Banner Top

Ifis, la transsexualitat feta realitat

L’endeví Tirèsias és considerat el primer transsexual de la mitologia grega. De jove va trobar dues serps unides i les va separar amb el seu bastó. Aleshores quedà transformat en dona. Al cap de set anys va fer el mateix, de manera que tornà a ser un home.

Ovidi, en les seves Metamorfosis (IX, 666-797), ens explica un altre cas cèlebre de transsexualitat. Fou el d’Ifis, una dona que es converteix en home i que, a diferència de Tirèsias, no torna a recuperar el seu sexe originari. Era filla de Ligdo i Teletusa, un matrimoni de Festos (Creta) de classe molt humil.

iphisianthe

Ifis i Iante

Estant ella embarassada, Ligdo tenia clar que volia un nin. En cas que fos una nina, estava disposat a matar-la per la càrrega econòmica insuportable que suposava, en un futur, aportar el dot el dia de les seves noces. Ja ho va deixar escrit Plaute en una de les seves comèdies (Bàquides, 41): Miserius nihil est quam mulier (“No hi ha res més miserable que una dona”).

Un dia, durant l’embaràs, Teletusa va tenir un somni en el qual se li apareixia la deessa egípcia Isis i li anunciava que, en contra de la voluntat del seu marit, havia de criar la nina que era a punt de parir. En néixer la criatura, la mare l’ocultà a Ligdo, entregant-li un nadó embolcallat entre pedaços. El pare, tot orgullós, li posà el nom del padrí, Ifis, un nom que, tanmateix, en grec, és ambigu.

Ifis y Yante Auguste Rodin

Ifis i Iante, Auguste Rodin (1890-1912)

Per seguir el joc al seu marit, Teletusa vestí i educà la seva filla com si fos un nin. Als tretze anys, seguint la tradició establerta, Ligdo decidí donar-la en matrimoni a la seva companya d’esbarjo, la rossa Iante. Tanmateix, aviat sorgí l’amor homosexual entre aquella parella, però Ifis se sentia malament amb si mateixa: havia d’actuar com un home quan en realitat era una dona. A les Metamorfosis (IX, 731-734). d’Ovidi es turmentava d’aquesta manera, en traducció de Jordi Parramon:

“Ni la vaca es consum per la vaca, ni l’egua per l’egua;
va pel moltó l’ovella i la cérvola busca el seu mascle,
tal com s’ajunten les aus, i no hi ha entre totes les bèsties
cap femella que senti desig per una femella”.

Teletusa, la gran encobridora del secret, intentà aplaçar sense èxit el dia de la boda. Finalment demanà ajuda a la deessa Isis, la qual optà per concedir la gràcia del canvi de sexe a Ifis. La metamorfosi es produí de la següent manera (785-790):

“No pas tranquil·la, però contenta pels signes propicis,
surt la mare del temple, amb Ifis seguint-la a la vora,
fent unes passes més grans que no acostuma; el seu rostre
és menys blanc, i li creix la força, i la seva figura
és més potent, i els cabells en desordre escurcen la mida,
i demostra un vigor que a la dona d’abans li faltava”.

Va ser així com, convertida en home, Ifis es va casar amb Iante.

Isis Iphis

Isis canvia el sexe d'Ifis, gravat de J. W. Bauer

 

L'OMS ja ha tret la transsexualitat de la llista de malalties mentals. Aquí teniu més informació d'aquesta notícia.

Aquí teniu un article que parla sobre la situació de les persones transsexuals durant el franquisme.

No us podeu perdre aquest capítol del programa "La gent normal", de TV3, dedicat a la transsexualitat:

 

Aquí teniu el programa "Dues voltes" d'IB3TV dedicat també als transsexuals:

 

Aquí teniu un conjunt de vídeos sobre sexe i gènere:

 

 

Articles del web relacionats:

Qui gaudeix més del sexe?

En la mitologia grega trobam una guerra de sexes interessant. És la que protagonitzen els patriarques del panteó, Zeus i la seva dona Hera, deessa protectora del matrimoni, “la dels braços blancs”. Aquell matrimoni havia tengut quatre fills: Ares (déu de al guerra), Hebe (deessa de la joventut), Eris (deessa de la discòrdia) i Ilita (deessa dels parts). Tanmateix, Hera no es fiava del seu marit, infidel compulsiu. Sempre el vigilava amb el paó que li era consagrat i que, en les seves plomes, portava els cent ulls del gegant Argos, fidel servidor de la deessa.

