Banner Top

Victòria pírrica

Avui, en el món del futbol, es parla de victòria pírrica per referir-se a una victòria agònica, per la mínima. La primera victòria pírrica, però, tengué una altra connotació: era una victòria que no compensava ja que suposava gran pèrdua. Va ser la que aconseguí Pirrus. El 281 aC aquest rei d’Epir (regió al nord de la Grècia continental) fou requerit pels habitants de la colònia grega de Tarent, al sud d’Itàlia, assetjada pels romans. El monarca hi anà de seguida amb un exèrcit de vint-i-cinc mil homes i vint elefants.
 
Abans de partir, però, Pirrus, volgué consultar l’oracle de Delfos, famós per l’ambigüitat de les seves respostes. En el seu cas li digué en llatí: Aio te, Aecida, romanos vincere posse. Aquestes paraules es podien interpretar de dues maneres diferents: “Et dic, descendent d’Èac, que tu pots vèncer els romans” o “Et dic, descendent d’Èac, que els romans et poden vèncer”.

Mapa de les batalles pírriques
Mapa de les batalles pírriques
 
Pirrus es quedà amb la primera opció, però la seva decepció acabaria essent majúscula. En un primer moment aconseguí posar Roma contra les cordes. Sabent-se guanyador, envià el seu home de confiança, el filòsof Cíneas, per oferir la pau als romans a canvi que respectassin les colònies gregues del sud d’Itàlia.
 
El Senat romà estava disposat a cedir a les demanes de Pirrus, però aleshores va passar un fet que canviari el curs de la història: l’ancià Api Claudi “el Cec” ( 340-273 aC), patriarca de la República, es mostrà així d’indignat:
 
“Prefereixo estar sort, a més de cec, per no sentir deliberar sobre una pau vergonyosa”.
 
Amb aquestes paraules els romans s’ompliren de coratge i començaren a estrènyer l’enemic. Jugaven amb avantatge atesa la sòlida una sòlida política d’aliances amb Cartago, situada a les costes de l’actual Tunísia. Tanmateix, els homes de Pirrus sempre guanyaven les batalles, però amb moltes pèrdues. Així, el 275 aC, després de la batalla d’Heraclea, segons relata l’historiador Plutarc a Vides paral·leles, el líder grec arribà a dir:

 “Una altra victòria com aquesta i tornaré tot sol a casa” (Ἂν ἔτι μίαν μάχην νικήσωμεν, ἀπολώλαμεν)

Bust de Pirrus
Bust de Pirrus

Pirrus no dubtà, doncs, a retirar-se set anys després d’haver arribat a Itàlia. Enrere quedava el somni de convertir-se en el nou Alexandre el Gran, mort mig segle abans. Ell tendria una mort ben poc heroica. En una batalla a la ciutat d’Argos va rebre l’impacte d’una teula que li llançà una anciana. En caure al terra, un soldat el decapità.

Articles del web relacionats:
Vae victis
Quan victòria s'escrivia amb ene de Nike
-
Si vols pau, paga
L'oracle de Delfos

Utopies al món clàssic

Ja fa 500 anys que el britànic Thomas More va escriure la seva famosa obra Utopia (1516), una illa imaginària que havia d’acollir una societat perfecta. Aquest neologisme d’arrels gregues jugava amb l’ambigüetat etimològica: podia significar “no lloc” (οὐ + τόπος) o “lloc del bé” (εὖ + τόπος). More s’inspirà en l’Estat ideal que al segle IV aC esbossà Plató en el seu tractat República, coneguda en grec com a Πολιτεία.
 
La República platònica estava ordenada en tres classes socials: filòsofs governants, guerrers guardians de l’Estat i treballadors productius. Les dues primeres classes no podien tenir propietat privada per evitar que, per egoisme o per ambició, poguessin sorgir divisions entre elles. També imperava la igualtat de sexes –tota una revolució tenint en compte la misogínia imperant d’aquella època. Un dels motors del projecte platònic era la παιδεία (“l’educació”), il·luminadora d’una vida justa.

Plató confiava que els mals de la societat desapareixerien en ser governada per un rei que fos filòsof. La seva saviesa havia de redundar en el benestar ciutadà. La història, però, ens ha demostrat que aquesta utopia no és forçosament garantia d’èxit. Hi ha hagut polítics intel·lectuals molt ben formats que han estat una autèntica estafa. El bon governant no és qui en sap més, sinó qui té més seny i sentit comú per governar.


Estat platònic
Estat platònic
 
El deixeble de Sòcrates s’imaginà el seu Estat ideal en l’illa gegantina de l’Atlàntida, que havia conegut per fonts egípcies. En parlà en les seves obres Timeu i Crítias. Els seus habitants havien estat vençuts pels atenesos després d’haver volgut dominar el món. Com a càstig, els déus havien enfonsat l’illa.

