Banner Top

El naixement de l’oratòria

Aristòtil situa el naixement de l’art de l’oratòria (o eloqüència) a Siracusa, al segle V aC. Després de la caiguda dels tirans, els ciutadans lliures, per recuperar les seves propietats confiscades, varen promoure processos civils. Aquesta pràctica animà Còrax i el seu deixeble Tísias a escriure el primer tractat de retòrica que serví per donar normes a l’orador per parlar correctament davant un tribunal.

Hauria estat precisament un sicilià, Gòrgies, l’introductor a Atenes de l’art de la retòrica (< εἴρω, “dir”) en ple segle V aC.  De totes maneres, des dels inicis de la literatura grega hi ha constància de discursos de personatges: a Homer són freqüents els episodis en els quals els herois es dirigeixen a una assemblea o a un exèrcit; nombrosos poemes lírics contenen arengues militars, exhortacions...; en la tragèdia, els discursos de l’Èdip de Sòfocles també són memorables, així com també els que recreà l’historiador Tucídides.

A Atenes l’oratòria es convertí en un gènere literari escrit en prosa a la segona meitat del segle V i el segle IV aC. Ho feu coincidint amb l’auge de la democràcia, la qual donava la possibilitat a qualsevol ciutadà de participar a l’assemblea o de defensar-se davant dels tribunals. L’èxit, però, de l’eloqüència arribà de la mà dels sofistes, que eren una espècie de mestres ambulants (metecs, “estrangers”) que anaven de ciutat en ciutat cobrant per ensenyar els joves rics a discutir a l’àgora. És amb ells quan l’eloqüència passà a ser matèria d’estudi (retòrica) i disciplina pràctica (oratòria). Protàgores, a qui Plató dedicà un diàleg, fou un dels primers i destacats sofistes.

sofistesSofistes

Sofistes i logògrafs
Lluny de tractar els problemes transcendentals de l’existència humana, l’oratòria se centrava en el present, en els problemes quotidians més immediats. En aquest sentit, els oradors foren els advocats de la Grècia antiga. Només els rics, però, es podien pagar els serveis d’un sofista per excel·lir en l’art de la paraula.

Els sofistes foren molt criticats per Sòcrates i Plató perquè educaven en la manipulació del llenguatge. Ells eren partidari del relativisme: res no és veritat, tot depèn de l’habilitat amb què s’argumenta. Per ensenyar els joves a parlar a l’àgora utilitzaven el paignion (“joc”) retòric, que consistia a defensar tesis absurdes, prescindint de què fossin veritat o no, simplement per demostrar l’habilitat en l’argumentació. Així doncs, no és d’estranyar que, quan Atenes inicià la seva decadència a partir de la mort de Pèricles i de la derrota de la Guerra del Peloponnès, els sofistes fossin acusats de ser els culpables de la degradació política i moral de la ciutat.

Al marge dels sofistes, a la Grècia dels segles V i IV aC també havien proliferat les figures dels logògrafs, és a dir, experts a escriure discursos judicials per a altres persones -alguns d’ells, però, foren també grans oradors com Lísias. El client aprenia de memòria el text que l’expert havia preparat per a ell i el declamava davant el tribunal. El cànon mític dels “deu famosos oradors de l’antiga Grècia” fou Gòrgias (sofista sicilià, però que inicià els ensenyaments de retòrica a Atenes), Antifont, Iseu, Lísies, Demòstenes, Èsquines, Isòcrates, Hispèrides, Licurg i Andòcides.