Hera col·loca els cent ulls d'Argos, mort, entre les plomes del seu paó (Rubens)
Hera col·loca els cent ulls d'Argos, mort, entre les plomes del seu paó (Rubens)


Un dia Zeus i Hera discutien a l’Olimp sobre quin dels dos gèneres obtenia més plaer en l’acte sexual. El patriarca dels déus assegurava que era el femení, i la seva esposa, el masculí. Per sortir-ne de dubtes, Zeus féu cridar Tirèsias.

Júpiter i Juno (Annibale Carracci 1600 - 1605 Roma, Galeria Borghese)
Júpiter i Juno (Annibale Carracci 1600 - 1605 Roma, Galeria Borghese)


Tirèsias era conegut per ser el primer transsexual de la mitologia clàssica. Segons una versió, de jove va trobar dues serps unides i les va separar amb el seu bastó; llavors quedà transformat en dona. Al cap de set anys va fer el mateix, de manera que recuperà el seu sexe originari.

Tirèsias i les serps
Tirèsias i les serps


Donada la seva experiència bisexual, Zeus pensar en Tirèsias perquè fes d’àrbitre en la disputa que mantenia amb Hera. El requerit donà la raó al patriarca olímpic. Contestà que la dona sentia nou vegades més plaer que l’home. Hera, en sentir-se privada així del gran secret del seu sexe, el deixà cec, i Zeus, per compensar tal maledicció, li atorgà el do de la profecia i el privilegi de la longevitat.

Tirèsias fa de
Tirèsias fa de "coach de l'amor" per a Zeus i Hera

 

Aquest és el fragment de les Metamorfosis d’Ovidi que parla de la disputa sexual entre Zeus i Hera i que tengué Tirèsias com a mediador (llibre III, 315-338). La traducció és de Jordi Parramon:

Mentre per llei del destí tot això a la terra passava
i era segur el bressol de Bacus, de doble naixença,
Júpiter, en oblit dels greus problemes pel nèctar,
s’excitava, i així de coses banals i juguesques
discutia amb Juno: “Millor que l’orgasme dels homes
és el vostre en la plena unió”, li deia, “no ho dubtis.”
 
Ella ho negava. Van fer que Tirèsias, home molt savi,
ho decidís, puix que ell va fruir de les dues maneres.
Sí, perquè dues serps va trobar en un bosc que s’unien
i ell, amb un cop de bastó, llavors volgué separar-les,
però, cosa admirable, el baró va fer-se una dona
i van passar set tardors. Un altre cop les va veure
a la vuitena i “Si tant podeu contra aquells que us ataquen”,
diu, “que el vostre agressor convertiu al sexe contrari,
ara també us feriré!” I atacant de nou les colobres
recupera els seus trets d’abans, i l’antiga figura.
 
Jutge, doncs, nomenat de disputa tan divertida
corrobora el parer de Júpiter; troba Satúrnia
tan injust el dictat que sense mesura amb la causa
a la perpètua nit els ulls del jutge condemna,
i el pare totpoderós (no es permet a un déu que desfaci
res del que un déu ha fet), per la llum que acaba de perdre,
li concedeix de preveure el futur, i alleuja el seu càstig.
 
 
Eunucs inofensius al llit
Tanmateix, també hi hagué homes no tan faldillers com Zeus. És el cas dels eunucs, paraula composta d’ εὐνή (“llit”) i d’ἔχω (“tenir”). Un eunuc era un home que, atesa la seva nul·la promiscuïtat, era de fiar. Per aplacar la seva libido, se’ls practicava la castració en la preadolescència.

A l’antiguitat ja hi hagué eunucs. En el món musulmà, per exemple, feren de guardians dels harems. Fou, però, a l’edat mitjana quan els eunucs compliren una altra funció social. Les seves veus agudes, fruit de la castració, foren molt apreciades en els cors de les esglésies.

Escena de sexe heterosexual a l'antiga Grècia
Escena de sexe heterosexual a l'antiga Grècia

I aquí teniu el famós fragment de la pel·lícula de Woody Allen que parla sobre com s'activa el cos durant l'acte sexual. És de la pel·lícula "Tot el que sempre va voler saber sobre el sexe i mai s'atreví a preguntar":
 


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/03/2017), reflexion sobre la seguent pregunta: "Està sobrevalorat el sexe?"


En aquest enllaç trobareu informació sobre les amants de Zeus.

Aquí teniu un podcast del programa de Catalunya Ràdio "Les mil i una" dedicat a les diferents maneres de concebre el sexe que hi ha a Orient i a Occident.