Plató, tanmateix, s’entestà a fer realitat el seu ideari polític. Ho intentà el 388 aC a Siracusa, colònia grega de Sicília, on fou cridat pel tirà Dionisi I el Vell, gran amant de les arts. La seva frustració, però, va ser majúscula en ser-ne expulsat de seguida –més tard, hi tornaria dues vegades més amb idèntics resultats. El 387 aC, després de la seva primera fallida incursió siracusana, Plató havia aconseguit fundar a Atenes una escola de filosofia coneguda com a Acadèmia. Es deia així en honor a l’heroi mitològic Akadem –el centre sobreviuria a la seva mort, fins l’any 529 dC.

A part de l’Atlàntida, en la mitologia grega també trobam Hiperbòria com a exemple d’utopia. Tal com indicava la seva etimologia (Υπερ βορεία,  «més enllà del nord»), era una regió situada en les terres septentrionals aleshores del tot desconegudes, a Tràcia, al nord del mar Egeu. Es creia que els seus habitants, els hiperboris, gaudien d’una vida llarga enmig d’un clima de benestar extraordinari.

Al segle V aC Aristòfanes també recreà una utopia a la seva comèdia El ocells. L’anomenà Nefelocoquigia (“el lloc dels núvols i els cucuts). Era una mena de ciutat perfecta, creada a instàncies de dos atenesos que estaven farts de la deriva populista que havia adquirit una democràcia que encara no havia complert els cinquanta anys.

El jardí d’Epicur
Al segle IV aC, Epicur de Samos, el pare de l’hedonisme, continuaria somiant en una societat perfecta mitjançant una escola que creà el 306 aC a Atenes amb el nom d’ “El jardí d’Epicur”. A diferència de l’Acadèmia platònica o del Liceu aristotèlic, més que un centre d’ensenyament era un espai de reunions i converses amistoses.  Se li deia jardí (κῆπος), però en realitat era un hort. Hi eren admeses persones de tota condició social: homes, dones (incloses les cortesanes) i esclaus.

El Jardí d'Epicur
El Jardí d'Epicur

Epicur entenia la filosofia com a investigació de la felicitat humana, com a reflexió sobre els temors que paralitzen els homes (la por a la mort, als déus i al dolor). En conseqüència amb la seva màxima (“viu retirat”), Epicur preferia la companyia dels seus amics abans que l’aplaudiment públic.

El regne dels hiperboris
Tanmateix, en l’imaginari col·lectiu grec, el paradís per excel·lència era el Regne dels hiperboris. Estava situat al nord, a les muntanyes de Tràcia. Es creia que era el lloc on habitava el bel·licós vent del nord Bòreas -l’etimologia del gentilici és (ὑπερ βορεία,  «més enllà del nord»). Εls seus habitants, els hiperboris, gaudien contents d’una llarga vida amb totes les comoditats del món. No coneixien les malalties ni els sentiments negatius de l’estirp humana. Era com una espècie de retorn a l’Edat d’Or, amb una terra ubèrrima i un clima benigne. El poeta Píndar, tanmateix, insistia que era un lloc inventat: 

«Ni amb vaixell ni a peu trobareu
el meravellós camí que mena
cap a la comunitat dels hipeboris.»

 

PeriplusAncientMap

Mapa d'Abraham OrteliusAmsterdam 1597: en el cantó superior de la dreta diu Hyper Borei i mostra un continent que ocupa tota l'àrea polar.

 
Utopia de Thomas More
En l'illa Utopia de Thomas More ni la propietat privada ni els diners existien; els béns es guardaven en magatzems per cobrir les necessitats de la població. Hi havia prop d’una cinquantena de petites ciutats, d’uns 6.000 habitants, i les cases no tenien pany. Dones i homes s’ocupaven de les mateixes tasques un mínim de sis hores al dia. Es menyspreava l’egoisme, la vanitat i  la supèrbia. Els ateus, que eren tolerats, estaven mal vistos perquè no creien en el més enllà i podien acabar sent massa individualistes. L’educació era universal i els càrrecs eren per elecció.

Mapa de l'illa Utopia
Mapa de l'illa utopia

A Utopia More feia una crítica de la societat anglesa de la seva època, tot denunciant la pobresa de bona part de la població i la concentració del poder. El 1535 l’escriptor britànic va ser condemnat a mort per la seva oposició a la separació de l’Església Anglicana.

