Banner Top

La primera manifestació femenina de la història

Al món Roma, les dones sempre vivien sota la tutela del paterfamilias. Considerades unes eternes menors d’edat, la seva situació de submissió s’agreujà el 215 aC. Aleshores el caput mundi patia els estralls derivats de la Segona Guerra Púnica. La crisi econòmica s’havia apoderat de la ciutat i la plebs amenaçava de rebel·lar-se.
 
Davant aquesta situació, el Senat aprovà una llei que tocava de prop el gènere femení de l’aristocràcia romana: la Lex Oppia, dita així en honor al seu impulsor, el tribú de la plebs Gai Oppi. La norma prohibia a les dones fer ostentació pública de les seves riqueses. Entre d’altres coses, no se’ls permetia utilitzar joies d’una certa quantitat d’or, vestir teles d'alt cost i de diferents colors o utilitzar carruatges a Roma i a altres ciutats excepte per anar a celebracions religioses.

Joies romanes
Joies romanes
 
La Lex Oppia tenia diversos objectius. Per una banda, en temps de penúries econòmiques per culpa de la guerra, exigia a tots els ciutadans el mateix nivell  d’austeritat; per l’altra, permetia a una depauperada Res Publica confiscar els béns de les dones que incomplissin la norma.
 
Tanmateix, el 195 aC, la situació es revertí. Després de derrotar els cartaginesos, els generals victoriosos retornaren a les seves llars amb uns abundants botins de guerra que repercutiren en les arques de l’Estat. Atès que la Lex Oppia ja no tenia sentit, dos tribuns de la plebs demanaren la seva derogació. El conjunt del Senat, però, s’hi resistí.
 
Al·legat misogin
Aleshores desenes de dones romanes es llançaren al carrer per fer canviar de parer als senadors més reticents. Entre ells hi havia Cató el Vell, que criticà durament la resta de companys de ser incapaços de controlar les seves mullers. Aquest és el discurs, del tot misogin, que pronuncià segons la versió de l’historiador Tit Livi (Ab urbe condita XXXIV, 1, 2-3):

“Ciutadans de Roma, si cadascú de nosaltres hagués après a conservar els seus drets i la seva dignitat de marit sobre la seva pròpia muller, hauríem tingut menys problemes amb les dones en el seu conjunt. Ara, la nostra llibertat, derrocada a casa per la insubordinació femenina, és aixafada i trepitjada fins i tot aquí, en el fòrum. I com que no hem estat capaços de controlar-les individualment, ara ens atemoreixen totes de cop [...]”


El misogin Cató el Vell
El misogin Cató el Vell
 
Amb tot, la frase més contundent contra les dones de Cató el Vell fou aquesta: Extemplo simul pares esse coeperint, superiores erunt (“Tan aviat comencin a ser iguals, seran superiors”). Finalment, el senador de ment obtusa s’hagué d’empassar les seves pròpies paraules. La Lex Oppia fou derogada i les dones de l’aristocràcia romana pogueren tornar a exhibir les seves joies. Segons alguns historiadors, aquella fou la primera manifestació femenina de la història, un exemple de transgressió de les normes imposades per la societat patriarcal romana. Tanmateix, a pesar d’aquella victòria, la jurisdicció romana continuà ignorant la dona en molts altres aspectes de la seva vida.

Elogi a la dona
Elogi a la dona

Aquí teniu un llistat de cançons feministes per al dia Internacional de la Dona (8 de març).

Aquí teniu una breu història sobre el paper de la dona al llarg de la història.

Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:



Aquí teniu un vídeo de 23 dones que canviaren el món:



Articles del web relacionats:
- Hortènsia, la veu cantant del feminisme a l'antiga Roma
Lisístrata o el xantatge sexual femení
Consoladors contra la histèria
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
- L'ofuscació del feminisme
Lilith, la primera dona rebel
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
 Tragèdies femenines
Les noves amazones

Realment Eva va néixer d’una costella?

Per culpa d’una mala traducció podem dir que la dona és injustament considerada un ésser inferior. Aquest és el passatge del Gènesi (2, 21-25):

Llavors el Senyor-Déu va fer caure l'home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat.  De la costella que havia pres a l'home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l'home. L'home exclamà:

-Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn! El seu nom serà "dona", perquè ha estat presa de l'home. Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d'aquest moment formen una sola carn.

Tots dos, l'home i la seva dona, anaven nus, i no se n'avergonyien.

El Gènesi forma part del Pentateuc o Torà, que abraça els cinc primers llibres de la Bíblia. La cultura hebrea agafà aquest episodi del mite de la creació sumeri (Atráhasis), on el déu Enki crea la dona igual a l’home. En el text original sumeri, escrit en cuneïforme, es fa servir la paraula TI per referir-se a la dona.

