Banner Top

Etimologia comparativa

Fer etimologia comparativa és un exercici ben curiós.El pronom indefinit castellà “nada” ve de la segona part de l'expressió llatina nulla res nata (“cap cosa nascuda”). El francès i el català, però, agafaren per negació la primera part de la locució amb les respectives formes “rien” i “res” –de res també ve “República”, és a dir, “la cosa pública”. En canvi, per a la forma substantivada (“el no-res”), el francès té la fórmula “néant”, que procedeix del llatisme ne gentem (“ningú”) –el segon ètim d’aquest sintagma donà nom també a la policia francesa, la “Gendarme”, que és una contracció del gal·licisme gent d’armes.

Un altre cas sorprenent és l’expressió llatina caseus formaceus, que significa “formatge fet amb un motllo”, ja que la llet es vessava sobre un recipient amb “forma”. quesoEl castellà n'agafà la primera part (“queso”), però els francesos, italians i catalans n'agafaren la segona (“fromage”, “formaggio”, “formatge”, respectivament).

Les sorpreses etimològiques no s'acaben aquí. En llatí, els fills del mateix pare i mare rebien el nom de fratri germani (“germans autèntics”) -aquest germanus, que està emparentat amb el mot "germen", deriva del verbgignere(“engendrar”). De l’expressió llatina, el castellà i el català només n'heretaren la segona part (“hermano” i “germà”), respectivament. En canvi, el francès i l'italià n'heretaren la primera amb les respectives formes “frère” i “fratello”. Tanmateix, en català també tenim paraules com “frare” o amor “fraternal”.

En l’àmbit del parentiu, en llatí també hi havia l’expressió consobrinus primus(“cosí primer”). La segona part fou adoptada pel castellà (“primo”), i la primera, encara que amb una petita alteració, pel català (“cosí”), el francès i l’anglès (“cousin”) o l’italià (“cugino”).

També és molt curiós veure com diferents llengües romàniques expressen la idea d’estimar. En català aquest verb derivad’aestimare, que conté una moneda romana, l’aes, feta de bronze. Per tant, en l’origen de la noció hi ha un sentit de valoració econòmica: es tracta de donar un preu a alguna cosa. En català aquest sentit es conserva plenament en expressions com: “El preu estimat de la joia és de dos-cents euros”. El castellà, en canvi, té querer, queve de quarere, que vol dir “buscar”. El francès (aimer) i l’italià (amare) conserven l’arrel llatina, amare.

Etimologies animals
Anem ara al món animal. En castellà tenim “merluza”, derivat del llatí maris lucius(“peix que fa llum en la foscor”). En català, però, només se'n conservà la segona part (“lluç”). D’origen grec és la paraula hipopòtam, literalment, “cavall (ππος)de riu” (ποταμός). Així anomenaren els grecs aquest animal en visitar Egipte –en alemany es manté, en certa manera, aquesta etimologia ja que hipopòtam és Nilpferd, és a dir, “cavall del Nil”; encara que també es pot dir Flusspferd ("cavall de riu").

Hipopòtam ve del grec
Hipopòtam ve del grec


D’encunyació grega és també la paraula pop, que prové de πολύπους (“el de molts peus”) –en castellà, “pulpo”. Concretament, aquests mol·luscs tenen vuit peus o tentacles, de manera que pertanyen a l’ordre zoològic dels octòpodes –curiosament, en anglès, pop manté aquesta terminologia (“octopus”). En italià, se li diu “polipo”. Nosaltres tenim també la paraula “pòlip” per referir-nos a un tipus de tumor que guarda semblança amb la forma dels pops, que són cefalòpodes (+ κεφαλή, “cap”), és a dir, “cap de peu”.

Papallona en llatí és papilio, papilionis(m). El francès papillon ha mantengut també el gènere masculí, com en llatí. Malgrat això, l'etimologia del castellà "mariposa" és ben curiosa. L'origen es troba en una cançó infantil que contenia l'imperatiu "María pósate". En passejar pels boscos, els nins creien que aquest insecte personificava l'esperit de la Verge Maria que es col·locava damunt d'una branca -podem trobar aquesta mateixa associació en un altre insecte, "marieta", "mariquita" en castellà. En basc tenim maripampalona, un híbrid de les dues formes. I en rus, babochaka, literalment, "doneta". Tot plegat, a part de curiós, és senzillament fantàstic. Quanta sang, és a dir, ètims, poden arribar a compartir les llengües per les seves venes!!!