Articles del web relacionats:
La guerra de sexes
-
 Orgies, crònica d'una mentida

Els espectres de l'Odissea

Una tradició recollida per Homer situava l’Hades allà on es pon el sol, a l’Occident, passades les columnes d’Hércules, al confí del riu Oceà que, segons l’imaginari grec, envoltava la terra.  A l’Odissea (cant XI), fins allà es trasllada en una nau Ulisses per ordre de la fetillera Circe per consultar els seus difunts. En tocar una platja, l’heroi homèric hi cava un sot per fer una libació, que consisteix en el vessament d’un líquid especial com a ofrena a una divinitat, en aquest cas, als morts (solia ser una mescla de mel, llet, vi, aigua i farina). Aquesta libació es completa amb la sang d’animals degollats. Aleshores les ànimes dels difunts acudeixen en munió fins a Ulisses.  Aquest és el moment en què es produeix l’evocació dels morts, la νέκυια, en la traducció de Joan Francesc Mira (Odissea, cant XI, 37-43):
 
Els esperits dels difunts hi van acudir des de l’Èreb:
joves casades, fadrines, i vells que han patit moltes penes,
tendres donzelles que porten a dins un dolor nou encara,
molts guerrers que van ser ferits per les llances de bronze,
víctimes d’Ares, amb taques de sang que embrutaven les armes.
S’amuntegaven, voltant el forat d’un costat i de l’altre:
Tots feien crits inhumans, i a mi m’agafà una por verda.
 

Per poder parlar, cadascuna de les ànimes que surten a l’encontre d’Ulisses han de beure la sang dels animals degollats. Una d’elles és la de l’endeví Tirèsias, que se sorprèn en veure’l (Odissea, cant XI, 92-94):
 
“Fill de Laertes, llinatge de Zeus, habilíssim Ulisses,
com has deixat la claror del sol, infeliç, per a vindre
fins ací baix a veure els difunts i aquest lloc de tristesa!”
 

Tirèsias s'apareix a Ulisses (Johann Heinrich, 1780-1785)
Tirèsias s'apareix a Ulisses (Johann Heinrich, 1780-1785)

A continuació Tirèsias vaticina a Ulisses que acabarà arribant a Ítaca. L’avisa, però, que, en fer abans escala a l’illa Trinàquia, ell i els seus companys s’hauran d’abstenir de fer mal a les vaques del Sol que hi pasturen. En cas contrari, si infringeixen aquestes normes, els seus companys moriran i ell haurà de tornar sol, en un vaixell foraster, a casa, on haurà de lluitar amb els pretendents de la seva muller Penèlope.
 
Ulisses també té l’ocasió de parlar amb la seva mare Anticlea, que havia mort de pena quan ell va marxar cap a Troia. Lamenta molt no poder-la abraçar. Aquest és el fragment en traducció de Joan Alberich (Odissea, cant XI, 204-224):
 
Així va parlar, i jo, meditant en el meu cor, desitjava abraçar l’ànima de la meva mare difunta. Tres vegades m’hi vaig acostar, perquè el meu ànim m’impulsava a abraçar-la, i tres vegades em va volar de les mans, com si fos una ombra o un somni. En el cor se’m va fer un dolor cada cop més intens, i mentre li parlava, vaig dir aquestes paraules alades:
 
“ Mare meva, ¿per què te me’n vas, quan desitjo abraçar-te? Estrenyem-nos almenys els braços als estatges d’Hades i així ens consolarem l’un a l’altre amb el goig d’un plor fred. ¿O potser ets un fantasma que la immortal Persèfone m’ha fet venir perquè em lamenti i em planyi més?”

Així vaig parlar, i immediatament la venerable mare em va respondre: “Ai, fill meu, el més dissortat de tots els homes, no t’enganya de cap manera Persèfone, la filla de Zeus, perquè aquesta és la condició dels humans quan moren: els nervis ja no mantenen units la carn amb les ossos, i tot ho destrueix la força violenta del foc ardent, tan bon punt la vida ha abandonat els ossos blancs, i l’ànima fuig volant com un somni. Però afanya’t a tornar a la claror; i recorda bé tot això que et dic perquè després ho expliquis a la teva muller
”.

