Banner Top

Jueus: l'origen d'un estigma

El poble jueu, amb 4.000 anys d’història, és un dels pobles més antics del món. La seva mala fama arranca en temps de Jesús de Natzaret, un jueu que fou mort pels seus propis compatriotes que no el consideraven l’autèntic Messies. Això féu que a partir del segle IV els pares de l’Església presentassin el judaisme no com una religió afí, sinó com una secta que havia perpetrat el major dels delictes, el deïcidi.
 
L’antisemitisme és l’animadversió envers els jueus, considerats els descendents de Sem, un dels tres fills que tingué Noè després del diluvi universal. El terme fou encunyat al segle XIX pel polític alemany Wilhelm Marr per emparar una ideologia que propugna la inferioritat i malignitat dels jueus. El nom d’aquest col·lectiu deriva de Judà, quart fill de Jacob -nét d’Abraham- i cap de la tribu més poderosa i hegemònica de les dotze d’Israel. El seu nom en hebreu (y'hudah) significa “celebrat”.
 
Els jueus també foren coneguts amb dos noms més: israelites i hebreus. El primer ret homenatge al patriarca Jacob, el qual havia estat rebatejat com a Israel (“fort contra Déu”) per un àngel que quedà admirat de la seva força després d’haver lluitat amb ell durant tota una nit. El segon nom prové de la paraula aramea –la llengua, juntament amb l’hebreu, de l’Antic Testament- ´ibhri, que volia dir “el de l’altre part del riu”, donat que així fou com les tribus pròximes a la regió de Judea anomenaren als seus veïnats hebreus acabats d’arribar.
 
L’ocupació romana
Segons el judaisme, el poble d’Israel havia estat elegit per Iahvè (Déu) per preparar l’arribada del redemptor, el Messies hebreu identificat amb el Crist grec (“l’ungit”). La tradició diu que l’estirp israelita descendia d’Abraham, el gran patriarca bíblic originari d’Ur (Mesopotàmia) –Iahvè li va prometre una gran descendència: “Faré de tu un gran poble i et beneiré”.
 
Després d’haver-se establert a la terra promesa, Canaan -situada entre el riu Jordà i el mar Mediterrani-, els hebreus, per culpa de la fam, hagueren de marxar a Egipte. Allà, durant 400 anys, patiren l’esclavitud en mans dels seus faraons. Al segle XIII aC, però, sota la tutela de Moisès, van iniciar un èxode de quaranta anys pel desert que els va conduir de bell nou a Canaan. Aquest territori viuria la seva major època d’esplendor política, militar i cultural al segle XI aC, sota el regnat de David. Després cauria en mans d’altres potències veïnes.

Al segle II aC els jueus aconseguiren alliberar-se del domini hel·lènic de la dinastia dels selèucides, fundada per un dels generals d’Alexandre Magne. La seva independència, amb tot, els duraria ben poc. Al 63 aC, arran de la campanya oriental del general Pompeu, Canaan es va convertir en província satèl·lit de Roma amb el nom de Judea –no seria fins al segle II dC, amb l’emperador Adrià, que adoptaria el nom de Palestina, en honor als filisteus (pelishtim), considerats pels romans com els enemics històrics dels hebreus. 

Tot i que Judea continuava conservant la seva independència, de iure estava subjecta a l’autoritat romana. Es tractava d’una situació molt incòmode per a molts jueus. L’any 39 dC, l’emperador Calígula, que es considerava un déu, ja els va provocar quan va pretendre col·locar una escultura seva al temple de Jerusalem. Les tensions s’incrementarien sobretot l’any 66, quan Neró va ordenar confiscar els seus tresors. Aleshores l’emperador va confiar al general Vespasià la difícil missió de sotmetre els jueus. L’any 68 ja havia ocupat la major part de Judea, però li mancava Jerusalem. Aquesta caigué  l’any 70 a mans de Tit, fill de Vespasià.

Atac a Jerusalem (Poussin)
La destrucció del temple de Jerusalem (Poussin)
 
L’ocupació de Jerusalem va provocar la primera diàspora (“fugida” en grec) important del poble jueu per diferents racons de l’imperi. Amb el temps, es creà la llegenda que, a causa del deïcidi, els hebreus havien estat condemnats a vagar eternament –havien estat els mateixos jueus qui conduïren un compatriota seu, Jesús, a la creu acusant-lo de blasfèmia. El seu ferri monoteisme –una aberració per al politeisme hel·lenístic- i el seu permanent esperit de revolta alimentaren tot tipus de rumors: que havien estat expulsats d’Egipte per propagar la lepra, que adoraven un cap d’ase... Tot això, deformat i ampliat, fou difós per diversos autors de l’època fins a crear una opinió que esdevingué la llavor de l’antisemitisme.
 