Tipus de discurs
Al segle IV aC els oradors varen començar a publicar els seus discursos o els reelaboraven i publicaven després de pronunciar-los, com succeeix amb Demòstenes. No tots els discursos són iguals. En funció de la temàtica o de l’ocasió en què es pronunciava els discursos podien ser de tres tipus, tal i com establí al segle IV aC Aristòtil:

  • Discursos “deliberatius” o “polítics”: són els que se pronunciaven davant l’assamble o altres òrgans polítics. Els seus màxims representants foren Demòstenes i Èsquines.
  • Discursos “forenses o “judicials”: Recollien els arguments de les parts implicades en processos judicials públics i privats. Els discursos es pronunciaven davant un tribunal i versaven sempre sobre fets ocorreguts. Generalment, aquest tipus de discursos s’obria amb un pròleg, que anava seguit de la narració dels fets acompanyada de proves; es tancava amb un epíleg en el que es solia sol·licitar al tribunal que se posés de part de qui pronunciava el discurs. Commoure el receptor, per tant, era l’objectiu clau. Els seus màxims representants foren Lísias i Iseu.
  • Discursos “epidíctics” (discurs de lluïment de les arts oratòries o d’elogi d’una persona): la seva finalitat era l’elaboració de bells discursos artificiosos sobre un tema concret: elogis fúnebres, elogis de personatges (panegírics), discursos de banquests .... Tenien un to intel·lectual superior, amb una sintaxi més complexa i literària que sovint s’acostava a la poesia. Eren discursos més per ser llegits que no pronunciats davant d’un tribunal. El seu màxim representant fou Isòcrates.

Ja els llatins assenyalaren els tres objectius de l’oratòria: docere (“ensenyar, informar”), movere (“commoure”) i delectare (“agradar”). Aristòtil, per la seva part, fixà en tres els procediments necessaris per persuadir l’auditori:

  • Caràcter moral (ἔθος) o la credibilitat de l’orador davant el públic.
  • Emoció (πάθος) o l’habilitat de l’orador per crear en l’audiència un efecte emocional favorable
  • Argumentació (λόγος), que era el més important de tots tres donat que feia referència a la veritat dels arguments presentats. 
L’elaboració de tot discurs consta de cinc parts, que, a través del sedàs dels romans, ens han arribat amb aquests noms:
  • Inventio: compilació d’idees, arguments...
  • Dispositio: ordenació de les idees, arguments
  • Elocutio: executació lingüística del tema a tractar
  • Memoria: memorització del discurs per a la seva presentació en públic
  • Actio o pronuntiatio: preparació del to, la veu, el llenguatge no verbal per a l’execució del discurs

Amb la crisi de la polis i la creació dels regnes hel·lenístics (al voltant del segle III aC), els ciutadans deixaren d’intervenir directament en la política i la justícia. La magnitud dels nous regnes hel·lenístics féu impossible la democràcia directa, cosa que deixà obsoletes l’oratòria política i la judicial, i únicament restà l’oratòria epidíctica (aquella que s’ensenya a l’escola).

Oratòria a Roma
A Roma, l’oratòria com a gènere literari específic començà al segle II aC de la mà de Marc Porci Cató “El Censor”, en plena època de la República, és a dir, quan el poble participava de la política estatal sota el lema Senatus populusque romanus. La teoria de l’estil de Marc Porci Cató es resumia en quatre paraules: rem tene, verba sequentur (“domina el tema, les paraules sortiran soles”). Cató donà a l’oratòria romana una estructura sòlida que permeté a aquesta rebre la influència de l’eloqüència grega sense perdre la seva identitat.

ciceróCiceró

Ja al segle II aC havien proliferat per Roma moltes escoles de retòrica dirigides per rètors grecs vinguts de l’Hèl·lade i fou precisament Marc Porci Cató qui liderà una plataforma per expulsar-los de manera temporal donat que considerava que anava en contra dels costums romans. Amb el temps, però, els estudis de retòrica grega s’acabaren per imposar a Roma, constituint, al costat de la gramàtica, la base indispensable de l’educació dels joves de famílies benestants. No debades, només amb el poder de la paraula un ciutadà de la classe dirigent podia fer carrera política. La figura més important de l’oratòria romana fou Marc Tul·li Ciceró (segle I aC), que la perfeccionà havent-se format a Rodes.

Quintilià
A finals del segle I aC, amb l’arribada de l’Imperi i l’ensorrament de la República, l’oratòria va entrar en crisi donada la seva poca utilitat política en un entorn dominat per l’emperador. Així i tot, encara hi hagué grans experts en aquest art com Quintilià, nascut al segle I dC a Calahorra (La Rioja). L'emperador Vespasià li va concedir una subvenció al costat d'altres retòrics grecs i llatins.

