Banner Top

Una Via Làctia plena de lactosa

L’univers és com un mural esquitxat de llet. Basta fixar-nos en l’etimologia de galàxia, del grec γάλα, γάλακτος (“llet”). No debades, les galàxies són enormes acumulacions d’estels, gasos i pols amb aspecte lacti (del llatí lac, lactis, “llet”, d’on tenim també lletuga i lactosa, que és un tipus de molècula present a la llet).

Galàxia Andròmeda
Galàxia Andròmeda
 
Hi ha galàxies enormes com Andròmeda, o petites com la seva veïna M32.   N’hi ha en forma de globus, de lent, planes, el·líptiques o formes irregulars. El nostre Sistema Solar forma part d’una galàxia en forma d’espiral també de ressonàncies ben lactoses: la Via Làctia. L’imaginari col·lectiu li volgué atribuir un relat mitològic. És el que fa referència al mite d’Hera i Alcmena.

Galàxia Via Làctia
Galàxia Via Làctia
 
Alcmena era una mortal amb qui Zeus havia tengut Hèracles (l’Hèrcules llatí). El patriarca olímpic volia que el seu fill, cridat a ser un heroi, esdevingués immortal. Com a requisit, però, havia de ser alletat per la seva muller Hera, que estava molt ressentida amb la infidelitat del seu marit.
 
Zeus, amb tot, aconseguí endormiscar Hera perquè Hermes, el missatger dels déus, col·locàs el nadó al seu pit. Tanmateix, el petit Hèracles ja donà símptomes de la seva força en mossegar la mamella d’Hera. De seguida la deessa es despertà i, en veure’l als seus braços, el llançà lluny. Tot i així, no pogué evitar que la llet que fluí del seu pit deixàs en el firmament una estela que rebé el nom de Via Làctia, “el camí de llet”.

Via Làctia (Rubens)
Via Làctia (Rubens)
 
La Via Làctia conté uns 100.000 milions d’estels, entre ells, el Sol, al voltant del qual giren els planetes, cossos “errants” (πλανήται). En total té uns 100.000 anys llum de diàmetre i una massa de més de dos bilions de vegades més que la del Sol. Cada 225 milions d’anys el Sistema Solar completa un gir al voltant del centre de la galàxia. Es mou a uns 270 km per segon.  La Terra està a 25.000 anys llum del centre de la galàxia. La Via Làctia conté aproximadament 17.000 milions de planetes de mida similar a la Terra, alguns d’ells podrien tenir aigua líquida per mantenir vida.

La “mala llet” d’Hera
No hi ha dubte que Hera va tenir molta “mala llet” amb Hèracles, i mai més ben dit. Ja al segle IV aC Aristòtil creia que els nadons absorbien la personalitat de qui els donava el pit. Si no podia o no volia la mare, l’encarregada d’alletar els nadons era una professional anomenada en català dida, paraula que probablement és la imitació d'un nom infantil de la mamella (en castellà, “nodriza”).

L'ofici de dida
L'ofici de dida


La selecció de la dida era molt estricta. Es tenia en compte el seu nivell sociocultural. No sempre, però, l’elecció era la correcta. Així, si el nin, en créixer, presentava problemes de conducta, es donava tota la culpa a la dida, que els havia donat “mala llet”.

Imatge de dides
Imatge de dides

Nos us podeu perdre aquest blog sobre mitologia i astronomia feta per un grup d'alumnes de batxillerat d'un institut de Catalunya dirigits per la professora Margalida Capellà. Es diu "El cel dels mites".

En aquest altre enllaç trobareu més informació sobre la història de les dides.

Aquí teniu el programa dedicat a la Via Làctia de la mítica sèrie Cosmos de Carl Sagan:


Articles del web relacionats:
Les històries que amaguen les estrelles. L'origen mitològic dels signes del zodíac a l'antiga Grècia.
Dies divins
Desitjos siderals
Hèrcules, entre el vici i la virtut
- Gasos caòtics

Dies divins

Els sumeris foren els artífexs d'ajuntar els dies en grups de set, el que en llatí es conegué com a septimana. Es creu que la setmana de set dies sorgí del fet d'observar els cicles lunars; no debades, les fases de la Lluna (plena, minvant, nova i creixent) duren set dies cadascuna. La suma d’aquestes quatre fases dóna 28, de manera que no és d’estranyar que mes (mensis en llatí) provengui del grec ὁ μήν, μηνός (“lluna”). 

