Banner Top

Països Catalans en el divan

Article publicat a l'Ara Balears (24/04/2016)

El polèmic concepte de Països Catalans torna estar en el divan de la nostra consciència nacional. El darrer a psicoanalitzar-lo ha estat el valencià Joanjo Aguar Matoses, autor d’un article que s’ha convertit en viral a la xarxa. Es titula “¿I si anomenem Marènia als Països Catalans? Solució al conflicte dels noms”. Aguar proposa un terme ple de bellesa per combatre la catalanofòbia i per seduir els més escèptics. S’inspira en la mar Mediterrània, l’antiga Mare Nostrum dels romans, una immensitat d’aigua que ens uneix a illencs, valencians, catalans i algueresos. A més, evoca el famós “Pont de Mar Blava” que cantà Lluís Llach a partir d’un poema de Miquel Martí i Pol.
 
Aguar considera que “Països Catalans” és un concepte massa estigmatitzat  que “impedeix la construcció efectiva de la realitat política i social a què aspirem”. Es troba documentat per primera vegada en un llibre de la segona meitat del segle XIX titulat “Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia”. Era escrit per Benvingut Oliver, un valencià no especialment catalanista. Tanmateix, la popularització del terme arribaria el 1962, en ple franquisme, amb els assajos del valencià Joan Fuster Nosaltres, els valencians i Qüestió de noms.

Joan Fuster
Joan Fuster
 
Per a l’intel·lectual de Sueca, “Països Catalans” tan sols era un concepte estrictament lingüístic, a l’espera que es produís la unificació nacional dels territoris de parla catalana, que haurien de dir-se “Catalunya”. A casa nostra, aquesta fórmula ja havia estat utilitzada anys enrere per l’escriptor palmesà Gabriel Alomar (1873-1941), que diferenciava entre la “Catalunya continental” i la “Catalunya insular”.
 
El 1985 un altre valencià, Josep Guia, recolliria el testimoni de Fuster amb la publicació d’És molt senzill: digueu-li Catalunya.Hi ha qui diu –escrivia Guia- que és prematur, al sud, introduir ja el mot “Catalunya”. Fins quan hem d’esperar? Fins que no quedi ningú amb qui connectar? Fins que s’hagi consumat el canvi de “català” per “valencià” (pel que fa a l’idioma), el de “País Valencià” per “Comunitat Valenciana” i el de “Països Catalans” per “comunitats veïnes”? Decididament, no hi altre remei que actuar-hi de forma urgent i contundent”.
 
Tanmateix, al llarg del temps la nació catalana s’ha intentat reconstruir amb altres denominacions.  A principis del segle XX també un valencià, Nicolau Primitiu, suggerí Bacàvia a partir de la unió de BA, de Balears, CA, de Catalunya, i VIA, de València. La proposta, però, no reeixí. El mateix ha passat per a molts amb el concepte fusterià de “Països Catalans”, víctima segurament del “subconscient torturat” dels catalanoparlants, en paraules del polític artanenc Josep Melià, autor de “La nació dels mallorquins” (1967).
 
El perquè de tot plegat arrenca al segle XIII amb la conquesta de Jaume I, que suposà la creació de dos regnes independents: el de Mallorca i el de València. A la pràctica, ambdós territoris eren una continuïtat humana, cultural i lingüística amb Catalunya, però sobre el paper, prenien cossos jurídics diferents. Del que no hi havia dubte, però, era de la seva catalanitat. Ja Ramon Llull, en els seus viatges, es presentava com a “català de Mallorca”. Tampoc ens ha d’estranyar que el cronista medieval Ramon Muntaner, nascut a Peralada el 1265, digués dels valencians que “són vers catalans, e parlen del bell catalanesc del món”.

Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
 
Tanmateix, l’existència de dos regnes siamesos al Principat de Catalunya però amb personalitat pròpia aniria construint una consciència pròpia que desembocà en la creació d’uns gentilicis privatius, en concurrència amb el de català. Així, amb el temps, dir-se i reconèixer-se com a “valencià” o “mallorquí” ja no era una simple puntualització jurídicoadministrativa, sinó que implicava un punt d’orgull. Aquesta esquerda disgregadora s’acabaria d’aprofundir amb esdeveniments històrics posteriors. El punt d’inflexió fou el Decret de Nova Planta, del Borbó Felip V. L’ordre de 1717 era clara: “que se procure mañosamente ir introduciendo la llengua castellana en aquellos pueblos”.
 
Fuster, mort el 1992, lamentava la dissort de la nació catalana. “Per no tenir sort, no n’hem tinguda ni en la possessió d’un nom comú”. I aquí s’aferren avui els grups més espanyolistes hereus del franquisme testosterònic per negar la seva existència. Així ja ho aprovà en seu parlamentària l’ofuscat govern de José Ramón Bauzá, d’indigne record. Ara hi haurà gent qui, en comptes de “Països Catalans”, preferirà parlar directament de “Països Espoliats”.