Ulisses també es topa amb Aquil·les, a qui intenta consolar. Tanmateix, el seu antic company d’armes a Troia li’n desisteix (Odissea, cant XI, 488-497):

“No em consoles del fet d’estar mort, Ulisses insigne:
 Preveriria cavar la terra al servei d’algú altre,
 Fins i tot si era algú sense herència i d’escassa fortuna, 
Més que no ser el rei entre tots aquests morts, sense vida. 
Parla’m més aviat del meu fill altiu: vull que em digues
 si ha anat o no a la guerra per ser el primer en la lluita. 
Digues què saps del meu pare, Peleu l’eminent, i si encara
 és honorat com pertoca entre el poble nombrós dels mirmídons,
 o si en la terra de l’Hèl·lada i Ftia el menyspreen i obliden
 perquè ja té fins els braços i els peu afeblits de vellesa”.

 

Ulisses no descendeix stricto sensu a l’inframón. El que es produeix és un ascens de les ànimes dels morts a la cridada de la sang. Més que un viatge sembla una invocació màgica. En la segona part del cant XI hi ha una fugaç visió de l’inframón des de dalt, on se’ns relaten els càstigs d’alguns dels seus hostes més il·lustres (Minos, Tici, Tàntal, Sísif...). Després d’aquesta visió, Ulisses torna a l’illa de Circe, la qual li dóna consells per evitar els perills que li esperen de tornada a casa.


Etimologies de la mort
Memento mori
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
Realment Ulisses tenia una síndrome?
-
 L'infern a l'Eneida

Èdip no patia cap complex!

El pare de la psicoanàlisi, l’austríac Sigmund Freud (1856-1939), tingué ben present la mitologia grega. Va ser ell qui va encunyar el complex d’Èdip per al·ludir al desig sexual, del tot inconscient, envers la mare que sent tot ésser humà de sexe masculí entre els 3 i els 6 anys. Aquest desig el porta a odiar el pare, el qual és vist com un competidor per l’amor de la mare i una figura d’autoritat estricta. En la mitologia grega, però, Èdip va actuar de manera del tot inconscient.

Èdip és l’heroi tràgic per excel·lència de la mitologia grega. La seva recerca per la veritat li reportarà greus conseqüències. Així ho recreà magistralment Sòfocles en el seu Èdip Rei, considerada la primera gran investigació policíaca de la ficció occidental. Èdip era fill de Laios i Iocasta, reis de Tebes. A Laios l’oracle de Delfos li havia vaticinat que un fill el mataria i es casaria amb la seva dona. Alarmat per aquesta advertència, en néixer la seva criatura, ordenà a un fidel servent que l’abandonàs al bosc del Citeró amb els peus lligats.

Escena d'Èdip rei (1967)
Escena d'Èdip rei (1967)
 
El nadó va ser recollit per un pastor, que el va lliurar als reis de Corint, Pòlib i Peribea. Aquests el varen adoptar amb el nom d’Èdip (“peus inflats” en grec). En créixer, la seva força fou l’enveja dels seus companys que, per molestar-lo, li deien que era adoptat. L’insult el dolgué tant que anà a Delfos per sortir-ne de dubtes. I la resposta fou: “No tornis mai al teu país d’origen si no vols cometre l’assassinat del teu pare i casar-te amb ta mare”. 
 
En sentir això, creient ser fill dels monarques de Corint, Èdip emprengué camí en direcció contrària, cap a Tebes. En una cruïlla, arran d’una disputa sobre la preferència de pas, matà Laios, ignorant que era el seu pare biològic. La segona part de l’oracle de Delfos també s’acabà complint. En arribar a Tebes, després d’haver desxifrat el famós enigma de l’esfinx, l’heroi grec es casà amb Iocasta, la vídua de Laios i mare biològica seva.

Èdip i l'Esfinx
Èdip i l'Esfinx

El pitjor, però, encara estava per arribar. Al cap d’uns anys, una pesta s’apoderà de Tebes i Èdip envià Creont (germà de Iocasta i oncle biològic seu) a Delfos per esbrinar la causa de la plaga. La pitonissa digué que les desgràcies acabarien quan els tebans expulsassin l’assassí de Laios. Aleshores Èdip interrogà l’endeví tebà Tirèsias sobre aquell crim. Aquest, però, per no agreujar la situació, li donà llargues. Aleshores el monarca sospità que l’endeví i Creont podien ser els autors de l’homicidi. Iocasta, però, li recordà que en un altre temps l’oracle dèlfic havia vaticinat que Laios moriria a mans del seu fill i, no obstant això, havia mort en un entreforc del camí de Delfos a mans d’un bandoler.
 
En sentir aquestes paraules, Èdip demanà més detalls sobre aquell fet, però es resistí a reconèixer-se l’assassí. Llavors arribà de Corint un missatger per comunicar-li la mort del seu padrastre, el rei Pòlib, i demanar-li que tornàs a la seva ciutat per ocupar el tron. Amb aquesta notícia, Èdip se sentí més alleugerat, ja que la primera part de l’oracle de Delfos no s’havia complert. Tanmateix, no volia tornar a Corint. Temia que es complís la segona part de la profecia, segons la qual cometria incest amb la seva mare, que ell continuava pensant que era Peribea i no Iocasta.