Set, un número màgic
El set de la setmana és un número màgic present en moltes cultures de l’antiguitat: els set savis de Grècia, les set meravelles del món antic, els set pujols de Roma, els set famosos reis de Roma, els set pecats capitals, els set colors de l'arc de Sant Martí, les set vides d'un moix, les set notes musicals o els set nans de la Blancaneus. La Bíblia també ens diu que Déu va crear el món en set dies –el darrer se’l reservà per descansar. 
A causa de la difusió del cristianisme, la divisió del temps en setmanes de set dies es conegué a Grècia i després a Roma.

Seguint la tradició oriental, a la capital del Laci els dies foren consagrats a cadascun dels astres (planetes) més visibles en el firmament, que alhora ja portaven el nom d'alguna divinitat. La visió geocèntrica dels primers temps féu considerar també com a planetes la Lluna i el Sol. Cadascun d’aquests dies era aprofitat intensament. Així ho demostra la paraula jornal, que era el salari, generalment en forma de menjar, que rebia un esclau per la feina que havia fet durant el dia (diurnus), de sol a sol.

Representacions de Ἡμέρα (
Representacions de Ἡμέρα ("Dia")


El dies llatí, que era una paraula tan masculina com femenina, també ens donaria diürn i quotidià (< quot, “tants com”) i, en castellà, “hoy” (< hoc dies, “en aquest dia”). En grec dia és ἡμέρα, d’on tenim hemeroteca, efímer, efemèride o Decameró.

Com que en llatí es podia dir indistintament dies Lunae que Lunae dies, en algunes llengües romàniques els noms dels dies de la setmana acaben en –di. És el cas del francès, excepte el diumenge, que comença per di- (lundi, mardi, mercredi, jeudi, vendredi, samedi, dimanche) i l'italià, excepte el dissabte i el diumenge (lunedi, martedì, mercoledì, giovedì, venerdì, sabato, domenica). Però en altres llengües llatines, com ara el castellà, el romanès, l'aragonès, el cors, el sard o l'asturià, ni comencen ni acaben per di.

Els dies de la setmana i els planetes
Els dies de la setmana i els planetes

Dilluns
El dilluns fou consagrat a la Lluna (Lunae dies). Fora de les llengües romàniques, l'anglès Monday ("dia de la lluna") i l'alemany Montag també coincideixen amb la denominació romana. Per als qui odien els dilluns aquí teniu la famosa canço I don't like mondays de The Boomtown Rats:


Dimarts
El dimarts fou consagrat a Mart (Martis dies), déu de la guerra, fill de Zeus i Hera. L'anglès Tuesday ret culte a Tiw, déu nòrdic també de la guerra. Igualment, l’alemany Dienstag està dedicat al mateix déu amb el nom de Donar. 

Mart (Velázquez)
Mart (Velázquez)



Dimecres
Dimecres fou consagrat a Mercuri (Mercurii dies), Hermes grec. L'anglès Wednesday pren el nom del déu anomenat pels escandinaus Odin o Wotan, déu de la mort i de la saviesa –diferent és l'alemany Mittwoch ("dia del mig"). 


Mercuri (Hendrick Goltzius 1611 Haarlem, Frans Halsmuseum)
Mercuri (Hendrick Goltzius 1611 Haarlem, Frans Halsmuseum)

Dijous
Dijous està consagrat a Júpiter (Iovis dies), el patriarca olímpic (Zeus grec). És el déu del cel i dels fenòmens atmosfèrics. El seu principal atribut és el llamp, de manera que no és estrany que dijous en anglès sigui Thursday (dijous); és un nom que deriva de Thor, el déu del tro en la mitologia nòrdica (curiosament, en anglès tro és thunder). Els alemanys li diuen Donnerstag (literalment, el "dia del tro").

