Banner Top

Paràsits fanàtics?

El diccionari ens diu que un paràsit és un organisme que es nodreix, temporalment o permanentment, de substàncies produïdes o ingerides per un altre ésser viu. Aquesta paraula, però, va ser apropiada per la biologia al segle XVIII amb un significat diferent del que tenia a l’antiga Grècia.

En la llengua d’Homer un paràsit era un alt funcionari encarregat de custodiar el blat dels temples (τό ἱερον, d’on tenim hieràtic, jerarquia, jeroglífic i el nom propi Jeroni). Així, cada divinitat tenia un paràsit, paraula que consta de σιτος (“blat”) i de παρά (“al costat de”). En un principi, doncs, aquest terme no tenia cap significat despectiu com passa actualment aplicat a les persones.
 
Segons Plutarc, el legislador Soló (segle VI aC) va ser el primer a anomenar paràsits, amb un to irònic, a aquells individus que sovintejaven els banquets públics celebrats en el Pritaneu, un edifici sumptuós de l’àgora reservat als grans servidors de la pàtria. Amb el temps, serviria també per referir-se als que s’aprofitaven de l’hospitalitat dels altres.

Els grecs, a part de τό ἱερον, tenien un altre terme per referir-se a un temple: τό ἄσυλον, que literalment era un lloc inviolable  -derivava de σύλάω (“arrabassar”, “desposseir”). D’aquesta paraula tenim asil com a refugi que s’ofereix als perseguits. Avui, però, un asil també és un establiment social on s’allotja la gent desvalguda.

El problema del fanatisme
El problema del fanatisme

Els temples dels fanàtics
A l’antiga Roma els edificis dels paràsits grecs originals eren coneguts com a templi, paraula que conté l’arrel indoeuropea tem- (“tallar”). No debades, eren espais que solien ser utilitzats per uns sacerdots anomenats àugurs, els quals “tallaven” un espai quadrangular del cel on feien les seves observacions, és a dir, des d’on contemplaven (+ cum, “amb”) les aus.
 
Templum conviuria amb dos termes més: aedes -d’on deriva edifici (en plural la paraula significa “casa”), que era el lloc sagrat que albergava una estàtua d’un déu i els seus exvots; i fanum, derivat de for (“parlar”), ja que es tractava d’un recinte que propiciava la conversa de l’home amb la divinitat. Aquest darrer terme donaria fanàtic i el seu diminutiu fan –no hi ha dubte, doncs, que a Roma els paràsits grecs es convertiren en autèntics fanàtics. Aquell que se situava davant del fanum perquè no hi volia entrar era un profà, avui sinònim d’inexpert, atès que no sap una cosa perquè no entra al fanum a “conversar” amb la divinitat inspiradora. Amb el temps el verb profanar al·ludí a l’acció de violentar un espai sagrat.

Aquí teniu un article sobre la història de la llibertat escrit des de la presó per Oriol Junqueras, líder d'ERC.

 

Al principi existia la paraula

Ampliació de l'article publicat a l'Ara Balears (10/08/2013)

“Al principi, existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu […]. El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres […]”. D’aquesta manera tan semiòtica arranca l’Evangeli segons Sant Joan. Ja al Gènesi trobam que la creació es produeix precisament per l’acte de la parla: “Déu digué: que existesqui la llum. I la llum va existir [...]. Després que Iahvè designàs cadascuna de les realitats superiors (el dia i la nit, el cel i la terra...), l’home, Adam, fou l’encarregat de anomenar els animals: “Déu va modelar amb terra tots els animals salvatges i tots els ocells, i els va presentar a l’home, per veure quin nom els donaria”.
 
La nostra vida, per tant, no seria res sense les paraules. Si no, que ho demanin a l'escriptor colombià Gabriel García Márquez (1927-2014). Quan tenia dotze anys, el Premi Nobel de Literatura de 1982 va estar a punt de ser atropellat per una bicicleta. Se salvà gràcies a un capellà, que, en cridar “Alerta!”, va provocar la caiguda del ciclista. Aleshores aquell salvador li va dir: “Ja ha vist vostè què és el poder de la paraula”. El filòsof alemany Heidegger (1889-1976) insistí en el tema afirmant que  “el llenguatge és la casa del Ser”. No debades, la paraula és el principal element que ens distingeix de la resta d’animals; suposadament ens dóna seny.
 