La creació d'Eva
La creació d'Eva

En funció de com es col·loqui, TI significa o bé “costella” o bé “el poder de crear vida”. Curiosament, en hebreu, Eva significa “font de vida”. Aquest és el nom que li assigna Adam després que Déu els renyàs per haver mossegat el fruit prohibit: “L'home va donar a la seva dona el nom d'Eva, perquè ella ha estat la mare de tots els qui viuen” (Gènesi, 3-20).

vergonya

Adam i Eva, avergonyits després de cometre el pecat, es presenten davant Déu i es tapen les vergonyes amb fulles de figuera (Mosaic de la Catedral de Monreale, Sicilia) 

 

Els rabins jueus, tanmateix, optaren per traduir el terme sumeri de dona com a “costella”. Fou així com la dona, en l’imaginari occidental, acabà essent considerada un ésser subordinat a l’home. Ja ho diuen en italià: Traduttore, traditore (“Traductor, traïdor”).

La creació d'Eva (Capella Sixtina)
La creació d'Eva (Capella Sixtina)


Aquí teniu un article interessant titulat "Filles del cristianisme".

Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre el sentiment de pudor que va néixer amb el pecat d'Eva.

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (19/08/2014) per parlar sobre etimologies misògines i avortives:





Articles relacionats

El clítoris, quina gran descoberta
El complex de Fedra
Penèlope no tenia cap síndrome!
El complex de Cassandra
Lilith, la primera dona rebel
L'etern mal uterí
- Manual mallorquí de misogínia
 
Les noves amazones
Pandora, les arrels gregues de la misogínia
El mite de la bellesa
Lisístrata o el poder sexual de les dones
Sobre dones i homes
-
 Alerta a venerar Venus
Friné, la bellesa feta dona
Femme fatale, l'origen d'un mite
Tragèdies femenines
La guerra dels sexes
-El llenguatge sexista: entrevista a la filòloga Eulàlia Lledó (El Temps, agost 2008, Núm. 1.263)

Belleses amb gràcia

Si els sàtirs representaven la cara més agressiva de la naturalesa, la seva cara més dolça i tendra era personificada per les tres Gràcies, conegudes al món grec com a Càrites, paraula derivada de χαίρω (“alegrar-se”), d’on tenim també carisma o eucaristia.

Aquesta tríada era fruit de Zeus i de la nimfa oceànida Eurínome. Habitaven l’alterós Olimp i prenien part sobretot del seguici de les Muses, d’Apol·lo, déu de les arts, i d’Afrodita, deessa de l’amor. La tradició les presenta com a tres germanes: Eufrosine (“joiosa”), Talia (“florent”) i Aglaia (“brillant”).  El Renaixement canviaria els seus noms pel de Pulcritud, Amor i Castedat. 

Les Càrites simbolitzaven l’afabilitat, la simpatia i la delicadesa. Com a forces generadores de vida, se les associava amb l’amor, la bellesa, la sexualitat i la fertilitat. Els artistes les representaven amb trets seductors. A l’època arcaica vestien túnica fins als peus. Després, a partir del segle IV aC, començaren a ser esculpides nues i formant un grup.

En la segona meitat del segle XV, Sandro Botticelli, en el seu famós quadre Primavera, pintà les Gràcies al costat de Mercuri. En aquest cas, per influència del neoplatonisme, adquiriren un simbolisme especial. La que està d’esquena és Castitas (“puresa”, “castedat”); la de l’esquerra, Voluptas (“plaer”); i la de la dreta, Pulchritudo (“bellesa”). Totes tres s’agafen de les mans, formant una rotllana, símbol del cercle de l’amor -no és casual que en llatí donar les gràcies sigui gratias agere. La deessa Venus (Afrodita), al centre del quadre, presideix el grup de les seves servidores.

Primavera (Botticelli)
Primavera (Botticelli)


La bellesa de les tres Gràcies serví de model per a les representacions de les primeres dones nues que es feren a la Roma del segle I aC. Es tracta, per tant, de cossos perfectes, carregats de gràcia i harmonia. En aquests casos, però, les dones apareixen en escenes de continguts mitològic com a éssers governats pels seus desitjos eròtics.

En la mitologia nòrdica, l’equivalent de les Gràcies serien les sílfides. Eren  personatges que habitaven l’aire i les aigües. Tot i que eren invisibles, tenien fama de ser molt belles. El seu nom, d’origen preromà, fou divulgat al segle XVI pel metge suís Paracels. Estaven relacionades amb els elfs.

La tormenta de Shakespeare, per William Hamilton
La tormenta de Shakespeare, per William Hamilton, amb sílfide


Les Gràcies de Rubens
Al segle XVII Rubens pintà les tres Gràcies seguint el cànon de bellesa que imperava a l’antiga Roma. La dona havia de ser de pell blanca (símbol de les classes altes, que no havien de treballar al sol), malucs amples (que ajudaven a tenir fills), voluptuosa (la primor era símbol de fam i pobresa) i preferiblement rossa i de cabell arrissat (trets característics de divinitats olímpiques com Diana o Afrodita). Eren de complexió robusta, de formes rodones, però amb els pits petits.