Zeus i Tetis, Jean-Auguste-Dominique Ingres, 1811
Zeus i Tetis, Jean-Auguste-Dominique Ingres, 1811

 

Júpiter d'Esmirna (150 dC)
Júpiter d'Esmirna (150 dC)



Divendres
El divendres està consagrat a Venus (Veneris dies), Afrodita grega, la deessa de l'amor i la bellesa. L'anglès Friday i l'alemany Freitag estan dedicats a Freia, la deessa de l'amor i la fertilitat en el panteó nòrdic.

Venus somrient (Dalí)
Venus somrient (Dalí)

Dissabte
Inicialment, el dissabte està consagrat a Saturn (Saturni dies), Cronos grec –així ho recull encara l'anglès Saturday. A partir del segle IV, proclamat el cristianisme com la religió oficial de l'Imperi romà, fou rebatiat com a sabbatum en homenatge al dia de descans jueu, el shabbat –que ens ha donat també l'expressió any sabàtic. L’alemany Samstag també tendria el mateix origen.

A l'Èxode, 20, 8, la Bíblia diu: "Recorda't de santificar el dia del dissabte". Per al judaisme, el shabbat és el setè dia de la setmana en què Deu descansà després d'haver creat la humanitat. És, per tant, un dia festiu en què està prohibit treballar. Durant l'edat mitjana els jueus conversos solien netejar les seves cases un dissabte per demostrar públicament la seva fe; d'aquí vendria l'expressió "fer dissabte".

Saturn devorant el seu fill (Goya)
Saturn devorant el seu fill (Goya)


Per als jueus d'Israel la setmana encara comença el dia següent al dissabte, és a dir, el diumenge. Els portuguesos i els anglesos també segueixen aquest corrent; per als musulmans, en canvi, el primer dia de la setmana és el dissabte, ja que el divendres era el dia que, segons la tradició, Mahoma va rebre el llibre sagrat del Corà de l'Arcàngel Gabriel.

Diumenge
En un principi estava dedicat al Sol (Solis dies), denominació que perviu en l'anglès Sunday i l'alemany Sonntag. El 321 Constantí el Gran, l'emperador que vuit anys abans havia deixat de perseguir els cristians amb l'Edicte de Milà, decretà que l'últim i el més important dia de la setmana no era el dissabte, sinó el diumenge, que seria el nou dia de descans setmanal dedicat al Senyor (dies dominicus); no debades, va ser el dia en què Jesús va ressuscitar.

Hèlios desperta els déus
Hèlios desperta els déus


En la mitologia grega, el Sol era personificat pel déu Hèlios (Ἡλιος), d'on ve heliocentrisme –després el seu rol seria assumit pel déu Apol·lo. Hèlios era fill del tità Hiperió i, per tant, germà de Selene ("Lluna") i Eos ("Aurora"). Cada matí Hèlios sortia d'Orient.

El dissabte i el diumenge foren els únics dies que l’Església adaptà a les seves creences. Els esforços per cristianitzar la resta de dies fracassaren. Tampoc no resultà l’intent de santificar les constel·lacions paganes.

Portuguès, la rara avis romànica
El portuguès, essent una llengua romànica, només ha conservat el shabbat (sábado) i el dies dominica (Domingo), mentre que, per influència de l'àrab, ha optat per donar un nom numeral a la resta dels dies (Segunda-feira per al dilluns, Terça-feira per al dimarts i així successivament). Això és així perquè al segle VI un bisbe va decidir eliminar les denominacions llatines tradicionals que feien referència a déus pagans. El gallec, per la seva banda, té una doble denominació per als dies de la setmana. D'un costat té la portuguesa i, de l'altra, la que equival a l'espanyola (luns, martes, mércores, xoves, venres, sábado, domingo).

Articles del web relacionats:
I amb la menopausa s'acaba la Lluna
Les històries que amaguen les estrelles. L'origen mitològic dels signes del zodíac a l'antiga Grècia.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px