La pesta de Tebes (Charles François Jalabeat, 1819-1901)
La pesta de Tebes (Charles François Jalabeat, 1819-1901)
 
El missatger de Corint, per tranquil·litzar-lo, li digué que ell no era vertaderament fill de Peribea i li relatà com havia estat recollit. Èdip hagué de rendir-se davant l’evidència. Ioscata, en adonar-se d’aquell incest tan abominable, es penjà. Èdip, en canvi, es tregué els ulls amb la punta d’una espasa per no veure els seus crims i fou desterrat per Creont, que assumí la regència de Tebes altre cop. En veure que només era acompanyat per la seva filla petita (Antígona), proferí malediccions contra la resta de la seva descendència (Etèocles, Polinices i Ismene). Al cap d’uns anys moriria a l’Àtica, a la ciutat de Colonos.
 
Tal com se'ns diu al final de la tragèdia de Sòfocles, Èdip és la demostració que fins al final no es pot cantar victòria. No debades, Èdip, que era l'enveja de tothom, acaba humiliat pels déus. En altres paraules, prest o tard, encara que les coses ens vagin bé, acabam patint alguna dissort. El complex d’Èdip, per tant, pot té a veure amb el seu relat mitològic. L’heroi tràgic es casà amb la seva mare sense saber qui era realment. En el complex encunyat per Freud, en canvi, el nin sap que el seu objecte de desig és la seva pròpia mare.

Èdip a Colono (Fulchran-Jean Harriet, 1798)
Èdip a Colono (Fulchran-Jean Harriet, 1798)

El mite d'Èdip també amaga la mort del pare en sentit metafòric a mans del fill. Es diu que un fill mata metafòricament el pare quan deixa d'estar sota la seva tutela i comença a decidir pel seu compte. Així ho reflecteix aquest fragment de la pel·lícula "Endevina qui ve a sopar aquesta nit" (1967)



En aquest anunci podeu apreciar el complex d'Èdip:



Aquí teniu un vídeo explicatiu sobre el mite d'Èdip:

I aquí teniu una recreació del mite d'Èdip.

Bertolucci també recreà el mite d'Edip a la pel·lícula La lluna (1979).

Aquí teniu un interessant treball de recerca titulat "Una mirada clàssica a la psicologia actual". És d'Arnau Vilarrasa Barbero, de l'IES Narcís Monturiol (Figueres).

Aquí teniu un altre article interessant titulat "Èdip rei i la novel·la policíaca".

La tragèdia d'Èdip també serví d'inspiració a Woddy Allen per a la seva pel·lícula Poderosa Afrodita (1995):



Aquí teniu l'inici de la pel·lícula "Èdip rei", de Pasolini (1967):



Articles del web relacionats:
 - L'hora d'Antígona
Electra tampoc no patia cap complex!
L'esfínter de l'Esfinx

 
 


Benvinguts a l'era Narcís

Article publicat a l'Ara Balears (25/09/13)
 
La revolució digital dels últims anys fa que estiguem instal·lats en la coneguda com a era 2.0. Per ventura, però, amb l’egocentrisme que circula per la xarxa, seria més oportú parlar de l’era Narcís. En la mitologia clàssica, Narcís, fill del déu fluvial Cefís i de la nimfa Liriope, era un jove tan atractiu com arrogant. Així s’entén que no tengués escrúpols en rebutjar Eco (ἠχώ, “so”), una nimfa còmplice de les infidelitats de Júpiter a qui Juno, la dona del patriarca olímpic, havia condemnat a repetir les últimes paraules del seu interlocutor. Davant tal desaire, la humiliada nimfa es retirà a les muntanyes, on s’aprimà tant que de tota ella només quedà la seva planyívola veu que encara ara ressona quan la cridam.

Narcís modern
Narcís modern
 
Tal com relata Ovidi en les seves Metamorfosis, altres pretendents menyspreades per aquell jove insolent clamaren venjança al cel. Escoltant els seus precs, Nèmesi, la deessa de la venjança, féu que un dia calorós, després d’una cacera, Narcís s’inclinàs sobre una font per saciar la seva set. En ajupir-se, quedà del tot astorat per la bellesa del rostre que tenia al seu davant, desconeixent que era el seu propi. Llavors, s’hi acostà encara més per besar-lo, però a l’acte aquella il·lusòria imatge s’esvaní. No avesat a ser rebutjat, fou tanta la pena que sentí Narcís que la mort se l’acabà consumint. Es complia així la profecia que, en néixer,  havia fet el famós endeví Tirèsias a la seva mare: “Viurà molts d'anys si no es contempla a si mateix”. Com a recordatori, d'aquell dissortat cos va brotar una flor que rebé el seu nom.

