Banner Top

Ad Kalendas graecas

L’anècdota és relatada per Suetoni a Vida d’August (87, 1). L’emperador romà deia dels mals pagadors que deixaven les seves obligacions ad kalendas graecas. Es tractava d’un joc de paraules ja que els grecs empraven un còmput del temps diferent del llatí i no tenien, per tant, les kalendas. Així doncs, aquesta expressió era sinònim de sine die (“sense cap dia precís”) o, el que és el mateix, mai.

La teoria etimològica més acceptada diu que calendari deriva de calare (“convocar”, “cridar”). La paraula es referia al primer dia de cada mes (kalendae) corresponent amb la lluna nova en què el Pontífex Menor “convocava” el poble per anunciar-los la distribució dels dies del mes –curiosament calendarium era com s’anomenaven els llibres de comptabilitat.

Els romans no numeraven el dies del mes així com ho feim nosaltres, és a dir, de l’1 al 30 (o al 31, o al 28). Feien servir un sistema més complex. Per començar, cada mes tenia tres dates fixes, herència de l’antic mes lunar:

  • Kalendae: era el dia 1 de cada mes i corresponia a la lluna nova.
  • Nonae: era el dia 5 de cada mes i coincidia amb la lluna quart creixent.
  • Idus: més o manco, coincidia amb el dia 15 de cada mes i corresponia a la lluna plena. Era una data consagrada a Júpiter -en llatí és una paraula femenina, com en català, mentre que en castellà és masculina. El terme prové de l’etrusc i significava “confiança” perquè al·ludia a la confiança dipositada en Júpiter, que no permetia que la llum desaparegués del tot, ni tan sols de nit, ja que la lluna plena brillava en tot el seu esplendor. En les famoses idus de març es produí un dels magnicidis més importants de la història, el de Juli Cèsar.

En els mesos de març, maig, juliol i octubre, les nonae i els idus s’esqueien en el dia 7 i el dia 15, respectivament.  Per anomenar els dies del mes prenien com a referència aquestes dates de la següent manera:
  • El dia de les Kalenda, Nonae i Idus s’expressava posant aquest nom en ablatiu seguit de l’adjectiu del mes corresponent: Kalendis Aprilis (1 d’abril); Nonis Iuliis (7 de juliol); Idibus Martiis (15 març).
  • El dia anterior a la data s’anomenava amb l’adverbi pridie més l’acusatiu de la data base: Pridie Kalendas maias, que corresponia al dia 30 d’abril. També es podia fer servir l’expressió ante diem més acusatiu. Així, per exemple, s’anomenava el dia 8 d’abril:

                                                          1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13

                                                          K         N                             I

Si comptam a partir de les idus cap enrere, obtenim la data següent: ante diem sextum Idus apriles; que de forma abreujada s’escrivia així: a. d. VI Id. Apr. Si descomptam des de les idus fins al dia 8, tots dos inclosos, obtenim 6 dies.

  • El dia posterior a la data base es designava amb l’adverbi postridie més l’acusatiu de la data base: Postridie Kalendas apriles, que corresponia al 2 d’abril.
Menologium Rusticum Colotianum (s. I dC). Museo Archeologico Nazionale, Nàpols (Es tracta d'un calendari anual inscrit en un bloc de pedra amb tres mesos a cada cara)
Menologium Rusticum Colotianum (s. I dC). Museo Archeologico Nazionale, Nàpols (Es tracta d'un calendari anual inscrit en un bloc de pedra amb tres mesos a cada cara)


Al segle I aC Juli Cèsar modificà el calendari romà heretat, segons la tradició, del rei Numa Pompili. El resultat fou un any de 365 dies i 6 hores, que continuaven repartits en dotze mesos. Aquestes sis hores sobreres s’acumulaven i eren afegides al febrer cada quatre anys, però no a final de mes com ara, sinó que es repetia el dia 24. Com que en el calendari julià el dia 24 de febrer era el dia sextum anterior a les calendes de març, el nou dia repetit -resultat de les 6 hores sobreres multiplicat per 4 anys- s’anomenà bis sextum (“sisè dia repetit”). Aquesta paraula va donar lloc al nostre bixest o any de traspàs, que ara no s'utilitza per designar el dia afegit, sinó tot l'any sencer de 366 dies.

Calendari grec
Els grec tenien mesos lunars i feien alternar els mesos de 29 i 30 dies. El mes de 29 dies s’anomenava “buit” (κοῖλος), i el de 30, “ple” (πλήρης). Cada mes (μήν) es dividia en tres períodes de deu dies, les dècades (però l’última dècada d’un mes buit tenia 9 dies). El primer dia del mes era la noumenia (“lluna plena”), i l’últim s’anomenava héne kaí néa (“lluna vella i nova”), ja que era el dia de trànsit entre una lluna i l’altra.

L’any grec tenia 12 mesos lunars de 29 i 30 dies. D’aquesta manera, a diferència de l’any solar, comptava només amb 354 dies en lloc dels 365 habituals. Per corregir aquest desfasament, cada dos o tres anys s’intercalava un mes addicional de 30 dies. L’inici de l’any natural coincidia amb el solstici d’estiu (finals de juny).

Tots els mesos grecs rebien el nom a partir de les celebracions més importants que s’hi celebraven. De manera aproximada, la correspondència amb els nostres seria la següent:

  • Hecatombeó (juliol)
  • Metagitnió (agost)
  • Boedromió (setembre)
  • Pianepsió (octubre)
  • Memacterió (novembre)
  • Posideó (desembre)
  • Gamelió (gener)
  • Antesterió (febrer)
  • Elafebolió (març)
  • Muniquió (abril)
  • Targelió (maig)
  • Esciroforió (juny)

Sient d'honor de l'arcont epònim al Teatre de Dionís, a Atenes (segle III aC). L'arcont es deia així perquè amb el seu nom s'identificaria en endavant l'any en què hagués exercit la magistratura.
Sient d'honor de l'arcont epònim al Teatre de Dionís, a Atenes (segle III aC). L'arcont es deia així perquè amb el seu nom s'identificaria en endavant l'any en què hagués exercit la magistratura.

