

L’Esfinx és un motiu icònic freqüent des de l’antiguitat, present en llocs tan llunyans com l´Índia i Babilònia. Ja a Assíria, els temples eren adornat amb lleons alats de rostre humà. Per als sumeris i els acadis era una figura amb un doble simbolisme: representava la saviesa oculta i la multiplicitat enigmàtica del cosmos.

A Egipte, l’Esfinx era una metàfora del poder del faraó; també, però, assumia el paper de vigilant del pas del dia a la nit i viceversa. Els egipcis la coneixien com a Shepsankh (“imatge vivent”) i li atribuïren un gènere masculí. És famosa la frase que el 1789 Napoleó pronuncià als seus homes davant l’Esfinx de Gizah: “Endavant soldats! Recordeu que des d’allà dalt de les piràmides, quaranta segles us contemplen”.

Napoleó i l'Esfinx de Gizha
Napoleó i l'Esfinx de Gizah

Esfinx grega
És molt possible que, en la tradició grega, l’Esfinx simbolitzàs el coneixement, un coneixement que aquest monstre guardava amb molta gelosia devorant els qui no sabien resoldre els seus enigmes (< αἰνίσσομαι, “parlar de manera confusa”). Aquest sentit degué tenir l’esfinx que els naxos posaren sobre una columna jònica a Delfos. Era una advertència sobre les possibles conseqüències d’interpretar malament els oracles d’Apol·lo, sempre tan confusos.

Segons algunes versions, l’Esfinx era filla dels monstres Tifó i Equidna i, per tant, d’altres bestioles cèlebres de la mitologia: la Quimera, el ca Cèrber, l’Hidra de Lerna i el Lleó de Nemea. Es tractava d’una figura femenina bastant híbrida. Tenia rostre i mans de dona, veu d’home, cos de gos, cua de serp, ales d’au i urpes de lleó.

Sphinx

Esfinx de Naxos, al Museu Arqueològic de Delfos

Al món grec és habitual trobar esfinxs en l’àmbit funerari. Apareixen coronant un estela, la qual cosa fa pensar que tenien més una funció de vigilància. Al segle IV aC, aquest monstre seria substituït per les sirenes (cos d’au i cap de dona) i pels grifos (cap de lleó i ales d’àguila).

Èdip i l'Esfinx
Hera l’envià contra Tebes per castigar una falta comesa pel seu rei Laios. Allà s’establí en una muntanya prop de la ciutat, des d’on s'empassava els viatgers incapaços de contestar els seus dos famosos enigmes: “Quin animal té quatre potes al matí, dues al migdia i tres a la nit?”. I el següent era: “¿Qui són les dues germanes, una de les quals produeix l’altra i la segona de les quals, al seu torn, reprodueix la primera?”.
 
Esfinx
Esfinx

Després de la mort de Laios en mans d’Èdip, Creont, germà de la vídua Iocasta, assumí temporalment la regència de Tebes. Aleshores va anunciar que concediria el tron i la seva reina a qui eliminàs el monstre. Èdip, desconeixedor que havia assassinat el seu pare biològic, ja es trobava de camí cap a Tebes per evitar que es complís la profecia de l’oracle de Delfos. En trobar-se davant d’aquell monstre, encertà de seguida l’enigma. Digué que l’animal en qüestió era l’home ja que de petit va a quatre potes, d’adult ja camina bé i a les velleses necessita l’ajuda del bastó.

Èdip i l'Esfinx, per Roger Payne
Èdip i l'Esfinx, per Roger Payne

Èdip també encertà el segon enigma. Era el dia i la nit, ja que una genera l’altra sense cessar. L’Esfinx, dolguda, es precipità des de dalt del penya-segat on vivia i es matà. Avui en dia, generalment en al·lusió a una dona de posat solemne i hieràtic, es fa servir l’expressió “ser enigmàtica com una esfinx”. Aquest ésser mitològic, però, també és present en la psicoanàlisi. A principis del segle XX Carl Gustave Jung li atribuí el simbolisme de la mare destructora i devoradora que impedeix els seus fills evolucionar.