Jueus, caps de turc
Durant l’edat mitjana, els jueus es convertiren en el cap de turc de nombrosos problemes que els governants no sabien resoldre. Una sèrie llarga de prohibicions –com no poder ser soldats, ni advocats, ni agricultors- conduí a la seva marginació social i a l’especialització laboral. Per això, la major part de les comunitats hebrees estava formada per comerciants i professionals com artesans i metges, però també per recaptadors d’impostos i prestamistes, donada la condemna moral que pesava sobre els cristians que practicaven la usura.  Solien viure en zones aïllades anomenades calls, paraula derivada de l’hebreu qahál (“assemblea”) –posteriorment serien coneguts com a guetos (“fàbrica de ferro”), que era el nom en italià que rebé el barri de Venècia on al segle XVI foren confinats els jueus i que es convertí en el call més important d’Europa.
 
Més d’una vegada, alguns deutors aprofitaven els esclats de violència contra els jueus –si és que no els provocaven- per eliminar incòmodes creditors. Aleshores, s’estengué la creença que si es dedicaven a la indigna feina de la usura havien de ser, per força, lladres i estafadors que s’enriquien a costa dels cristians innocents.

Inquisició
Inquisició
 
Davant la pressió que reberen, molts jueus preferiren deixar-se matar abans que abandonar la fe. I és que, segons la religió judaica, apostatar és un pecat terrible. Per això, les cròniques relaten esgarrifoses escenes de jueus que s’immolaven i degollaven els propis fills per no ser batejats a la força, amb l’esperança de guanyar-se el cel. Els que es convertiren al cristianisme, tanmateix, seguirien essent objecte de sospita. A Mallorca els descendents d’aquests jueus conversos rebrien el nom de xuetes. Es tractava d’un apel·latiu que al·ludia al costum que tenien de menjar aliments prohibits a la seva religió, com la xulla de porc, per demostrar davant tothom que eren cristians. El terme, però, també podria derivar del mot xuetó, que alhora probablement ve de “juetó”, petit jueu.
 
A partir del segle XIII els jueus  foren fàcils d’identificar, donat que se’ls obligà a dur signes distintius a la roba, com un cercle groc o un capell en forma de con. A mitjan segle XIV la mortaldat de la pesta negra oferí nous arguments als enemics dels jueus, els quals foren acusats d’enverinar les aigües per acabar amb els cristians. Això va provocar la seva expulsió definitiva de França el 1394, tal com havia ocorregut a Anglaterra un segle abans.
 
En època contemporània, el racisme s’acarnissà especialment amb els jueus, considerats, com els negres, d’una raça inferior. La tensió s’atià al 1855 amb l’obra Assaig sobre la desigualtat de les races humanes, del diplomàtic francès Gobineau. Els seus postulats serviren posteriorment al nazisme per justificar les seves polítiques de segregació i d’eugenèsia. Abans, però, de l’holocaust nazi, ja al segle XIX els jueus de Rússia patirien ferotges persecucions i matances en el que es conegué com a “pogroms”. I al 1894 la França de la III República protagonitzaria el cas d’antisemitisme més escandalós: l'affaire Dreyfus.
 
Bandera d'Israel
Bandera d'Israel
 
La creació de l’estat d’Israel
Tota aquesta animadversió creixent envers els hebreus originà a la segona meitat del segle XIX el naixement del sionisme, una doctrina que propugnava el seu retorn a Sió (Jerusalem). Així, a poc a poc s’inicià el degoteig de sionistes cap a Palestina, que aleshores formava part de l’imperi otomà. Allà establiren granges col·lectives (kibutzs) i fundaren la ciutat de Tel Aviv. 

 

israel mapa

 

El 14 de maig de 1948, després de la Segona Guerra Mundial –on varen morir sis milions de jueus-, es va crear l’estat d’Israel d’acord amb un pla traçat per les Nacions Unides. Això va intensificar el retorn dels jueus a la pàtria dels seus avantpassats i va originar el sagnant i perpetu conflicte amb els palestins, els àrabs que al llarg dels segles havien anat fent seus aquells territoris.

