a toponímia de Grècia es pot resseguir en moltes de les nostres paraules:
Àtic. La part més alta dels edificis, generalment de sostre baix, al·ludeix a l’Àtica, una regió del centre de Grècia que limita a l’est amb la mar Egea. Precisament, la seva capital, Atenes, és famosa per la seva singular acròpolis (“ciutat alta” en grec).
Sincretisme. Aquesta paraula, sinònim de fusió de corrents heterogenis, prové de l’expressió συν (“amb”) + Κρήτη (“Creta”). En la cultura minoica al·ludia a la unió que, en cas d’un atac exterior, mostraven els diferents pobles que integraven l’illa més gran de Grècia, al sud del mar Egeu.
Tanagra. En arqueologia, és una estatueta de terracota policromada d’època hel·lenística. Agafa el nom de d’una antiga ciutat prop d’Atenes, on es trobaren aquestes figures.
Tanagres Codony. Prové de la ciutat de la costa nord-est de Creta, Cidònia, en llatí Cydon. En castellà és “membrillo”, que deriva del grec μελίμηλον (“poma dolça”). Plutarc relata que les núvies gregues mossegaven un codony per perfumar la seva besada abans d’entrar a la cambra nupcial.
Coure. Procedeix de l’expressió llatina [aes] cuprum (“[bronze] de Xipre”). A l’antiguitat aquesta illa (Κύπρος), situada davant de les costes del Líban, era coneguda per la riquesa dels seus minerals.
Lesbiana. La condició de l’homosexualitat femenina agafa el nom de l’illa de Lesbos, al nord-oest del mar Egeu. Va ser la terra on, entre els segles VII i VI aC, va viure Safo, la primera veu femenina de la història d’Occident a qui se li atribuïren relacions afectives amb altres dones. Tanmateix, també estimà homes.
Safo i Erínia
Far. Φαρος era una illeta que hi havia davant de la ciutat d’Alexandria (Egipte). Al segle IV aC el monarca Ptolomeu hi ordenà construir una torre que servís per orientar els navegants. En aquella època fou una de les estructures més altes aixecades per la mà de l'home amb prop de 160 metres, segons algunes fonts. A la nit, la foguera que mantenia encesa es veia, segons algunes fonts, des de més de 50 km lluny. La majestuositat de la construcció la convertí en una de les set meravelles de l’antiguitat. Fou la que més temps estigué dempeus, ja que no seria enderrocada fins al segle XIV per culpa d’un terratrèmol. Avui, l’ombra de Φαρος també arriba a altres llengües romàniques: faro (espanyol), phare (francès), faro (italià), farol (portuguès) o també far (romanès).
Far d'Alexandria
Pergamí. Al segle II aC a la biblioteca de Pèrgam, al nord-oest de Turquia, prop de Troia, va néixer un nou suport d’escriptura que havia de fer la competència al papir del riu Nil. S’obtenia de la pell d’animals, generalment bous, que era tractada amb substàncies especials per evitar la seva putrefacció. Oferia més avantatges que el papir: era més resistent, permetia escriure a les dues cares del full i esborrar allò escrit. Per contra, era més car i d’elaboració més lenta.
Magnesi. Aquest element químic pren el nom de Magnèsia. una zona de la regió de Tessàlia, al nord de Grècia.
Solecisme. Aquest mot fa referència a la transgressió a les regles sintàctiques d’una llengua. Pren el nom de Sóloi, una colònia grega de Cilícia, a Àsia Menor, avui coneguda amb el nom turc de Çukurova. Els seus habitants parlaven un grec molt incorrecte.
Meandre. La corba molt pronunciada d’un riu agafa el nom d’un riu de l’Àsia Menor que els grecs anomenaren Maiandrós -avui en la llengua turca se li diu Büyük Menderes. Amb prop de 529 kilòmetres de llargària, té un curs molt sinuós que desemboca a la mar Egea, prop de l’antiga ciutat de Milet.
Gran meandre de l'Amazones
Lacònic. Lacònia era una regió del sud del Peloponnès. La seva capital era Esparta, coneguda per la seva rígida disciplina militar (disciplina espartana). Durant els entrenaments, els joves espartans havien de passar fam i fred, i córrer descalços per llocs pedregosos. Aprenien a parlar poc i a dir les coses de la manera més exacta i amb el menor nombre possible de paraules. I d’aquí tenim l’adjectiu lacònic, sinònim de poc loquaç. Per exemple: Un orador lacònic o La resposta ha estat molt lacònica.