Èdip resol l'enigma de l'esfinx (Jean Auguste Dominique Ingres, 1808)
Èdip resol l'enigma de l'esfinx (Jean Auguste Dominique Ingres, 1808)

Èdip i l'Esfinx (Gustave Moureau, s XIX)
Obra de Gustave Moreau titulada Èdip i l’Esfinx, del 1864, que representa el moment en què l’heroi ha de respondre a l’enigma. / METROPOLITAN MUSEUM


Èdip i l'esfinx
Èdip i l'esfinx

Esfinx (Dalí)
Esfinx (Dalí)
Articles del web relacionats:
- Compte amb els grifons
- Èdip no patia cap complex
-El seductor cant de les sirenes

Èdip no patia cap complex!

El pare de la psicoanàlisi, l’austríac Sigmund Freud (1856-1939), tingué ben present la mitologia grega. Va ser ell qui va encunyar el complex d’Èdip per al·ludir al desig sexual, del tot inconscient, envers la mare que sent tot ésser humà de sexe masculí entre els 3 i els 6 anys. Aquest desig el porta a odiar el pare, el qual és vist com un competidor per l’amor de la mare i una figura d’autoritat estricta. En la mitologia grega, però, Èdip va actuar de manera del tot inconscient.

Èdip és l’heroi tràgic per excel·lència de la mitologia grega. La seva recerca per la veritat li reportarà greus conseqüències. Així ho recreà magistralment Sòfocles en el seu Èdip Rei, considerada la primera gran investigació policíaca de la ficció occidental. Èdip era fill de Laios i Iocasta, reis de Tebes. A Laios l’oracle de Delfos li havia vaticinat que un fill el mataria i es casaria amb la seva dona. Alarmat per aquesta advertència, en néixer la seva criatura, ordenà a un fidel servent que l’abandonàs al bosc del Citeró amb els peus lligats.

Escena d'Èdip rei (1967)
Escena d'Èdip rei (1967)
 
El nadó va ser recollit per un pastor, que el va lliurar als reis de Corint, Pòlib i Peribea. Aquests el varen adoptar amb el nom d’Èdip (“peus inflats” en grec). En créixer, la seva força fou l’enveja dels seus companys que, per molestar-lo, li deien que era adoptat. L’insult el dolgué tant que anà a Delfos per sortir-ne de dubtes. I la resposta fou: “No tornis mai al teu país d’origen si no vols cometre l’assassinat del teu pare i casar-te amb ta mare”. 
 
En sentir això, creient ser fill dels monarques de Corint, Èdip emprengué camí en direcció contrària, cap a Tebes. En una cruïlla, arran d’una disputa sobre la preferència de pas, matà Laios, ignorant que era el seu pare biològic. La segona part de l’oracle de Delfos també s’acabà complint. En arribar a Tebes, després d’haver desxifrat el famós enigma de l’esfinx, l’heroi grec es casà amb Iocasta, la vídua de Laios i mare biològica seva.

Èdip i l'Esfinx
Èdip i l'Esfinx

El pitjor, però, encara estava per arribar. Al cap d’uns anys, una pesta s’apoderà de Tebes i Èdip envià Creont (germà de Iocasta i oncle biològic seu) a Delfos per esbrinar la causa de la plaga. La pitonissa digué que les desgràcies acabarien quan els tebans expulsassin l’assassí de Laios. Aleshores Èdip interrogà l’endeví tebà Tirèsias sobre aquell crim. Aquest, però, per no agreujar la situació, li donà llargues. Aleshores el monarca sospità que l’endeví i Creont podien ser els autors de l’homicidi. Iocasta, però, li recordà que en un altre temps l’oracle dèlfic havia vaticinat que Laios moriria a mans del seu fill i, no obstant això, havia mort en un entreforc del camí de Delfos a mans d’un bandoler.
 
En sentir aquestes paraules, Èdip demanà més detalls sobre aquell fet, però es resistí a reconèixer-se l’assassí. Llavors arribà de Corint un missatger per comunicar-li la mort del seu padrastre, el rei Pòlib, i demanar-li que tornàs a la seva ciutat per ocupar el tron. Amb aquesta notícia, Èdip se sentí més alleugerat, ja que la primera part de l’oracle de Delfos no s’havia complert. Tanmateix, no volia tornar a Corint. Temia que es complís la segona part de la profecia, segons la qual cometria incest amb la seva mare, que ell continuava pensant que era Peribea i no Iocasta.

