Etimològicament parlant, no podem concebre un paisatge bucòlic sense bous. No debades, bucòlic ve del grec βοῦς (“bou”) –cal recordar que un bou és un toro (ταῦρος) castrat; així es converteix en un animal domèstic, apte per a les feina del camp. Aquesta paraula deriva alhora de l’arrel indoeuropea *gwous-, que recull la idea de “bestiar” i que en anglès va donar cow (“vaca”) i cowboy (“vaquer”).

Al principi els grecs practicaren l’escriptura bustrofèdica (βοῦς + στρέφω, “girar”): començaven en una direcció i, un cop acabada la ratlla, no tornaven al principi com feim nosaltres ara, sinó que continuaven a sota en direcció contrària, fent una ziga-zaga contínua, a l’estil dels bous que llauren un camp. Després, es passà a escriure de la dreta cap a l’esquerra -com encara es fa en àrab i hebreu. Amb el temps, per algun motiu desconegut, s’imposà l’orientació inversa, és a dir, d’esquerra a dreta, que és la que impera a Occident.

Una hecatombe amb bous
Entre els grecs, el bou fou un dels animals preferits a l’hora de fer sacrificis als déus. Quan se’n sacrificaven cent (ἑκατόν), aleshores es parlava d’hecatombe, paraula que avui és sinònima de gran matança. En canvi, la crema (καίω) d’un bou sencer (ὅλος) rebia el nom d’holocaust, terme que durant el nazisme s’assigna al genocidi de 6 milions de jueus -–de καίω també tenim l’adjectiu càustic sinònim de mordaç. L’encarregat de pasturar els bous era el βουκόλος. Atès que els passejava per entorns d’una bellesa extraordinària, no és d’estranyar que bucòlic s’empràs per referir-se als llocs idíl·lics (< εἴδω, “veure”).

Una vacuna per als bulímics
La bulímia -trastorn alimentari de fam insaciable, generalment seguit de vòmits- també ve de βοῦς. Amb l’afegitó de λιμός (“fam”), literalment vol dir “fam de bous” en al·lusió a la fam insaciable que tenen els bous –no s’ha de confondre amb abúlia, la falta de voluntat, compost d’α privativa i de βούλομαι, “voler”. Els cans (κύων), amb tot, també són animals de fam (ὀρέξις) insaciable, la qual cosa ha originat la paraula cinorèxia, sinònima de bulímia.

La femella del bou és la vaca, paraula que ve del llatí vacca. D’aquest animal agafaren el nom les vacunes. El 1796 el metge anglès Edward Jenner va descobrir que inoculant la verola de la vaca en els éssers humans immunitzava aquests davant la verola comuna, que en aquell moment estava provocant una gran mortaldat a Europa. En un principi la vacuna per antonomàsia fou la de la verola; després, però, el terme s’aplicà a qualsevol malaltia.

Botzina bovina
En llatí, el βοῦς grec donaria buttis, d’on deriva bóta, recipient destinat a contenir líquids i que en els seus orígens estava fet amb pell de bou o de vaca. I de bóta també tenim botella, que avui generalment ja és de vidre –el castellà “botijo” té idèntic origen. Botzina és una altra paraula de la família bovina. Ens ha arribat a través del llatí bucina, que era la banya que tocaven els cuidadors de bous per cridar els seus animals. Ara doncs, en tocar la botzina del cotxe, haurem d’anar alerta que no ens surtin bous. Per evitar-ho, tenim l’alternativa de tocar el clàxon, paraula que agafa el nom de la firma americana que el 1909 fabricava aquesta botzina i que s’inspirà en l’imperatiu aorist del verb grec κλάζειν (“ressonar”).

I si parlam de vaques no podem ometre les famoses expressions bíbliques “temps de vaques grasses” i “temps de vaques magres”. S’empren per exemplificar els vaivens dels cicles econòmics dels països i de les empreses. Aquestes expressions estan relacionades amb Josep, el penúltim dels dotze fills de Jacob. Era un personatge que tenia somnis ben estranys, per la qual cosa es guanyà l’odi dels seus germans. Aquests se’l tragueren de sobre venent-lo com a esclau a uns mercaders d’Egipte. A la terra dels faraons, però, acabà fet presoner.

Articles del web relacionats:
– El mite dels toros
– Mar Jònic en honor a la vaca amant de Zeus
– Dafnis i Cloe, la descoberta de la sexualitat