A Grècia els sistema més habitual per comptar els anys (ἔτη) es basava en la celebració de les olimpíades cada quatre anys, a partir de la primera (776 aC). A Atenes, però, també era molt usual citar els anys pel nom de l’arcont epònim que hagués exercit la magistratura durant l’any en qüestió. Així, per exemple, “l’any que Fedó fou arcont” era el 475 aC.

Articles del web relacionats:
Per què començam l'any al gener?

La guerra propagandística

Article publicat a l'Ara Balears (01/12/2013)
 
Abans se li deia propaganda i ara comunicació. És la força dels eufemismes, que sovint maquillen mentides. La paraula propaganda apareix per primera vegada el 1622 en un document del papa Gregori XV que establia la creació de la Sacra Congregatio de Propaganda Fide (“Sacra Congregació per a la Propagació de la Fe”). Es tractava d’una oficina papal de la Contrareforma que havia de servir per combatre l’avanç del luteranisme. Aquest neologisme es creava a partir de la preposició llatina pro- (“cap endavant”) i de pagus (“llogaret”). A partir del segle IV, un cop el cristianisme es convertí en la religió oficial de l’imperi romà, els habitants d’aquells llogarets més apartats que es resistien a adoptar la nova doctrina havien passat a ser coneguts com a paganspaís i pagès també contenen el mateix ètim.
 
Tot i que es tracti d’un mot d’encunyació recent, des de l’antiguitat la propaganda ha estat al servei dels més poderosos. Un dels qui en sabé treure més partit fou Juli Cèsar. Aquest polític de la Roma republicana del segle I aC, que ha passat a la història amb eslògans com alea iacta est o ueni, uidi, uici, no dubtà a magnificar les seves gestes militars a través de textos com la Guerra de les Gàl·lies i la Guerra Civil. En una iniciativa sense precedents, també va aconseguir, amb el vistiplau del Senat, estampar la seva efígie en les monedes, la qual cosa, juntament amb l’erecció d’estàtues, li garantia una major presència “mediàtica” entre la població.
 
Els admiradors de Cèsar no dubtaren a parlar bé d’ell en qualsevol reunió. Fou així com tengueren sentit els discursos panegírics, paraula provinent del grec pan (“tot”) i d’agyris (“assemblea”). Amb aquesta fama, no és d’estranyar que alguns fins i tot el volguessin fer rei. Ja als llibres sibil·lins –premonitoris del destí de Roma- hi havia escrit que el poble iranià dels parts “només podria ser vençut per un rei”. Quedava clar, doncs, que a Roma, com abans a l’antiga Grècia, els oracles també podien estar al servei de la propaganda  –és el mateix que passa actualment amb les enquestes governamentals del CIS.
 
A pesar de tants d’esforços persuasius, Cèsar acabaria essent assassinat pels seus. Octavi August, tanmateix, en fou un digne successor. No debades, contractà Virgili perquè li escrigués l’Eneida, una obra del tot apologètica a la seva figura. L’historiador Tit Livi també li faria la gara-gara amb Des de la fundació de la ciutat. L’objectiu del llibre era enaltir els valors de la Roma d’August davant de les misèries dels pobles sotmesos. A més de lloar els valors patriòtics, la propaganda, però, també és un mitjà eficaç per difondre la mentida històrica. És el que passà amb l’emperador Tiberi. Dècades després de morir, la seva imatge pública fou destrossada pels historiadors Tàcit i Suetoni, que el presentaren com un vell sanguinari i pederasta.
 
En època moderna, la propaganda consolidaria la seva càrrega negativa amb el nazisme. Al ministre de propaganda de Hitler, Joseph Goebbels, se li atribueix la frase “una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat”. El seu ideari era així de clar: “No hi ha necessitat de dialogar amb les masses, els eslògans són molt més afectius. Actuen en les persones com ho fa l’alcohol. La multitud no reacciona com ho faria un home, sinó com una dona, sentimental en lloc d’intel·ligent”.
 
Joseph Goebbels, el pare de la propaganda nazi
Joseph Goebbels, el pare de la propaganda nazi
 
Hem de suposar que el Govern Bauzá també es fa seves aquestes paraules de Goebbels. Si no, no s’entén que cap dels seus incondicionals súbdits aduladors hagi volgut assistir a gairebé cap de les taules rodones sobre l’ensenyament públic que aquests darrers mesos s’han celebrat a gran part de pobles de Mallorca. Han preferit adoctrinar els seus en petit comitè i a porta tancada. I, per convèncer les díscoles masses que tanta por els infonen, IB3, l’altaveu de les consignes institucionals, ja s’ha encarregat de fer-los la feina.
 
La darrera ordre executada de franc per l’ens autonòmic ha estat l’emissió del vergonyós vídeo de la Fundació Jaume III titulat A Mallorca, en bon mallorquí. Estaria bé que aquests defensors de “lo nostro” també reivindicassin la figura de Francesc de Borja Moll, l’encarregat d’adaptar la gramàtica de Fabra a les modalitats insulars. Tem, però, que a ell també el considerin un “pancatalanista”. Ara tan sols hem d’esperar que TVE emeti aviat un altre vídeo: “En Andalucía, en buen andaluz”. A veure què en dirà la RAE. I mentre dura aquest renou ideològic la maquinària propagandística ja parla de brots verds. Al carrer, però, només s’hi veuen males herbes que delaten la ineptitud governamental.
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px