Banner Top

L'origen medieval de l'@

L’arrova no és un invent propi de l’era Internet. Aquesta espècie d’a tancada en cercle té els seus orígens en una pràctica comuna entre els copistes medievals.  Aleshores, per formar la preposició llatina ad (“fins a”), s’utilitzava l’@ com a resultat de la unió de les lletres “a” i la “d”. El mot arrova, en canvi, prové de l’àrab  ar-rub, que, amb el significat de “quart” o “quarta part”, designa una unitat de pes variable segons les èpoques i regions, però que rondava els 11 kilograms i mig.
 
Al segle XVI ja era bastant habitual l’associació del terme àrab amb l’@ llatina com a indicació de mesura en el comerç. Amb el temps, el símbol deixà d’emprar-se i només es va mantenir més o menys viu al món anglosaxó, on s’acabà identificant amb la preposició at (“a”). Així, per indicar el cost d’unitat s’escrivia “12 productes @ 1$”. Això féu que l’@ aparegués en els teclats quan s’inventà la màquina d’escriure a finals del segle XIX. Després, els ordinadors també la incorporarien.
 
Però la relació de l’@ amb el correu electrònic és molt posterior. Fou idea d’un jove enginyer nord-americà, Ray Tomlinson (Nova York, 1941), qui el 1971, en crear el correu electrònic, el trià perquè era un dels pocs símbols disponibles en els teclats. A més, no apareixia en els noms propis de les persones o empreses. Un altre punt a favor de la seva adopció és que l’arrova dóna una sensació de localització, atès que en anglès equival a la preposició at (“a”).
 
Ray Tomlinson, el creador del símbol de l'era digital
Ray Tomlinson, el creador del símbol de l'era digital
 
La primera direcció de correu electrònic de la història fou tomlinson@bbn-tenexa, la qual es podia interpretar com a “Tomlinson a la (@) màquina bbn-tenexa” –aleshores el concepte de domini encara no estava definit. D’aquesta manera, un caràcter inventat pels copistes medievals com una forma de simplificar el seu treball es convertí en l’emblema de l’actual món digital.

El naixement de l’@ durant l’edat mitjana està en sintonia amb la polèmica generada avui en dia amb el llenguatge que fan servir els joves a les xarxes socials. No hi ha motiu, però, per a l’alarma. Ens ho recorda el gran lingüista Jesús Tuson en aquesta entrevista al diari Ara (07/09/2011)

"Sé que hi ha especialistes en normativa lingüística clàssics, tradicionals, carcoides, que pensen que els joves estan fent malbé la llengua amb uns SMS sense hacs, tot amb k, sense accents, i que això és la destrucció de la llengua. I no ho és! Senyors rancis: els copistes medievals, que vostès admiren tant, tenien més de tres-cents abreujaments! Per què? Perquè el pergamí era molt car i s'havia d'encabir tant text com fos possible. És el mateix que fem ara: missatges escrits de pressa i amb pocs caràcters perquè si no et cobren el doble".

Articles del web relacionats:
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres

Peus pedants

Els peus (del llatí pes, pedis) han marcat grans fites de la humanitat. Hi va haver un moment en què deixàrem de ser quadrúpedes per ser bípedes. El 1969 dos peus ens bastaren per arribar fins a la Lluna. Aquella expedició fou qualificada per l’astronauta nord-americà Neil Armstrong com “un petit pas per a l'home, però un gran pas per a la humanitat". Des d’aleshores tothom el tingué en un pedestal. D’altres, en canvi, el pogueren considerar un pedant, apel·lant per ventura al significat originari del mot.

Pedant és un italianisme importat el 1535. En els seus orígens al·ludia al soldat d’infanteria, és a dir, un soldat de peu. Amb el temps, però, aquest terme serví per anomenar els mestres de gramàtica ambulants que eren contractats per ensenyar els nins a les cases i els acompanyaven constantment a peu pel carrer. Esdevingué així la versió romànica del pedagog grec (παιδαγωγός), l’esclau que conduïa (αγω) els nins (ὁ παῖς, παιδός) a l’escola. Amb el temps, la paraula pedant passà a designar aquelles persones que fan ostentació de saber o erudició, tenint-ne o no. En paraules de Miguel de Unamuno, “un pedant és un estúpid adulterat per l’estudi”.

Durant l’edat mitjana els soldats d’infanteria també foren coneguts com a peons; després, el terme adquiriria el sentit figurat de treballador de rang inferior. I d’aquí que el sou d’un obrer en el camp durant un dia s’anomenàs peonada. Un altre tipus de soldat d’infanteria fou el pioner, paraula que ens ha arribat a través del francès. Era l’encarregat d’avançar-se, a peu, a la resta per explorar un territori i preparar així el camí a la resta. Avui es tracta d’un sinònim de capdavanter en qualsevol activitat.

El llatí pes, pedis ens ha donat altres paraules com pedal, pedani, peatge, pedestre, expedir, expeditiu, supeditar (qui es col·loca sota els peus d’algú se supedita), poll (aquest insecte no deixa de ser un peuet, pediculus) o el crustaci percebe (< pollex, -icis, “polze” + pes, pedis, per la semblança amb un polze adherit com un peduncle a les roques). El percebe també és conegut com a peu de cabra.