Thomas More (Hans Holbein el Jove)
Thomas More (Hans Holbein el Jove)
 
Distòpies i ucronies
A principis del segle XX la literatura de ciència-ficció inaugurà el gènere de les distòpies -el neologisme conté el prefix δυς-, que indica dificultat. Són novel·les que presenten un futur molt negre, per tant, gens utòpic. Les més famoses són Un món feliç (1932), d’Aldous Huxley, i 1984 (1949), de George Orwell. No s’han de confondre les novel·les distòpiques amb les ucròniques (οὐ, “no” + χρόνος, “temps”), que plantegen un futur a partir d’un passat alternatiu (per exemple, què hauria estat del món si els nazis haguessin triomfat?).

També es parla d’extropies per al·ludir a la confiança total en la tecnologia i en la intel·ligència humana -segons els seus defensors, es podrà allargar indefinidament la vida humana. Un altrer terme interessant és el d’ustopia, que permet visualitzar com una possibilitat real tot el que és per ara només un perill hipotètic -les ustopies són una reflexió crítica sobre les desviacions catastròfiques, inherents al món actual; n’és un exemple la novel·la El conte de la serventa (1985).

Avui encara hi ha gent que planta cara a les distòpies i a les ucronies. La seva aposta són les utopies. Així quedà demostrat a Espanya amb el moviment del 15-M, nascut el 2011. Tot, però, penja d’un fil. L'historiador Ferran Aisa, autor d’Utopia. Del somni igualitari al pensament únic (Icaria) feia el següent diagnòstic en un article de Jordi Nopca publicat al diari Ara (21/08/2016): “El problema és que el pensament únic actual, el neoliberalisme, assegura que les utopies, la ideologia i la història han mort. Ha acabat guanyant el bàndol que volia un món desigual”. Tanmateix, convé no ser pessimistes. Llarga vida a les utopies!

El gran mestre del periodisme esportiu, Joaquim Maria Puyal, té unes reflexions interessants sobre les utopies. Són unes reflexions extretes d’una entrevista que li va fer el 2011 Eva Piquer per al digital “Catorze”:

“Més que optimista, sóc possibilista. Potser en Guardiola no és optimista, però ha demostrat que parlar en català pel món és possible. No fa falta ser optimista per mirar de fer el que és possible. Viure és creure en alguna cosa i actuar segons la pròpia convicció. Potser no aconseguiràs mai del tot allò que persegueixes, però pots anar fent passes en aquell sentit”.

Us deix amb una sèrie de frases per a la reflexió:

  • “Voler l’impossible ens cal,/ i no que mori el desig” (Marià Villangómez)
  • “Cal oposar al pessimisme de la intel·ligència l’optimisme de la voluntat” (Antonio Gramsci)
  • “Sóc pessimista per intel·ligència, però optimista per voluntat” (Antonio Gramsci)
  • El repte de la modernitat és viure sense il·lusions i sense desil·lusionar-se” (Antonio Gramsci)
  • “Un optimista pot veure llum on no n'hi ha, però per què el pessimista ha de córrer a apagar-la?” (René Descartes)
  • “El món no serà destruït per aquells que fan el mal, sinó per aquells que s’ho miren sense fer res” (Albert Einstein)
  • “La cosa més important que hem de tenir sempre al cap és que no podem esperar mai ni un minut per començar a canviar el món” (Anna Frank)
  • “Si assumeixes que no existeix esperança, aleshores garanteixes que no hi haurà esperança. Si assumeixes que existeix un instint cap a la llibertat, aleshores existeixen oportunitats de canviar les coses” (Noam Chomsky)
  • "Sens dubte, cada generació es creu destinada a refer el món. No obstant això, la meva sap que no el refarà. Però el seu paper és potser major; aquest consisteix en impedir que el món es desfaci" (Albert Camus, 1959, en recollir el Premi Nobel de Literatura)
  • "Mai arribaràs al teu destí si t'atures a llençar pedres a cada gos que borda" (Winston Churchill)
  • "La llibertat no és fer el que vulguis; és no haver de fer allò que volen els altres" (Manuel de Pedrolo
  • “El futur té molts noms: per als dèbils és inabastable, per als porucs és desconegut, per als valents és una oportunitat” (Victor Hugo, 1802-1885)
  • “Sense un punt de passió, petit o gros, una ombra de fe, el mal d'aquest món és insuportable, i no s'arriba a fer mai res” (Josep Pla)
  • "Tot sembla impossible fins que es fa" (Nelson Mandela)

I aquí teniu un poema d’Anna Pena. Titulat “Sense retorn”, és una apologia de la il·lusió:


Dona’m una pàgina en blanc
i te l’ompliré de somnis.
Alguns se’ns trencaran pel camí, segur,
però en construirem d’altres tan perfectes
que ens costarà creure que en algun moment
haguem estat tan poderosos.
 