 

Dofins entranyables

L’etimologia ens diu que els dofins són criatures entranyables. El nom d’aquest cetaci prové del grec kólpos, que significa “ventre”. El seu ventre, per tant, podria ser la mar d’on de tant en tant surt pegant bots. Tampoc no deu ser casual que l’oracle més important de l’antiga Grècia, situat al nord d’Atenes, rebés el nom de Delfos per ser considerat, segons la mitografia, com el melic, el “ventre”, del món. Foren precisament uns dofins els qui traslladaren Apol·lo des de l'illa de Delos fins a Delfos on el déu Delfini instal·là el seu temple.

fresco de los delfines1

Fresc amb dofins al palau de Cnossos (Creta)

El dofí és un animal molt estimat per la seva amabilitat, simpatia i suposada intel·ligència. A l’antiguitat, però, se li atribuïren unes qualitats ben diferents. Les tradicions marineres parlen de grans peixos anomenats dofins que atemorien els navegants amb els seus alegres bots sobre la mar -ja a la Ilíada (XXI, 22), Homer compara Aquil·les matant troians amb un dofí caçant peixos. Amb el temps, aquests temors tan infundats serviren perquè els bandolers de camins fossin coneguts en castellà com a “golfines” i després “golfos”. En un procés d’ampliació de significat, aquesta paraula, en femení, acabaria al·ludint també a les prostitutes.

Apolo delfin

Apol·lo i els dofins

El germà del golf
L’ètim kólpos (“ventre”) de dofí també està és present en el mot golf, que designa la porció de mar que “s’interna” a la terra (el portuguès encara conserva el terme golfinho per anomenar els dofins). Aquest golf, però, no té res a veure amb l'esport de la pilota, que podria derivar del neerlandès kolf ("bastó").

Pel que fa la condició humana, la paraula dofí també es pot rastrejar en el mot grec adelphós ("germà"). En aquest cas, l'alfa prové de l'arrel indoeuropea *sm ("un sol"), que en llatí donà simul (d'on ve simultani, assimilar, simular o  singular). Per tant, etimològicament parlant, adelphós significa "d'una única matriu". No debades, els germans solen sortir d'allà mateix. 

escudo de Filadelfia

Escut de Filadelfia

El 1682, el mateix mot ἀδελφός originaria el topònim Filadelfia, la major ciutat de l'estat de Pensilvania, al nord-est dels EUA. El seu fundador, el britànic William Penn, li afegí un altre ètim grec (φίλος, "amor, amistat"), ja que volgué que fos un refugi de tolerància religiosa, de harmonia fraternal (ἀδελφός). L'egocentrisme de Penn faria que l'estat de Pensilvania portàs el seu mateix nom amb l'afegitó del mot llatí silva("bosc") -es tractava d'una zona amb arbres molt frondosos. Així doncs, des d’un punt de vista etimològic, Pensilvània vol dir "els boscos d'en Penn".

Els dofins a la mitologia
La mitologia grega té uns quants episodis protagonitzats per dofins. Un d’ells el relaciona amb Dionís. En un dels seus viatges iniciàtics, el déu del vi es volgué dirigir a l’illa de Naxos, per a la qual cosa contractà els serveis d’uns pirates tirrens. Aquests, però, pensant-se que era un ric príncep, no dubtaren a raptar-lo per vendre’l com a esclau. Quan ja el tengueren fermat al pal de la nau, el cel s’enfosquí i les cordes que el pressionaven cediren.

dioniso piratas vasija

Ceràmica amb l'escena de Dionís i els dofins

A continuació Dionís transformà els rems en serps, omplí l’embarcació d’heura i féu ressonar flautes invisibles. Els pirates, embogits, es precipitaren a la mar i es convertiren en dofins. Això explica que aquests animals siguin amics dels homes i s’esforcin per salvar-los en els naufragis; no debades, són pirates penedits.

1K12.15Tyrrhenioi

Pirates de Dionís convertits en dofins

Els dofins també tengueren un paper destacat en la vida d’Aríon, un famós músic de Lesbos. Cantava al servei del tirà de Corint Periandre. Després d’haver estat navegant un temps per la Magna Grècia, va decidir tornar a Corint. A la nau coincidí amb uns mariners que decidiren matar-lo per fer-se amb els seus doblers. Aleshores, a Aríon se li aparegué en somnis Apol·lo, el qual li aconsellà que es previngués contra els seus enemics. Així, quan el músic fou atacat pels conjurats, els va demanar la gràcia que el deixessin cantar per última vegada. I ells hi accediren.

dofins gerra

Gerra de Minos amb dofins (1400 aC)

 
De sobte, en sentir aquell dolç cant, comparegueren uns dofins, els animals preferits d’Apol·lo, i Aríon, confiant en el déu, es llançà a la mar. Un dofí el recollí i el portà a terra ferma. En arribar a Corint, el músic contà els fets al tirà Periandre, el qual no dubtà a matar el seus malèvols súbdits. En record d’aquella gesta, Apol·lo transformà en constel·lació la lira d’Aríon i el compassiu dofí. Una altra llegenda, però, relaciona la constel·lació de dofí (Delphinus) amb Posidó. El déu de la mar l’hauria immortalitzat en el firmament per agrair-li la seva ajuda a l’hora de seduir Amfitrite, la seva esposa.

Delphinus

Constel·lació "Delphinus"


Delfí i no dofí
En català convé tenir en compte que el successor d’un polític o d’una personalitat important rep el nom de delfí i no de dofí. En aquest cas, el mot prové d’una regió del sud-est de França coneguda com a Delfinat, amb capital a Grenoble. Des del segle XIV i fins al 1830 el títol de delfí fou ostentat pel primogènit baró del rei francès, hereu al tro.

