Banner Top

La guerra de sexes

Tots naixem amb un sexe definit que “separa” homes de dones. Així doncs, tenim que sexe ve del llatí secare (“tallar”) en clara al·lusió a la divisió del gènere humà. Quan feim el coit, però, el que feim és “unir-nos” atès que la paraula deriva de co-ire (“anar junts”). 

Representació d'una escena sexual heterosexual
Representació d'una escena sexual heterosexual

Hem d’anar en compte, però, amb els coits plens d’orgasmes! Ja ho diu un antic proverbi llatí, de procedència desconeguda: Omne animal post coitum triste est, sive gallus et mulier (“Tot animal, després del coit, està trist, excepte el gall i la dona”). En francès es parla de le petite mort (“la petita mort”) per referir-se a la pèrdua de consciència que experimenten algunes persones després de l’acte sexual.

Representació d'una escena sexual heterosexual
Representació d'una escena sexual heterosexual

Els símbols del gènere masculí i femení estan carregats de ressonàncies clàssiques. El de la dona, un cercle damunt d’una creu, representa Venus, deessa de la feminitat i la fertilitat –també se l’anomena “el mirall de Venus” per tenir forma d’espill de mà.
 
En totes les civilitzacions antigues és present el culte a una deessa de l’amor com la Venus romana (Afrodita grega): Inanna en la mitologia sumèria, Ishtar en la mesopotàmica, Hathor en l’egípcia o Turan en l’etrusca. En astrologia, Venus és considerat un planeta del tot femení: suau, maternal i propens a l’alegria i a la música. En el món de l’alquímia, el símbol de Venus fou associat amb el coure.

Mart i Venus units per l'Amor (Veronés, c. 1580). Nova York, Metropolitan Museum
Mart i Venus units per l'Amor (Veronés, c. 1580). Nova York, Metropolitan Museum
 
El símbol del gènere masculí al·ludeix a Mart (Ares grec), el déu de guerra, la virilitat i la fertilitat. Es tracta d’un cercle amb un pal inclinat 45 graus i amb una llança que en sobresurt –el cercle remetria a l’escut del déu i la llança a un fal·lus. Mart s’identificà amb el planeta vermellós, amb la força i, en general, amb tot allò que tradicionalment relacionam amb l’àmbit masculí. Astrològicament regia qualitats com ara la voluntat, l’energia i la sexualitat agressiva. En el món de l’alquímia, el símbol de Mart fou associat amb el ferro.

Venus i Mart (Sandro Botticelli)
Venus i Mart (Sandro Botticelli)
 
Curiosament, els símbols emprats per la biologia per representar el sexe femení i masculí també els trobam presents en l’astrologia clàssica:

Símbols de l'astrologia clàssica
Símbols de l'astrologia clàssica

En biologia, el cromosoma sexual femení és representat per la lletra X, i el masculí per la Y. Així, la combinació de dos cromosomes XX donen una nina; XY, un nin. Aquesta terminologia fou encunyada el 1905 pels genetistes nord-americans Edmund Beecher Wilson i Nettie Stevens.
 
Amants enxampats
Afrodita i Ares varen protagonitzar l’adulteri més cèlebre de la mitologia grega -Homer el relatà en el cant VIII de l’Odissea. Afrodita estava casat amb Hefest (Vulcà), el déu de la metal·lúrgia. La deessa de l’amor i de la bellesa, però, no s’acabava de trobar a gust amb la companyia del menys agraciat de totes les divinitats olímpiques. És per això que no trigà a caure en els braços del viril Ares, el qual contractà Alectrió perquè li fes de sentinella. Aquest, però, es va adormir.

Mart, Venus i Cupido (Tiziano 1530 Kunsthistorisches Museum)
Mart, Venus i Cupido (Tiziano 1530 Kunsthistorisches Museum)


Hèlios, el Sol que tot ho veu, va ser el primer a assabentar-se d’aquella infidelitat i no s’està d’informar-ne Hefest. Aquest, enfurismat, va ordir un pla per venjar-se'n. Va fabricar una xarxa irrompible, la va col·locar sobre el llit conjugal i va fingir que se n'anava a Lemnos.

La farga de Vulcà, Velázquez, 1630, Museo del Prado, Madrid. Apol·lo, el Sol, explica a Hefest l'adulteri d'Afrodita amb Ares, davant l'estupefacció dels ciclops.
La farga de Vulcà, Velázquez, 1630, Museo del Prado, Madrid. Apol·lo, el Sol, explica a Hefest l'adulteri d'Afrodita amb Ares, davant l'estupefacció dels ciclops.
 