Les tres Gràcies, de Rubens (1630-35)
Les tres Gràcies, de Rubens (1630-35)

Gràcies modernes
Gràcies modernes

Gràcies modernes a una tenda de Trafford Centre (Manchester)
Gràcies modernes a una tenda de Trafford Centre (Manchester)

Gràcies modernes
Gràcies modernes

El poeta Josep Carner immortalitzà una de les Gràcies en el seu poema “Aglae i les taronges” (llibre Els fruits saborosos):

Aglae, sota un bell taronger deturada,
al lluny sent les germanes com ocellada al vent.
I ja no va a l'encalç per l'herba i la rosada,
I té la cara pàl·lida d'un gran defalliment.

Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,                5
altiva entre la fressa, joiosa de la llum.
I ja de l'hort s'amaga per les desertes vies
I encara es fa més blanca, perduda entre el perfum.
I arriba a les taronges, i en cull i se n'emporta; 
la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants.           10

Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta
i del cabell afluixen el pes les dues mans.
I Aglae, ja refeta, es bressa en l'esperança; 
amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut;
ella pogués besar l'infant que ja s'atansa,                     15
batec tan avinent i tan inconegut.

I veu la piadosa taronja que fou bella,
i jeu abandonada del rec vora l'espill.
De la muller la sort li transpareix en ella:
fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.


A part de Rubens, hi ha hagut altres pintors que han representat les tres Gràcies seguint altres cànons de bellesa. És així com aquesta tríada s’ha convertit en tot un símbol de l’etern femení cobejat pel sexe masculí.

Les tres Gràcies (Rafael Sanzio)
Les tres Gràcies (Rafael Sanzio)
cranach louvre paris gracias 198x300
Les tres Gràcies de Lucas Cranach

 

Les tres Gràcies (Emile Vernon)
Les tres Gràcies (Emile Vernon)

 

Les tres Gràcies (Francois Boucher)
Les tres Gràcies (Francois Boucher)

 

Les tres Gràcies (Gustave Doyen)
Les tres Gràcies (Gustave Doyen)

 

Representació de les tres Càrites en una pintura al fresc trobada a Pompeia (circa segle I).
Les tres Gràcies en un fresc de Pompeia (circa segle I).

 

Les tres Gràcies (C Van Loo)
Les tres Gràcies (C Van Loo)

 

Les tres Gràcies (Charles Joseph Natoire)
Les tres Gràcies (Charles Joseph Natoire)

 

Les tres Gràcies (Francisco Onate, 1990)
Les tres Gràcies (Francisco Onate, 1990)

 

Les tres Gràcies (Juan Barjoa)
Les tres Gràcies (Juan Barjoa)

 

Les tres Gràcies (J B Regnault)
Les tres Gràcies (J B Regnault)


Les tres Gràcies (Hans Baldung)
Les tres Gràcies (Hans Baldung)

Mart desarmat per Venus i les tres Gràcies (David)
Mart desarmat per Venus i les tres Gràcies (David)

 

Venus i les Gràcies sorpreses per un mortal
Venus i les Gràcies sorpreses per un mortal

 

Les Tres Gràcies de l'escultor James Pradier.
Les Tres Gràcies de l'escultor James Pradier.


Amb les Gràcies sempre convé estar en gràcia per la gran quantitat de paraules que ens han donat a partir del seu ètim llatí gratia ("favor”): grat, gratificar, gratitud, agradable, agraïment, desgràcia, ingrat, congratular, gratuït o verbigràcia (< verbi gratia, “per causa de la paraula”), sinònim de “per exemple”.

No hem d’oblidar que la vida es construeix mitjançant una cadena universal de favors. No ens hem de cansar de donar les gràcies (agere gratias, en llatí). “Només un excés és recomanable en el món: l’excés de gratitud”, digué al segle XVII l’escriptor i moralista francès Jean de La Bruyère.

En aquest enllaç del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre la representació de les tres Gràcies. I aquesta és la segona part. En aquest altre article Sierra parla d'un possible càncer de mama en una de les Gràcies de Rubens. I en aquest parla de la història de la celulitis.



Diferents formes de deir
Diferents formes de deir "gràcies" a Europa

En aquest enllaç trobareu més informació sobre el famós quadre de Rubens.

Aquí teniu una explicació detallada del quadre "Les tres Gràcies" de Rubens:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/06/2017), reflexion sobre l'operació biquini i el mite de la bellesa:



Articles relacionats:
Femme fatale, l'origen del mite
-
 La dona, objecte de desig
Sobre nimfòmanes i sàtirs
-
 Què és la bellesa?
El mite de la bellesa
Friné, la bellesa feta dona

A
quí teniu un vídeo que parla dels canvis de la moda femenina al llarg dels últims 100 anys:

La dona, objecte de desig

Al segle XIX, després del boom pictogràfic de la femme fatale, l’esteticisme anglès apostà per recuperar la figura de la dona com a objecte de desig. Abunden les representacions de les dones dormines. No debades, en el seu imaginari, el que els homes volen és una dona que dormi mentre ells no hi són i que, en tornar, desperti amb una besada seva.