Quintilià és autor de De Institutione Oratoria, una obra enciclopèdica, de dotze llibres que recull tot allò que és necessari per formar un orador. En els dos primers llibres, parla de l'educació elemental i els mètodes per a la formació bàsica en la retòrica. En el llibre X (el més conegut) aconsella la lectura com a peça clau en la formació d'un orador i inclou un estudi sobre les persones que van escriure en grec i llatí. L'últim llibre se centra en les qualitats que ha de tenir qui es vulgui dedicar a l'oratòria, tant en la conducta com en el caràcter. 

estatua de Quintiliano 2Estàtua de Quintilià a Calahorra

Amb l’Imperi, tanmateix, la retòrica s’havia convertit en un simple joc estètic, on imperava el panegíric, lloança de déus, emperadors o ciutats, o desenvolupant temes banals que tenien com a objecte el simple lluïment o exercici escolar. La tècnica d’aquests nous oradors consistia en la descripció artística de persones, llocs, edificis, obres d’art...

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula.

Articles del web relacionats:
- Apologia de la paraula
Emparaular el món
Al principi existia la paraula
Tertulians en catarsi
La postveritat segons Aristòtil
Sobre mentors i cicerones
- El poder de la fal·làcia
- Demòstenes, un antiglobalitzador en l'era clàssica
- Antifont d'Atenes, el psicòleg de la paraula
- Etimologia dels recursos estilístics 

Aspàsia, la dona més independent de l’antiga Grècia

Aspàsia fou una de les dones més independents, cultes i influents de l’antiga Grècia. Patí, però, la misogínia de l’Atenes clàssica de Pèricles, la seva parella. Se saben ben poques coses d’ella.
 
Εn grec, ἀσπασια significa “benvinguda”. Va néixer a la polis jònia de Milet (a l’actual costa turca), possiblement devers el 470 aC. Ja de jove destacà no només per la seva intel·ligència -era una gran lectora de poetes i filòsofs-, sinó també per la seva bellesa. Un dia un antic arcont atenès anomenat Sofró li parlà meravelles d’Atenes, que era la ciutat més avançada del seu temps. Animada per aquelles paraules, als vint anys la jove milèsia féu les maletes i marxà a viure a la capital de l’Àtica, on exercí de mestra de retòrica.

Bust d'Aspàsia
Bust d'Aspàsia
 
Pèricles, l’home fort d’Atenes del moment, no dubtà a requerir els serveis d’aquella nouvinguda “sàvia i astuta”, en paraules de l’historiador Plutarc. De seguida s’enamorà d’ella i s’hi anà a viure després de separar-se de la seva dona, amb qui tenia tres fills. Aspàsia, però, només pogué se tractada de παλλακή (“concubina”) de l’estrateg atenès. No debades, la llei prohibia l'enllaç amb dones estrangeres. La parella tingué un fill, Pèricles “el Jove”. El mateix Plutarc assegura que els atenesos contemplaven bocabadats com Pèricles, “en tornar de l’àgora, cada dia l’abraçava i la besava dolçament”. Així com ho explica, sembla que aquella exhibició d’amor conjugal era considerada una escandalosa immoralitat.
 
Campanya de desprestigi
Aviat la casa d’Aspàsia es convertí en el punt de trobada principal de literats i filòsofs de l’Atenes clàssica. El mateix Sòcrates la freqüentà en companyia dels seus alumnes. Tanmateix, la influència d’aquella “primera dama” molestà molts polítics i intel·lectuals.

Aspàsia i Sòcrates
Aspàsia i Sòcrates

Crescuda en la tradició relativament igualitària de les ciutats jònies, a Atenes Aspàsia fou vista com una meteca, una estrangera. La seva educació, així com la llibertat dels seus costums, xocava amb l’estil de vida de les dones ateneses, casades per interessos i recloses a casa, dins el gineceu. Així, la nova parella de Pèricles es convertí en objecte de burles de la societat misògina de la seva època. Entre els qui la criticaren hi hagué el comediògraf Aristòfanes (ho féu a la seva obra Arcanienses) i el poeta Hermip, qui fins i tot exercí l’acusació contra ella en un judici per “ofenses als déus”.