I aleshores ens abraçaran els ulls,
i ens escalfarem les ànimes.
I somriurem al futur,
per molt que el present ens declari la guerra.
 
Perquè tindrem una força
oculta en els nostres somriures.
I ens sentirem invencibles.
En el silenci dels nostres llençols.
En les carícies dels nostres batecs.
Perquè la ràbia dels nostres gemecs
ens porta lluny
i ens dona l’impuls per seguir.
 
Perquè un dia ens vam emborratxar d’il·lusió
i el somni continua.
Irreverent.
Incombustible.

 

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/10/2016), reflexion sobre les utopies:



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (28/09/2013) per parlar sobre etimologies utòpiques.




Aquí teniu la canço Utopia dels Catarres:



I aquí teniu un utopia alternativa, sensacional:

I aquí teniu aquesta cançó de Joan Rovira, que es titula "Encara tenim temps":


Articles del web relacionats:
Estoics per resignació
Una mica d'hedonisme
La força de les utopies
Sobre acadèmies, liceus i ateneus
-
 La casta i el 15M a l'antiga Roma
La mort de les utopies?
La degradació humana
- L'origen dels vents
- A la recerca del paradís perdut

Nihilisme aniquilador

El nihilisme és la doctrina que nega la possibilitat de tot coneixement o creença. Nietzsche la definia com la "desvalorització dels valors suprems". Es tracta d’una postura molt aniquiladora o anihiladora, ja que, per la nostra salut mental, sempre és bo tenir alguna cosa clara a la vida. 

Totes aquestes paraules provenen del llatí nihil (“res”), terme format per ne (“no”) i hilum (“fil”). Per tant, l’etimologia ens diu que el procés nihilista consistiria a anar “perdent el fil” de l’existència. L’antònim de nihil és res, rei (“cosa”), d’on tenim realitat. Com a sinònim d’aniquilar hi ha anorrear, que igualment prové de l’expressió “no-res”.

Per molt nihilistes que siguem, la ciència ens diu que l’univers va sorgir ex nihilo, és a dir, “del no-res”. Això, però, podria ser motiu de censura. No debades, a partir del segle XV, amb l’aparició de la impremta, era molt habitual que els llibres religiosos portassin una anotació que deia Nihil obstat, seguit de quominus imprimatur (“Res no s’oposa per tal que s’imprimeixi”). Amb ella el censor manifestava que el text combregava amb els postulats de l’Església.

En la filosofia antiga trobam la frase Ex nihilo nihil fit (“Del no res, res surt”). Parla del gran misteri de l’univers. Encara que ha passat a la història en la seva forma llatina, se sol atribuir la cita al filòsof presocràtic Parmènides d’Elea.

Per combatre el nihilisme, aquí teniu una selecció de llatinismes amb la paraula nihil:
  • Nihil novum sub sole (“Res de nou sota el sol”, Eclesiastès): s’utilitza per expressar que la majoria de les coses que se’ns presenten com a noves ja han estat fetes o dites abans.
  • Homo sum, humani nihil a me alienum puto (“Home som, res del que és humà m’és aliè”, comediògraf Terenci)
  • Nihil perpetuum, pauca diuturna sunt (“Res és perpetu, i poques coses són duradores”, Sèneca)
  • Nihil pretiosius tempore (“Res és més preciós que el temps”)
  • Nihil prius fide (“Res abans que la fe”, divisa de l’escut dels notaris)
  • Nihil recte sine exemplo docetur aut discitur (“Res s’aprèn o s’ensenya bé sense l’exemple”)
  • Nihil sine magno/ vita labore dedit mortalibus (“La vida no concedeix res als mortals sense gran esforç", Horaci, Sàtires 1, 9)
  • Nihil conatur unquam, cuncta qui timet (“Mai intenta res qui té por a tot”)
  • Nihil desperandum (“No cal desesperar-se per a res”, és a dir, “mai s’ha de perdre l’esperança”, Horaci, Oda I)
  • Nihil dubitat quem nulla scientia dictat (“Res dubta qui res sap”)
  • Nihil est ab omini parte beatum (“No hi ha felicitat completa”, Horaci, Oda II)

Aquí teniu un enllaç sobre el pensament nihilista de Camus.

Paraula de Nietzsche
Paraula de Nietzsche


Articles del web relacionats:
Paraules amb coneixement



Compte amb les idus de març!

Les idus de març ja són aquí. El calendari romà, per influència de l’antic mes lunar, dividia el mes en tres dates fixes: les Kalendae (dia 1, corresponia a la lluna nova), les Nonae (dia 5, coincidia amb la lluna quart creixent) i les idus (dia 15, corresponia a la lluna plena). En les idus de març del 44 aC es produí un dels magnicidis més sonats de la història: l’assassinat de Juli Cèsar.
 