La Dànae de Klimt recreada per la fotògrafa Inge Prader
La Dànae de Klimt recreada per la fotògrafa Inge Prader

Sol ardent de juny (Frederic Leighton, 1895)
Juno flamejant o Sol ardent de juny (Frederic Leighton, 1895)

Les dones del Pròxim Orient també varen ser representades amb una forta càrrega eròtica. Les preferides eren les odalisques, les concubines dels harems turcs.

La Gran Odalisca (Dominique Ingres, 1814)
La Gran Odalisca (Dominique Ingres, 1814)


L'odalisca (Marià Fortuny, 1861)
L'odalisca (Marià Fortuny, 1861)


El bany turc (1862, Jean Auguste Dominique Ingres)
El bany turc (1862, Jean Auguste Dominique Ingres)

Dona, 1915 (Egon Schiele, contemporani de Klimt)
Dona, 1915 (Egon Schiele, contemporani de Klimt)

Dones entrellaçades (Egon Schiele)
Dones entrellaçades (Egon Schiele)


Aquí teniu un vídeo de "This is art" sobre la dona i el desig":
En aquest enllaç trobareu imatges de com han canviat els cànons de bellesa femenina durant aquest últim segle.

Aquí teniu un reportatge initeressant titulat "La rebel·lió de la dona aparador".

Aquí trobareu informació sobre el tòpic literari "Descriptio puellae", que consisteix en la idealització de la dona. Està relacionat amb aquest altre: religio amoris.

Articles del web relacionats:
Belleses amb gràcia
-
 Tragèdies femenines

Femme fatale, l'origen del mite

La bellesa de les dones pot espantar. Al segle segle XIX ja va prendre força a Europa la imatge de la dona destructiva i seductora alhora, demoníaca i atractiva alhora. És el que en francès es conegué com a femme fatale (dona fatal). En contraposició a aquesta iconografia, imperava la idea romàntica de la dona malaltissa i dèbil.

Dona malalta (Vasily Polenov)
Dona malalta (Vasily Polenov)


Ofelia (1852)  de John Everet Millais
Ofelia (1852), de John Everet Millais, representa l'ideal de dona victoriana que mor per l'amor d'un home.

Tanmateix, a Anglaterra, el mite de la femme fatale va estar propiciat, en part, per l’aparició de moviments feministes. Les seves peticions d’igualtat alteraren els valors de la societat puritana britànica. Aleshores els homes se sentiren amenaçats per la "nova dona", que es veia capacitada per fer-ho tot. El temor envers el sexe femení també s’accentuà amb la proliferació de malalties venèries associades amb la prostitució –en tot cas, les prostitutes, més que responsables, n’eren les víctimes.


El despertar de la consciència (William Holman Hunt)
El despertar de la consciència (William Holman Hunt), d'època victoria: la dona és una prostituta
 
Mentre tot això passava en els carrers, en els llibres autors com Nietzche o Schopenhauer exaltaven la superioritat de l’home, alimentant així actituds misògines. Els novel·listes, per la seva part, apostaren per personatges femenins adúlters, como Madame Bovary o Anna Karènina, que lluiten contra les repressions socials de la seva època. Els pintors també hi ficaren cullerada. Molts d’ells recrearen el mite de la femme fatale a partir de personatges del món antic: Hèlena de Troia, Pandora, Lilith, Salomè, Judith o Dalila.
 
En totes aquestes representacions pictòriques les dones fatals responien a unes característiques físiques específiques. Havien de tenir una bellesa ambigua i inquietant, cabellera llarga i solta, generalment pèl-roja, llavis carnosos, pits abundants i, sobretot, una energia sexual incontrolable (vampirs sexuals) i una personalitat fascinant.

Pandora (Dante Gabriel Rossetti, 1869)
Pandora (Dante Gabriel Rossetti, 1869)


Circe oferint la copa a Odisseu (Waterhouse, 1891)
Circe oferint la copa a Odisseu (Waterhouse, 1891)

Lilith
Lilith (1892), de John Collier

Hèlena (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)
Hèlena (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)


Mata Hari
Mata Hari

Aquí  teniu un interessant article sobre dones que llegeixen.

Aquí teniu un article que parla de la femme fatale de l'òpera Carmen.

En aquest article Antoni Puigverd reflexiona sobre el mite de la femme fatale. Es titula "¿Cabellera de serpientes, todavía?