El 15 de maig, el dia després de la fundació de l’Estat d’Israel, es produí el que es coneix com a Nakba (“catàstrofe”, en àrab), el desplaçament de 750.000 palestins de les seves llars. Les insurreccions àrabs contra el territoris ocupats pels jueus (especialment Cisjordània i la Franja de Gaza) reben el nom d’intifades –de moment, n’hi ha hagut dues, la del 1987 i la del 2000.

Èxode de palestins

                                                                                                                                                                                             

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla sobre la creació de l'Estat d'Israel.

Aquest altre article parla sobre la lluita entre jueus i palestins per a l'ocupació de la mateixa terra.

Us recoman aquest article "L'antisemitisme europeu com a motor del pensament", del web Històries d'Europa. I aquest altre parla del cas Dreyfus.

En aquest enllaç trobareu informació sobre la història de l'arqueologia bíblica.

I aquí teniu un altre vídeo sobre el poble d'Israel:




I quí teniu l'himne de la llibertat del poble jueu: Va pensiero, de l'obra Nabuco de Verdi:

El rapte d'Europa

Article publicat a l'Ara Balears (10/02/2014)
 
Els bitllets de cinc euros i les monedes gregues de dos euros ens recorden contínuament el nostre mite fundacional. Europa era una princesa fenícia, filla del rei Agènor de Tir (Líban). La seva extraordinària bellesa no passà desapercebuda a Zeus, qui, fent honor a la seva fama d’incansable faldiller, adoptà l’aparença d’un brau blanc per poder-la seduir. La innocent donzella es trobà amb l’animal en una platja, i, veient que era mans, l’acaronà i s’hi acabà pujant al llom.

El rapte d'Europa
El rapte d'Europa
 
De seguida, el patriarca olímpic aprofità l’ocasió per arrencar a córrer mar endins, portant aquella tota plorosa presa fins a l’illa de Creta, on li revelà la seva vertadera identitat. Tres fills (Minos, Radamant i Sarpedó) certificarien la unió –algunes versions parlen de violació- de l’exòtica parella. Un cop convertida Europa en la reina de Creta, Zeus recreà en el firmament la forma del brau blanc amb la constel·lació de Taure. És un misteri l’etimologia del personatge mitològic que acabà donant nom al nostre continent. Uns la vinculen amb l’arrel semítica ereb, que significaria “terra de l’ocàs”, atès que, des d’una perspectiva asiàtica, és la terra on mor (occido, en llatí) el sol, és a dir, Occident. Els hel·lenòfils, en canvi, prefereixen pensar que és el resultat de la combinació de l’adjectiu grec eurús (“ample”) i del substantiu ops (“mirada”).
 
Al llarg de la seva extensa història, el Vell Continent ha reproduït més d’una vegada el seu rapte fundacional en forma de guerres i de règims totalitaris. Ara, amb el greu context de crisi econòmica, Europa pateix l’amenaça de ser raptada de bell nou per partits d’extrema dreta. Així ho auguren els sondejos de les eleccions europees del maig vinent, que fins i tot els donen un grup parlamentari propi. Aquest és l’objectiu que s’han proposat conjuntament la dirigent del puixant Front Nacional (FN) francès, Marine Le Pen, i el líder islamòfob del Partit de la Llibertat d’Holanda (PVV), Geert Wilders. Ambdós volen acabar amb la Unió Europea -“el monstre de Brussel·les”, segons Wilders- i tornar la sobirania als estats.
 
Moneda grega de dos euros
Moneda grega de dos euros


La ultradreta, doncs, avança imparable per Europa. Als països escandinaus ja s’ha instal·lat en l’espectre polític amb el pretext de defensar l’estat del benestar d’una suposada amenaça en forma d’immigració. A Àustria, el Partit de la Llibertat Austríac (EPÖ), fundat pel desaparegut Jörg Haider, es manté fort amb un 20,5% de vots. A Bèlgica, el partit independentista de Flandes Interès Flamenc, que té com a premissa “revertir les errònies polítiques de multiculturalitat”, compta amb el suport d’un 7’7% de la població. A Hongria, el Moviment per una Hongria Millor, conegut com a Jobbik, de clars postulats antisemites, s’erigeix en la tercera força més votada.
 