Crònica d’una mort anunciada
Va ser la crònica d’una mort anunciada. Aquell 15 de març Cèsar es va despertar alterat. Havia somiat que s’enlairava fins a Júpiter. Al seu costat, la seva dona Calpúrnia, remugava dormida la intranquil·litat d’un altre malson on es veia desolada aguantat el cadàver del seu espòs. Cèsar, però, no estava per a mals averanys. Amb 57 anys, havent-se autoproclamat dictador vitalici, es creia l’amo del món. Després d’haver-se desempallegat de Pompeu, el seu darrer rival del Primer Triumvirat, ja ningú li podia fer ombra. No sabia, però, que tanta concentració de poder li costaria la vida.
 
Aquell matí Cèsar tenia molta feina per fer. De camí al Senat, es va creuar amb l’harúspex Espurina, que li va etzibar: “Vés amb compte amb les idus de març”. El general, però, en va fer befa dient-li que ja havia arribat la data i no havia passat res. La resposta per part de l’endevina va ser: “Han arribat, sí, però no han passat”. En arribar al Senat, es va topar amb un ambient tens. Eren certs els rumors que parlaven d’una conspiració contra ell, confirmada per tants de vaticinis que ell mateix havia ignorat. El senyal el va donar Tul·li Cimbre, que es va llançar sobre Cèsar per suplicar-li clemència pel seu germà, condemnat a l’exili. El varen seguir un grup de seixanta persones que van clavar-li vint-i-tres punyalades als peus de l’estàtua de Pompeu, el gran rival del dictador.

La mort de Cèsar (Gerome, 1867)
La mort de Cèsar (Gerome, 1867)
 
Tu quoque fili mihi
Entre els botxins de Cèsar hi havia Brutus, que era considerat un fill il·legítim seu. Segons  l’historiador Suetoni, en veure’l amb el ganivet, Cèsar li exclamà en grec: καὶ σὺ τέκνον (“Tu també, fill meu”), en lloc del suposat famós Tu quoque fili mihi. Això evidenciaria el domini de la llengua grega en els escriptors romans d’aquell temps. La resposta de Brutus fou: Sic semper tyrannis (“Així passa sempre als tirans”). Casualitats de la història, aquest Brutus pertanyia a la família de Luci Juni Brutus, el fundador de la República romana gairebé cinc segles enrere. Amb l’assassinat de Cèsar, aquest darrer Brutus es convertí en el símbol de la integritat republicana.
 
La frase de Brutus tornaria a ressonar amb força al segle XIX. Foren les darreres paraules que sentí Abraham Lincoln, el setzè president nord-americà (del Partit Republicà), conegut per haver abolit l’esclavitud. No debades, el 14 d’abril de 1865 va ser assassinat d’un tret al cap per John Wilkes Booth al crit de Sic semper tyrannis. Avui aquestes paraules s’han convertit en el lema de l’estat nord-americà de Virgínia.

Escut de l'estat de Virgínia
Escut de l'estat de Virgínia
 
La mort de Cèsar va provocar una nova guerra civil entre els seus assassins –autodenominats “Llibertadors”- i els seus partidaris –Marc Antoni i Octavi, nebot-nét del dictador-, que al cap d’un any, en vèncer, formarien el Segon Triumvirat, juntament amb Lèpid. La República, tanmateix, tenia els dies comptats.

Cesarisme
Avui l’ombra de Cèsar encara és molt allargada. Tenim l’ensalada Cèsar, que, tanmateix, agafa el nom del seu inventor Cesare Cardini (1896-1956), un cuiner d’origen italià establert a la ciutat mexicana de Tijuana. També es parla de cesarisme polític per referir-se a líders messiànics que creuen tenir la solució a tots els mals de la ciutadania. Són individus arrogants, narcisistes i altament perillosos. Trump i Putin en serien uns bons exemples.

Al segle XVIII s’encunyà el concepte de cesarpapisme per definir la unió del poder civil i religiós. L’Estat se servia de l’Església per santificar els seus actes i apel·lar a l’obediència sota la consigna de la “voluntat de Déu”; i l’Església se servia de l’Estat per obtenir i augmentar els seus ingressos i privilegis. Era com una espècie de teocràcia, que reforçava l’origen diví dels governants. A Occident el cesarpapisme va néixer l’any 800 quan el papa Lleó III coronà Carlemany com a emperador d’un restaurat Imperi romà, el conegut imperi carolingi (800-843).