Per saber més sobre el concepte Païso Catalans, us recoman aquest article d'Antoni Rubio, periodista i filòleg.

I aquí teniu un interessant article de Marc Pons sobre l'origen de la catalanofòbia.

Articles del web relacionats:
La desnacionalització dels mallorquins
Quan les illes eren independents
- L'origen del terme català
Catalunya encadenada
La mare llibertat
Països Catalans: ens coneixem, ens entenem?
Ramon Llull, el doctor il·luminat
Siau qui sou

"Tabula rasa" amb estil

En el moment actual en què, tal com deia el poeta Martí i Pol, “tot està per fer i tot és possible”, és l’hora de fer tabula rasa –en castellà diuen “hacer borrón y cuenta nueva”. Per aconseguir-ho, haurem de tenir molt d’estil. Una vegada més l’etimologia ens marca el camí.
 
En els seus inicis, “llegir un llibre” significava literalment “llegir un rotlle”. El lector anava llegint a mesura que desenrotllava el rotlle amb la mà dreta i l’anava enrotllant de nou amb l’esquerra. Cada rotlle rebé el nom de tom (< τομή, “tall”, “divisió”) o, en la tradició llatina, volumen (derivat de volvo, “enrotllar”, “donar la volta”). Llegir, aleshores, implicava “evolucionar”, “desenvolupar” un volum. El tros de fusta al voltant del qual s’enrotllava el rotlle rebia el nom d’umbilicus –que en castellà donà “ombligo”, guixa o melic en català, i que en grec era ομφαλός. Per això, pervenire ad umbilicos era “arribar fins al melic”, és a dir, desplegar el rotlle fins al final.
 
D’aquesta època, del món romà, també tenim la paraula explicar, composta de la preposició ex- (“treure”) i plicare (“plegar, fer plecs”). És a dir, en un principi “explicar” significava “desenrotllar un rotlle”; després adquirí el sentit de “manifestar, aclarir”. El començament de cada rotlle solia venir indicat per la paraula incipit (“comença”), mentre que al final figurava un advertiment que el rotlle estava totalment desenrotllat, és a dir, explicitus, forma que quedaria en explicit.
 
Hipàtia, protagonista de la pel·lícula
Hipàtia, protagonista de la pel·lícula "Àgora", amb volums entre els braços


A partir segle II dC, al volumen se li cercà un format més manejable: el codex, l’antecedent del nostre actual llibre. En els seus orígens, el còdexs (< caudex, “tronc d’un arbre”) eren quaderns (< quaterni, “quatre parts”) de tauletes de fusta encerada (tabellae caretae) unides pel lateral per una mena de corretja. Amb aquesta nova forma, només calia una mà per aguantar el suport de l’escriptura, de manera que la lectura esdevingué més autònoma.
 
Un dels usos inicials del còdex fou contenir recopilacions de lleis atès que la seva paginació en facilitava la consulta a través de l’índex; és per això que el nom de l’artefacte, convertit en codi, aviat significà per excel·lència “conjunt ordenat de regles legals” -ja al segle XIX es començà a emprar en el sentit de “col·lecció de regles” sobre qualsevol tema.
 
Escriure amb estil
L’instrument d’escriptura associat amb el còdex fou l’stilus, un punxó de metall o d’os –derivats seus són els verbs instigar, estimular o estigmatitzar. Quan es volia esborrar un error, s’allisava la cera amb l’altre extrem de l’stilus que tenia forma d’espàtula, aconseguint així una tabula rasa (“taula raspada”). En filosofia, aquesta locució llatina, que popularitzà al segle XIII Santo Tomás de Aquino -tot i que és una idea d'Arisòtil-, fa referència a la tesi que diu que cada individu neix amb la ment "buida", és a dir, sense qualitats innates. Segons aquest corrent, tots els coneixements i habilitats de cada ésser humà serien exclusivament fruit de l'aprenentatge. 

Punxó i antiga tauleta amb cera
Punxó i antiga tauleta amb cera
 
Suposat rostre de Safo de Lesbos amb un punxó i una tauleta entre les mans (Pompeia)
Suposat rostre de Safo de Lesbos amb un punxó i una tauleta entre les mans (Pompeia)


En l’àmbit de la retòrica, l’stilus passà a significar “escriptura” i d’aquí posteriorment designà el tipus d’expressió, estil, que emprava un escriptor. D’aquesta època en què es feien incisions sobre els suports de la lectura tenim el verb escriure, que ve d’una arrel indoeuropea que significa “esgarrinxar”, “raspar” (equivalent al grec γραφω) i que trobam present en altres llengües: en gallec, escrever; en francès, écrire; en italià, scrivere; en romanès, scrie; o en alemany, schreiben.

Neixem essent una tabula rasa?
Neixem essent una tabula rasa?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px