Grècia, però, bressol de la democràcia, és l’únic dels països rescatats on l’extrema dreta ha mostrat la seva cara més agressiva. A les passades eleccions de 2012 Alba Daurada, amb un logo que recorda l’esvàstica, obtingué 18 diputats amb el 6’9% dels vots gràcies a una campanya que combinava l’ús de la violència amb un vistós “treball social”, repartint aliments “només a grecs”. Les seves ràtzies violentes contra immigrants varen culminar fa mig any amb l’assassinat d’un cantant, que ha costat la presó preventiva al seu líder parlamentari, l’exmilitar Nikolaos Mijaloliakos.

El rapte d'Europa (Noël Nicolas Coypel 1727 Filadèlfia, Philadelphia Museum of Art)
El rapte d'Europa (Noël Nicolas Coypel 1727 Filadèlfia, Philadelphia Museum of Art)
 
Curiosament, ni a Portugal ni a Espanya, que comparteixen amb Grècia un passat dictatorial, l’extremisme dretà no s’ha enlairat. A casa nostra es dóna la “tempesta perfecta” perquè així sigui: descrèdit institucional, erosió dels grans partits, un 26% d’atur i un 11’7% d’immigració de la població total. Amb aquesta conjuntura, però, tan sols tenim dos partits d’àmbit regional que conformen una dreta populista homologable a la d’Europa occidental: Plataforma per Catalunya (PxC), amb 67 regidors, i España 2000, establerta a València, on compta amb 4 regidors (i un cinquè a Alcalá de Henares).
 
Ara, amb tot, el procés sobiranista engegat a Catalunya sembla que està esperonant la ultradreta espanyola més virulenta. Així es pogué constatar en la passada diada de l’11 de setembre quan un grup de neonazis va sabotejar un acte institucional al centre cultural  Blanquerna de Madrid al crit de “Cataluña es España”. A pesar que condemnà l’incident, el PP continua donant mostres de suport tàcit a l’Espanya preconstitucional. La seva negativa a tipificar com a delicte l'apologia del franquisme és aprofitada per alguns dels seus cadells de Nuevas Generaciones, que no es cansen de fotografiar-se amb símbols d’El Caudillo. Davant aquest panorama, la desconhortada Europa plora, per enèsima vegada, el seu rapte, mentre el brau blanc d’Intereconomía –un logo prou revelador- no atura de treure pit.

Aquí teniu diverses il·lustracions del rapte d'Europa fetes per l'humorista gràfic Forges.

En aquest article, Jordi Llovet fa una altra interpretació del mite d'Europa.

Articles del web relacionats:
Les Meduses de la indiferència
Machado a Macedònia
Europa, la de "mirada ampla"

 


No us podeu perdre aquest vídeo del programa "Món 3/24" sobre l'auge dels populismes a Europa.

I per entendre millor l'ascens de l'ultradreta a Europa, aquí teniu un fantàstic reportatge del programa "Sense ficció" de TV3 titulat "A la dreta i més enllà":




La guerra de sexes

Tots naixem amb un sexe definit que “separa” homes de dones. Així doncs, tenim que sexe ve del llatí secare (“tallar”) en clara al·lusió a la divisió del gènere humà. Quan feim el coit, però, el que feim és “unir-nos” atès que la paraula deriva de co-ire (“anar junts”). 

Representació d'una escena sexual heterosexual
Representació d'una escena sexual heterosexual

Hem d’anar en compte, però, amb els coits plens d’orgasmes! Ja ho diu un antic proverbi llatí, de procedència desconeguda: Omne animal post coitum triste est, sive gallus et mulier (“Tot animal, després del coit, està trist, excepte el gall i la dona”). En francès es parla de le petite mort (“la petita mort”) per referir-se a la pèrdua de consciència que experimenten algunes persones després de l’acte sexual.

Representació d'una escena sexual heterosexual
Representació d'una escena sexual heterosexual

Els símbols del gènere masculí i femení estan carregats de ressonàncies clàssiques. El de la dona, un cercle damunt d’una creu, representa Venus, deessa de la feminitat i la fertilitat –també se l’anomena “el mirall de Venus” per tenir forma d’espill de mà.
 
En totes les civilitzacions antigues és present el culte a una deessa de l’amor com la Venus romana (Afrodita grega): Inanna en la mitologia sumèria, Ishtar en la mesopotàmica, Hathor en l’egípcia o Turan en l’etrusca. En astrologia, Venus és considerat un planeta del tot femení: suau, maternal i propens a l’alegria i a la música. En el món de l’alquímia, el símbol de Venus fou associat amb el coure.