En aquest rerportatge de la revista Sàpiens trobareu més informació sobre l'assassinat de Cèsar.

Aquí teniu un article que parla sobre la mort de Juli Cèsar i l'origen de les autòpsies.

Ensalada Cèsar, plena de ganivetades en honor al seu inspirador
Ensalada Cèsar, plena de ganivetades en honor al seu inspirador

Aquí teniu el moment de l'assassinat de Juli Cèsar:




Aquest és el discurs de Brutus:



I aquest és el discurs de Marc Antoni després de l'assassinat de Cèsar:



I aquí teniu una paròdia actual de l'assassinat de Cèsar/Rajoy:




Per cert, no us podeu perdre la fantàstica pel·lícula "Les idus de març" (2011), de George Clooney. Parla de les clavegueres de les campanyes electorals dels Estats Units:




Tampoc no us podeu perdre aquesta peça del programa "Món 3/24" sobre l'herència de les punyalades de Cèsar a la política italiana. 

I aquí teniu el programa sencer.

Aquí teniu la trobada de Buenafuente amb Juli Cèsar:



Articles del web relacionats:

Per què comença l'any al gener?
Dies divins
Ad Kalendas Graecas
-
 Les festes són sagrades!
-
 El nostre calendari
Ave, Caesar Matas
Cèsar no va néixer per cesària
-
 Alea iacta est?

Tots som Lucrècia

Article publicat a l'Ara Balears (17/01/2016)

Iñaki Urdangarin ens ha tornat a recordar que tots som Lucrècia. L’historiador Tit Livi ens explica aquest mite fundacional de la república romana situat a finals del segle VI aC. Lucrècia era la dona d’un prohom de la noblesa romana. La seva bellesa va cridar l’atenció de Sext Tarquini, fill del rei, qui no dubtà a emprar el seu estatus social per violar-la. Ella, ferida en el seu orgull, es va suïcidar després de relatar els fets al seu marit. Això va desencadenar una revolta popular que va aconseguir enderrocar la monarquia. Així, l’Estat deixà de ser cosa d’una sola (monos) persona per esdevenir una cosa (res) pública, és a dir, una República.

Violació de Lucrècia (Ticià)
Violació de Lucrècia (Ticià)
 
Avui nosaltres, com Lucrècia, també ens hem sentit violats per Urdangarin. Comportant-se com un nou Sext Tarquini, el gendre i cunyat reial ens ha ficat mà a les butxaques aprofitant-se de la seva casta. El 2005 l’expresident balear Jaume Matas, amant de personatges reverencials, no li va poder dir que no. Així, amb els ulls clucs, va concedir al marit de la infanta Cristina un milió dos-cents mil euros dels nostres impostos per organitzar un fòrum que havia de servir per estudiar l’estrambòtic binomi turisme i esport. Aquell acte va ser presentat enmig de grans fastos per concloure que sí, que és molt interessant fer esport quan vas de turisme.
 
Tal com assegura Diego Torres, exsoci d’Urdangarin, aquella violació comptà en tot moment amb l’aprovació de la Casa Reial, que ara vol carregar el mort sobre les amples espatlles del pobre exjugador de voleibol. Ell només intentava guanyar-se la vida com podia, seguint la dinàmica del seu entorn familiar. Li varen dir que podia demanar el que volia perquè gaudia de total impunitat. A Urdangarin, però, li va faltar la intel·ligència amb què batià en grec la seva associació Nóos. Es tractava d’una entitat sense ànim de lucre, res més lluny del seu vertader ànim.

La infanta, la llesta
La infanta, la llesta
 
A Mallorca, terra de descans reial, podem estar orgullosos d’haver desemmascarat una monarquia que ja no sap com justificar la seva raó de ser en ple segle XXI. La llebre la féu saltar el 2006 el diputat socialista Antoni Diéguez en preguntar en seu parlamentària sobre els negocis tèrbols d’Urdangarin. Després, el cas seria instruït pel jutge Castro, que no s’ha acoquinat en destapar les misèries de la nostra reialesa.
 
Ara, amb l’inici del judici del cas Nóos, és l’hora de saber si, com presumeix el rei Felip VI, tots som iguals davant la llei. La seva germana, la infanta Cristina, acusada de frau fiscal, confia a sortir-ne exonerada gràcies a l’aplicació de la doctrina Botín. Ella, llicenciada en Ciències Polítiques i directora de l’àrea Internacional de l’Obra Social La Caixa a Ginebra, ja va dir davant Castro que no feia els comptes al seu marit perquè li tenia plena confiança. L’amor la tenia ofuscada. El mateix argument esgrimí la cantant Isabel Pantoja, avui a la presó per blanqueig de capitals per haver anat també a remolc de la seva exparella i exbatle de Marbella, el corrupte Julián Muñoz.