De tota manera, no hi ha dubte que el nom de Delfinat prové igualment de dofí; la figura del cetaci ja apareixia en l’escut d’aquesta regió francesa. Seguesc, però, sense entendre com és possible que els nostres estimats grecs poguessin tenir tanta por d’un animal que desperta tanta tendresa entre els més petits.

fotos reproduccion delfines

Dofins entranyables


 
Articles del web relacionats:
- La posidònia de Posidó
- L'oracle de Delfos
- Dionís, el déu de les orgies

Per què en català deim vaga i en castellà “huelga”?

El mot català vaga prové del verb llatí vacare (“estar buit, ociós”), d’on deriven també altres paraules com vacacions, vacant o divagar. La mateixa arrel també té el mot castellà “vago” –en català, gandul prové d’una paraula àrab que vol dir “jove de classe mitjana que viu sense treballar”; en canvi, el seu sinònim dropo prové del grec ὑδρωπικός (“d’aspecte d’aigua”).

El “huelga” castellà, en canvi, té un origen diferent. Es tracta d’una forma derivada del verb “holgar”, el qual procedeix del llatí follicare (“esbufegar”), que alhora deriva de follis (“manxa”; en castellà “fuelle”).

Aquest curiós origen etimològic té una explicació. El so de la manxa recorda l’esbufec d’una persona. I, com que quan hom s’atura de treballar, esbufega, per tant, descansa i fa “huelga” -els que sempre estarien descansant serien els “holgazanes” (gandul, en català); i els que sempre estan de festa, esbufegant, són amics de les “juergas” (gresca, en català).

Amb l’associació d’idees abans esmentada, s’entén que follar també pogués derivar de follis. Amb tot, el gran mestre de l'etimologia, Joan Coromines, és de l'opinió que l'etimologia de follar és fullare ("batre"), que igualment tendria una forta càrrega metafòrica.

'El cuarto estado' de Giuseppe Pellizza da Volpedo
'El cuarto estado' de Giuseppe Pellizza da Volpedo (1901)

 

Altres formes de follar en català
En català tenim paraules més genuïnes per follar: copular (< cum, “amb” + apere, “lligar), fotre (< futuo, d’idèntic significat en llatí), boixar, que fa referència a l’acte de tapar un forat amb una boixa (< πύξις, “capsa”) o tros de fusta; i cardar (en al·lusió a l’acció de pentinar la llana o el cotó amb la carda o raspall per poder-la filar millor; carda alhora prové de card, nom aplicat a nombroses plantes herbàcies de fulles, de tija i de capítols generalment espinosos).

 9788499303680

Grève, la vaga arenosa dels francesos
En francès, vaga és grève. Aquesta paraula femenina fa referència a la sorra sobre la qual sembla que es plantaren els primers vaguistes del país gal. La sorra, però, també pot tenir una lectura política; no debades es tracta del lloc de disputa, el terreny de lluita.

Esquirols
Al qui no els agrada gens lluitar pels seus drets laborals són els esquirols. Aquesta paraula agafa el nom no del simpàtic animal que sempre tresca pels arbres, sinó d’una població barcelonesa. Situada a la comarca d’Osona, prop de Manlleu, també era coneguda com a Santa Maria de Corcó.

A finals del segle XIX els obrers de la indústria tèxtil de Manlleu estaven en vaga. Els patrons, per tal de substituir-los, decidiren contractar gent dels pobles veïnats. La majoria d’ells eren de L’Esquirol. D’aquesta manera, a partir d’aleshores el terme va passà a denominar, despectivament, el treballador que no secunda una vaga.

Aquí teniu la cançó "A la huelga" de Chicho Sánchez Ferlosio:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/05/2018), reflexion sobre el sentit del treball a les nostres vides amb motiu de l'1 de Maig, Dia del Treballador:

 

Aquí teniu un reportatge sobre la vaga de la Canadenca, que va instaurar les vuit hores laborals.

Articles del web relacionats:
La mort de les utopies?
La casta i el 15M a l'antiga Roma
Etimologies laborals i vacacionals
Resignau-vos!
Enternament precaris
El capitalisme que ens decapita
-
 Treballar és una tortura
"Chao", esclavitud?

Paraules a vista d'ocell

En grec, ocell és ὄρνις, -ιθος. Entre els seus derivats hi ha ornitologia (branca de la zoologia que estudia els ocells), ornitorinc (+ ῥυγχος, “bec”), ornitomància  (endevinació fonamentada en l'observació del cant o bé del vol dels ocells) o avern, que, amb l’afegitó d'alfa privativa, significa “sense ocells” –aquesta entrada a l’infern en el món romà era un llac d’origen volcànic, situat entre Cumes i Nàpols, del qual emanaven tants vapors sulfurosos que els ocells evitaven sobrevolar-lo.

