Banner Top

El clítoris, quina gran descoberta!

Tot i que les dones sempre han tengut clítoris, aquesta paraula va aparèixer al segle XVI durant el Renaixement. La seva primera descripció exhaustiva apareix en el llibre De re anatomica de Mateo Colombo, també conegut com a Renaldus Columbus. Aquest cirurgià de la Universitat de Pàdua l’anomenà poèticament com “l’amor de Venus” i el descrigué com “la seu del plaer femení”.
 
L’etimologia de clítoris no és gens clara. Uns el fan derivar del grec κλίνω (“inclinar-se”), d’on tenim també clínica, clima, clímax client (aquesta per via llatina). D’altres, en canvi, apunten a l’arrel indoeuropea kleu-2 , que en grec donà κλείς (“clau”) i en llatí clavis, que alhora originà clavell, conclave, clavícula, claustre, clàusula, conclusió o exclusió. Segons aquesta darrera teoria, podem dir, doncs, que el clítoris és la “clau” que proporciona la felicitat a la dona. Qui sap si l’expressió catalana “fotre un clau” (“echar un polvo” en castellà) també estaria relacionada amb aquesta etimologia!!! Com diuen en italià, se non è vero è ben trovato (“Si no és veritat, ben trobat sigui”).

Anatomia femenina
Anatomia femenina
 
No és casual que el terme clítoris començàs a circular tan tard. Durant l’edat mitjana la cultura judeocristina ocultà l’existència d’aquesta part de l’anatomia femenina per la seva vinculació al plaer sexual. Aleshores la dona era vista només com una màquina de procrear. Aquesta misogínia també explicaria que el terme científic ovari (< ouum, “ou”) tampoc no aparegués fins al segle XVI. En els tractats medievals s’hi al·ludia amb la mateixa paraula utilitzada per als testicles (ὄρχις). Només recorrent al context se sortia de dubtes. D’ὄρχις tenim orquitis (inflamació d’un testicle) i orquídia –aquesta planta fou anomenada així al segle IV aC per Teofrast, deixeble d’Aristòtil, en considerar que els seus dos tubercles enterrats s’assemblen a dos testicles.
 
Una altra paraula de l’anatomia femenina de creació recent és vagina, datada del segle XVII. Té una connotació molt masclista. Deriva del llatí vagina (“beina”, “estoig”). Així doncs, la vagina és la “funda” del penis. Més antic és el terme vulva (< volvere, “enrotllar”), que és la part exterior dels genitals femenins on s’obren la vagina i la uretra (<οὐρέω, “orinar”), que comparteix etimologia amb uròleg, el metge de l’aparell urinari.

images cms image 000015008"Procesión del coño" a Andalusia

A partir de vulva s’ha format el terme vulvodínia (+ ὀδύνη, “dolor”). És el trastorn que produeix dolor a les dones durant les relacions íntimes. Està relacionat amb la majoria de casos de disparèunia (< δύς, indica dificultat, + παρευνάζομαι, “compartir llit”) o coitàlgia, és a dir, coit dolorós (ἄλγος).

Úter (< uterum, “ventre”) és una altra paraula que també es feia servir a l’antiguitat –en grec li deien ὕστέρον (“la darrera part”), d’on ve histèria.  I la paraula cony prové del llatí cunnus, d’on tenim cunnilingus (+ lingo, “llepar”).

Les claus de l'orgasme femení
Les claus de l'orgasme femení

L’himne de l’himen?
Les al·lotes verges han de cuidar molt el seu himen, la fràgil membrana (ὑμέν) de la vagina que es trenca amb la primera relació sexual i que cultures com la gitana tenen sacralitzada. La primera descripció de l’himen fou feta per Gabriello Fallopio al segle XVI. No se sap, però, qui encunyà el seu nom.

Hymenaios Terme di Nettuno Ostia Antica 2006 09 08

Himeneu (segle I, Termes de Neptú Ostia Antica)

A l’antiga Grècia Himeneu (Ὑμέναιος) era el déu de les noces. Se’l representava com un jove portant una garlanda de flors i sostenint una torxa encesa en una mà que al·ludia a la flama de l’amor que s’ha de mantenir viva durant tot el matrimoni. Per tal d’assegurar-se la presència del déu, els assistents a les noces no aturaven de cridar el seu nom. En honor seu li dedicaren un cant nupcial, l’himeneu -tot i que en grec cantar és ὑμνέω, no és segur que himne provengui d’aquesta divinitat. A la porta de la casa nupcial, prop del tàlem, es recitaven els epitalamis (< επί, “sobre”, + θάλαμος, “habitació”, “llit”).