Aquí teniu un recull de pel·lícules protagonitzades per "femmes fatales":




Articles del web relacionats:
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
-L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Les noves amazones

I per acabar, un homenatge a la dona fatal amb la cançó dels "Burning" "Que hace una chica como tu en un sitio com este":


 

I aquí teniu la gran cançó de "Mari Trini" "Yo no soy esa":

Friné, la bellesa feta dona

Curiosament, en el món grec, hi ha pocs vasos d’escenes sexuals dins el matrimoni. No per això, però, s’ha de suposar que els grecs, malgrat la seva misogínia, no tenien sexe amb les seves dones per pur plaer. Aristòfanes, en la cèlebre comèdia Lisístrata, presenta un grup de dones ateneses que al segle V aC es neguen a copular amb els seus homes mentre aquests no hagin signat la pau en la Guerra del Peloponès. En la mitologia també podem trobar Hera intentant seduir Zeus, o un romàntic Orfeu lamentant-se per la pèrdua de la seva estimada Eurídice. Homer, per la seva part, a la Ilíada, s’entreté a relatar el comiat, ple de tendresa, entre Hèctor i Andròmaca. I, a l’Odissea, és famós el retrobament passional entre Odisseu i Penèlope, exemple de dona fidel.

Hera sedueix a Zeus a la muntanya Ida (James Barry, 1741-1806))
Hera sedueix a Zeus a la muntanya Ida (James Barry, 1741-1806))
 
Escena de sexe explícit al món grec
Escena de sexe explícit al món grec

Tanmateix, exceptuant aquests testimonis que ens ofereix la literatura i la mitologia, l’únic sexe heterosexual que es documenta en les peces de ceràmica és el que es practicava amb les πόραναι, les prostitutes més vulgars (equivalent a les meuques), d’on deriva la nostra paraula “pornografia” –es tracta d’un neologisme creat a la segona meitat del segle XIX pels francesos. També, però, hi ha representacions de coits amb ἑταίραι (“companya”) –d’on tenim heterosexual o heterogeni-, prostitutes de refinada cultura que solien acompanyar l’aristocràcia masculina als simposis.

Escena sexual d'un vas grec on apareix una bossa amb monedes penjada a la paret
Escena sexual d'un vas grec on apareix una bossa amb monedes penjada a la paret
 
Un text grec atribuït al gran orador atenès Demòstenes (384 a.C.-322 aC) diu: “Les hetairai serveixen per proporcionar-nos plaer, les concubines per a les nostres necessitats quotidianes i les esposes per donar-nos fills legítims i cuidar la casa”. Tal afirmació constata l’alta consideració que tenien aquestes prostitutes a l’antiga Grècia.

Hetaira en un simposi
Hetaira en un simposi
 
Algunes hetairai han passat a la història per la influència que exerciren sobre destacades personalitats del món grec: Aspàsia, amb qui es casà Pèricles després d’abandonar la seva dona; Diotima, freqüentada per Sòcrates i immortalitzada per Plató en el Banquet; o Friné la musa de Praxíteles. L’extraordinària bellesa d’aquesta última serví al famós artista grec per esculpir al segle IV aC el primer nu femení integral de la història de l’escultura: Afrodita Cnídia.
 
Afrodita Cnídia (Praxíteles)
Afrodita Cnídia (Praxíteles)

L’escultura de Praxíteles fou una petició de la ciutat de Cos. Quan, però, les seves autoritats veieren el cos nu de la deessa, exceptuant la zona púbica que es tapava amb la mà dreta, declinaren l’obra i en sol·licitaren una altra més pudorosa. Tanmateix, l’obra original seria comprada per la ciutat de Cnida (a l’actual Turquia), que aviat la convertí en un dels seus principals reclams. Segons Plini el Vell, era tal la bellesa de l’escultura que un jove fins i tot s’enamorà d’ella i la va intentar robar.
 
Un judici polèmic
Friné es deia en realitat Mnésareté. Suposadament va rebre aquest sobrenom (“granota” en grec) pel to verdós de la seva pell. Li tocà ser el centre d’atenció en un controvertit judici. Un amant ressentit l’acusà d’impietat per haver fet una paròdia dels misteris de la deessa Demèter. L’advocat que la defensava, també antic amant seu, fou incapaç de convèncer el jurat de la seva innocència. En última instància va recórrer a ensenyar el cos nu de la dona, al·legant que el seu cos era un monument viu d’Afrodita –tal era la bellesa de Friné. La jove fou absolta. D’aquesta manera triomfà la famosa dita Tira més un pèl de dona que cent mules” (en castellà, “tiran más dos tetas que dos carretas”).

Frine davant l'areòpag (1861), obra de Jean-Léon Gérôme
Frine davant l'areòpag (1861), obra de Jean-Léon Gérôme
 
La bellesa i la intel·ligència no foren les úniques característiques de Friné. També destacà per la seva set de riqueses. De fet, es diu que la seva fortuna fou tan gran que, quan Alexandre el Gran va destruir Tebas, ella s’oferí per reconstruir-la amb els seus doblers amb la condició que l’entrada de la ciutat portàs gravat el seu nom.