Ὄρνις també és present en el noms d’uns lloros entranyables, els agapornis, altrament coneguts com a “ocells de l’amor” (ἡ ἀγαπή, ης). Es diuen així perquè són ocells que només viuen bé en parella. En català, d’aquest mateix ètim hem heretat igualment la paraula orni, present en l’expressió “fer-se l’orni”, sinònim de “fer-se el desentès”.

Un altre mot d’origen grec és estruç, derivat de στρουθός (“pardal”) que alhora és una reducció de στρουθιοκάμηλος (<κάμηλος, “camell”). L’estruç és l’ocell vivent més gros, propi de l’Àfrica i de l’Àsia, de coll llarg, potes llargues i ales reduïdes per a aguantar l'equilibri quan corre. En castellà es diu “avestruz”, que és un híbrid llatí avis (“ocell”) i del grec στρουθός (“pardal”).

Ornitomància
Ornitomància


Quin pardal!

La paraula pardal deriva de πάρδαλος, “de color grisenc”. En canvi, el seu homòleg castellà, “gorrión” és d’etimologia desconeguda. El català, tanmateix, per influència del castellà, adoptaria aquest terme com a gorrió perquè pardal acabaria adquirint una connotació obscena, sinònim de penis. Més segura és l’etimologia de “pájaro”, que prové del llatí passer i que, en català, ens ha donat passerell, que és un tipus d’ocell, però que en sentit figurat significa “aprenent”.

En llatí, un pullus era una cria d’ocell. La paraula, relacionada amb pullulo (“brotar”), ens donaria pul·lular -que és l’acció de multiplicar-se abundantment-, pollastre i polla com a gallina jove –després el terme al·ludiria també, metafòricament, al membre viril. En grec, pollastre era ἀλεκτρυών, que donà el terme alectromància. Es tractava d’una tècnica d’endevinació (μαντεία) mitjançant els galls. Se’ls feia menjar gran de blat sobre lletres de l’alfabet. L’ordre en què el pollastre es menjava els grans revelava un missatge.

Un altre ocell ben curiós d’origen llatí és l’astor, en castellà “azor”. És rapinyaire com el seu parent el falcó. Així ja ho indica la seva etimologia acceptor (“el qui agafa”). El seu nom ens donà el verb astorar, sinònim d’espantar. La paraula degué sortir de comparar la por que sentien les víctimes de l’astor quan aquest els atacava -el mateix passà amb el seu homònim castellà “azorar”. En portuguès, aquest ocell hauria donat nom a les illes Açores, al bell mig de l'oceà Atlàntic a uns 1.500 km de Lisboa. 

Més petit que l’astor és l’esparver. D’origen germànic, aquest ocell carnisser també ens donà un verb de significat semblant a astorar: esparverar, i el corresponent adjectiu, esparverat, “espantat”. Un altre ocell present en el nostre llenguatge quotidià és gamarús, d’origen incert. Es tracta d’un rapinyaire nocturn, de moviments maldestres. D’aquí que avui “ser un gamarús” és sinònim de ser una bestiota.

Quan ens tapam amb un edredó el que feim és embolcallar-nos amb el plomissol de l’èider, una espècie d’ànec salvatge propi dels climes boreals, del nord d’Europa. Aquesta paraula és d’origen suec.

Etimologia d'edredó
Etimologia d'edredó

 

Els ocells volen gràcies a les seves ales (πτερόν). Podem resseguir aquest ètim grec en paraules com dípter (+ δίς, «dues vegades»), que té dues ales;  afanípter (+α privativa + φανερός, “visible”), amb ales no visibles; tricòpter (+ θρίξ, τριχός, “cabell”), per a insectes d’ales molt peludes; o helicòpter (+ ἕλιξ, “en espiral”, “girat”), giroavió d’una sola ala i d’eix vertical en forma d’hèlix. Un altre objecte volador a tenir en compte és el dron. Prové de l’anglès drone i significa “abellot”, el mascle de l‘abella.

Sobre auspicis i auguris
Hi ha molts ocells estranys. Són rara avis, una expressió que també s’aplica a l’àmbit humà per referir-se a persones especials, generalment que van a contracorrent. La nostra paraula ocell prové precisament del terme llatí avis, d’on tenim també avió, aviram (tota mena d'ocells de corral: gallines, oques, ànecs, etc), avicultura (tècnica de la cria d'ocells en general, especialment de l'aviram), auspici, auguri i inauguració. Aquestes tres darreres paraules tenen una història etimològica ben curiosa. Estan relacionades amb la fundació de les antigues ciutats romanes.

Rara avis
Rara avis

Per influència dels etruscos, els romans elegien la ubicació d’una ciutat consultant primer les divinitats mitjançant la pràctica de l’auspicium, paraula composta pels ètims llatins avis (“au”) i spicio (“observar”). Aquesta pràctica consistia a interpretar la voluntat dels déus a través del vol o el cant de les aus. La seva influència ha arribat fins al dia d’avui. No debades, en el món comercial se sol fer servir l’expressió “sota els auspicis de” com a sinònim d’  “amb la subvenció de”. 