Marató. Agafa el nom de la batalla de Marató, que suposà la primera derrota dels perses contra els grecs a les Guerres Mèdiques (segle V aC). La versió oficial, fruit d’una mala interpretació històrica, diu que Filípides va ser el corredor professional encarregat de dur la notícia als seus compatriotes. Així, recorregué els prop de 40 kilòmetres que separen l’esplanada de Marató d’Atenes. En arribar a l’àgora exclamà: Νενικήκαμεν!” (“Hem guanyat!”). I acte seguit va caure mort al terra, extenuat per tant d'esforç. La carrera de la marató es començà a celebrar en els primers Jocs d’Atenes de l’era moderna (1896). Tanmateix, la seva distància definitiva (42,195 km) no s’instaurà fins als Jocs de Londres (1908). I no va ser per raons històriques, sinó perquè era la distància que separava el palau de Windsor de l’estadi de White City, el punt de sortida i d’arribada d’aquella carrera. La carrera de la marató
Macedònia. L’ensalada de fruites que ens refresca tant la boca agafa el nom de la regió del nord-oest de Grècia, antic bressol d’Aristòtil -μακεδόνες ve de μακρός, “gran” i significa, per tant, “els de gran altura”. El 1991 aquesta regió, que formava part de la República Federal Socialista de Iugoslàvia, va proclamar la seva independència sota el nom oficial de República de Macedònia. En el món de la gastronomia la paraula va sorgir a França al segle XVIII. Es féu a partir de la Macedònia d’Alexandre Magne (356 aC-323 aC), l’imperi del qual va aglutinar un bon grapat de pobles, cultures i llengües diferents. En les postres que ara porten el seu nom hi trobam la mateixa varietat en forma de fruites.
Arcàdia. Avui sinònim de locus amoenus (“lloc amè”), a l’antiguitat era el nom d’una regió muntanyosa del nord-est del Peloponnès. Poetes clàssics, com Teòcrit i Virgili, la varen idealitzar com un indret ple de pau i felicitat.
Olímpic. Aquest sinònim de majestuós al·ludeix a la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud –està situada al nord del país, a la regió de Tessàlia. Era considerada la seu dels déus. A Grècia, però, hi havia altres muntanyes amb el mateix nom. No debades, Ὄυλ- és una arrel indoeuropea que significa muntanya.
Vista de la muntanya Olimp
Parnàs. Avui és el conjunt de poetes d'un poble, d'un temps. A París hi ha precisament un barri Montparnasse perquè era els barris dels artistes. Agafa el nom d’una muntanya de 2.450m. que escortava l’oracle de Delfos, al nord del golf de Corint. Fou considerada la residència de les muses, les seguidores d’Apol·lo, déu de la poesia i la bellesa – com a segona residència tenien una altra muntanya, l’Helicó.
Parnàs (Poussin, 1633)
En castellà, hi ha l’expressió “ir hecho un adefesio”, en català “anar fet un nyap”. Procedeix de la locuació llatina ad Ephesios (“als efesis”). És el títol d’una de les epístoles de Sant Pau, on narra les penalitats que passà el sant a Efes, ciutat d’Àsia Menor, en l’actual Turquia, durant la seva predicació (anys 54-56). Els efesis no el varen rebre gens bé. Fins i tot li tiraren pedres.
Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio. El periodista Héctor Oliva, autor de "¿Hay dioses en el Olimpo? Ascensión a las cumbres míticas de la Antigüedad", ens trasllada a les muntanyes de la Grècia clàssica, icones culturals i escenari de batalles decisives, tant reals com mitològiques.
Aquí teniu un mapa de topònims grecs presents en el nostre llenguatge elaborat per Margalida Capellà, autora del blog "El fil de les clàssiques":
Us deix amb al famós ball grec de la pel·lícula "Zorba el grec". És un ball que es creà a posta per a la pel·lícula i que es conegué com a sirtaki:
El 15 de novembre se celebra el Dia de la Química. És lafestivitat de Sant Albert Magne, patró dels químics. El mèrit, però, de la taula periòdica és de Dimitrif Mendelejev. El 1869 aquest científic rus va organitzar les substàncies químicament indivisibles que es troben al planeta i que anomenam “elements”. Ho féu emprant una graella que els ordenava segons la mida dels seus àtoms i de les propietats bàsiques que caracteritzen cada un d’ells.
En aquesta taula periòdica consten el 119 elements que formen tota la matèria orgànica i inorgànica del planeta; també, però, n’hi ha uns pocs que no s’han trobat a la Terra, però que han estat elaborats artificialment a partir dels primers. Alguns d’ells són coneguts des d’èpoques molt antigues, perquè ja havien estat trobats com a minerals; d’altres han estat descoberts molt recentment.
Noms d’elements en honor a déus
Np (neptunium, “neptuni”). Del déu romà de les aigües i dels sismes (Posidó grec).
Pu (plutonium, “plutoni”). Del déu dels inferns Plutó, també conegut com a Hades, germà de Júpiter. En grec πλοῦτος vol dir “riquesa”. Derivats: plutocràcia (govern dels rics).