La pesta de Tebes (Charles François Jalabeat, 1819-1901)
La pesta de Tebes (Charles François Jalabeat, 1819-1901)
 
El missatger de Corint, per tranquil·litzar-lo, li digué que ell no era vertaderament fill de Peribea i li relatà com havia estat recollit. Èdip hagué de rendir-se davant l’evidència. Ioscata, en adonar-se d’aquell incest tan abominable, es penjà. Èdip, en canvi, es tregué els ulls amb la punta d’una espasa per no veure els seus crims i fou desterrat per Creont, que assumí la regència de Tebes altre cop. En veure que només era acompanyat per la seva filla petita (Antígona), proferí malediccions contra la resta de la seva descendència (Etèocles, Polinices i Ismene). Al cap d’uns anys moriria a l’Àtica, a la ciutat de Colonos.
 
Tal com se'ns diu al final de la tragèdia de Sòfocles, Èdip és la demostració que fins al final no es pot cantar victòria. No debades, Èdip, que era l'enveja de tothom, acaba humiliat pels déus. En altres paraules, prest o tard, encara que les coses ens vagin bé, acabam patint alguna dissort. El complex d’Èdip, per tant, pot té a veure amb el seu relat mitològic. L’heroi tràgic es casà amb la seva mare sense saber qui era realment. En el complex encunyat per Freud, en canvi, el nin sap que el seu objecte de desig és la seva pròpia mare.

Èdip a Colono (Fulchran-Jean Harriet, 1798)
Èdip a Colono (Fulchran-Jean Harriet, 1798)

El mite d'Èdip també amaga la mort del pare en sentit metafòric a mans del fill. Es diu que un fill mata metafòricament el pare quan deixa d'estar sota la seva tutela i comença a decidir pel seu compte. Així ho reflecteix aquest fragment de la pel·lícula "Endevina qui ve a sopar aquesta nit" (1967)



En aquest anunci podeu apreciar el complex d'Èdip:



Aquí teniu un vídeo explicatiu sobre el mite d'Èdip:

I aquí teniu una recreació del mite d'Èdip.

Bertolucci també recreà el mite d'Edip a la pel·lícula La lluna (1979).

Aquí teniu un interessant treball de recerca titulat "Una mirada clàssica a la psicologia actual". És d'Arnau Vilarrasa Barbero, de l'IES Narcís Monturiol (Figueres).

Aquí teniu un altre article interessant titulat "Èdip rei i la novel·la policíaca".

La tragèdia d'Èdip també serví d'inspiració a Woddy Allen per a la seva pel·lícula Poderosa Afrodita (1995):



Aquí teniu l'inici de la pel·lícula "Èdip rei", de Pasolini (1967):



Articles del web relacionats:
 - L'hora d'Antígona
Electra tampoc no patia cap complex!
L'esfínter de l'Esfinx

 
 


El seductor cant de sirenes

Les sirenes eren unes repulsives dones-ocell que es llançaven en picat contra els mariners. Responen al prototip grec de monstre femení que reflecteix la misogínia de la mentalitat grega tradicional –igual passa amb figures com les Gorgones, les Erínies, les Harpies o l’Esfinx.

Aquest perfil, per tant, no té res a veure amb la sensual i bondadosa figura dona-peix que a partir de l’edat mitjana es difongué de les sirenes i que prengué força amb el Renaixement –aleshores la seva fantasiosa figura encaixava millor dins l’imaginari naval creat arran dels descobriments geogràfics. En aquest context s’entén, doncs, la distinció que l’anglès fa entre siren (dona-ocell) i mermaid (dona-peix). D’aquí que la coneguda pel·lícula de Disney es tituli The Little Mermaid (1989) i no The Little Siren.

La sirena d’Andersen
El mite edulcorat de les sirenes seria actualitzat el 1836 pel danès Hans Christian Andersen. Així ho recorda des de 1913 la seva famosa estàtua del port de Copenhaguen, al mar Bàltic. En un dels seus relats Andersen parla d’una jove sacrificada sirena que, rebutjada pel seu amor, acaba transformada en una sílfide, un esperit de l’aire.  Amb aquesta nova concepció de dona-peix, les sirenes recordaven molt les nereides, les nimfes de la mar, molt semblants amb les dones d’aigua de la cultura catalana.