Consultant les aus
Consultant les aus

Els encarregats d’executar l’auspicium eren uns sacerdots anomenats àugurs. Una possible etimologia relaciona aquesta paraula amb el verb llatí augere (“fer créixer”), atès que, segons alguns escriptors romans, a través de la seva feina, el que feien aquests sacerdots era enfortir el funcionament de la República -la paraula autoritat també deriva d’augere perquè qui té autoritat el que far és “fer créixer” els altres.

Inauguració
Un cop escollit, a través de la cerimònia de l’auspicium, el lloc més adient per establir la ciutat, els àugurs procedien a la seva inauguració, és a dir, a la seva sacralització -encara avui alguns capellans actuen d'àugurs quan, en la inauguració d'un edifici públic, procedeixen a la seva benedicció. Amb el temps, els àugurs evolucionaren i estengueren el seu saber a altres matèries.

L’important rol que tengueren en l’antiguitat queda prou reflectit en el nostre vocabulari quan tenim “bons auguris”. D’àugurs també procedeixen les paraules averany (sinònim de pronòstic), benaurat (escurçament de benaugurat) o malaurat (escurçament de malaugurat) -en castellà igualment trobam “agüero”, sinònim de presagi que conviu amb el cultisme “augurio”; és present en l’expressió “pájaro de mal aguero”. Agur, l’expressió de salutació de comiat de la llengua basca, també prové del llatí augur. D’aquesta manera, és com si els bascos sempre desitjassin “bons auguris” als seus interlocutors. En llatí, l’adjectiu obscenus també era sinònim de mal averany, de funest -avui fa referència a una cosa obscena és una cosa que ofèn greument el pudor. 

Àugur a l'antiga Roma
Àugur a l'antiga Roma

A Mallorca i a Menorca antigament era freqüent escoltar la interjecció Aür! Es pronunciava per expressar alegria i entusiasme a l’hora de començar una empresa important (en castellà equivaldria a “hurra”). Avui Aür! S’utilitza com a expressió de comiat. A les illes, per al verb esternudar (< sternuo), tenim dues formes “fer un atxem” (d’origen onomatopeic) i “fer un uís”.Aquesta darrera expressió prové també d’auguri. No debades, els antics atribuïen als esternuts un valor de vaticini (< vates, “endeví”). A l’Odissea, Penèlope interpreta l’esternut de Telèmac com un presagi del proper retorn del seu marit. Amb l’arribada del cristianisme, es creia que esternudar era símptoma d’una malaltia. Per això, davant d’un atxem, tothom s’encomanava a la providència divina exclamant “Jesús!”. Els més agnòstics, en canvi, prefereixen dir “Salut!”

Quina ganga!
Durant les rebaixes sempre cercam qualque ocell, és a dir, qualque ganga. Aquesta paraula va sorgir el 1369 d’una onomatopeia per al·ludir a un tipus d'ocell, similar a la tórtora. A partir del segle XVII el mot s’emprà en sentit figurat per referir-se a una "cosa poc útil", atès que la ganga és un ocell mal de caçar o plomar. Després, irònicament, significà "cosa adquirida a bon preu".

Origen mitològic de la perdiu
La ganga (l’ocell) té la mateixa mida que una perdiu, que té un origen ben clàssic. Segons la mitologia grega, Pèrdix era nebot i aprenent de Dèdal, el famós arquitecte d’Atenes sovint Pèrdix és anomenat també Talos. Entre altres instruments, inventà el torn de terrissaire, el compàs i la serra, per a la qual s’inspirà en les dents d’una serp. Això aviat provocà l’enveja del seu oncle, el qual el llançà des de dalt de l’Acròpolis. En el moment, però, d’estimbar-se, Atena va transformar Pèrdix en un ocell, la perdiu. Després, un tribunal de justícia d’Atenes desterraria Dèdal, qui, juntament amb el seu fill Ícar, anà a parar a Creta, on construiria el famós laberint.

Perdiu
Perdiu

 
La millor manera de recordar-nos de tantes etimologies és escriure-les a Twitter. Aquesta xarxa social agafa el nom precisament del renou que fan el ocells en anglès: to twitter, que equival al nostre “piular”.

Aquí teniu un article sobre el simbolisme del corb.

Aquí teniu un article interessant sobre els diferents tipus d'ocells.

El mal de twitter
El mal de twitter

 

Un ocell sempre simbolitza la llibertat. Aquí teniu la cançó Txoria Txori (“Ocell tal com és”), del cantautor Mikel Laboa. Aquesta és la versió de Joan Báez:

 

Aquesta és la famosa escena de la pel·lícula "Els ocells", d'Alfred Hitchcock (1963):


I aquí teniu el millor homenatge als ocells, la peça "El cant dels ocells", del violoncel·lista català Pau Casals. S'ha convertit en tot un himne de la pau:




Aquí teniu la cançó "Serem ocells" del gruo Oques Grasses:


Articles del web relacionats:
Quan els noms volen
Teseu, el primer torero de la Mediterrània
Els bessons de Roma
- La superstició "està per damunt" la raó
-
 La síndrome d'Ícar i els triomfadors
Paràsits fanàtics?