Pd (palladium, “pal·ladi”). Pren el nom de Pal·las Atena, deessa de la saviesa i de la guerra.
Se (selenium, “seleni”). En record de la deessa grega Σελήνη (“lluna”).
Hg (mercuri, missatger dels déus): simbolitza l’argent. La seva terminologia prové de l’hel·lenisme hydrargyum < ὑδωρ, “aigua”+ ἁργυρος, “plata”. Aristòtil va anomenar el mercuri ἄργυρος χυτός, “argent líquid”; en llatí es deia argentum vivum (“argent viu”). Altres derivats de ὑδωρ són: hidràulic, hidrofòbia, clepsidra, hidra.
Ce (ceri): agafa el nom de Ceres, deessa romana de la terra i l’agricultura (= Demèter grega).
Noms d’elements en honor a personatges mitològics:
Ti (titanium, “titani”). Al·ludeixen als titans, fills d’Urà i Gea. Derivats: titanomàquia, titànic, titanífer, titanós.
Ta (tantalus, “tàntal”). Agafa el nom del personatge condemnat al Tàrtar a no poder ni menjar ni beure, ja que havia robat el nèctar i l’ambrosia dels déus. Cada vegada que s’apropava a l’aigua per beure’n, aquesta desapareixia i el mateix passava amb el menjar.
Nb (niobium, “niobi”). Rep el nom de la filla de Tàntal, Níobe, pel fet de trobar-se en minerals de tantali.
Pm (promethium, “prometi”). Prové del nom del tità Prometeu, castigat per haver robat el foc als déus.
Ir (iridium, “iridi”). Porta aquest nom a causa dels seus reflexos variats que recorden els de la dea grega missatgera dels déus, Iris (Ἴρις).
Cd (cadmi). Era un mineral abundós a la regió de Tebes, ciutat grega fundada per Cadme.
Noms d’arrel grega:
P (fòsfor). Del grec φωσφόρος (“portador de llum”), format a partir de φῶς, φωτός (phos, photos) + φέρω (“portar”). Derivats de φῶς: fotocòpia, fotofòbia, fotografia, fotogènia, fotosíntesi. Derivats de φέρω: fèretre, metàfora, semàfor, àmfora.
H (hidrogen). De ὑδωρ + γένος (“naixement”). Derivats de γένος: genealogia, genètica, nitrogen, Eugènia.
N (nitrogen). Possiblement és una paraula d’origen egipci que ens ha arribat a través del grec.
O (oxigen). De ὀξύς (“agud”, “àcid”). Derivats: paroxisme, que és l’exaltació de les passions, dels efectes (en medicina, és el període d’una malaltia on els símptomes es manifesten amb més virulència); oxímoron (+ μόρος, “fatalitat”), figura retòrica que consisteix a unir en una mateixa expressió mots o unitats sintàctiques de sentit contrari, com per exemple docta ignorància o lúcida bogeria.
Os (osmi). De ὀσμή (“olor”). Derivats: ensumar, anòsmia (pèrdua del sentit de l’olfacte)
Br (brom). De βρῶμος (“fetor”). És un líquid vermellós i pudent. Derivats: bromur (usat en medicina com a tranquil·litzant de les pulsacions sexuals).
Ba (bari). De βαρύς (“feixuc”). Els seus minerals eren classificats com a minerals pesants. Derivats: baríton, baròmetre, isòbar.
Ac (actini). del grec ἀκτίς, ἀκτίνος (“raig de llum”).
Pa (protoactini). De πρῶτος (“primer”) i ἀκτίς, ἀκτίνος (“raig de llum”).
Ne (neó). Ve de νέος (“nou”). Nom posat pel fill jove de dotze anys del seu descobridor, Ramsay. Derivats: neòfit, neolític, neollatí.
Li (liti). El nom, que prové de λίθος (“pedra”), recorda que aquest àlcali ha estat descobert al regne mineral, mentre que el potassi i el sodi ho foren al vegetal. Derivats: aeròlit, paleolític, monòlit, megàlit.
He (heli). De ἤλιος (“sol”), perquè es va descobrir teòricament al sol, i després es va comprovar a la terra. Derivats: heliocèntric, heliofòbia.
Tc (tecneci). Prové de τέχνη (“tècnica”). És un metall de transició artificial. Derivats: tècnica, tecnologia, tecnòcrata.
I (iode). Ve de ἴον (“violeta”) i de εἰδος (“aspecte”). Derivats de εἰδος: asteroide, idolatria, calidoscopi, antropoide.
Cl (clor). Del grec χλωρός (“groc verdós”). Derivats: clorofil·la (pigment verd que presenten les plantes),
Cr (crom). Del grec χρῶμα (“color”). Derivats: acromàtic, monocromàtic, al·locromàsia (alteració del sentit cromàtic que fa que hom tingui una visió dels colors diferent a la real).