Hisenda som tots?
Hisenda som tots?
 
La maquinària institucional ja s’ha engegat per salvar la infanta. L’advocada de l’Estat nega que tots nosaltres, els contribuents, siguem víctimes de les pràctiques fraudulentes de la filla i germana de rei. Fins i tot, tal com ja ha criticat Castro, ens pren per beneits en assegurar que l’expressió “Hisenda som tots” tan sols és un lema publicitari. Ni en l’època feudal hi havia tant de sarcasme.
 
De moment, tanmateix, el cas Nóos ja s’ha cobrat una primera víctima. Atès el galopant desprestigi de la Corona, fa més d’un any el rei Joan Carles va haver d’abdicar a favor del seu fill Felip. Sol davant del perill, ara l’única opció que té el flamant monarca per reivindicar-se és vetlar per la unitat d’Espanya. No és d’estranyar que s’hagi negat a rebre la presidenta del Parlament català, que l’havia d’informar sobre la investidura del nou president de la Generalitat. Com a Borbó que deu el càrrec a un dictador, Felip VI té al·lèrgia a la democràcia. Ell mateix ja ha escenificat la desconnexió entre Espanya i Catalunya.

Inaki Urdangarin es mereix un monument
Inaki Urdangarin es mereix un monument
 
El nostre cap d’Estat té motius per estar preocupat. Ja res no tornarà a ser igual. Ara només cal esperar que la violació que hem patit a mans del seu cunyat, amb la complicitat de la seva germana, tengui les mateixes conseqüències que la que, segons la llegenda, protagonitzà fa més de 2.500 anys el fill del darrer rei de Roma. El crit de “Tots som Lucrècia” ens ha de tornar a marcar el camí cap a la República. Que en prenguin bona nota els nins que cada any participen en el carrincló concurs “¿Qué es un rey para ti? La resposta és clara: un vividor que té els dies comptats.

En aquest article de Meritxell Blay podeu trobar més informació sobre Lucrècia.

Si voleu conèixer més sobre el cas Noos, no us podeu perdre aquest vídeo de "Cuatro", "Cintora, a pie de calle".

Articles del web relacionats:
Ave, Caesar Matas
- Lucrècia, la primera veu #MeToo (#EgoQuoque)
La República és cosa de tots
Rectificar és de reis
-
 La infanta no sap llatí

El feixisme i l'antiga Roma

Traducció al català del reportatge publicat el novembre de 2010 a la revista "Historia y vida" (Núm. 512)

El feixisme italià no sorgí del no-res. El seu pilar fou l’antiga Roma. En la pobre Itàlia posterior a la Primera Guerra Mundial, Mussolini s’apropià dels símbols imperials com a vehicle de reafirmació nacional i es presentà com l’encarnació del nou líder disposat a fer renéixer l’Imperi romà. 
 
La Roma dels cèsars sempre ha fascinat els estats totalitaris. No debades, fou uns dels imperis més poderosos i duradors de l’antiguitat. Ja a partir del segle XVI, als països eslaus, els mandataris es feren dir Tsars, terme que deriva del llatí Caesar. Aquest era el sobrenom que acompanyava tots els emperadors romans des d’Octavi August, el qual l’emprà per primera vegada al segle I aC per senyalar que era descendent de l’artífex de l’Imperi, Juli Cèsar. La Rússia tsarista tampoc no tingué cap problema a considerar Moscou com la “tercera Roma”, després de la segona –la de Bizanci.
 
Amb el temps, a la filoromana Rússia tsarista, li sortiren seguidors. A principis del segle XIX Napoleó adoptà l’àguila de les antigues legions romanes com a senyera dels seus invencibles exèrcits –a l’antiga Roma l’àguila era un símbol de fortalesa. També s’apropià de la salutació romana que anys abans, al 1789, ja havien rescatat de l’oblit els revolucionaris francesos com a mostra d’identificació amb la idealitzada República romana. Aquesta salutació consistia a inclinar el braç dret cap endavant amb els dits junts i rectes. Era la manera respectuosa que tenien els soldats romans de saludar les autoritats –encara que existeixen estàtues romanes amb el braç aixecat, tanmateix, mai no fou una salutació habitual.

Per continuar llegint cliclau aquí.

Aquí teniu un article interessant titulat "La cara americana del feixisme".

Us recoman aquest article del web "Històries d'Europa" titulat "Els inicis del feixisme italià".

Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a l'arqueologia durant el franquisme.