Els nous narcisos
Els nous narcisos
 
Si fos un personatge real, segur que avui Narcís romandria embadalit davant la pantalla de l’ordinador o del mòbil. Practicaria l’egosurfing. Així, el seu ego s’aniria inflant a mesura que anàs trobant el seu nom per Internet, una xarxa (Network) que pretén donar-nos una dimensió més internacional. Tampoc no es cansaria de compartir amb el món virtual comentaris suposadament ocurrents i imatges de la seva “fantàstica” vida. En cas de sentir-se deprimit, per recuperar l’ànim, en lloc de prendre Prozac, li bastaria fer ullada a l’egòmetre dels agregats, dels “m’agrada”, de les repiulades o de les visites dels seus amics ficticis d’aquesta “teranyina d’abast mundial” que és, en anglès, la www (World Wide Web).

Facebook i l'ego
Facebook i l'ego
 
Sens dubte, Internet ha canviat les nostres vides, les relacions personals i la imatge que tenim de nosaltres mateixos. Són molts els avantatges que ofereix, però també els perills. Ara ja no es parla d’intimitat, sinó d’extimitat, la necessitat que tenim contínuament d’exhibir-nos sense pudor i de reafirmar-nos davant la resta. No es parla de diàleg, sinó de dial-ego o de solipsisme (< solus ipse, “un mateix tot sol”), que en el llenguatge filosòfic és una forma radical de subjectivisme, segons la qual només pot ser conegut el propi joÉs curiosa l’evolució que ha experimentat la humanitat. Del teocentrisme de l’edat mitjana es va passar a l’antropocentrisme del Renaixement. I ara  el segle XXI ens ha duit l’egocentrisme o, millor dit, l’egolatria. Vivim, doncs, a l’era del “super ego” o de l’egotisme, que és la mania de parlar d’un mateix o d’afirmar la pròpia personalitat.


Metamorfosi de Narcís (Dalí, 1937)
Metamorfosi de Narcís (Dalí, 1937)

Narcís (Caravaggio, 1573-1610)
Narcís (Caravaggio, 1573-1610)
 
Al món feliç ple d’emoticonos que és la xarxa tots estam encantats d’haver-nos coneguts i ens creim líders d’opinió. Certament, ben usat, Internet és una gran eina educativa i democràtica, especialment ara que tots ens sentim més coartats que mai. Per contra, també potencia el narcicisme, sobretot entre els més ociosos, que no dubten a negociar amb la seva fatuïtat o vanitat que tants comentaris insípids (fatui, en llatí) i buits (vani) generen. Avui les paraules bíbliques de l’Eclesiastès cobren més força que mai: Vanitas vanitatum et omnia vanitas (“Vanitat de vanitats i tot és vanitat”).

Noves solituds
Noves solituds
 
Internet també ens permet sadollar la nostra curiositat i voyerisme fins a límits grotescos. Això, però, no ha de desmerèixer el seu gran èxit comunicatiu i altruista. Mostrant la nostra millor cara, posam en comú tota mena de dades pel bé del proïsme, el qual, tanmateix, si no va alerta, pot acabar infoxicat, és a dir, saturat d’informació. Sembla que preferim el distanciament d’un edulcorat món virtual que les implicacions d’un incòmode món real. A força de teclejar amb els dits (digiti), ens preocupam més dels nostres companys digitals que d’aquells que tenim al costat, a qui sovint no donam ni tan sols un dit. Per reivindicar la nostra presència al món, escrivim més que no parlam de cara. Ens sentim connectats al món, però desconnectats de l’entorn. Som així de virtuosos, vull dir, de virtuals.
 