1

Himeneu portant una torxa al costat de Cupido (1831, George Rennie) 

L'anatomista
Si voleu conèixer més sobre la història del clítoris, podeu llegir la novel·la L’anatomista, de l’escriptor argentí Federico Andahazi. Conta la història del seu descobridor, el cirurgià Mateo Colombo. Enamorat bojament d’una prostituta veneciana, Colombo decideix cercar el beuratge que li permeti conquerir el seu amor. I aquesta tasca el porta a descobrir l’existència del clítoris. Així, tal com feu Cristòfor Colom, el seu homòleg Mateo Colombo també troba una “dolça terra” en el cos femení.

Poussin hymenaeus01

Himenu travestit després d'un sacrifici a Príap (Nicolas Poussin, 1634)

El 1866 el pintor realista francès Gustave Coubert pintà la vulva femenina en el seu polèmic quadre L’origen del món, que avui es pot contemplar al Museu d’Orsay de París. El juny del 2014 Deborah de Robertis, artista de Luxemburg, volgué recrear el quadre amb el seu propi cos. Aquí teniu la seva controvertida performance.

 

Aquí teniu la versió feminista del quadre "L'origen del món" de Courbet (1866). Es titula "Mirar" i és de l'artista suïssa Miriam Cahn:

 mirar


Aquí teniu l'orgasme femení més recordat de la història del cinema, protagonitzat per Meg Ryan a la pel·lícula "Cuando Harry encontró a Sally":



Aquí teniu un anuncia molt interessant titulat "Visca la vulva!":

No us podeu perdre aquest curtmetratge sobre el clítoris:


Aquí teniu un tast del documental danès «Venus», que aborda la sexualitat femenina lluny dels estereotips masclistes:


 

Aquí teniu un fragment del documental "Muertes chiquitas". És un documental sobre l'orgasme femení en dones mexicanes, de Mireia Sallarès:

 

Aquí teniu el primer orgasme femení en la història del cinema. És l' "Èxtasi de Gustav Machatý" (1933) amb Hedy Lamarr:


Aquí teniu un curmetratge que parla de la descoberta del clítoris per part d'una adolescent catòlica. Es titula "Yes, God, Yes":



I aquí teniu el documental de TV3 "El sexe ignorat":


Per acabar, us recoman aquest article titulat "El clítoris es sagrado", de Hamed Enoichi.

Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra que explica el quadre "L'origen del món" de Courbet. I en aquest altre parla del déu Himeneu.

Aquí teniu fotografies que il·lustren l'orgasme femení.

Aquest article també és interessant. Es titula "El clítoris només té una funció: el plaer".

Aquí teniu un reportatge titulat "La revolució del clítoris".

Aquí teniu un article de Xavier Sierra sobre pràctica de rasurar-se el cítoris.

En aquest enllaç trobareu l'origen del Dia Internacional de l'Orgasme Femení, que, des de 2006, se celebra cada 8 d'agost. No confondre amb el Dia Mundial de l'Orgasme, que se celebra cada 31 de juliol per iniciativa d'una marça de roba interior.

I aquí teniu la història del primer orgasme femení en el cinema.

Aquí teniu les darreres investigacions sobre l'orgasme femení.

Aquí teniu un article interessant de Berta Florés titulat "La reconquesta dels nostres cossos (i les nostres maternitats)".

A l'article "El sexe i la llengua" teniu tota una lliço de cultura popular de Jaume Adrover.

Aquí teniu l'orgasme femení explicat per una monja medieval.

Aquí teniu un àudio de Mònica Miró explicant els mètodes anticonceptius a l'antiga Roma.

I aquí teniu una entrevista a Erika Irusta, que ha escrit un llibre sobre el cicle menstrual.

Aquest article sobre la vulva també és interessant.