Friné
Friné


En aquest enllaç trobareu més informació sobre les hetaires a l'antiga Grècia. Aquest altre també és interessant.

Aquí teniu un reportatge del diari La Vanguardia sobre les geishas japoneses, que guarden moltes similituds amb les hetairai gregues

Aquest enllaç parla sobre els diferents tipus de prostitutes a l'antiga Grècia.
Articles relacionats:
La controvertida etimologia de puta
-
 Sobre nimfòmanes i sàtirs
Puritanisme a Roma?
La guerra de sexes
-
Orgies, crònica d'una mentida
-
Qui gaudeix més del sexe?
Messalines promíscues

El clítoris, quina gran descoberta!

Tot i que les dones sempre han tengut clítoris, aquesta paraula va aparèixer al segle XVI durant el Renaixement. La seva primera descripció exhaustiva apareix en el llibre De re anatomica de Mateo Colombo, també conegut com a Renaldus Columbus. Aquest cirurgià de la Universitat de Pàdua l’anomenà poèticament com “l’amor de Venus” i el descrigué com “la seu del plaer femení”.
 
L’etimologia de clítoris no és gens clara. Uns el fan derivar del grec κλίνω (“inclinar-se”), d’on tenim també clínica, clima, clímax client (aquesta per via llatina). D’altres, en canvi, apunten a l’arrel indoeuropea kleu-2 , que en grec donà κλείς (“clau”) i en llatí clavis, que alhora originà clavell, conclave, clavícula, claustre, clàusula, conclusió o exclusió. Segons aquesta darrera teoria, podem dir, doncs, que el clítoris és la “clau” que proporciona la felicitat a la dona. Qui sap si l’expressió catalana “fotre un clau” (“echar un polvo” en castellà) també estaria relacionada amb aquesta etimologia!!! Com diuen en italià, se non è vero è ben trovato (“Si no és veritat, ben trobat sigui”).

Anatomia femenina
Anatomia femenina
 
No és casual que el terme clítoris començàs a circular tan tard. Durant l’edat mitjana la cultura judeocristina ocultà l’existència d’aquesta part de l’anatomia femenina per la seva vinculació al plaer sexual. Aleshores la dona era vista només com una màquina de procrear. Aquesta misogínia també explicaria que el terme científic ovari (< ouum, “ou”) tampoc no aparegués fins al segle XVI. En els tractats medievals s’hi al·ludia amb la mateixa paraula utilitzada per als testicles (ὄρχις). Només recorrent al context se sortia de dubtes. D’ὄρχις tenim orquitis (inflamació d’un testicle) i orquídia –aquesta planta fou anomenada així al segle IV aC per Teofrast, deixeble d’Aristòtil, en considerar que els seus dos tubercles enterrats s’assemblen a dos testicles.
 
Una altra paraula de l’anatomia femenina de creació recent és vagina, datada del segle XVII. Té una connotació molt masclista. Deriva del llatí vagina (“beina”, “estoig”). Així doncs, la vagina és la “funda” del penis. Més antic és el terme vulva (< volvere, “enrotllar”), que és la part exterior dels genitals femenins on s’obren la vagina i la uretra (<οὐρέω, “orinar”), que comparteix etimologia amb uròleg, el metge de l’aparell urinari.

images cms image 000015008"Procesión del coño" a Andalusia

A partir de vulva s’ha format el terme vulvodínia (+ ὀδύνη, “dolor”). És el trastorn que produeix dolor a les dones durant les relacions íntimes. Està relacionat amb la majoria de casos de disparèunia (< δύς, indica dificultat, + παρευνάζομαι, “compartir llit”) o coitàlgia, és a dir, coit dolorós (ἄλγος).

Úter (< uterum, “ventre”) és una altra paraula que també es feia servir a l’antiguitat –en grec li deien ὕστέρον (“la darrera part”), d’on ve histèria.  I la paraula cony prové del llatí cunnus, d’on tenim cunnilingus (+ lingo, “llepar”).

Les claus de l'orgasme femení
Les claus de l'orgasme femení

L’himne de l’himen?
Les al·lotes verges han de cuidar molt el seu himen, la fràgil membrana (ὑμέν) de la vagina que es trenca amb la primera relació sexual i que cultures com la gitana tenen sacralitzada. La primera descripció de l’himen fou feta per Gabriello Fallopio al segle XVI. No se sap, però, qui encunyà el seu nom.

