Banner Top

Vitamines que donen vida?

Per combatre la feblesa corporal o l’astènia (α privativa + σθένος, força), hi ha gent que s’aferra a les vitamines. Creuen que els donaran molta de vida, però no n’hi ha per a tant! Aquesta paraula amaga una gran estafa. Va ser encunyada el 1912 per Casimir Funk, un investigador polonès que treballava a Cambridge. A partir del llatí vita (vida), el terme anglès vitamine designava una amina (substància nitrogenada) que ell mateix havia descobert i que considerava essencial per a la vida.

Amb tot, poc temps després d’aquell descobriment, es va saber que les vitamines ni són essencials per a la vida, ni totes contenen amines. El neologisme, però, ja s’havia imposat entre la comunitat científica.

Davant tal despropòsit, el 1920, a instàncies del bioquímic Jack Drummond, els anglesos decidiren eliminar l’e final del terme. Així, amb el nom escurçat de vitamin desapareixia almanco l’equívoca associació amb les amines. En català, en canvi, aquesta solució és poc útil atès que continuam dient vitamina.

La vida segons Chaplin
La vida segons Chaplin
 
Vitamines vitals?
Ja ho sabeu, doncs: vista aquesta vivència, les vitamines no són de vital importància per a la nostra supervivència. Per conviure millor és millor que convidem vivament la gent a viandes (<vivenda, “coses amb que s’ha de viure”) o, tractant-se de militars, a vitualles

Tanmateix, si volem trobar vida de veritat hem d’anar al grec βίος, que ens ha donat una llarga llista de derivats: biologia (+λόγος, “estudi”), amfibi (+ ἀμφι, “al voltant de”), biografia (+ γράφω, “escriure”), simbiosi (+ σύν, “amb”), aeròbic (+ ἀήρ, “aire”) o cenobi (+ κοινός, “comú”, és a dir, vida en comunitat).

L’anglès, amant de neologismes d’arrel clàssica, també ha format la paraula biòpic per referir-se a les pel·lícules basades en la vida d’una persona famosa. El terme és l’abreviació de biographical (motion) picture, “pel·lícula biogràfica”. D’encunyació britànica també és la biònica, la ciència que estudia com els éssers vius realitzen certes tasques, per després crear aparells electrònics que els imitin –el segon terme –nica és la terminació del mot electrònica.

La unitat bàsica de vida és la cèl·lula, paraula que deriva del llatí cellula, que alhora és el diminutiu de cella (“compartiment”, “rebost”). El seu equivalent grec és τό κύτος, ου, que ha donat citoplasma (+ το πλάσμα, ατος, “imatge”), constituent fonamental de la cèl·lula, i citologia, branca de la biologia que estudia l'estructura i la funció de la cèl·lula. 

Genitals, font de vida
No podem acabar aquesta entrada sense parlar de la principal font de vida: els genitals. Aquesta paraula prové del llatí gigno (“engendrar”), que alhora està emparentada amb el grec γίγνομαι, d’idèntic significat, i γένος (“naixement”). La família de derivats gigno/ γίγνομαι és llarguíssima: gènere, generador, generació, generós, genitor, genocidi, gent, gentil, gentilici, geni, genitiu, germen, germà, gendre, general, ingent (“que surt fora de les proporcions de la seva espècie”), cunyat (< cognatus, “engendrat col·lateralment”), gendre (< generum), congènit, engendrar, enginyer, ingenu, indígena, progenitor, alienígena, benigne, genètica  o primogènit.

D’altra banda, l’arrel γένος (“naixement”) la trobam en paraules com Gènesi, cosmogonia, teogonia eugenèsia, genealogia, fotogènic, heterogeni, homogeni, nitrogen, oxigen, patogen i els noms propis Eugeni (literalment, “el ben nascut”) i Diògenes.

La vida és bella
La vida és bella


La consumació de la vida és l’embrió, paraula formada per la preposició grega ἐν (“dins”) + βρύω (“brotar”). És a dir, l’etimologia ens diu que un embrió és una cosa que brota de de dins el ventre d’una dona. Directament del llatí també tenim fetus, que ve d’una arrel indoeuropea que vol dir “alletar”, present també en paraules com felicitat o fill.

El fetus fa bots d’alegria quan neix. L’arrel llatina d’aquest verb, nascor, ha estat molt fecunda: Nativitat, Nadal, natalici, natiu, nació, natura, natural, innat, internacional, renaixement, sobrenatural, impregnar (amb el sentit originari de fecundar), la paraula castellana “nada” –derivada de l’expressió nulla res nata, “cap cosa nascuda”- o l’adjectiu anglès pregnant (“embarassada”).

Amb el verb nascor s’origina tot (orior). Així, quan algú avorta el que fa és impedir (ab-) aquest origen. D’orior també prové originalitat i Orient -no debades és el punt per on s’ “origina” el Sol en contraposició a Occident, allà on mor (occido).