Articles del web relacionats:
Orgies, crònica d'una mentida
Sobre dones i homes
El tabú de la masturbació
- Consoladors contra la histèria

La controvertida etimologia de puta

Hi ha molta de controvèrsia sobre l’etimologia de l’ofici més antic del món. El gran etimòleg Joan Coromines (1905-1997) apunta que la paraula seria el femení del llatí putus (“al·lot”), paraula relacionada amb puer (nin) i puella (“nina”). No debades, a la literatura romana hi ha textos del segle I aC on apareix el terme putus en al·lusió al jove que es dedica a la prostitució –aplicat a les dones, el terme no apareixeria fins uns quants segles més tard.

Avui, en història de l’art es parla dels putti (plural de la paraula italiana putto) per referir-se a les figures de nins, freqüentment despullats i alats , en forma de Cupido, querubí o àngel. També són coneguts com a erotes o amorets. Varen ser un dels principals motius ornamentals del Renaixement i del Barrroc italià.

Els putti de Rafael Sanzio, de l'obra “Madonna Sixtina“
Els putti de Rafael Sanzio, de l'obra “Madonna Sixtina“


A part de la tesi de Coromines, hi ha hagut altres propostes etimològiques per a la paraula puta. Encara que totes elles estan mancades de rigor científic, val la pena esmentar-les per fer justícia a la famosa dita italiana se non è vero, è ben trovato (“encara que no sigui vera, ben trobat sigui”).

Bordells i banys de Pompeia
Bordells i banys de Pompeia
 
Putes pudents o podrides
Tractant-se d’un ofici que a l’antiguitat no gaudia de les millors condicions higièniques, semblaria raonable pensar que puta ve del verb llatí puteo (“fer pudor”). Puteo, però també vol dir “estar podrit”, de manera que aquesta etimologia estaria més en sintonia amb la moral cristiana que des de sempre ha considerat la prostituta com una “dona podrida”.
 
Putes amb seny
Aquesta és la versió etimològica més surrealista de totes. Quan els romans entraren en contacte amb la cultura grega se sorprengueren que, al país veí, determinades prostitutes, a part de mantenir relacions sexuals, també es prestassin a conversar amb els clients. Eren les ἕταιραι (“companyes”), dones de cultura refinada que es contraposaven amb les seves rivals més vulgars, les πόρναι (equivalent a les meuques), d’on tenim la paraula pornografia.


Prostituta
Prostituta

Segons aquesta versió etimològica, els romans haurien exportat a la capital del Laci la figura de les ἕταιραι que, en la nostra llengua romànica, serien conegudes com a putes. El nom derivaria del verb llatí puto (“pensar, considerar”). No debades, es tractava de prostitutes que enraonaven amb els seus clients. Tot i que sigui una hipòtesi del tot absurda, no deixa de ser curiós que a Mallorca -i també en alguns altres indrets- prevalgui l’expressió “ets un puta” en el sentit de persona astuta, viva, que pensa. En aquesta accepció (que només té sentit en masculí), puta està relacionada amb el verb llatí esmentat.

Sexe a l'antiga Roma
Sexe a l'antiga Roma
 
Puta, deessa de l’agricultura
En la mitologia romana Puta hauria estat la deessa menor de l’agricultura. El seu nom derivaria d’una altra accepció de puto, la de “podar”. Segons aquesta teoria, durant les festes en honor a la deessa es podaven arbres i les seves sacerdotesses organitzaven bacanals sagrades on es prostituïen. El cert, però, és que la deessa Puta no és anomenada per cap autor clàssic ni apareix en cap diccionari mitològic. La deessa que realment actuava com a protectora de les prostitutes fou Venus sota l’advocació d’Erycina, que agafa el nom d’Erice, una ciutat a l’est de Sicília.
 
Prostitutes romanes
A Roma l’ofici més antic del món era exercit tant per homes com per dones de diferent estatus social. Aquests professionals del sexe oferien el seu servei seguint els costums sexuals d’una societat on els principals tabús eren el sexe oral (fel·lació, cunnilingus o la posició del 69) i el fet d’assumir el rol passiu.