Curiosament el grec de les Sagrades Escriptures empra el terme lógos (“enteniment”) per referir-se a la Paraula. La seva traducció al llatí cristià fou verbum. Aquest mot, tanmateix, acabaria essent desplaçat per un altre d’origen grec, parabolé, que en un principi volia dir, literalment, “llançament a un costat” i, després, “comparació”. Fou així com irrompé de forma proverbial en la nostra llengua la paraula. En aquesta evolució semàntica, la seva connotació original, lligada al cultisme paràbola, quedava reservat a l’àmbit de la geometria i de la literatura.
 
Per parlar, doncs, cal tenir paraules; en altres llengües romàniques, en canvi, es prefereix fer-la petar d’una manera més fabulosa. Així, el llatí fabulor (“conversar”) donà en castellà “hablar” i en portuguès “falar”. En qualsevol cas, som persones de paraula o faltam a la paraula donada. Demanam la paraula, la cedim, la prenem i, fins i tot, la retiram, sabent que tots som esclaus de les nostres paraules i amo dels nostres silencis. O, de la mateixa manera que, segons un famós lema publicitari, som el que menjam, també podem dir que som el que parlam.
 
Avui, però, assistim a un empobriment de la dialèctica. Les paraules han esdevingut crits. El que importa és vèncer i no convèncer, dissuadir i no persuadir. El raonament ha donat pas a l’atrofia mental del maniqueisme. Ara tot és blanc o negre. No existeix el gris. Opinió equival a dicotomia. Tenim misologia, aversió al raonament. Ens hem convertit així en éssers gregaris que, com un bestiar (grex, en llatí), ens congregam per evitar que ens segreguin. I els que sobresurten del bestiar, és a dir, els egregis, tenen els dies comptats perquè estan mancats de la força del grup. Per coherència, doncs, ens aferram (haero) a la cohesió tribal.

Els prejudicis segons Mafalda
Els prejudicis segons Mafalda

En la nostra societat tampoc ja no hi ha judicis, sinó prejudicis. Tothom es creu estar en possessió de la veritat absoluta i no es mou de la seva trinxera. No suportam (tolero) la tolerància. Som, per tant, fanàtics de les nostres idees. Les defensam amb els ulls embenats, sense escoltar i alçant la veu, perquè ens fa por desxifrar la complexitat de la realitat. També evitam argumentar, ja que això implica demostrar (arguo) els nostres principis arrogants no ratificats (< reor, “creure”) sovint per cap raó. Defugim el diàleg (“conversa”, en grec); ens pot més la violència de la paraula: el debat (<battuo, “colpejar”) i les discussions (< discuteo, “trencar”). Davant tal degradació, cobra sentit el vers de Blas de Otero: “Pido la paz y la palabra”.

La tribu segons Nietzsche
La tribu segons Nietzsche
 
Tampoc no volem sentir a parlar de l’objectivitat, és a dir, dels obstacles que se’ns llancen (iaco) davant (ob-) nostre i que ens podem provocar algun que altre ictus. La subjectivitat ens dóna més seguretat perquè ens permet tenir-ho tot més sota (sub-) control. Per descomptat, avui la ignorància és més atrevida que mai i ja no ens fa plorar. No enyoram (ignoro) el coneixement perquè, ja em permetran el barbarisme, som així de “xulos”. No debades, hem tornat a la nostra infància, a quan no podíem parlar (for) i, en italià, érem criatures irreverents (fanciullo), forma que es simplificà en ciullo.
 
Ara comunicam sense sentit comú i ens expressam pressionats per les majories. El llenguatge s’ha pervertit. Els tabús s’han convertit en autèntiques armes de destrucció massiva que cal evitar per salut mental. Així, alleujam la crisi amb l’eufemisme recessió i ens conhorten més les reestructuracions que no pas els acomiadaments. Tants d’eufemismes, però, no han aconseguit rebaixar la tensió verbal. La petulància fa que ens adrecem (peto) a la gent amb la mateixa impetuositat i competitivitat, mots d’ètim idèntic. Convé, doncs, tornar a dotar de contingut la famosa sentència de Ramon Llull: “La paraula és l’arma més poderosa”.