Estàtua de la sirena de Copenhaguen
Estàtua de la sirena de Copenhaguen
,
Segons algunes versions, les sirenes són filles del riu Aqueloos i de la musa Melpòmene, que presidia el teatre. El seu nombre era variable, encara que Homer diu que eren dues. Tal com relata al segle I aC Ovidi a les Metamorfosis, abans les sirenes tenien un aspecte normal i formaven part del seguici de Persèfone. Però, quan aquesta fou raptada per Plutó -el déu de l’inframón-, demanaren als déus que els donassin ales per poder anar a la recerca de la seva companya. Altres autors, en canvi, asseguraven que aquesta transformació era un càstig infringit per Demèter perquè no s’havien oposat al rapte de la seva filla.
 
El pescador i la sirena (Frederick Leighton)
El pescador i la sirena (Frederick Leighton)


D’aspecte pervers, però dotades d’unes veus del tot seductores, després de la seva metamorfosi s’atreviren a rivalitzar amb les muses. Segons l’historiador Pausànias, les sirenes perderen el certamen, i les muses, irritades davant tanta insolència, les desplomaren i es coronaren amb les seves despulles. Des d’aleshores, les sirenes varen romandre a les costes de l’illa de Capri, a la part oest de la península itàlica, esperant que algun navegant naufragués amb les seves veus.

Sirenes que encadenen
Quan alguna embarcació passava per davant d’elles, les sirenes entonaven cants tan seductors que els seus tripulants no s’estaven d’acostars-s’hi. Aquests, però, acabaven estavellats contra les roques i devorats. Les sirenes, per tant, actuaven com una mantis religiosa que, després d’embruixar la seva víctima, acaben cruspint-se-la. En aquest sentit, vendrien a assumir el paper de femmes fatales de la mitologia –en el seu cas, però, no els acompanyava el físic.

sirenes mes
Les Sirenes, quadre de de Leon Belly (Musee de l'Hotel Sandelin, Saint Omer, França)

No ha d’estranyar, doncs, que alguna teoria apunti que el nom de sirena procediria del grec σειράω, que significat “encadenar”. La seva etimologia, per tant, faria referència al poder que se’ls atribuïa per atreure i subjectar els homes amb els seus hipnòtics cants. En la mitologia escatològica, les sirenes serien considerades divinitats del més enllà.


Escultura de sirena
Escultura de sirena


Episodis mitològics amb sirenes
Ja els Argonautes, liderats per Jàson, passaren prop de l’illa de Capri, però Orfeu tocà tan bé amb la seva lira que els herois de la nau Argos no sentiren la temptació de sortir a l’encontre de les sirenes –només ho féu un, el qual, però, fou salvat per Afrodita.

Segons l’Odissea d’Homer, Odisseu també va poder evitar aquesta desgràcia seguint les recomanacions de Circe. Es lligà al pal de la nau i ordenà als seus mariners que es tapassin les orelles amb cera d'abelles. Seduït pel cant de les sirenes, Odisseu demanava que el deslligassin, però el seus companys, sords com estaven amb la cera, continuaren remant fins a esquivar el perill.

Homer no diu que les sirenes devorin els homes: simplement les nàufrags, seduïts, es queden amb elles fins a la mort. Tampoc no les descriu com les dones-ocell de la iconografia grega. S’hi refereix de manera abstracta, sense entrar en detalls. El que sí destaca és la seva melodiosa amb la qual exalcen les gestes d’Odisseu a la guerra de Troia. Aquest és l’episodi narrat al cant XII de l’Odissea (152-199), en traducció de Joan Francesc Mira:
 
