Banner Top

Tàcita Muta: les dones han de callar

Els romans, igual que els grecs, pensaven que la paraula, eina fonamental de la lluita política, era una prerrogativa masculina. Aquesta idea quedà plasmada en l’univers religiós a través del culte a una deessa del silenci, Tàcita Muta. Els seus dos noms ja són prou reveladors: provenen del verb taceo, “callar” (d’on tenim també taciturn)  i de l’adjectiu mutus, “mancat de paraula”. La terrible història d’aquesta dona la podem resseguir en l’obra els Fastos d’Ovidi (II, 583-616), on apareix amb el nom de Lara o Lala (“la xarlatana”).

Conta la llegenda que Tàcita Muta era una nimfa nàiade descarada que solia parlar més del compte. Un dia s’atreví a ventilar a Juno una de les tantes incursions sexuals del seu marit, el promiscu Júpiter. Aquest, menjat per la ira, li arrancà la llengua, condemnant-la així al silenci etern.  A continuació, lliurà la nimfa a Mercuri perquè la conduís a l’inframon. Pel camí, el missatger dels déus la violà, però ella no pogué cridar a causa del càstig diví. Fruit d’aquella violació varen néixer els bessons Lares, que es convertiren en els encarregats de guardar i vigilar les cruïlles de Roma i els recintes domèstics.

safoSuposat retrat de Safo en un fresc de Pompeia del segle I dC

Al servei del patriarcat
Segons Plutarc (Vides paral·leles, Numa, 8), Tàcita Muta, era una de les nimfes Camenae i el seu culte va ser introduït a Roma pel rei Numa Pompili (segle VII aC). Tingué una capella dedicada al mont Palatí. Tàcita Muta era un símbol ben eloqüent. Les romanes estaven al servei del patriarcat; no podien exercir càrrecs públics ni participar en la vida política. A la primera meitat del segle I aC, tan sols una generació va permetre l’existència d’oradores, entre elles la famosa Hortènsia. Aquesta activitat, però, aviat quedà prohibida. Tal com relata Irene Vallejo al seu llibre El infinito en un junco, les dones romanes de bona família solien tenir accés a la paraula escrita, no, però, per treure’n un profit personal, sinó per ensenyar-la en la seva funció de mares i mestres de futurs oradors.

Avui Tàcita Muta dona nom a un Grup d'Estudis de Dones i Gènere a l'Antiguitat. Està integrat per professores, investigadores i investigadors de la Universitat de Barcelona (UB), de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (URV) i de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir: “No es neix dona, s'arriba a ser-ho”.  

Articles del web relacionats:
La primera manifestació femenina de la història
Feministes "femmes fatales"
- Hortènsia, la veu cantant del feminisme a l'antiga Roma
- Atletes ascetes
- Penèlope no tenia cap síndrome!
- Lucrècia, la primera veu del #MeToo (#EgoQuoque)
L'etern mal uterí

Etimologies domèstiques

En grec casa és οἷκος, d’on tenim economia, que és la primera “llei” (νόμος) amb la qual administram la casa. Altres derivats són: ecologia (+ λόγος, “ciència”), ecumènic (< οἰκουμένη γῆ, “de tota la terra habitada”, és a dir, universal), metec (+ μετὰ, “enmig”; a la Grècia antiga era el nom donat als estrangers que residien, d'una manera estable, en una ciutat), parròquia (+ παρά, “al costat de”) o diòcesi (+ διά, “a través de”).
 
La paraula llatina per a casa, domus, també la podem reconèixer en un bon reguitzell de derivats: domèstic, domòtica (conjunt de tècniques informàtiques i teleinformàtiques aplicades a l'automatització del funcionament dels habitatges), domicili (+ colo, “cultivar”), domesticar, domini, dominar, diumenge (< dies dominicus, “dia del Senyor”), dominical, condomini, majordom (< maior domus, “el més gran de la casa”), domador o don (tractament honorífic masculí anteposat al nom). En castellà domus també ha donat “duende” (= follet) i “dueño” (= amo); i en anglès podem resseguir l’arrel llatina en la segona part de la paraula kingdom (“regne”).

El sacrifici de Vesta (Goya, 1771)
El sacrifici de Vesta (Goya, 1771)
 
Vestíbuls sota la protecció de Vesta
En la mitologia grega, la deessa encarregada de la casa era Hèstia (ἑστία significa “llar”). Va romandre sempre verge i sense moure's de l'Olimp. A Roma seria identificada amb Vesta. Tenia un temple al fòrum on cremava sense cessar una flama que simbolitzava el caràcter etern de Roma. Les vestals eren les sacerdotesses que vetlaven perquè aquest foc sagrat no s’apagàs mai. Si s’apagava, es creia que cauria un desastre sobre el caput mundi, i la vestal responsable era flagel·lada.

Vestals
Vestals
 

El foc és un regal dels déus i representa el bé comú. Per això, la tasca de les vestals adquiria un valor cívic, que implicava haver de romandre verges al llarg dels trenta anys que durava el sacerdoci. Els antics associaven la virginitat amb la cura del foc sagrat. Així, les vestals havien de renunciar a l’amor carnal per lliurar-se a un amor pur, fraternal i desinteressat. En cas de no complir aquesta norma, eren greument castigades (se les podia enterrar vives). Portaven el cap tapat i tenien el privilegi de concedir indults (és a dir, perdonar penes de mort).

Temple de Vesta al fòrum de Roma
Temple de Vesta al fòrum de Roma
 
La deessa Vesta ens hauria donat també la paraula vestíbul, que no té res a veure, per tant, amb el verb vestir. Vendria del costum que hi havia a les cases romanes d’aixecar, just a l’entrada, un petit altar dedicat la seva figura, on sempre lluïa una flama encesa. Per això aquesta entrada rebia el nom  de vestibulum.

Domus romana
Domus romana
 
A part dels déus oficials, cada família tenia els seus propis déus domèstics -el seu culte era dirigit pel paterfamilias, que actuava com a sacerdot. N’hi havia principalment dos:
  • Lares: eren uns esperits que protegien la casa i la família. Asseguraven prosperitat de la hisenda i salut de tots els membres de la comunitat familiar. Es veneraven en una petita capella situada a la sala principal. D’aquest mot deriva la paraula catalana llar com a sinònim de casa –en castellà, en canvi, ha prevalgut el terme “hogar”, derivat de focus, que era el “foc” de la cuina romana.
  • Penates: eren els protectors de les provisions de la família. No debades, estaven vinculats etimològicament amb el penus (“rebost”). Hom els adreçava precs abans de l'àpat principal i els agraïa l'abundància d’aliments.
  • Manes: eren les ànimes dels difunts. Se’ls invocava per captar la seva benevolència. L’abandó del seu culte podia comportar influències nocives per als membres de la família, que mantenien viu el seu record amb màscares, generalment de cera, que penjaven a les parets de casa.

Articles del web relacionats:
Realment era verge, la Mare de Déu?
Per què celebram el dia de les Verges?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px