Peus pedants

Els peus (del llatí pes, pedis) han marcat grans fites de la humanitat. Hi va haver un moment en què deixàrem de ser quadrúpedes per ser bípedes. El 1969 dos peus ens bastaren per arribar fins a la Lluna. Aquella expedició fou qualificada per l’astronauta nord-americà Neil Armstrong com “un petit pas per a l'home, però un gran pas per a la humanitat". Des d’aleshores tothom el tingué en un pedestal. D’altres, en canvi, el pogueren considerar un pedant, apel·lant per ventura al significat originari del mot.

Pedant és un italianisme importat el 1535. En els seus orígens al·ludia al soldat d’infanteria, és a dir, un soldat de peu. Amb el temps, però, aquest terme serví per anomenar els mestres de gramàtica ambulants que eren contractats per ensenyar els nins a les cases i els acompanyaven constantment a peu pel carrer. Esdevingué així la versió romànica del pedagog grec (παιδαγωγός), l’esclau que conduïa (αγω) els nins (ὁ παῖς, παιδός) a l’escola. Amb el temps, la paraula pedant passà a designar aquelles persones que fan ostentació de saber o erudició, tenint-ne o no. En paraules de Miguel de Unamuno, “un pedant és un estúpid adulterat per l’estudi”.

Durant l’edat mitjana els soldats d’infanteria també foren coneguts com a peons; després, el terme adquiriria el sentit figurat de treballador de rang inferior. I d’aquí que el sou d’un obrer en el camp durant un dia s’anomenàs peonada. Un altre tipus de soldat d’infanteria fou el pioner, paraula que ens ha arribat a través del francès. Era l’encarregat d’avançar-se, a peu, a la resta per explorar un territori i preparar així el camí a la resta. Avui es tracta d’un sinònim de capdavanter en qualsevol activitat.

El llatí pes, pedis ens ha donat altres paraules com pedal, pedani, peatge, pedestre, expedir, expeditiu, supeditar (qui es col·loca sota els peus d’algú se supedita), poll (aquest insecte no deixa de ser un peuet, pediculus) o el crustaci percebe (< pollex, -icis, “polze” + pes, pedis, per la semblança amb un polze adherit com un peduncle a les roques). El percebe també és conegut com a peu de cabra.

Un altre derivat de pes, pedis és el verb impedir, que té una història etimològica curiosa. A l’Antiga Roma als presoners se’ls posava una trava als peus perquè no poguessin escapar. Aquesta trava s’anomenava pedica, la qual cosa els “impedia” avançar. El conjunt de motxilles que portaven els soldats en les seves expedicions era conegut com la impedimenta; no debades, l’excés de pes podia esdevenir un “impediment”. Per influència del francès, impedir ens ha arribat també amb la  forma d’empatxar i el seu contrari despatxar (inicialment, “enviar ràpidament”), que en castellà també donà “despejar” (en català, aclarir-se, escampar-se).

Paraules amb pedigrí
De l’anglès també ens ha arribat un altre derivat de pes, pedis: pedigrí. És un mot, però, d’encunyació francesa i prové de quan, durant l’edat mitjana, Anglaterra estava sota dominació normanda. Ve de l’expressió pied de grue (“peu de grua”). Els primers criadors anglesos de cavalls empraven a manera d’arbre genealògic una marca de quatre ratlletes semblant a la petjada d’una grua. Avui el pedigrí fa referència a la genealogia d’un animal de raça.

Grua, les potes de la qual originaren el mot
Grua, les potes de la qual originaren el mot "pedigrí"

 

Un ca amb pedigrí
Un ca amb pedigrí


Curiosament, en grec grua és γέρανος, que ens ha donat la planta gerani perquè el seu fruit recorda el bec d’aquest ocellot –el seu homònim llatí (grus) serviria alhora per batejar la famosa màquina elevadora, la grua.

El fruit del gerani recorda el bec de la grua grega
El fruit del gerani recorda el bec de la grua grega

En castellà hi ha paraules derivades de pes, pedis que no tenim en català. És el cas de “peatón” (= vianant), “rodapié” (= entornpeu), “apear-se” (= baixar), “pezón” (en català mugró; deriva de pecciolus, “peuet”) o “tentempié” (=piscolabis o refrigeri; prové de “tente en pie”).

Amb totes aquestes paraules hem d’anar alerta a pecar, és a dir a “travelar” . I és que darrere del pes, pedis llatí trobam l’arrel indoeuropea *ped- (“peu”), present també en pecar.

Investigar petjades
Investigar també és una altra paraula que fa olor a peus. Deriva del llatí vestigium (“planta del peu”), que ens donaria el cultisme vestigi per referir-nos al “rastre d’alguna cosa o d’algun fet”. Amb la seva accepció més antiga, investigar significava “observar les marques deixades pels peus”, “seguir les petjades”. Amb el temps prendria el significat d’ “indagar”.