Aspàsia conversant amb els homes més il·lustres d'Atenes (Nicolas Andre Monsiau, 1806)
Aspàsia conversant amb els homes més il·lustres d'Atenes (Nicolas Andre Monsiau, 1806)

L’enveja féu que Aspàsia fos considerada pejorativament una ἑταίρα, que era el nom que rebien les prostitutes de refinada cultura que solien acompanyar l’aristocràcia masculina en els simposis. També se l’acusà de regentar un bordell.  En l’àmbit polític, fou acusada de tenir una influència negativa en les decisions de Pèricles, sobretot, amb l’inici Guerra del Peloponès l’any 431 aC, que acabaria marcant l’inici de la decadència atenesa.

Trobada de Sòcrates i Alcíbiades a casa d'Aspàsia (Jean-Léon Gérôme, 1861)
Trobada de Sòcrates i Alcíbiades a casa d'Aspàsia (Jean-Léon Gérôme, 1861)
 
Pèricles va morir el 429 durant una epidèmia de pesta. Després, Aspàsia tindria com a parella una altre atenès, un ric comerciant anomenat Lísicles, amb qui tingué un fill. Aquest, tanmateix, moriria al cap de poc temps. A partir d’aquí la informació que tenim sobre Aspàsia és pràcticament nul·la. Sembla que es va retirar de la vida pública i que va viure en una casa de camp on donava lliçons de retòrica a joves. Es desconeix la data de la seva mort, que probablement es produí devers l’any 400 aC.

Fídias ensenyant els frisos del Partenó als seus amics, entre els quals hi ha Pèricles i Aspàsia (Lawrence Alma-Tadema, 1868)
Fídias ensenyant els frisos del Partenó als seus amics, entre els quals hi ha Pèricles i Aspàsia (Lawrence Alma-Tadema, 1868)

Aspàsia de Milet ha passat a la història com una dona realment seductora i intel·ligent, dotada d’una gran capacitat de persuasió. També, però, fou una dona independent, lliure, d’idees trencadores per a la seva època que exercí un grau d’influència reservat només als homes. Grans autors de l’antiguitat alabaren les seves capacitats, entre ells, Plató, Xenofont, Plutarc o Ciceró.

Aspàsia amb filòsofs grecs Michel CORNEILLE, 1672)
Aspàsia amb filòsofs grecs (Michel CORNEILLE, 1672)

Una altra dona que, com Aspàsia, destacà per la seva intel·ligència va ser Cleobulina, coneguda altrament com a Eumetis. Va néixer al segle VI aC a Corint. Era filla de Cleòbul de Lindos, un dels set savis de Grècia. Va escriure poesies i endevinalles en versos hexàmetres. Aristòtil parla d'ella i l’historiador Plutarc diu que Tales l'anomenava "la sàvia".

Cleobulina
Cleobulina

També cal destacar la figura d’Axiotea de Fliunt. Al segle IV aC, després de gaudir de la lectura de la República de Plató, va viatjar a Atenes i es disfressà d’home per poder assistir a les lliçons que el mestre impartia a l’Acadèmia. Curiosament, en la seva obra, el deixeble de Sòcrates propugnava un estat ideal on les dones i homes estaven en igualtat de condicions. A la seva escola, però, no hi deixava entrar dones. Juntament amb Axiotea, una altra dona que es convertí en alumna de Plató va ser Lastènia de Mantinea -en el seu cas, però, no sabem si s’hagué de fer passar per home; en tot cas, hem de suposar que sí.

Lastènia de Mantinea i Axiotea de Fliunt
Lastènia de Mantinea i Axiotea de Fliunt



El cineasta basc Julio Medem té una novel·la titulada "Aspasia" (2012), que és una recreació de la vida d'una de les dones més importants de l'antiga Grècia.