Per reflexionar més sobre el poder de la paraula, aquí teniu un article molt interessant, titulat Divines paraules, d'Àlex Rovira.

I sobre la societat tan maniquea que tenim, aquí teniu un article de Pérez Reverte.

Aquí teniu un poema del poeta felanitxer Jaume Munar dedicat a les paraules

 

Els humans sempre s’han pres
la Paraula massa a pit!
Si ens fos permès de parlar
amb les bèsties veuríem
que fins i tot elles senten
que amb els seus grunys desoculten
el sentit pregon de l’Ésser.

En aquells primers batecs,
remugaven, redundants,
l’immens prat de versemblança
que la llum els atorgava
i fou així com, de cop,
confortablement inútils,
amb les manyes esburbades
de qui descobreix el foc,
balbucitaren, tot just,
el primer de tots els mots.
Després: sols l’avorriment,
tot el tedi del camí
acostumat de les bísties,
sempre el mateix puta nom
per a cada puta cosa...
D’aquell llot reiteratiu
grassos prohoms respectables
n’induïren lleis morals,
científiques, tractats,
com aquestes burocràtiques
estructures de la llum
que a tothora t’enlluernen,
com un pres que a les palpentes
desaprèn el manament,
que l’haurà de redimir:
«Oblida-ho tot, calla-ho tot
i habita sols la paraula,
lliure, òrfena de món,
per tal que així esdevengui
com una nit sense dia,
com un ou sense trencar:
inútil, però possible». 


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula:



El filòsof Emilio Lladó fa un elogi de la paraula:



I en aquest vídeo Nuria Pérez Paredes alerta de l'empobriment lèxic dels nostres fills:



I aquí teniu "L'elogi de la paraula" de Joan Maragall.

I aquí teniu una tertúlia del programa "La noche en vela" de RNE sobre el mal que poden fer les paraules.

Articles del web relacionats:
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores
Apologia de la paraula
-
 Emparaular el món

Un brindis amb propina sempre!

Tota celebració mereix un bon brindis. Aquest terme té una fantàstica història etimològica. L’any 1527, en el conegut Sacco di Roma, els soldats alemanys de Carles V saquejaren la ciutat eterna. Aleshores celebraren la victòria com sempre havien fet: menjant i bevent i fent que cadascú xoqués la seva copa amb la del seu company al crit de (Ich) Bring dir’s. L’expressió venia a significar “jo te la dono”, “te l’ofereixo”, com a gest d’auguri de bona salut. En italià, per contracció, aquesta frase es convertí en brindis.

Menys fortuna tingué la locució que els alemanys encara diuen després del brindis, prosit. Es tracta d’una herència del llatí estudiantil. És la tercera persona del singular de subjuntiu del per prossum i, literalment, vol dir “que et sigui de profit” –avui, contret, els alemanys ho pronuncien com a “prost”.

felipe

Felip III (Museo del Prado)

Avui podem trobar algun alemany pelut que, després d'haver begut una bona cervesa, s'acaroni el bigoti. Antigament, entre els germànics, dur barba o bigoti era una espècie de símbol d'honor. De fet, la pitjor ofensa per a un teutó era estirar-li la barba. Sembla que, abans d'entrar en combat, es portaven la mà al bigoti, residència del seu valor i coratge, i s'encomanaven al seu déu exclamant bî God! ("per Déu"). I d'aquest gest sortiria la paraula bigoti, que en català també conviu amb el de  mostatxo que, a través de l'italià, hem heretat del grec μουστάκιον ("llavi superior"). En anglès, bigot ha conservat el significat primigeni de fanàtic; ara, però, es refereix més a un fanàtic racista  -paradoxes de l'etimologia, els Skinheads són més aviat pelats i no solen dur bigoti.