Un sinònim de vestigi és rastre, derivat del llatí rastrum (“senyal”, “petjada”), que alhora prové del verb radere (“raspar”), d’on tenim arrasar. Rastrum també ens donà rastell, una eina del camp amb dents que, en passar-la per damunt un superfície, hi deixa marques, rastres. Un altre derivat seu és el “Rastro”, el famós mercadet de Madrid –per imitació, altres llocs també el tenen. Segons una versió, estant situat prop d’un escorxador, el nom és a causa del rastre de sang que quedava en el carrer en arrossegar el bestiar fins al seu tràgic destí.

Pedicur o podòleg?
Parlant de peus, el món es divideix entre llatinistes que van al pedicur (< pes, pedis) o al callista (< callum, “durícia”) i hel·lenòfils que prefereixen anar al podòleg. Aquesta darrera paraula conté l’homòleg grec de pes, pedis, que és πούς, ποδός. La seva llista de derivats també és força llarga:

- miriàpodes: insectes de deu mil (μυρίος) peus.
- artròpodes: insectes, com les aranyes, amb potes articulades (τὸ ἄρθρον, “articulació) i simètriques en ambdós costats del cos.
- pop: l’anglès octopus és més fidel a l’etimologia, ja que reflecteix els vuit tentacles de l’animal.
- antípodes: dit de la persona que ocupa en la Terra un punt diametralment oposat respecte a una altra; i per extensió, persona o cosa diametralment contrària, pel caràcter o la natura, a una altra.
- pòlip (+ πολύς, “molts”), sinònim de tumor.
- podi. En castellà ad + pòdium donà “apoyo”. Aquest podium també el trobam en l’expressió “montar un poyo”, sinònima de muntar un escàndol. Originàriament el “poyo” –no confondre amb l’au “pollo”- era un faristol o podi portàtil que muntaven alguns oradors ambulants –això passà sobretot durant el segle XIX en l’àmbit polític. Tanmateix, avui la Real Academia Española també admet “pollo” en la locució “muntar un pollo”.

"Montar un poyo"


Si parlam del cos humà, no podem concebre els peus sense les cames, en grec τό σκέλος. D’aquesta paraula prové precisament el terme isòsceles, dit dels triangles i dels trapezis (< τράπεζα, "taula") que tenen dos costats iguals (ἴσος), tal com les nostres cames.

Aquí teniu un llistat d'expressions fetes que inclouen la paraula peu.

Dretes ensinistradores?

Les ments més malvades sovint recorren a l’etimologia per defensar que en català tenim més seny perquè en la nostra llengua “ensinistram” mentre que en castellà “adiestran”. Argumenten que “ensinistrar” deriva del llatí sinister, tra (“esquerre”) i “adiestrar” de dexter, a (“dreta”). Aquesta interpretació, però, no té ni cap ni peus. La veritat és que ni els mateixos filòlegs es posen d’acord a l’hora d’explicar l’etimologia d’ “ensinistrar”.
 
Alguns defensen que “ensinistrar” seria el resultat de l’encreuament del llatí signum (“senyal”) i dexter. No debades, una persona ben ensinistrada (molt destra) esdevé insigne justament per la seva destresa en algun camp -de signum també tenim “ensenyar”. D’altres, en canvi, són de l’opinió que “ensinistrar” és un vestigi del significat positiu que antigament tenia sinister (“favorable”) –aquest antic significat encara es conserva en l’expressió "tenir mà esquerra", que, procedent del món taurí, és sinònim de ser persona hàbil; d’aquí també la paraula “diestro” per al·ludir al torero.
 
Tanmateix, amb el temps s’acabaria establint la dicotomia entre dexter (“bo”) i sinister (“dolent”). L’estigma ja apareix en la paraula sinistre, sinònim de dany. I a l’antiguitat l’observació o l’aparició d’astres o aus per la banda dreta ja eren interpretades d’una manera positiva, i negativament per l’esquerra. En aquest sentit, tampoc no és casual que a la tradició cristiana se’ns digui que, un cop instal·lat al cel, Jesús seu a la dreta del Pare, igual que ho faran els bons el dia del judici final. En anglès també és molt revelador que “right” signifiqui tant dreta com correcte.

Origen de la paraula esquerre
Atès que el sinister llatí acabà essent una paraula tabú, durant l’edat mitjana moltes llengües la van substituir o bé per un mot d’origen germànic, com en francès (gauche), o bé per una forma d’origen basc: en occità esquèrre, a, en gallec esquerdo, a, en castellà izquierdo, a, o en català (esquerre, -a) -en basc, el terme està format per  esku (“mà”) i per okerr (“tort, defectuós”).

Malgrat aquesta operació d’imatge, el mot d’origen basc continuà tenint la mateixa càrrega negativa; així queda demostrat en l’expressió "aixecar-se amb el peu esquerre". Curiosament, de les llengües romàniques, només l’italià (sinistro, -a) ha mantingut l’arrel llatina. En castellà, però, també la podem trobar de forma residual en l’expressió “a diestro y sinietro” –en català, “a tort i a dret”.

