A l’hora d’anar a votar, és a dir, a l’hora d’elegir els nostres representants, és necessari llegir bé la lletra petita de cada papereta. Elector equival a lector. No debades, ambdues paraules provenen del llatí lego, legi, lectum (“recollir”, “seleccionar”). Els grecs, que foren tan legals, ens han llegat el privilegi (<+ privus, a, um, “singular”) de fer sentir la nostra legítima veu a través de les urnes. Per llei, doncs, convé ser llests (“l’escollit”, “l’espavilat”) i diligents (< + dis-, “per separat”) amb el nostre dret democràtic. No exercir-lo seria poc intel·ligent (elegir entre, inter, dues coses), una negligència (< + nec, “no”), un sacrilegi (<+ sacer, sacra, sacrum, “sagrat”) o per ventura una deslleialtat amb els nostres avantpassats clàssics.

Aquest gran dia, que alguns consideren com la gran festa de la democràcia, en els col·legis electorals cadascú selecciona elegantment el seu col·lega predilecte. Esperem que el polític electe s’oblidi de pertànyer a una elit (classe selecta) i reculli bé la confiança dipositada en ell. Si no, formarà part de la nostra llarga col·lecció particular d’esperances frustrades. I la legió de desencantats amb la política ja comença a ser considerable. Vet aquí un al·legat a favor de la responsabilitat democràtica.

Esperem que, amb tot aquest bagatge lingüístic, cadascú faci la seva pròpia lectura d’això que en diuen democràcia.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/05/2019) reflexion sobre el sentit de la política. Ho faig a partir de la cita d'Aristòtil: ὁ ἄνθρωπος φύσει πολιτικὸν ζῶον (“L’home és, per naturalesa, un animal polític”):