El Bibendum de Michelin
A l’hora de fer un brindis podem evocar una famosa màxima d’Horaci: Nunc est bibendum (“Ara cal beure”). Es tracta del primer vers d’una oda(1, 37) dedicada a la glorificació de la victòria d’August sobre Marc Antoni i Cleòpatra a la batall d’Acci. Amb ell el poeta romà fa una crida a tots els seus compatriotes a celebrar la victòria del seu príncep, cridat a portar la pau a Roma..

El vers d’Horaci va ressuscitar a finals del segle XIX per donar nom a Bibendum, una figura de color blanc formada per una pila de neumàtics que ara associam amb la marca de Michelin. Aleshores els germans francesos Michelin cercaven una mascota per a la seva empresa automobilística, que aleshores portava el lema “"els pneumàtics es beuen els obstacles". El 1894, passejant per l’Exposició Universal de Lió, Édouard Michelin comentà al seu germà André, tot observant una pila de pneumàtics, que si la pila tingués peus i cames semblaria una persona.

 

Poster de Michelin (1898)
Poster de Michelin (1898)

Qui acabà de convèncer els germans va ser l’il·lustrador Marius Rosillon, més conegut com a O'Galop. Els parlà d’un esbós d’una cerveseria de Munic on sortia una persona aixecant una copa sota la cita Nunc est bibendum. La frase recordava el lema "els pneumàtics es beuen els obstacles". D’aquesta manera, el 1898 va néixer la figura d’una de les icones de les nostres carreteres. Avui, però, poca gent coneix el seu nom real. I millor que sigui així, perquè amb Bibendum tothom s’animaria a beure i per ventura hi hauria més accidents de trànsit.

Cervesa en honor a Ceres?
Per ventura la culpa de tants d’accidents és de Ceres, la deessa romana de l’agricultura i de la fertilitat de la terra (Demèter al món grec). No debades, hi ha gent que creu que la cervesa deu el nom a aquesta deessa. D’altres, en canvi, li han assignat un origen gaèlic, concretament a partir del mot coirm, que era un licor de malta. En anglès el nom de beer podria provenir del llatí biber (“beguda”), o bé d’una antiga paraula germànica, beuwo, que significava ordi. El mateix origen tendrien la paraula francesa bière i la italiana birra.

Diferents maneres de dir
Diferents maneres de dir "cervesa" a Europa

Sobre propines i simposis
A l’hora de brindar, els grecs de l’època clàssica tenien un verb concret, προπίνειν , que volia dir “beure a la salut de qualcú”. Hi havia el costum de beure una part de la copa i deixar la resta perquè se la begués la persona per a qui es brindava. Aquest verb, a través del llatí, donaria la nostra paraula propina en el sentit de petita gratificació que un consumidor dóna a qui el serveix. Curiosament, si miram altres llengües, tenim que propina en alemany és Trinkgeld (“doblers per beure”) i en francès pourboire (“per a beure”). En castellà la paraula propina també originà, misteriosament, el verb “propinar” com a sinònim de pegar cops.

Simposi
Imatge d'un Simposi

Allà on els nostres grecs brindaven més eren en els simposis, paraula relacionada també amb el πίνειν de propina. Amb la incorporació del prefix συν, significà “beure en comunitat”. Plató immortalitzà un d’aquests actes socials –fortament misògins- en el seu cèlebre llibre El Banquet, també conegut com El Simposi o El Convit.

Avui la paraula simposi ha perdut la seva connotació etílica. Fa referència a una convenció de diversos professionals per a discutir aspectes diversos relacionats amb el seu camp de treball. Però a mi no m’enganyen!!! Les coses importants en aquesta vida s’han de discutir amb una bona botella de vi. Ja ho deien els clàssics: In vino veritas! ( “És en el vi on es troba la veritat”). Tampoc es tracta, però, de beure tant i de convertir-nos en uns cràpules, paraula derivada del grec κραιπάλη ("embriaguesa"). Salut! Perdonau, volia dir Prosit!!!

L'altra cara dels simposis (ceràmica segle IV aC)
L'altra cara dels simposis (ceràmica segle IV aC)


En aquest enllaç de blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre el simposi.

Articles del web relacionats:
Guapo és un vi insípid!
Orgies, crònica d'una mentida
Etimologies gastronòmiques
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px