Per conèixer més la connexió entre el nazisme i Roma, aquí teniu un interessant vídeo titulat "La superciudad de Hitler"


Articles del web relacionats:
Esparta, el mirall del nazisme
- Digau-li feixisme, no populisme!
Iconografia romana a la Falange espanyola
- Roma com a justificació del colonialisme modern
-
Roma, història de la humanitat i la llibertat
-
 Dictadors contradictoris
-És realment fascinant
El polèmic origen romà de la salutació feixista

Que corruptes que són, aquests romans!

Extracte del reportatge publicat el maig de 2014 a la revista Sàpiens (Núm. 142)

La corrupció no és un fenomen contemporani, sinó una xacra de tots els temps. A Roma, la institucionalització d’aquesta pràctica assolí límits del tot vergonyosos. Els seus ecos encara ressonen a la nostra societat. 
 
Per a alguns historiadors, la història de la civilització romana és la crònica d’una degradació moral plena de cobdícia, suborns i tràfic d’influències. Durant l’edat mitjana, R.O.M.A. es convertí en l’acrònim de Radix Omnium Malorum Avaritia (“l’avarícia és l’arrel de tots els mals”). Es tractava d’una versió lliure de la famosa cita de Sant Pau que il·lustra a la perfecció l’afany de lucre que caracteritzà, des dels seus inicis, la caput mundi (“capital del món”). Es difícil dir, però, si Roma fou realment més corrupta que moltes altres societats del món antic. Per als cristians antics, era evident que si. Més enllà de valoracions morals, però, és interessant analitzar algunes de les pràctiques polítiques i socials romanes, que avui en dia no dubtaríem en qualificar de poc ètiques, i veure’n la seva pervivència en el nostre temps.
 
Al segle VI aC la instauració de la República havia de servir per frenar els abusos de poder comesos fins aleshores per la monarquia. Amb tot, el seu sistema de càrrecs públics, coneguts com a magistratures, no seria garantia d’una major transparència. A partir del segle III aC autors com Plaute o Ciceró ja utilitzen el terme corruptor per al·ludir al polític de pràctiques fraudulentes –la paraula  deriva de rumpo (“rompre, transgredir”).
 
Al segle II aC Iugurta, un líder de la regió nord-africana de Numídia –Estat satèl·lit de Roma-, no dubtà a jugar amb el punt dèbil dels seus protectors. Per mantenir-los lluny de la seva àrea d’influència, els afalagà infinitat de vegades amb suculentes quantitats d’or. Segons relata l’historiador Sal·lusti, tensà tant la corda que en una ocasió, en ser expulsat de Roma, pronuncià una frase lapidària: ¡Vrbem uenalem et mature perituram, si emptorem inuenerit! (“Ciutat venal i cridada a finar a l’instant, si arriba a trobar un comprador!”) [...].

Aquí teniu un reportatge de La Vanguardia que parla sobre la història de la corrupció.

Aquí teniu un reportatge de la revista Sàpiens que parla sobre l'origen de la màfia siciliana.

 

Aquí teniu un reportatge del blog "Històries d'Europa" dedicat a Gai Verres, un model per als corruptes de Roma.

Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a la corrupció a l'antiga Roma.

En aquest enllaç trobareu informació sobre la corrupció d'Escipió l'Africà.

I aquí teniu l'entrevista que em varen fer arran de la publicació d'aquest reportatge al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (12/05/2014)



Eleccions a la romana

Les actuals campanyes electorals reprodueixen alguns vicis que ja es donaren a l’antiga Roma

A l’antiga República romana (510 aC-27 aC) dedicar-se a la política era tot un honor. El cursus honorum (“la cursa dels honors”) era el nom que rebia precisament la trajectòria que havia de seguir tot individu que volia ocupar un càrrec públic (magistratura), en principi de manera altruista, sense cobrar.

Per arribar al càrrec suprem (cònsol), calia haver passat per totes les magistratures anteriors: qüestor (responsable del tresor públic), edil (gestor municipal), pretor (equivalent als nostres jutges) i censor (encarregat d’elaborar el cens de la ciutat i de vetlar pels bons costums). Tots aquests càrrecs eren exercits per dues o més persones alhora. Si es volia ocupar la mateixa magistratura un altre cop, havien d’haver passat cinc anys des de l’última vegada.

Per continuar llegint aquí teniu el reportatge sencer publicat a l'Ara Balears (10/05/2015).

I aquí teniu la peça complementària, també publicada a l'Ara Balears, titulada "Manual de campanya electoral".

En aquest enllaç trobareu més informació sobre el manual de campanya electoral de Ciceró.

Aquí teniu la meva intervenció al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (18/05/2015) per parlar sobre els paral·lelismes entre les actuals campanyes electorals i les de l'antiga Roma.


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px