Hymenaios Terme di Nettuno Ostia Antica 2006 09 08

Himeneu (segle I, Termes de Neptú Ostia Antica)

A l’antiga Grècia Himeneu (Ὑμέναιος) era el déu de les noces. Se’l representava com un jove portant una garlanda de flors i sostenint una torxa encesa en una mà que al·ludia a la flama de l’amor que s’ha de mantenir viva durant tot el matrimoni. Per tal d’assegurar-se la presència del déu, els assistents a les noces no aturaven de cridar el seu nom. En honor seu li dedicaren un cant nupcial, l’himeneu -tot i que en grec cantar és ὑμνέω, no és segur que himne provengui d’aquesta divinitat. A la porta de la casa nupcial, prop del tàlem, es recitaven els epitalamis (< επί, “sobre”, + θάλαμος, “habitació”, “llit”).

1

Himeneu portant una torxa al costat de Cupido (1831, George Rennie) 

L'anatomista
Si voleu conèixer més sobre la història del clítoris, podeu llegir la novel·la L’anatomista, de l’escriptor argentí Federico Andahazi. Conta la història del seu descobridor, el cirurgià Mateo Colombo. Enamorat bojament d’una prostituta veneciana, Colombo decideix cercar el beuratge que li permeti conquerir el seu amor. I aquesta tasca el porta a descobrir l’existència del clítoris. Així, tal com feu Cristòfor Colom, el seu homòleg Mateo Colombo també troba una “dolça terra” en el cos femení.

Poussin hymenaeus01

Himenu travestit després d'un sacrifici a Príap (Nicolas Poussin, 1634)

El 1866 el pintor realista francès Gustave Coubert pintà la vulva femenina en el seu polèmic quadre L’origen del món, que avui es pot contemplar al Museu d’Orsay de París. El juny del 2014 Deborah de Robertis, artista de Luxemburg, volgué recrear el quadre amb el seu propi cos. Aquí teniu la seva controvertida performance.

 

Aquí teniu la versió feminista del quadre "L'origen del món" de Courbet (1866). Es titula "Mirar" i és de l'artista suïssa Miriam Cahn:

 mirar


Aquí teniu l'orgasme femení més recordat de la història del cinema, protagonitzat per Meg Ryan a la pel·lícula "Cuando Harry encontró a Sally":



Aquí teniu un anuncia molt interessant titulat "Visca la vulva!":

No us podeu perdre aquest curtmetratge sobre el clítoris:


Aquí teniu un tast del documental danès «Venus», que aborda la sexualitat femenina lluny dels estereotips masclistes:


 

Aquí teniu un fragment del documental "Muertes chiquitas". És un documental sobre l'orgasme femení en dones mexicanes, de Mireia Sallarès:

 

Aquí teniu el primer orgasme femení en la història del cinema. És l' "Èxtasi de Gustav Machatý" (1933) amb Hedy Lamarr:


Aquí teniu un curmetratge que parla de la descoberta del clítoris per part d'una adolescent catòlica. Es titula "Yes, God, Yes":



I aquí teniu el documental de TV3 "El sexe ignorat":


Per acabar, us recoman aquest article titulat "El clítoris es sagrado", de Hamed Enoichi.

Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra que explica el quadre "L'origen del món" de Courbet. I en aquest altre parla del déu Himeneu.

Aquí teniu fotografies que il·lustren l'orgasme femení.

Aquest article també és interessant. Es titula "El clítoris només té una funció: el plaer".

Aquí teniu un reportatge titulat "La revolució del clítoris".

Aquí teniu un article de Xavier Sierra sobre pràctica de rasurar-se el cítoris.

En aquest enllaç trobareu l'origen del Dia Internacional de l'Orgasme Femení, que, des de 2006, se celebra cada 8 d'agost. No confondre amb el Dia Mundial de l'Orgasme, que se celebra cada 31 de juliol per iniciativa d'una marça de roba interior.

I aquí teniu la història del primer orgasme femení en el cinema.

Aquí teniu les darreres investigacions sobre l'orgasme femení.

Aquí teniu un article interessant de Berta Florés titulat "La reconquesta dels nostres cossos (i les nostres maternitats)".

A l'article "El sexe i la llengua" teniu tota una lliço de cultura popular de Jaume Adrover.

Aquí teniu l'orgasme femení explicat per una monja medieval.

Aquí teniu un àudio de Mònica Miró explicant els mètodes anticonceptius a l'antiga Roma.

I aquí teniu una entrevista a Erika Irusta, que ha escrit un llibre sobre el cicle menstrual.

Aquest article sobre la vulva també és interessant.

Articles del web relacionats:
Orgies, crònica d'una mentida
Sobre dones i homes
El tabú de la masturbació
- Consoladors contra la histèria

Lisístrata o el xantatge sexual femení

El tòpic –que alguns consideren masclista- diu que darrere un home hi ha una gran dona. Així doncs, serien les dones les que mouen el món. Això ja ho va reflectir al segle V aC el comediògraf grec Aristòfanes en la seva obra Lisístrata, on un grup de dones ateneses, liderades per Lisístrata, du a terme un curiós xantatge: decideixen no mantenir relacions sexuals amb els seus homes fins que no acabi la guerra del Peloponès, que des de fa vint anys enfronta Atenes i Esparta. Les dones, fent d’ “escalfabraguetes”, se surten amb la seva. No debades, els homes atenesos i espartans, amb les “engonals insuportablement inflamades” (sic),  acaben signant la pau. Triomfa així el famós lema “Fes l’amor i no la guerra”.
 