Novel·la de Julio Medem
Novel·la de Julio Medem
En aquest enllaç trobareu un treball de Carmes Mas sobre Aspàsia.
Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:




Articles del web relacionats:
- Hipàtia, la primera màrtir del feminisme
- Pandora, les arrels gregues de la misogínia
Friné, la bellesa feta dona

La postveritat segons Aristòtil

Article publicat a l'Ara Balears (31/03/2017)

Nihil novum sub sole (“Res de nou sota el sol”), diu la cita bíblica llatina de l'Eclesiastès. La postveritat, la mentida en forma de veritat que presideix l’actualitat, no és cap novetat. Ja va ser criticada pels filòsofs grecs fa vint-i-cinc segles. Sòcrates, Plató i Aristòtil treien fum pels queixals amb els sofistes, uns amorals de las saviesa (sophía), a qui acusaven de desprestigiar la retòrica, la “tècnica de la persuasió”.

Sofistes a l'àgora
Sofistes a l'àgora
 
Els sofistes eren una espècie de mestres ambulants que anaven de ciutat en ciutat cobrant per ensenyar els joves rics a discutir a l’àgora. A canvi de doblers, s’atrevien a defensar qualsevol argument, independentment de la seva veracitat. Com a manipuladors que eren, formaven part de la categoria de demagogs ("els conductors del poble" en grec), els principals responsables de la decadència de la democràcia atenesa.
 
D’Aristòtil conservam el text que tracta d’una manera més sistematitzada els principis de l’art de la paraula. Es titula Retòrica. L'oriünd d'Estagira, científic contumaç amant de les tautologies (veritats inapel·lables), no podia tolerar segons quines barbaritats. Li molestava especialment el mal ús de l’argumentació que feia Zenó d'Elea en les seves famoses paradoxes o apories. Aquest deixeble de Parmènides presentava com a absurdes les creences de sentit comú sobre la realitat de les coses. Així, arribà a defensar que el moviment no existeix i que mai, en una cursa, el veloç Aquil·les podria atrapar una tortuga que li portava avantatge. Per a Aristòtil, tal proposició no s’ajustava gens a la veritat que marca l'observació empírica dels fenòmens. El mateix afirmaria avui de les tesis anticanvi climàtic de Donald Trump.

Aquil·les i la tortuga
Aquil·les i la tortuga
 
Tanmateix, la veritat casa més amb la dialèctica que no pas amb la retòrica. Només amb l’intercanvi rigorós d’idees entre dos o més interlocutors podem arribar a ordenar una mica el nostre pensament. Els que, però, tan sols volen escoltar, sense prendre un paper actiu en la discussió, han d’anar en compte. El mestre d’Alexandre el Gran ens recorda que l’art de l’eloqüència està integrat per tres elements: el logos, l'ethos i el pathos.
 
El logos és la coherència interna del discurs construït a partir d’evidències sòlides. L'ethos fa referència a la credibilitat i a la confiança que inspira l’orador. “Als homes bons els creiem de manera més plena i amb menys vacil·lació”, escriu el d’Estagira a la seva Retòrica. I el pathos és la capacitat de commoure, d’apel·lar a les passions del públic, a qui s’ha de conèixer bé per tenir una major incidència. Segons el savi grec, aquest darrer element era la clau de l'èxit dels sofistes. I encara avui dóna molts bons resultats. No debades, l’emoció mou a l’acció més que no pas la raó.
 
En la nova postveritat, les paraules, esbudellades semànticament, continuen estant al servei de la mentida. Vivim una democràcia sentimental, on ja pocs polítics actuen d’acord amb la seva responsabilitat cívica. Sempre dóna més vots dir el que la gent vol sentir. I ara més que mai, garratibats com estam per la por a no tenir cap futur. Ja ni tan sols estam per a paradoxes. A l'antiga Grècia els filòsofs que les plantejaven almanco obligaven a reflexionar la gent. En canvi, els actuals líders populistes, entabanadors vestits de seductors emocionals, simplement fan proclames per dividir el món entre bons i dolents. La dicotomia és així de pobra per a aquests nous sofistes, que mostren el camí a molts obcecats tertulians aspirants a polítics.