De procedència basca també és la paraula castellana “zurdo” (esquerrà, en català). Segons Coromines, està emparentada amb l’euskera zur (“avar”) i zurrun (“inflexible”, “pesat”). En una època determinada, els  esquerrans tengueren fama de tenir poca traça; d’aquí el seu sentit negatiu.

Polítics d'esquerres i de dretes
La diferenciació política entre esquerres i dretes va néixer a França a finals del segle XVIII durant la Revolució Francesa. Durant els debats de l'Assemblea Constituent (1789-1791) els partidaris del poder reial seien a la dreta, mentre que els defensors del poder popular ho feien a l'esquerra. Tanmateix, aquesta disposició dels parlamentaris no degué ser casual. A la dreta del president, s'hi varen asseure els que volien mantenir l'ordre de sempre, els normals, mentre que a l'esquerra s'hi col·locaren els que volien modificar-lo, els transgressors.

Esquerres i dretes a la Revolució Francesa
Esquerres i dretes a la Revolució Francesa


En aquest article trobareu informacio sobre per què en alguns països els vehicles circulen per l'esquerra.

Revetles que ens desvetlen

L’estiu és temps de revetles i, per tant, d’estar vetlats o desvetlats. No debades, revetla ve del llatí vigilare (“estar despert”, “vigilar”), paraula emparentada amb vis (“força”) i vir (“mascle”). Quan anam, doncs, a una d’aquestes festes nocturnes tan populars aquests dies, hem de vigilar i tenir prou forces per estar desperts tota la nit o, com es diu en castellà, “para pasar la noche en vela”. Així s’entén que, en castellà, el “velatorio” (vetla en català) sigui el lloc on es vetla els difunts –aquesta paraula, però, no té res a veure amb el verb revelar o amb vel, que són parents del llatí velum (“vela de vaixell”).
 
En temps antics, quan no existia el llum elèctric, la il·luminació s’aconseguia amb una metxa envoltada de cera. Essent un estri indispensable per vetlar, s’anomenà, en castellà, “vela” (espelma en català). La metxa que quedava al centre de l’espelma fou coneguda com a papilus, mot llatí agafat del grec πάπυρος, ja que aquestes metxes se solien fer amb aquest antic instrument d’escriptura. Per revifar el llum de l’espelma, es treien les cendres que hi havia al voltant del papilus. D’aquí sorgí el verb castellà “despabilar” o "espabilar" i en català “espavilar” –avui espavilat és un adjectiu que s’assigna a la persona desperta d’enginy.
 
De vigilare també tenim el cultisme vigília, que és sinònim de vetlar, d’estar desvetllat o de patir insomni. En història, la vigília era cadascun dels quatre espais de tres hores en què els antics dividien les dotze hores de la nit, des de la posta del sol fins a trenc d’alba –el terme té el seu origen en els torns de guàrdia militar, on els soldats havien de vigilar, estar desperts. La vigília, però, també és el dia que precedeix un fet determinat (la vigília del casament); amb aquest sentit, també la trobam en plural (en vigílies d’una guerra).

sant joan barcelona nens

Antiga foguera de la revetla de Sant Joan

Podem esperar les revetles amb candeletes, és a dir, amb una petita espelma blanca (candida, en llatí). Antigament s’utilitzaven les candeles per a establir la duració d’una cosa important. Per exemple, quan hi havia una subhasta se n’encenia una en començar i només es podien fer ofertes mentre cremava. O en els judicis: l’acusat només es podia defensar mentre cremava la candela. D’aquest costum avui deim que esperam alguna cosa amb candeletes, és a dir, amb inquietud.

“Verbenas” amb fuet
La paraula castellana per a revetla (o revetlla) té una història etimològica curiosa.  “Verbena” ve del llatí verber (“fuet”, “assot”). A l’antiga Roma la paraula verbena designava una branca d’un tipus de planta que duien els sacerdots pagans en els seus sacrificis i amb la qual assotaven.

A Espanya, a partir de l’edat mitjana, aquestes plantes també foren emprades en la medicina popular per curar diverses afeccions. Per què tenguessin efecte, les branques d’aquestes plantes havien de ser tallades a la matinada. D’aquesta tradició sorgí l’expressió “coger la verbena” amb el sentit de “matinar”. Amb el temps, doncs, les festes que s’allargaven fins a altes hores de la matinada, en castellà, es digueren “verbenas”.
 
Els focs artificials tan presents en qualsevol revetla o “verbena” ens conviden a estar desperts i, per tant, ens connecten amb la seva arrel etimològica.

Aquí teniu la lliçó magistral de Oriol Junqueres sobre les tradicions paganes de les festes de Sant Joan.

I aquí teniu un article de Gabriel Bibiloni sobre Sant Joan.

Aquí teniu un altre article titulat "La nit de Sant Joan: foc i paganisme".

Aquí teniu un article del folklorista Bienve Moya titulat "La festa, contra la mort".


Articles del web relacionats:
- Hores a la romana
L'origen mitològic de l'hivern
Etimologies estacionals
La guerra de los relojes
Per què canviam l'hora?
Fills de Cronos
L'hora de les estacions
Revetles que ens desvetlen

 

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px