L’imperi del part
Per néixer cal l’esforç de la dona, que és qui pareix. En llatí, el verb per a “parir” (pario) estava relacionat amb paro (“produir”, “preparar”). Ambdues paraules han donat vida a moltes paraules: parient, part, emparentar, aparell, comprar, emparar, disparar, imparable, preparatiu, reparació, irreparable, imperi, separar o pobre (< paucus, “poc” + pario, és a dir, “que produeix poc”). En grec part era ὁ τόκος, ου, d’on tenim tocòleg, metge que tracta la gestació, el part i el puerperi.

William Adolphe

William Adolphe Bouguereau (1825-1905

Pario també donà l’adjectiu par, paris (“igual”, “semblant”), d’on tenim paritat, partió,  parricidi, dispar, imparell, equiparar, compartir, departament, apartament, repartir, imparcialitat, partícula, parcel·la, participar (+ capere, “prendre”), participi (perquè a vegades participa de la naturalesa del verb i d’altres de l’adjectiu), impartir o parasil·làbic.

No us podeu perdre aquest recull de fotos de dones en el moment de donar vida, en el moment de parir.

Articles del web relacionats:
- Etimologies gastronòmiques

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/05/2017), reflexion sobre el sentit de la vida:




I per acabar aquí teniu la lletra de la cançó vida de Quimi Portet: Vida:
En llevar-me cada dia
tinc un minut de desconcert;
qui sóc? Què faig? …i què tinc?
Faig inventari i ho veig:

Tinc vida;
arregladeta i feta a mida,
circumstancial i eixerida;
deixondida sota la pluja i el sol.
Vida;
bogeria desvergonyida,
provisional però escotorida;
no ens siguis cruel ni ensopida, no.

Causes perdudes,
ja podeu comptar amb mi
per posar en qüestió tot el que sembla bo.
Dones barbudes,
homes pelats, vestals mamelludes;
no els demanis pas què fan, fan la viu-viu.

Tot el que dic són mentides,
tot el que dic són veritats;
al final són les mateixes parides
les dels herois i els covards.

Vida;
de tots colors, de totes mides,
feta de temps i d'autopistes
que porten als lloc més sinistres del món.
Vida;
he fet un baixon però tinc vida,
provisional però escotorida;
no em siguis cruel ni ensopida, no.



No us podeu perdre tampoc aquesta cançó: "A la vida", de Maria Arnal i Marcel Babés:




I aquí teniu la canço de "La vida és bella":

Paràsits fanàtics?

El diccionari ens diu que un paràsit és un organisme que es nodreix, temporalment o permanentment, de substàncies produïdes o ingerides per un altre ésser viu. Aquesta paraula, però, va ser apropiada per la biologia al segle XVIII amb un significat diferent del que tenia a l’antiga Grècia.

En la llengua d’Homer un paràsit era un alt funcionari encarregat de custodiar el blat dels temples (τό ἱερον, d’on tenim hieràtic, jerarquia, jeroglífic i el nom propi Jeroni). Així, cada divinitat tenia un paràsit, paraula que consta de σιτος (“blat”) i de παρά (“al costat de”). En un principi, doncs, aquest terme no tenia cap significat despectiu com passa actualment aplicat a les persones.
 
Segons Plutarc, el legislador Soló (segle VI aC) va ser el primer a anomenar paràsits, amb un to irònic, a aquells individus que sovintejaven els banquets públics celebrats en el Pritaneu, un edifici sumptuós de l’àgora reservat als grans servidors de la pàtria. Amb el temps, serviria també per referir-se als que s’aprofitaven de l’hospitalitat dels altres.

Els grecs, a part de τό ἱερον, tenien un altre terme per referir-se a un temple: τό ἄσυλον, que literalment era un lloc inviolable  -derivava de σύλάω (“arrabassar”, “desposseir”). D’aquesta paraula tenim asil com a refugi que s’ofereix als perseguits. Avui, però, un asil també és un establiment social on s’allotja la gent desvalguda.

El problema del fanatisme
El problema del fanatisme

Els temples dels fanàtics
A l’antiga Roma els edificis dels paràsits grecs originals eren coneguts com a templi, paraula que conté l’arrel indoeuropea tem- (“tallar”). No debades, eren espais que solien ser utilitzats per uns sacerdots anomenats àugurs, els quals “tallaven” un espai quadrangular del cel on feien les seves observacions, és a dir, des d’on contemplaven (+ cum, “amb”) les aus.
 