Mart i Venus units per l'Amor (Veronés, c. 1580). Nova York, Metropolitan Museum
Mart i Venus units per l'Amor (Veronés, c. 1580). Nova York, Metropolitan Museum
 
El símbol del gènere masculí al·ludeix a Mart (Ares grec), el déu de guerra, la virilitat i la fertilitat. Es tracta d’un cercle amb un pal inclinat 45 graus i amb una llança que en sobresurt –el cercle remetria a l’escut del déu i la llança a un fal·lus. Mart s’identificà amb el planeta vermellós, amb la força i, en general, amb tot allò que tradicionalment relacionam amb l’àmbit masculí. Astrològicament regia qualitats com ara la voluntat, l’energia i la sexualitat agressiva. En el món de l’alquímia, el símbol de Mart fou associat amb el ferro.

Venus i Mart (Sandro Botticelli)
Venus i Mart (Sandro Botticelli)
 
Curiosament, els símbols emprats per la biologia per representar el sexe femení i masculí també els trobam presents en l’astrologia clàssica:

Símbols de l'astrologia clàssica
Símbols de l'astrologia clàssica

En biologia, el cromosoma sexual femení és representat per la lletra X, i el masculí per la Y. Així, la combinació de dos cromosomes XX donen una nina; XY, un nin. Aquesta terminologia fou encunyada el 1905 pels genetistes nord-americans Edmund Beecher Wilson i Nettie Stevens.
 
Amants enxampats
Afrodita i Ares varen protagonitzar l’adulteri més cèlebre de la mitologia grega -Homer el relatà en el cant VIII de l’Odissea. Afrodita estava casat amb Hefest (Vulcà), el déu de la metal·lúrgia. La deessa de l’amor i de la bellesa, però, no s’acabava de trobar a gust amb la companyia del menys agraciat de totes les divinitats olímpiques. És per això que no trigà a caure en els braços del viril Ares, el qual contractà Alectrió perquè li fes de sentinella. Aquest, però, es va adormir.

Mart, Venus i Cupido (Tiziano 1530 Kunsthistorisches Museum)
Mart, Venus i Cupido (Tiziano 1530 Kunsthistorisches Museum)


Hèlios, el Sol que tot ho veu, va ser el primer a assabentar-se d’aquella infidelitat i no s’està d’informar-ne Hefest. Aquest, enfurismat, va ordir un pla per venjar-se'n. Va fabricar una xarxa irrompible, la va col·locar sobre el llit conjugal i va fingir que se n'anava a Lemnos.

La farga de Vulcà, Velázquez, 1630, Museo del Prado, Madrid. Apol·lo, el Sol, explica a Hefest l'adulteri d'Afrodita amb Ares, davant l'estupefacció dels ciclops.
La farga de Vulcà, Velázquez, 1630, Museo del Prado, Madrid. Apol·lo, el Sol, explica a Hefest l'adulteri d'Afrodita amb Ares, davant l'estupefacció dels ciclops.
 
Ares aprofità l’ocasió per córrer al palau d'Hefest per estar amb Afrodita. En el moment en què tots dos es varen posar al llit, la xarxa els va caure al damunt i els va deixar immobilitzats. Tot seguit va tornar Hefest, avisat per Hèlios, i a grans crits va fer venir els altres déus, que varen contemplar l'espectacle esclatats de riure. En realitat, però, hi havia un punt d'enveja per qui compartia el llit amb la bella Afrodita. En represàlia, Ares convertí el seu guardià dormilega Alectrió en gall (ὁ αλέκτωρ, ορος). Així, aquest ocell, per esmenar el seu error, mai s’oblida d’anunciar amb el seu cant l’aparició del Sol.

Després de fer-se pregar molt i de prometre una compensació econòmica, Hefest va accedir a amollar les seves preses. Tots dos amants varen sortir corrents, avergonyits, i varen ocultar-se per separat durant una bona temporada. Segons algunes versions, d’Ares i Afrodita naixerien Harmonia, Eros (Cupido) i els bessons Fobos (“Por”) i Deimos (“Terror”) –avui els dos satèl·lits de Mart agafen el nom de la seva bessonada, que esdevingué la seva escorta més fidel.
 
Mart i Venus sorpresos per Hèlios i Vulcà (Hendrick de Clerck, 1570-1629)
Mart i Venus sorpresos per Hèlios i Vulcà (Hendrick de Clerck, 1570-1629)

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/03/2017), reflexion sobre la següent pregunta: "Està sobrevalorat el sexe?"


Articles del web relacionats:
Qui gaudeix més del sexe?
Cupido concupiscent
Mart, el déu de les arts marcials






Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px