Pels romans la prostitució no estava mal vista. No debades, complia un important paper en la conservació de l’ordre social. Ja ho deia Cató el Vell: “És bo que els joves posseïts per la luxúria vagin als bordells en lloc d’haver de molestar les dones d’altres homes”. Per contra, el pitjor crim que podia cometre una dona era l’adulteri.

picasso

"Les senyorete d'Avignon" (Picasso, 1907)

 

Amb el comerç carnal l’Estat recaptava molts d’impostos. Segons conta Tàcit, per exercir la prostitució calia obtenir de l’oficina de l’edil la licentia stupri (“llicència de deshonor”) –la paraula estupre deriva del verb stupeo (“astorar-se”), d’on tenim també estúpid i estupor. Avui l’estupre ja ha deixat de ser una infidelitat, sinó que és un delicte consistent a efectuar un coit amb una menor (major de 12 anys) mitjançant engany o prevalent-se d'una situació de necessitat o de submissió d'aquesta. Ara, doncs, l’estupre també s’entén com un “deshonor”, en aquest cas és el que pateix la víctima.

 

Escena amb prostituta
Escena amb prostituta


L’any 1 hi havia inscrites a Roma 32.000 prostitutes. Les cases de putes rebien el nom de lupanars –suposadament els gemecs que s’hi sentien recordaven els de les llobes (lupae). Els lupanars estaven regentats per un leno (proxeneta). D’aquí deriva l’expressió castellana “casa de lenocinio” com a sinònim de prostíbul; en canvi, la nostra paraula bordell probablement estaria relacionat amb bord (bastard) –de procedència cèltica- pel fet de ser un lloc d’eventual engendrament de gent borda, és a dir, fruit d’una relació extramatrimonial.

La majoria de professionals del sexe eren esclaus i lliberts. Una ciutadana romana també podia exercir la prostitució. Abans, però, havia de fer una declaració pública davant l’edil, pel qual perdia els seus drets com a ciutadana i tots els elements distintius del seu estatus -entre altres coses, no podien ni fer testament ni rebre herència. . Les prostitutes, a més no es podien casar ni fer testament.

Lupanar romà
Lupanar romà


Hi va haver moments de la història de Roma que el Senat va voler controlar el fet que les dones es dedicassin a la prostitució. S’entenia que la seva conducta sexual posava en perill l’estabilitat de la societat romana. Això va passar el 19 aC i així ho relata Tàcits en els seus Annals (II, 85, 1-2):

“El mateix anys, amb seriosos decrets del Senat, fou reprimit el llibertinatge de les dones, i es va manar que no fes mercadeig del seu cos aquella de la qual l’avi, o el pare, o el marit, hagués estat cavaller romà. Perquè Vistília, dona de família pretoriana, havia declarat als edils que prenia la llibertat de prostituir-se, d’acord amb un costum admès entre els antics, que trobaven prou de càstig contra les prostitutes en la declaració mateixa de llur infàmia”.

"Venus pendula" o "dona cavalcant", imatge molt recorrent

Arcs per a fornicar
La paraula prostituta prové de pro (“davant”) i de statuo (“estar dret”). Al·ludia a aquelles dones que es col·locaven a la porta del local per captar clients. El local rebia el nom de prostíbul (pro, “davant” + stabulum, “estable”). També, però, podien ser conegudes com a meretrius (< mereor,“la que guanya”).

 

Cunilinguis Lupanar romà
Cunilinguis Lupanar romà
 
Algunes prostitutes solien prestar els seus serveis sota la volta o arc (fornix) d’un porxo –i d’aquí tenim el verb fornicar. Avui una etimologia popular, del tot ridícula, relaciona aquest verb amb l’anglès fuck (“follar”), que seria l’acrònim d’un cartell que es penjava durant l’edat mitjana a l’entrada d’algunes cases angleses: Fornicacion Under Consent King (“Fornicació sota consentiment del rei”).

Escena de lupanar
Escena de lupanar


La famosa salsa a la putanesca també estaria relacionada amb l’exercici de la prostitució durant l’edat mitjana. Es desconeix, però, el seu origen exacte. En tot cas, no deixa de ser un menjar ben luxuriós, paraula que prové del llatí luxus (“excés”, “abundància”) i d’on també deriva luxe. A Roma, però, la luxúria mai no va tenir una connotació de disbauxa sexual. En canvi, la paraula lascívia (< lascivus, “juganer”), sí que tingué aquest significat.