Templum conviuria amb dos termes més: aedes -d’on deriva edifici (en plural la paraula significa “casa”), que era el lloc sagrat que albergava una estàtua d’un déu i els seus exvots; i fanum, derivat de for (“parlar”), ja que es tractava d’un recinte que propiciava la conversa de l’home amb la divinitat. Aquest darrer terme donaria fanàtic i el seu diminutiu fan –no hi ha dubte, doncs, que a Roma els paràsits grecs es convertiren en autèntics fanàtics. Aquell que se situava davant del fanum perquè no hi volia entrar era un profà, avui sinònim d’inexpert, atès que no sap una cosa perquè no entra al fanum a “conversar” amb la divinitat inspiradora. Amb el temps el verb profanar al·ludí a l’acció de violentar un espai sagrat.

Aquí teniu un article sobre la història de la llibertat escrit des de la presó per Oriol Junqueras, líder d'ERC.

 

La guerra de sexes

Tots naixem amb un sexe definit que “separa” homes de dones. Així doncs, tenim que sexe ve del llatí secare (“tallar”) en clara al·lusió a la divisió del gènere humà. Quan feim el coit, però, el que feim és “unir-nos” atès que la paraula deriva de co-ire (“anar junts”). 

Representació d'una escena sexual heterosexual
Representació d'una escena sexual heterosexual

Hem d’anar en compte, però, amb els coits plens d’orgasmes! Ja ho diu un antic proverbi llatí, de procedència desconeguda: Omne animal post coitum triste est, sive gallus et mulier (“Tot animal, després del coit, està trist, excepte el gall i la dona”). En francès es parla de le petite mort (“la petita mort”) per referir-se a la pèrdua de consciència que experimenten algunes persones després de l’acte sexual.

Representació d'una escena sexual heterosexual
Representació d'una escena sexual heterosexual

Els símbols del gènere masculí i femení estan carregats de ressonàncies clàssiques. El de la dona, un cercle damunt d’una creu, representa Venus, deessa de la feminitat i la fertilitat –també se l’anomena “el mirall de Venus” per tenir forma d’espill de mà.
 
En totes les civilitzacions antigues és present el culte a una deessa de l’amor com la Venus romana (Afrodita grega): Inanna en la mitologia sumèria, Ishtar en la mesopotàmica, Hathor en l’egípcia o Turan en l’etrusca. En astrologia, Venus és considerat un planeta del tot femení: suau, maternal i propens a l’alegria i a la música. En el món de l’alquímia, el símbol de Venus fou associat amb el coure.

Mart i Venus units per l'Amor (Veronés, c. 1580). Nova York, Metropolitan Museum
Mart i Venus units per l'Amor (Veronés, c. 1580). Nova York, Metropolitan Museum
 
El símbol del gènere masculí al·ludeix a Mart (Ares grec), el déu de guerra, la virilitat i la fertilitat. Es tracta d’un cercle amb un pal inclinat 45 graus i amb una llança que en sobresurt –el cercle remetria a l’escut del déu i la llança a un fal·lus. Mart s’identificà amb el planeta vermellós, amb la força i, en general, amb tot allò que tradicionalment relacionam amb l’àmbit masculí. Astrològicament regia qualitats com ara la voluntat, l’energia i la sexualitat agressiva. En el món de l’alquímia, el símbol de Mart fou associat amb el ferro.

Venus i Mart (Sandro Botticelli)
Venus i Mart (Sandro Botticelli)
 
Curiosament, els símbols emprats per la biologia per representar el sexe femení i masculí també els trobam presents en l’astrologia clàssica:

Símbols de l'astrologia clàssica
Símbols de l'astrologia clàssica

En biologia, el cromosoma sexual femení és representat per la lletra X, i el masculí per la Y. Així, la combinació de dos cromosomes XX donen una nina; XY, un nin. Aquesta terminologia fou encunyada el 1905 pels genetistes nord-americans Edmund Beecher Wilson i Nettie Stevens.
 
Amants enxampats
Afrodita i Ares varen protagonitzar l’adulteri més cèlebre de la mitologia grega -Homer el relatà en el cant VIII de l’Odissea. Afrodita estava casat amb Hefest (Vulcà), el déu de la metal·lúrgia. La deessa de l’amor i de la bellesa, però, no s’acabava de trobar a gust amb la companyia del menys agraciat de totes les divinitats olímpiques. És per això que no trigà a caure en els braços del viril Ares, el qual contractà Alectrió perquè li fes de sentinella. Aquest, però, es va adormir.

Mart, Venus i Cupido (Tiziano 1530 Kunsthistorisches Museum)
Mart, Venus i Cupido (Tiziano 1530 Kunsthistorisches Museum)


Hèlios, el Sol que tot ho veu, va ser el primer a assabentar-se d’aquella infidelitat i no s’està d’informar-ne Hefest. Aquest, enfurismat, va ordir un pla per venjar-se'n. Va fabricar una xarxa irrompible, la va col·locar sobre el llit conjugal i va fingir que se n'anava a Lemnos.