Un altre derivat de pes, pedis és el verb impedir, que té una història etimològica curiosa. A l’Antiga Roma als presoners se’ls posava una trava als peus perquè no poguessin escapar. Aquesta trava s’anomenava pedica, la qual cosa els “impedia” avançar. El conjunt de motxilles que portaven els soldats en les seves expedicions era conegut com la impedimenta; no debades, l’excés de pes podia esdevenir un “impediment”. Per influència del francès, impedir ens ha arribat també amb la  forma d’empatxar i el seu contrari despatxar (inicialment, “enviar ràpidament”), que en castellà també donà “despejar” (en català, aclarir-se, escampar-se).

Paraules amb pedigrí
De l’anglès també ens ha arribat un altre derivat de pes, pedis: pedigrí. És un mot, però, d’encunyació francesa i prové de quan, durant l’edat mitjana, Anglaterra estava sota dominació normanda. Ve de l’expressió pied de grue (“peu de grua”). Els primers criadors anglesos de cavalls empraven a manera d’arbre genealògic una marca de quatre ratlletes semblant a la petjada d’una grua. Avui el pedigrí fa referència a la genealogia d’un animal de raça.

Grua, les potes de la qual originaren el mot
Grua, les potes de la qual originaren el mot "pedigrí"

 

Un ca amb pedigrí
Un ca amb pedigrí


Curiosament, en grec grua és γέρανος, que ens ha donat la planta gerani perquè el seu fruit recorda el bec d’aquest ocellot –el seu homònim llatí (grus) serviria alhora per batejar la famosa màquina elevadora, la grua.

El fruit del gerani recorda el bec de la grua grega
El fruit del gerani recorda el bec de la grua grega

En castellà hi ha paraules derivades de pes, pedis que no tenim en català. És el cas de “peatón” (= vianant), “rodapié” (= entornpeu), “apear-se” (= baixar), “pezón” (en català mugró; deriva de pecciolus, “peuet”) o “tentempié” (=piscolabis o refrigeri; prové de “tente en pie”).

Amb totes aquestes paraules hem d’anar alerta a pecar, és a dir a “travelar” . I és que darrere del pes, pedis llatí trobam l’arrel indoeuropea *ped- (“peu”), present també en pecar.

Investigar petjades
Investigar també és una altra paraula que fa olor a peus. Deriva del llatí vestigium (“planta del peu”), que ens donaria el cultisme vestigi per referir-nos al “rastre d’alguna cosa o d’algun fet”. Amb la seva accepció més antiga, investigar significava “observar les marques deixades pels peus”, “seguir les petjades”. Amb el temps prendria el significat d’ “indagar”.

Un sinònim de vestigi és rastre, derivat del llatí rastrum (“senyal”, “petjada”), que alhora prové del verb radere (“raspar”), d’on tenim arrasar. Rastrum també ens donà rastell, una eina del camp amb dents que, en passar-la per damunt un superfície, hi deixa marques, rastres. Un altre derivat seu és el “Rastro”, el famós mercadet de Madrid –per imitació, altres llocs també el tenen. Segons una versió, estant situat prop d’un escorxador, el nom és a causa del rastre de sang que quedava en el carrer en arrossegar el bestiar fins al seu tràgic destí.

Pedicur o podòleg?
Parlant de peus, el món es divideix entre llatinistes que van al pedicur (< pes, pedis) o al callista (< callum, “durícia”) i hel·lenòfils que prefereixen anar al podòleg. Aquesta darrera paraula conté l’homòleg grec de pes, pedis, que és πούς, ποδός. La seva llista de derivats també és força llarga:

- miriàpodes: insectes de deu mil (μυρίος) peus.
- artròpodes: insectes, com les aranyes, amb potes articulades (τὸ ἄρθρον, “articulació) i simètriques en ambdós costats del cos.
- pop: l’anglès octopus és més fidel a l’etimologia, ja que reflecteix els vuit tentacles de l’animal.
- antípodes: dit de la persona que ocupa en la Terra un punt diametralment oposat respecte a una altra; i per extensió, persona o cosa diametralment contrària, pel caràcter o la natura, a una altra.
- pòlip (+ πολύς, “molts”), sinònim de tumor.
- podi. En castellà ad + pòdium donà “apoyo”. Aquest podium també el trobam en l’expressió “montar un poyo”, sinònima de muntar un escàndol. Originàriament el “poyo” –no confondre amb l’au “pollo”- era un faristol o podi portàtil que muntaven alguns oradors ambulants –això passà sobretot durant el segle XIX en l’àmbit polític. Tanmateix, avui la Real Academia Española també admet “pollo” en la locució “muntar un pollo”.

"Montar un poyo"


Si parlam del cos humà, no podem concebre els peus sense les cames, en grec τό σκέλος. D’aquesta paraula prové precisament el terme isòsceles, dit dels triangles i dels trapezis (< τράπεζα, "taula") que tenen dos costats iguals (ἴσος), tal com les nostres cames.

Aquí teniu un llistat d'expressions fetes que inclouen la paraula peu.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px