Jo, llavors, amb el cor angoixat, vaig parlar als meus homes:
“No han de saber, amics meus, només un o dos de nosaltres
les prediccions que Circe va fer-me, deessa gloriosa.
Jo us les diré, i o bé morirem a pesar de saber-ho,
o ens salvarem de la mort escapant-nos potser de la parca.
En primer lloc ens exhorta a evitar les sirenes, que embruixen
amb les cançons i la veu, i amb les prades d’herbeta florida.
Només a mi em permet escoltar-les, i haureu d’amarrar-me
fort amb cordes i nucs perquè jo em quede allí sense moure’m,
dret en la base del pal, amb les cordes lligades a l’arbre.
I si llavors us dic d’amollar-me, per molt que ho suplique
m’heu d’estrényer encara més fort i amb més cordes encara”.
Punt per punt, vaig anar explicant cada cosa als meus homes,
mentre la sòlida nau s’acostava corrent cap a l’illa
de les sirenes, perquè l’empenyia un vent favorable.
Però de sobte el vent va cessar i va vindre la calma,
sense ni un pèl de brisa: algun déu adormia les ones.
Van aixecar-se llavors els companys, arriaren les veles
i les desaren al fons de la nau, i després varen seure
i amb els rems de fusta polida emblanquien les aigües.
Jo, amb el bronze esmolat vaig tallar un gran rotllo de cera,
fent-ne trossets, i després els pastava amb les mans poderoses.
Ben aviat, amb la força del sol, la cera cedia
i s’ablania amb els raigs del senyor de l’altura, Hiperíon.
Vaig taponar-los a tots les orelles, un rere de l’altre,
i ells m’amarraren enmig de la nau les cames i els braços,
dret en la bases del pal i amb les cordes lligades a l’arbre.
Ben asseguts, anaven batent amb els rems l’aigua grisa.
Quan ens trobàvem ja a la distància d’un crit de persona,
ràpids, volant, no se’ls va escapar que la nostra nau àgil
se’ls acostava, i em varen cantar amb veu melodiosa;
“Vine, Ulisses, honor dels aqueus i home digne de glòria,
fes aturar el vaixell, i acosta’t i escolta les nostres
veus. Ningú no ha passat per ací amb la seua nau negra
sense escoltar la veu dolça com mel que ens ix de la boca;
i després de gaudir-ne se’n va, sabent més que sabia.
Ja coneixem tot allò que a les planes extenses de Troia
han suportat els argius i els troians per volença divina;
i sabem tot el que passa damunt de la terra fecunda”.
Van dir això amb bellíssima veu, i el meu cor desitjava
tant escoltar-les que vaig ordenar als companys que em soltaren
fent-los senyals amb les celles; i ells, amb l’esquena corbada,
no van deixar de remar. Perimedes i Euríloc s’alçaren
i em van lligar més estret i més fort i amb més cordes encara.
I després que passàrem de llarg i ja no se sentia
ni la cançó ni la veu amb què aquelles sirenes cantaven,
ràpidament els meus homes lleials es llevaren la cera
amb què els havia tapat les orelles, i em van deixar lliure.

Odisseu i les sirenes  (John William Waterhouse)
Odisseu i les sirenes (John William Waterhouse)
 

La pintura és plena de referències a aquest episodi

Odisseu i les Sirenes (Herbert James Draper, 1910)
Odisseu i les Sirenes (Herbert James Draper, 1910)

 

“Sentir cants de sirena”
Avui dia l’expressió "sentir cants de sirenes" s’utilitza per advertir del perill de deixar-se seduir per falses promeses o paraules aduladores. El cant, però, de les antigues sirenes de la mitologia també serví, a través del francès, per donar nom als aparells que produeixen un so monòton, estrident i penetrant. Encara que hagin perdut el caràcter seductor de les sirenes primigènies, aquests cants moderns ens fan adoptar la mateixa precaució instintiva: tapar-nos les orelles confiant en què passin de llarg.

Vas grec amb l'episodi d'Odisseu i les sirenes
Vas grec amb l'episodi d'Odisseu i les sirenes

 
Com passà amb altres relats pagans, el cristianisme també féu la seva pròpia lectura de l’episodi d’Odisseu amb les sirenes. En aquest cas, l’heroi homèric, fermat al pal del vaixell, és la viva imatge de Crist crucificat. Quan ordena als seus homes tapar-les les orelles amb cera per evitar el perillós cant de les sirenes, ensenya que els fidels no han de fer cas a la propaganda enganyosa del paganisme.

Una visió romàntica d'Ulisses i les sirenes (Édouard Veith, vers el 1895)
Una visió romàntica d'Ulisses i les sirenes (Édouard Veith, vers el 1895)Una visió romàntica d'Ulisses i les sirenes (Édouard Veith, vers el 1895)


Encara que sigui un personatge del món de la fantasia, al llarg del temps hi ha hagut moltes persones que han volgut creure en l’existència de sirenes de carn i ossos. En l’actualitat, el mite continua essent alimentat per vídeos (muntatges?) com aquest:



I aquestes són les famoses sirenes de la pel·lícula "Pirates del Carib":

 


Aquí teniu un article de Mireia Rosich titulat "Cants de sirenes".

Entrades del web relacionades:

Un pont de mar blava
-
 La xusma, a galeres!
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Etimologies nàutiques
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Sobre mentors i cicerones
-
Eren troglodites els grecs?
- P
enèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Les meduses de la indiferència
El rapte d'Europa

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px