La dèria dels selfies
La dèria dels selfies

Nietzsche i la solitud
Nietzsche i la solitud

L’escalfor de la xarxa ens ajuda a suportar millor la nostra feixuga existència. La soledat i el silenci ens horroritzen o, millor dit, ens avorreixen. No debades, aquesta paraula ve del llatí abhorrere (ab + horrere, “prendre en horror”) i antigament era sinònima d’odiar; després adquiriria la connotació de “causar tedi” amb la idea de no suportar una persona o una cosa. Pascal, filòsof francès del segle XVII, deia que “tota la desgràcia dels homes ve d’una sola cosa, que és no saber estar-se en repòs en una cambra”. I Nietzsche assegurà: “Més que ser feliços, els humans volen estar ocupats”.  Maquillant, doncs, la nostra vida, Internet esdevé el millor vehicle canalitzador d’aquest buit existencial i ens proporciona l’afecte, els aplaudiments i el reconeixement social que no ens brinda el món real. Benvinguts a la terapèutica era Narcís!

Paraula de Francis Burton
Paraula de Francis Burton

Aquí teniu un test per saber si sou narcisistes

Aquest enllaç parla de grans escriptors narcisistes. I aquest parla de l'epidèmia dels narcisistes

Aquest altre enllaç parla sobre el  narcisisme que impera avui en dia.

Aquí teniu capítol del programa "This is art" de TV3 dedicat a la vanitat.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/07/2016) parl sobre els narcisistes, addictes a l'ego en l'era de les selfies:





Un nou tipus de narcicisme és "la síndrome de Anna Allen". Aquí en teniu més detalls.

Interpretació digital del famós quadre de Narcís
Interpretació digital del famós quadre de Narcís
 
L'engany de les xarxes socials
L'engany de les xarxes socials


No podeu deixar de visitar aquest web amb imatges que parlen de l'actual hegemonia del mòbil en les nostres vides.

Aquí teniu el capítol del programa "This is art" dedicat a la vanitat.
 
Aquest vídeo del programa "Amb filosofia" de TV3 reflexiona sobre la intimitat:



Aquí teniu "Canción del eco", de Christina Rosenvinge:



I aquesta canço també és per a narcisistes. Es titula "Me amo", del grup "Cuarteo de nos":




Aquí teniu un debat interessant sobre la identitat digital.

No us podeu perdre aquesta entrevista a Frank Yeomans, psiquiatra, especialista en trastorn narcisista.

Tampoc no heu de deixar de llegir aquest article titulat "Intimidad y espectáculo".

Aquí teniu un article que parla sobre el concepte d'extimitat.

També és interessant aquest article titulat "Generación postureo".

Per a més informació, us recoman fervorosament aquests articles del periodista Joan Estrany, autor del bloc Doce notas. Un es titula "La dictadura del pulgar en alto" i l'altre "Facebook home, el enemigo en casa, en el bosillo".
 
També és molt interessant aquest article del director del diari Ara, Carles Capdevila.

Aquí teniu un altre article interessant on un dels fundadors de Facebook assegura que la gran xarxa social va ser ideada per explotar la vulnerabilitat de la condició humana.

Aquí teniu un article que parla del narcisisme a la política.

Articles del web relacionats:
La fama i el complex d'Heròstrat
Mai més sol
Nèmesi, venjança divina contra la supèrbia

La guerra de sexes

Tots naixem amb un sexe definit que “separa” homes de dones. Així doncs, tenim que sexe ve del llatí secare (“tallar”) en clara al·lusió a la divisió del gènere humà. Quan feim el coit, però, el que feim és “unir-nos” atès que la paraula deriva de co-ire (“anar junts”). 

Representació d'una escena sexual heterosexual
Representació d'una escena sexual heterosexual

Hem d’anar en compte, però, amb els coits plens d’orgasmes! Ja ho diu un antic proverbi llatí, de procedència desconeguda: Omne animal post coitum triste est, sive gallus et mulier (“Tot animal, després del coit, està trist, excepte el gall i la dona”). En francès es parla de le petite mort (“la petita mort”) per referir-se a la pèrdua de consciència que experimenten algunes persones després de l’acte sexual.

Representació d'una escena sexual heterosexual
Representació d'una escena sexual heterosexual

Els símbols del gènere masculí i femení estan carregats de ressonàncies clàssiques. El de la dona, un cercle damunt d’una creu, representa Venus, deessa de la feminitat i la fertilitat –també se l’anomena “el mirall de Venus” per tenir forma d’espill de mà.
 
En totes les civilitzacions antigues és present el culte a una deessa de l’amor com la Venus romana (Afrodita grega): Inanna en la mitologia sumèria, Ishtar en la mesopotàmica, Hathor en l’egípcia o Turan en l’etrusca. En astrologia, Venus és considerat un planeta del tot femení: suau, maternal i propens a l’alegria i a la música. En el món de l’alquímia, el símbol de Venus fou associat amb el coure.