As (arsènic). Del grec ἄρσενικός (“viril”).
Rh (rodi). Del grec τό ῥόδον (rosa). Derivats: Roses (municipi de l’Alt Empordà).
Dy (disprosi). Del grec δυσπρόσοδος (“de difícil accés”).
Ti (tali). Del grec θάλος (“plançó”, “fill”).
At (àstat). Del grec ἀστατος (“inestable”).
La (lantani). Del grec λανθάνω (“romandre ocult”). Derivats: letargia, Alícia.
Kr (kriptó). Del grec κρύπτω (“ocultar”). Derivats: cripta, apòcrif, criptografia.
Na (sodi). De l’arab sawda (“negra”). Les seves sigles, però, són les dues primeres lletres del mot llatí natrium, que alhora ve del grec νίτρον (“nitre”).
Pr (praseodimi). De πράσινος (“verd”) i deδίδυμος (“doble”, “bessó”).
Nd (neodimi). Del grec νεος (“nou”) i de δίδυμος (“doble”, “bessó”)
Paròdia de la taula periòdica
Noms d’arrel llatina:
Au (aurum, “or”). L’or simbolitza poder i sempre ha estat molt apreciat. Els romans tenien entre les seves monedes l’auri (aureus), que era precisament una moneda d’or. Derivats: aurora, Aureli, aurèola, auri. Del seu homònim grec χρυσός tenim Crisòstom, crisantem (tipus de plantes).
Ag (argentum, “argent”, “plata”). Deriva d’arguo (“brillar”), d’on tenim argument, argúcia, argüir o argentífer. La seva versió grega és ἄργυρος, emparentada amb ἄργιλλος (“fang blanc”), que ens ha donat argila. Durant molt de temps, la plata ha estat considerat el segon metall preciós, després de l’or. L’ofici de treballar rep el nom d’argenteria.
Fe (ferrum, “ferro”)
Te (tellurium, “tel·luri”). De tellus (“terra”). Derivats: tel·lúric.
Cu (cuprum, “coure”). Els país del coure per excel·lència va ser Xipre, a mig camí entre Grècia i Egipte. Els romans varen anomenar aquest metall aes cyprium o, simplement, cuprum, d’on ve el seu nom. Aquest metall estava associat a Venus (Afrodita grega), ja que Xipre, coneguda en grec com a Kypros, fou l’illa on anà a parar la deessa de l’amor després d’haver sorgit de l’escuma de la mar. De la seva versió grega χαλκός tenim calcografia (procediment gràfic caracteritzat per la utilització de planxes metàl·liques gravades en profunditat).
S (sulphur, “sofre”). Derivats: sulfúric, sulfat, sulfurar.
Sn (stannum, “estany”)
Pb (plumbum, “plom”). Mot d’origen obscurs, per ventura ibèric, ja que el plom provenia d’Ibèria. Derivats: plumbi, plumbífer, plumbós –curiosament, en anglès, fontaner és plumber. . En grec, plom es deia μόλυβδος.
Ra (radi): del llatí radius (“raig de llum”)
Rn (radó). També del llatí radius. És un gas noble radioactiu, format a partir de la desintegració del Radi.
Rb (rubidi). Del llatí rubeo (“envermellir-se”). Derivats: rúbrica, rubor, ruboritzar-se.
Cs (cesi). Del llatícaesius (color verdós).
F (fluor). Del verb llatífluere (“fluir”).
Al (alumini). Del llatí alumen (“alum”).
Si (silici). Del llatí sílex (“sílex”).
Ca (calci). Del llatí calx (“calç”).
Sb (Antimoni). Les seves sigles són les dues primeres lletres del mot llatí stibium (“antimoni”).
Noms de regions del món clàssic
Mg (magnesi). De Magnèsia, comarca de Tessàlia (Grècia).
Eu (europi). De Europa, princesa fenícia, raptada per Zeus, que acabà donant nom al nostre continent. Uns vinculen la seva etimologia amb l’arrel semítica ereb, que significaria “terra de l’ocàs”, atès que, des d’una perspectiva asiàtica, és la terra on mor (occido, en llatí) el sol, és a dir, Occident. Els hel·lenòfils, en canvi, prefereixen pensar que és el resultat de la combinació de l’adjectiu grec εὐρύς (“ample”) i del substantiu ὤψ, ὠπος (“mirada”).
Ho (holmi). D’Holmia, nom llatí per designar la ciutat Estocolm (Suècia).
Lu (luteci). De Lutetia, antic nom llatí de París.
Hf (hafni). D’Hafnia, nom llatí de Copenhaguen (Dinamarca).