Vaga sexual
Vaga sexual

Lisístrata a Àfrica
Lisístrata (Λυσιστράτη, “la que dissol l’exèrcit”) és considerada la primera feminista de la literatura clàssica, fortament misògina. Al continent africà la seva ombra és molt allargada. El 2003, a Libèria, sota la pressió d’una vaga sexual, el Moviment de Dones per a la Pau pogué acabar amb catorze anys de guerra civil. En la mateixa Àfrica Occidental, el 2012, a Togo, les dones seguiren l’exemple de les liberianes i aconseguiren, en una setmana, l’alliberació de presos polítics.

El 2009, a Kènia, Lisístrata també irrompé en la política. Un grup de dones proposaren fer una vaga de cames creuades per aconseguir la reconciliació de l’aleshores president Mwai Kibaki i el primer ministre Raila Odinga. Al cap d’una setmana, davant aquella abstinència sexual forçada, els companys d’ambdós polítics els  forçaren a enterrar la destral de guerra. Les dones fins i tot s’oferiren a pagar les prostitutes del país per eliminar qualsevol competència. El gener de 2017 un altre grup de dones de Kenia ha tornat a proposar un nou boicot sexual per aconseguir la seva targeta electoral de cara als comicis del 8 d’agost. L’objectiu és derrocar el president Uhuru Kenyatta, que aspira a un segon mandat.

L’ombra mundial de Lisístrata
El 2011, a l’illa filipina de Mindanau, les dones d’una cooperativa també tiraren d’entrecuix perquè dues aldees deixassin les armes. El mateix any, a Colòmbia, les dones de Barbacoas, al departament de Nariño, aguantaren 110 dies de vaga sexual amb l’objectiu que els seus marits es posassin a reparar una carretera. El 2006 les parelles dels “pandilleros” del municipi colombià de Pereira ja havien aconseguit, creuant les cames, reduir els nivells de violència entre bandes en una de les comunitats més violentes del país.

El febrer de 2011 Lisístrata també seria reivindicada a Bèlgica. El país es trobava sense govern gairebé vuit mesos després de les eleccions. Davant la impossibilitat dels polítics francòfons i flamencs d’arribar a un pacte, la senadora socialdemòcrata flamenca Marleen Temmerman, ginecòlaga de professió, va proposar una vaga sexual: "Si totes ens posem d'acord –declarà- en l'abstinència sexual, estic convençuda que podrem aconseguir que les negociacions avancin més ràpid. Ja se sap què pensen els homes sobre aquestes coses". Finalment, però, hi hagué acord i no va caldre fer cap boicot sexual.

Lisístrata
Lisístrata

La figura de Lisístrata també va estar molt present a l’inici de la guerra d’Iraq –aquesta, vegada, però, s’eliminà qualsevol referència sexual. El 3 de març de 2003 es posà en marxa un acte teatral global anomenat Lysistrata project (Projecte Lisístrata). De forma simultània, més de 42 país feren un clam a favor de la pau recitant una lectura dramatitzada de l’obra d’Aristòfanes.
 
El cinema també s'ha encarregat de revisitar la història de Lisístrata. N’és un bon exemple La font de les dones (2011) del cineasta franco-romanès Radu Mihaileanu. La protagonista és una jove musulmana, Leila, d’un poble del Pròxim Orient. Està farta del sotmetiment als homes i d’haver de dur ella mateixa i totes les dones del poble l’aigua d’un pou a les seves llars. Per obligar els homes a col·laborar en les tasques domèstiques, anima les seves companyes a declarar-se en abstinència sexual. Aquest és el tràiler:



A Espanya, el 2002 el director de cinema Francesc  Bellmunt també va fer una adaptació de Lisístrata no gaire ben aconseguida. Aquí en teniu el tràiler:


Aristòfanes també té una altra comèdia on les dones són les protagonistes. Es titula L’assemblea de les dones o Les assembleistes. Les dones ateneses, disfressades d’home, prenen el poder a mitjançant un cop d’estat. Estan fartes de veure com ho fan, de malament, els homes, i anuncien un programa de reformes realment comunistes. Fa poc l'actor Juan Echanove ha presentat una nova versió d'aquesta obra al Teatre Romà de Mèrida. Aquí en parla:



En aquest enllaç trobareu un mapa amb totes les Lisístrates del món.

I aquest article del fantàstic blog "Literatura grega en escena" parla de l'absentisme sexual a Lisístrata.

Articles del web relacionats:
Consoladors contra la histèria
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
-L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Les noves amazones

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px