Mart i Venus units per l'Amor (Veronés, c. 1580). Nova York, Metropolitan Museum
Mart i Venus units per l'Amor (Veronés, c. 1580). Nova York, Metropolitan Museum
 
El símbol del gènere masculí al·ludeix a Mart (Ares grec), el déu de guerra, la virilitat i la fertilitat. Es tracta d’un cercle amb un pal inclinat 45 graus i amb una llança que en sobresurt –el cercle remetria a l’escut del déu i la llança a un fal·lus. Mart s’identificà amb el planeta vermellós, amb la força i, en general, amb tot allò que tradicionalment relacionam amb l’àmbit masculí. Astrològicament regia qualitats com ara la voluntat, l’energia i la sexualitat agressiva. En el món de l’alquímia, el símbol de Mart fou associat amb el ferro.

Venus i Mart (Sandro Botticelli)
Venus i Mart (Sandro Botticelli)
 
Curiosament, els símbols emprats per la biologia per representar el sexe femení i masculí també els trobam presents en l’astrologia clàssica:

Símbols de l'astrologia clàssica
Símbols de l'astrologia clàssica

En biologia, el cromosoma sexual femení és representat per la lletra X, i el masculí per la Y. Així, la combinació de dos cromosomes XX donen una nina; XY, un nin. Aquesta terminologia fou encunyada el 1905 pels genetistes nord-americans Edmund Beecher Wilson i Nettie Stevens.
 
Amants enxampats
Afrodita i Ares varen protagonitzar l’adulteri més cèlebre de la mitologia grega -Homer el relatà en el cant VIII de l’Odissea. Afrodita estava casat amb Hefest (Vulcà), el déu de la metal·lúrgia. La deessa de l’amor i de la bellesa, però, no s’acabava de trobar a gust amb la companyia del menys agraciat de totes les divinitats olímpiques. És per això que no trigà a caure en els braços del viril Ares, el qual contractà Alectrió perquè li fes de sentinella. Aquest, però, es va adormir.

Mart, Venus i Cupido (Tiziano 1530 Kunsthistorisches Museum)
Mart, Venus i Cupido (Tiziano 1530 Kunsthistorisches Museum)


Hèlios, el Sol que tot ho veu, va ser el primer a assabentar-se d’aquella infidelitat i no s’està d’informar-ne Hefest. Aquest, enfurismat, va ordir un pla per venjar-se'n. Va fabricar una xarxa irrompible, la va col·locar sobre el llit conjugal i va fingir que se n'anava a Lemnos.

La farga de Vulcà, Velázquez, 1630, Museo del Prado, Madrid. Apol·lo, el Sol, explica a Hefest l'adulteri d'Afrodita amb Ares, davant l'estupefacció dels ciclops.
La farga de Vulcà, Velázquez, 1630, Museo del Prado, Madrid. Apol·lo, el Sol, explica a Hefest l'adulteri d'Afrodita amb Ares, davant l'estupefacció dels ciclops.
 
Ares aprofità l’ocasió per córrer al palau d'Hefest per estar amb Afrodita. En el moment en què tots dos es varen posar al llit, la xarxa els va caure al damunt i els va deixar immobilitzats. Tot seguit va tornar Hefest, avisat per Hèlios, i a grans crits va fer venir els altres déus, que varen contemplar l'espectacle esclatats de riure. En realitat, però, hi havia un punt d'enveja per qui compartia el llit amb la bella Afrodita. En represàlia, Ares convertí el seu guardià dormilega Alectrió en gall (ὁ αλέκτωρ, ορος). Així, aquest ocell, per esmenar el seu error, mai s’oblida d’anunciar amb el seu cant l’aparició del Sol.

Després de fer-se pregar molt i de prometre una compensació econòmica, Hefest va accedir a amollar les seves preses. Tots dos amants varen sortir corrents, avergonyits, i varen ocultar-se per separat durant una bona temporada. Segons algunes versions, d’Ares i Afrodita naixerien Harmonia, Eros (Cupido) i els bessons Fobos (“Por”) i Deimos (“Terror”) –avui els dos satèl·lits de Mart agafen el nom de la seva bessonada, que esdevingué la seva escorta més fidel.
 
Mart i Venus sorpresos per Hèlios i Vulcà (Hendrick de Clerck, 1570-1629)
Mart i Venus sorpresos per Hèlios i Vulcà (Hendrick de Clerck, 1570-1629)

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/03/2017), reflexion sobre la següent pregunta: "Està sobrevalorat el sexe?"


Articles del web relacionats:
Qui gaudeix més del sexe?
Cupido concupiscent
Mart, el déu de les arts marcials






Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px