Ares aprofità l’ocasió per córrer al palau d'Hefest per estar amb Afrodita. En el moment en què tots dos es varen posar al llit, la xarxa els va caure al damunt i els va deixar immobilitzats. Tot seguit va tornar Hefest, avisat per Hèlios, i a grans crits va fer venir els altres déus, que varen contemplar l'espectacle esclatats de riure. En realitat, però, hi havia un punt d'enveja per qui compartia el llit amb la bella Afrodita. En represàlia, Ares convertí el seu guardià dormilega Alectrió en gall (ὁ αλέκτωρ, ορος). Així, aquest ocell, per esmenar el seu error, mai s’oblida d’anunciar amb el seu cant l’aparició del Sol.

Després de fer-se pregar molt i de prometre una compensació econòmica, Hefest va accedir a amollar les seves preses. Tots dos amants varen sortir corrents, avergonyits, i varen ocultar-se per separat durant una bona temporada. Segons algunes versions, d’Ares i Afrodita naixerien Harmonia, Eros (Cupido) i els bessons Fobos (“Por”) i Deimos (“Terror”) –avui els dos satèl·lits de Mart agafen el nom de la seva bessonada, que esdevingué la seva escorta més fidel.
 
Mart i Venus sorpresos per Hèlios i Vulcà (Hendrick de Clerck, 1570-1629)
Mart i Venus sorpresos per Hèlios i Vulcà (Hendrick de Clerck, 1570-1629)

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/03/2017), reflexion sobre la següent pregunta: "Està sobrevalorat el sexe?"


Articles del web relacionats:
Qui gaudeix més del sexe?
Cupido concupiscent
Mart, el déu de les arts marcials






Sobre dones i homes

En llatí, el concepte de “dona” s’expressava amb dues paraules: femina i mulier. Femina, que en anglès ha donat female i en castellà “hembra”, al·ludia al caràcter sexual del terme en oposició a “home” i equivalia al grec γυνή -d’on tenim ginecologia. Mulier, en canvi, designava la dona adulta en oposició a puella (“nina”).

Tanmateix, d’aquestes dues paraules la més elegant era mulier –convertida en la nostra muller i en castellà “mujer”- ja que femina incloïa l’accepció de “femella” del regne animal, per exemple, canis femina (“cussa”). A diferencia del castellà, el català no ha conservat el cultisme llatí femina. En el seu lloc, tenim dona, procedent del llatí domina (“senyora”), que alhora deriva, curiosament, de domus (“casa”). La mateixa arrel comparteixen madona, donzella i dama –en anglès, dame.

Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia  (Anthony F. A. Sandys, 1829)
Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia (Anthony F. A. Sandys, 1829)


Si gratam en l’etimologia de femina i mulier ens trobam amb autèntiques sorpreses. Mulier està relacionada amb l’adjectiu mollis (“tou”) la qual cosa vincula la dona amb el sexe dèbil –en castellà, mollis ha donat “molície” com a sinònim de “blandura” o d’afeminat. Femina, en canvi, deriva de l’arrel indoeuropea *dhe- (“mamar”, “alletar”), present també en el seu homònim grec θῆλυς (“femella”) i en altres paraules llatines com filius (>fill), fetus (<fetus), fecundus (>fecund), felix (>feliç) i fellare (>fel·lació). Per tant, etimològicament, femina vol dir “la que nodreix amb la seva llet” –el seu diminutiu seria femella, -ae (“doneta”), d’on tenim femella; filius, “l’alimentat amb la llet”; fetus, “el nodrit”; fecundus, “fèrtil”;  fellare, “xuclar”, “mamar”. D'altra banda, de filius deriven feligrés (< filii eclesiae, "fills de l'església"), filial, afiliació o la paraula castellana "hidalgo" (< "hijo de algo").

El 1486 dos monjos dominics van publicar a Alemanya Malleus Maleficare (“Martell de les bruixes”), un exhaustiu tractat sobre la caça de bruixes que, durant 200 anys, va servir de base a la Inquisició per dur a la foguera milers de dones acusades de bruixes. Se les considerava pervertidores, insaciables i causa de la desgràcia dels homes. El llibre recollia una falsa etimologia, del tot misògina, de Sant Agustí (segle IV) sobre la paraula llatina femina. Al seu parer, provenia de fides (“fe”) i de minus (“menys”). La dona, per tant, seria “la que té menys fe”. 