La farga de Vulcà, Velázquez, 1630, Museo del Prado, Madrid. Apol·lo, el Sol, explica a Hefest l'adulteri d'Afrodita amb Ares, davant l'estupefacció dels ciclops.
La farga de Vulcà, Velázquez, 1630, Museo del Prado, Madrid. Apol·lo, el Sol, explica a Hefest l'adulteri d'Afrodita amb Ares, davant l'estupefacció dels ciclops.
 
Ares aprofità l’ocasió per córrer al palau d'Hefest per estar amb Afrodita. En el moment en què tots dos es varen posar al llit, la xarxa els va caure al damunt i els va deixar immobilitzats. Tot seguit va tornar Hefest, avisat per Hèlios, i a grans crits va fer venir els altres déus, que varen contemplar l'espectacle esclatats de riure. En realitat, però, hi havia un punt d'enveja per qui compartia el llit amb la bella Afrodita. En represàlia, Ares convertí el seu guardià dormilega Alectrió en gall (ὁ αλέκτωρ, ορος). Així, aquest ocell, per esmenar el seu error, mai s’oblida d’anunciar amb el seu cant l’aparició del Sol.

Després de fer-se pregar molt i de prometre una compensació econòmica, Hefest va accedir a amollar les seves preses. Tots dos amants varen sortir corrents, avergonyits, i varen ocultar-se per separat durant una bona temporada. Segons algunes versions, d’Ares i Afrodita naixerien Harmonia, Eros (Cupido) i els bessons Fobos (“Por”) i Deimos (“Terror”) –avui els dos satèl·lits de Mart agafen el nom de la seva bessonada, que esdevingué la seva escorta més fidel.
 
Mart i Venus sorpresos per Hèlios i Vulcà (Hendrick de Clerck, 1570-1629)
Mart i Venus sorpresos per Hèlios i Vulcà (Hendrick de Clerck, 1570-1629)

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/03/2017), reflexion sobre la següent pregunta: "Està sobrevalorat el sexe?"


Articles del web relacionats:
Qui gaudeix més del sexe?
Cupido concupiscent
Mart, el déu de les arts marcials






Sense revolucions no hi ha evolucions

Es dóna per fet que evolucionar implica progressar. Etimològicament, però, no és ben bé així. Evolució deriva del verb llatí evolvere compost del sufix ex-, que recull la idea de sortir, i de volvere (“girar”, “fer voltes”). En l'antiguitat clàssica aquest mot només s'aplicava al món de la lectura. Un dels primers suports de l'escriptura foren els rotlles, els quals, per ser llegits, havien de ser desenrotllats, és a dir, “evolucionats”.

Libros evolvere amo
Libros evolvere amo

No seria fins al segle XIX quan la paraula “evolució” agafà protagonisme en el llenguatge científic per indicar els canvis experimentats per un organisme al llarg de la seva vida. Aquests canvis, però, no necessàriament havien de ser positius. De fet, Charles Darwin (1809-82), el fundador de la teoria de l'evolució, no era molt amant d'aquest terme. Preferia emprar l'expressió descent with modification (“descendència amb modificació”). Tanmateix, “evolució” acabà essent sinònim de modificació progressiva. Per als canvis regressius s'encunyà el mot “involució”.

Revolucions astronòmiques
Un derivat d’evolució és revolució, és a dir “tornar a girar”. És una paraula que va néixer durant l’edat mitjana en l’àmbit de l’astronomia per designar les voltes que fa un cos celeste. Al segle XVII, quan s’imposà la teoria heliocèntrica de Galileu, quedà clar que les voltes dels planetes eren al voltant del Sol. El 1531 Copèrnic ja havia escrit De revolutionibus orbium coelestium, és a dir, “Sobre els girs de les esferes celestes”.


La connotació politicosocial del terme revolució arribà l’any 1789 amb la Revolució Francesa, que suposà un autèntic “gir” de l’statu quo. Aleshores la gent es rebel·là (< re + bellum, “guerra”) contra les classes dirigents al crit de llibertat, igualtat i fraternitat.

La llibertat guiant el poble (Delacroix, 1798-1863)
La llibertat guiant el poble (Delacroix, 1798-1863)


Ara aquelles grans conquestes socials semblen perillar. Caldrà, doncs, noves revolucions per evitar que ens enganin amb el discurs del totum revolutum (“tot mesclat”, “tot confós”). Haurem de seguir lluitant per impedir que el terme evolució recuperi el sentit ambigu que tenia inicialment en el món de la biologia. Ara més que mai, sense revolucions no hi ha evolucions!

Articles del web relacionats:

La mort de les utopies?
La casta i el 15M a l'antiga Roma
Resignau-vos!
El capitalisme que ens decapita
-
 Treballar és una tortura
"Chao", esclavitud?
- Eternament precaris

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px