En aquest fresc la inscripció llatina
En aquest fresc la inscripció llatina "Lente impelle" ("empeny lentament") parla del desig sexual de l'al·lota

A Pompeia s’han trobat molts de grafits que al·ludeixen a l’acte sexual. Un diu fututa sum hic (“jo vaig ser follada aquí). N’hi ha de més vanitosos: Hic ego puellas multas futui (“Aquí jo em vaig follar moltes al·lotes”). Avui en dia s’ha imposat un nou terme per a la prostituta de luxe: escort. Aquest anglicisme deriva del llatí scorgere (“guia”), d’on tenim també escorta

Inscripció trobada a Pompeia
Inscripció trobada a Pompeia


Fotre un clau o “echar un polvo”
Als prostíbuls es foten molts de claus. Aquesta expressió és prou metafòrica. Diferent és la història etimològica del seu equivalent castellà “echar un polvo”.  Segons la versió més acceptada, el seu origen data del segle XVIII, quan entre les classes aristocràtiques hi havia el costum de consumir una pols de tabac coneguda com a “rapé”.

"Echar un polvo" per esnifar

Aquest “rapé” era aspirat via nasal, la qual cosa provocava molestos esternuts. Per això, a les festes i reunions era habitual que els cavallers es retirassin a una altra estança  amb la intenció d’ “echarse unos polvos en la nariz”. Amb el temps, s’emprà aquesta excusa per poder mantenir encontres sexuals fugaços amb l’amant de torn.

Femmes de Maison, Henri de Toulouse-Lautrec.
Femmes de Maison, Henri de Toulouse-Lautrec.


Sabíeu que el 2 de juny és el Dia Internacional de la Treballadora Sexual?

Estàtua de bronze Belle en De Wellen, al barri Roig d'Àmsterdam. Va ser inaugurada el març de 2007 sota la inscripció:
Estàtua de bronze Belle en De Wellen, al barri Vermell d'Àmsterdam. Va ser inaugurada el març de 2007 sota la inscripció: "Respectem les treballadores sexuals de tot el món"

 

Aquí teniu un vídeo de "This is art" sobre quadres protagonitzades per prostitutes:



Aquí teniu un curiós àudio del programa "La noche en vela" sobre la sexualitat en el llenguatge. Aquesta és la segona part de l'àudio.

Aquest altre àudio és del programa "Les mil i una nits", de Catalunya Ràdio.

Aquí teniu un reportatge de Martí Janer que parla sobre l'origen de la indústria pornogràfica. Es titula "Pornografia i neoliberalisme, 50 anys de feliç matrimoni".

Aquí teniu el testimoni d'Amelia Tiganus, una supervivent d'una xarxa de prostitució.

Aquí trobareu més informació sobre la prostitució a l'antiga Roma. I en aquest altre també. I en aquest també.

En aquest enllaç trobareu informació sobre pràctiques sexuals a l'antiga Roma. Aquest altre article parla sobre els set secrets del sexe a l'antiga Roma.

Aquí teniu unes interessants reflexions sobre la pornografia de Kieran McGrath, consultor en benestar infantil.

Aquí teniu les il·lustracions del primer llibre pornogràfic de la història.

Aquí teniu un article que parla sobre la infidelitat a l'antiga Roma.

Aquest enllaç parla sobre els diferents tipus de prostitutes a l'antiga Grècia.

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre la prostitució a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
Messalines promíscues
Spintriae, les misterioses monedes sexuals de l'antiga Roma
La guerra de sexes
- Cupido concupiscent
-
Orgies, crònica d'una mentida
-
 Qui gaudeix més del sexe?
-
Sobre nimfòmanes i sàtirs
Puritanisme a Roma?
Per què en català deim vaga i en castellà "huelga"?
Friné, la bellesa feta dona

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/03/2017), reflexion sobre la següent pregunta: "Està sobrevalorat el sexe?"



Aquí teniu un interessant vídeo sobre el sexe a l'antiga Roma:



No us podeu perdre aquest vídeo del programa "La gent normal" de TV3 dedicat a la prostitució:



Aquí teniu un debat sobre la prostitució avui en dia al programa "Para todos la 2" de TVE:



I aquí teniu la cançó "Milord" (1959), d'Édith Piaf, que parla de la trobada d'una prostituta amb el seu client ric que té problemes amorosos:




Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px