Marits virils
Per referir-se al concepte home, el llatí tenia l’adjectiu mas, maris i el substantiu vir, -i –el seu equivalent grec és ανηρ, d’on deriva misàndria, l’aversió al gènere masculí. Mas, maris ens ha donat paraules com mascle, masculí, marit, maridatge i, en anglès, male (“mascle”) i marriage (“matrimoni”), en francès mariage  -resulta curiós que en la nostra llengua aquest concepte derivi del llatí mater, la qual cosa ens indica la finalitat reproductora que temps enrere tenia per a la dona la unió conjugal. Segons alguns filòlegs, el francès mariage hauria donat nom als típics cantants mexicans, els “mariachi”, que toquen a les noces i altres festes amb violins, arpes, guitarres i trompetes.

Un altre derivat de mas, maris també podria ser Mart, el déu de la guerra; no debades, a l’antiguitat es tractava d’una pràctica associada al gènere masculí. I de Mart tenim marcià –sinònim d’extratrerrestre-, l’adjectiu marcial i els noms propis Marc i Martí.

L’altra paraula llatina per a home, vir, -i, podria estar emparentada amb uis, uis (“força”), que ha esdevingut una gran font de derivats: violar, violència, vindicar, venjança, viril, virtual, reivindicar, vigor i desvetllar (“treure la son”, “perdre la son”, del prefix des- i el verb vetllar, el qual prové alhora del llatí vigilare, “estar despert”, “vigilar”, derivat de vigere, “tenir vida, vigor”, “estar desvetllat”.

Adam i Eva (Lucas Cranach)
Adam i Eva (Lucas Cranach)

De vir, -i també tenim virtut. A l’antiga Roma ser virtuós era sinònim de ser masculí. I, en la mentalitat romana, ser masculí significava dominar. En primer lloc dominar els propis impulsos, però també dominar els altres: esposa, amants, fills, esclaus, etc. La qualitat que, en canvi, ennobleix la dona no és la virtut, sinó la pudicitia, la castedat, la puresa. I a la resta dels mortals només els queda l’obediència.

Senyors virils
El tòpic diu que tot marit ha de ser viril i tot un senyor. Aquesta paraula prové del llatí senior, -oris, comparatiu de senex (“ancià”), que s'anà substantivant per a designar els ancians de la comunitat, del senat, els superiors, fins a suplantar dominus (“amo”) –és una llàstima que avui la societat ja no valori l’experiència dels ancians i els margini per considerar-los senils. En francès aquest llatinisme es manté ben viu en el terme monsiur (“senyor”, literalment “el meu senyor”), i, en anglès en el títol nobiliari de Sir –la seva versió femenina, Lady, igual que Lord, és d’origen anglosaxó.

Si continuam amb el tòpics no podem estar-nos de dir que, en la llengua de Shakespeare, hem d’esperar que tot Sir sigui també cavallerós, galant, és a dir, un gentleman. Mentre que el lexema final d’aquesta paraula (–man) és d’origen germànic, gentle prové del llatí gentilis, que significava “persona que pertany a una gens determinada”, és a dir, a una de les famílies romanes respectades. D’altra banda, a diferència de madona, amo no derivaria directament del llatí. Segons el gran filòleg Joan Coromines, és un mot procedent de l’hispano-llatí amma “dida”, “mestressa”.

La felicitat de l'home
La felicitat de l'home

Diferents cànons de masculinitat
El concepte de masculinitat ha canviat al llarg del temps. Basta observar un retrat oficial del rei Lluís XIV de França, del segle XVIII. El monarca porta una llarga perruca, mitges, sabates de taló alt i adopta la postura de ballarí, recolzant-se sobre una enorme espasa. Avui seria titllat d’efeminat. Al seu temps, però, Lluís XIV era paradigma europeu de la masculinitat i la virilitat.

Lluís XIV
Lluís XIV

En ple segle XXI seria impensable que tot un president d’Estats Units com Barack Obama sortís retratat com Lluís XIV. Ara els governants no vesteixen d’una manera tan extravagant.

Barack Obama
Barack Obama

Com veis, parlar del gènere humà dóna –que no dona- molt de si. Res a veure, però, amb les converses dels primitius tertulians de l’abominable programa de Tele5 “Mujeres y hombres y viceversa”.

Aquí teniu un capítol del programa científica de "La 2" "tres14" dedicat a les diferències entre homes i dones.

Aquest article parla sobre si avui en dia té sentit la cavallerositat.

Aquest àudio parla sobre la sexualitat en el llenguatge.

Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat al cos i la sexualitat durant l'edat mitjana.

En aquest enllaç trobareu informació sobre les dones gregues. I aquest altre enllaç parla sobre les dones més destacades de la mitologiag grega.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/03/2019) reflexion sobre les noves masculinitats:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir“No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:

Articles del web relacionats:
- Lucrècia, la primera veu del #MeToo (#EgoQuoque)
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
-L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Les noves amazones

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px