Banner Top

Monedes admonitòries

Les monedes porten gravades en la seva etimologia una advertència. En tenir-les a les mans, és com si ens diguessin: compte amb què em gastau! Vegem, doncs, a què ve aquesta reflexió. Al món romà, la deessa Juno era coneguda amb el sobrenom de Moneta (“la que avisa”). La dona de Júpiter s’havia guanyat aquest apel·latiu arran d’un fet històric: la invasió que patí Roma per part dels gals a finals del segle IV aC. En el curs d’aquesta guerra, les oques sagrades del santuari de la deessa aconseguiren avortar, amb els seus crits, un intent d’atac nocturn dels gals. Això va fer que l’historiador Livi Andronic (segle III aC) conferís a la deessa el sobrenom de Moneta, que és un participi de verb moneo (“avisar”).

La paraula moneda, però, referida a l’objecte pecuniari amaga una altra història. A finals del segle III aC, durant la guerra que enfrontà Roma amb Pirros, rei de l’Epir, en una situació de manca de diners, els romans varen demanar consell a Juno. Aquesta els respongué que mai no els mancaria diners per guerrejar si emprenien guerres justes. Agraït per tan bon consell, el poble romà decidí instal·lar en aquest temple una seca, un taller d’encunyació de monedes. Conseqüència d’això va ser que amb el temps el sobrenom moneta acabà per aplicar-se als objectes que s’hi fabricaven.

Monitors monstruosos
El verb llatí moneo conté l’arrel indoeuropea *men- que inclou la idea de pensar i que també trobam en paraules com ment, dement, vehement (+ve, “fora de”), comentar, mentir, commemorar, rememorar o Minerva, la deessa romana del pensament. Al segle IV aC l’èxit del cristianisme al món romà va tenir la seva repercussió en el llenguatge mitjançant la formació dels adverbis acabats en –ment: bonament, sanament, etc. És a dir, el que és bo i sà per a la ment.

Si tornam a moneo, tornam a trobar un altre reguitzell de derivats: premonició, amonestar, admonició, monument (no debades, és una escultura que ens recorda, “avisa” d’algun fet històric) o monstre. Curiosament, aquesta darrera paraula és d’origen religiós. En llatí, monstrum significava “senyal d’advertència”. Feia referència a un prodigi dels déus que advertia sobre alguna cosa. Amb el temps, es considerà que aquells fills nascuts amb deformacions eren monstres, perquè eren càstigs, senyals dels déus.

Entrada a un teatre romà, Sir Lawrence Alma (1866)
Entrada a un teatre romà, Sir Lawrence Alma (1866)



De moneo també tenim la paraula monitor. A l’antiga Roma, un monitor era l’esclau que acompanyava l’amo quan sortia al carrer. Aleshores es col·locava al seu darrere i li anava recordant el nom de les persones amb qui s’anava trobant i alguna dada rellevant sobre la seva vida. Durant les campanyes electorals, els esclaus que feien aquesta funció amb els candidats rebien el nom de nomenclàtors (nomen, “nom” + calo, “anomenar”) –avui la paraula nomenclàtor ha passat a significar un catàleg de noms específics d’una ciència o art. A l’antiga Roma, un monitor també podia ser la persona que solia col·locar-se prop del faristol dels oradors i, en cas que aquests, quedassin en blanc, els ajudaven a reprendre el fil –avui la paraula monitor al·ludeix a un assistent personal o a un dispositiu que permet observar l’estat d’un sistema.

Aquí teniu un enllaç que explica com s'han de llegir les monedes romanes.

Així relata Tit Livi la intervenció de les oques davant la invasió dels gals.

Articles del web relacionats:
El capitalisme que ens decapita
-
 El complex de Cresos
L'origen de la moneda
- Vae victis

I acabarem amb la canço "Money, money" d'ABBA:

Per què tots els camins duen a Roma?

Un dels emblemes urbanístics de l’imperi romà fou l’extensa xarxa de calçades que construí per tot el seu vast territori. Com succeeix actualment, aquestes vies comptaven amb un indicadors en forma de columnetes de pedra. S'anomenaven mil·liaris perquè apareixien cada mil passes (milia passum) o milla romana (1.480 m). Tenien més de dos metres d'altura, mig metre de diàmetre i un pes d'unes dues tones. Assenyalaven la distància existent entre el lloc concret i la ciutat de Roma. També, però, tenien una funció propagandística ja que solien portar el nom i títols de l'emperador que havia ordenat construir aquella via.

Estructura d'una calçada romana
Estructura d'una calçada romana



En total, l'imperi romà arribà a disposar de 85.000 kilòmetres de carreteres empedrades o viae. Des dels indrets més remots, centenars de vies secundàries desembocaven en les vint calçades principals que conduïen a Roma. D’aquí hauria nascut la famosa expressió “tots els camins duen a Roma”.

A Hispània fou força transitada la Via Platea, que anava d’Asturica Augusta (Astorga, a Castella Lleó) fins a Emerita Augusta (Mèrida, a Extremadura). Va ser a partir de l’edat mitjana que se l’anomenà Via de la Plata, no perquè hi circulés plata, sinó per una evolució fonètica del terme àrab balath, que significa “camí empedrat” –també, però, es creu que la paraula podria venir del llatí delapidata, amb idèntic significat.

Una altra via hispana important fou la Via Augusta, l'embrió de l'actual projecte del Corredor Mediterrani. Es tracta d’una ruta anterior a la conquesta romana que fou reformada per l’emperador Cèsar August -d’aquí el seu nom. Recorria la costa mediterrània d’Hispània i anava des dels Pirineus fins a Cadis. A partir del segle VI aC fou coneguda com a Via Heraclea, ja que acabava a les mítiques Columnes d’Hèrcules –altres el conegueren com el camí d’Anníbal. Al segle I aC aquesta via acolliria l’arc de triomf més important d’Hispània, l’arc de Barà, situat a la Roda de Berà, a uns 20 kilòmetres al nord de la ciutat de Tarragona.

Via Augusta
Via Augusta

L’any 20 aC l’emperador August, conegut per la seva política constructora, féu erigir al fòrum de Roma, al costat del temple de Saturn, el “mil·liari d’or” o milliarium aureum. En aquest cas, era un columna de marbre de més d’un metre d’altura, folrada amb làmines de bronze daurat. Indicava el punt ideal de convergència dels camins de l’imperi. Portava gravats els noms de les principals ciutats i la distància que les separava de la capital. El seu simbolisme quedà especialment remarcat quan Constantí el Gran va batejar aquest monument com a umbilicus Romae, el "melic de Roma".

Aquí teniu un article que parla sobre el viatge a l'antiga Roma.

Aquí teniu informació sobre les cinc calçades romanes més importants d'Hispània.

Aquí trobareu més informació sobre les calçades romanes.

En aquest article teniu més informació sobre el corredor Mediterrani a l'època romana.

Europa o Euroma?
Europa o Euroma?


I voleu conèixer més sobre l'extens territori que cosiren les vies romanes, no us podeu perdre aquest documental de la divulgatoria britànica Mary Beard:



Articles del web relacionats:
Vies que ens desvien
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px