Anna Arendt i la mentida
Anna Arendt i la mentida
 
En uns temps tan convulsos, de sonoritats vàcues i d’egos desmesurats, cal retornar la dignitat a la paraula. L’hem d’allunyar del sectarisme, l’insult, la fal·làcia, la insolència i la intransigència. L’estridència del sarcasme s’ha de combatre amb l’elegància de la ironia, que permet escodrinyar matisos més subtils de la complexa realitat.
 
La retòrica aristotèlica contra la postveritat ve avalada per un altre savi grec, el comediògraf Aristòfanes: “Posseixes tots els atributs d’un demagog: una veu horrible i cridanera, una naturalesa intractable i perversa, i un llenguatge de mercat. En tu conflueix tot allò necessari per a governar” (Els cavallers). Més munició: “Vostès [demagogs] són com els pescadors d’anguiles; en aigües quietes no agafen res, però si remouen el fang la seva pesca és bona; de la mateixa manera, és només en temps turbulents que vostès s’omplen les butxaques”. Definitivament, nihil novum sub sole.

La llengua de la demagògia
La llengua de la demagògia

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/09/2018) reflexion sobre els populismes:

 

Aquí teniu el documental "En la era de la postverdad":

 

A la seva obra Política Aristòtil té una altra cita interessant ben actual: “Només l’ésser humà, entre els animals, posseeix la paraula. La veu és una indicació del dolor i del plaer; per això la tenen també els altres animals. […] En canvi, la paraula existeix per manifestar el que és convenient i el que és nociu, així com el que és just i el que és injust”. 

I per acabar, unes frases dels clàssics per a la reflexió:

  • “La veritat es corromp tant amb la mentida com amb el silenci” (Ciceró, segle I aC).
  • “El que desconeix la veritat és un ignorant, però el que la sap i la desmenteix és un criminal” (Bertolt Brecht, 1898-1956).

 

Aquest article fa un recorregut històric sobre les notícies falses. Aquest article de Xavier Antich també és interessant. Es titula "Digueu-ne mentida, simplement" (Diari Ara, 28/05/2017). Aquest altre article del mateix autor també ñes interessant: "Mentida deliberada".

I aquest altre article parla d'Itàlia, el país de Pinotxo, de la mentida.

I aquí teniu un petit reportatge de "Món 3/24" sobre els populismes.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (13/06/2017), reflexion sobre el concepte postveritat.

Articles del web relacionats:
La veritat de la mentida
La veritat no s'oblida mai
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
L'etern retorn del Gran Germà
On és la veritat?
Matar el missatger en temps de la postveritat
Digau-li feixisme, no populisme

De gresca com els grecs

En català, quan ens anam de gresca el que feim és comportar-nos com els antics grecs. Aquesta paraula tan festiva es va originar durant l’edat mitjana a partir del llatí graecĭscus (“propi dels grecs”). Curiosament els grecs mai no es varen fer dir grecs, sinó hel·lens (Ἕλληνες). Aquest gentilici prové de l’heroi epònim Hel·lè, que alguns historiadors consideren fill de Deucalió i Pirra –en canvi, la famosa Helena de Troia prové d’ἑλένη (“torxa”). A la Ilíada, però, Homer en cap moment fa servir el terme hel·lens. Parla de dànaus, cadmeus. argius o aqueus. Els dos primers gentilicis fan referència a altres dos herois epònims, Dànau i Cadme, provinents d’Egipte i Fenícia, respectivament. Els dos darrers deriven de dues regions del nord de la península del Peloponès, Argòlida i Acaia.
 

L’antic concepte d’Hèl·lade incloïa no només l’actual Grècia, sinó també el litoral de Turquia i Creta. Varen ser els romans qui popularitzarien el terme grecs. En un principi, però, només el varen fer servir per referir-se a una tribu de Beòcia, a la Grècia central, que emigrà a Itàlia al segle VIII aC. De fet, a la Ilíada Homer parla d’homes de Beòcia reclutats a la ciutat de “Grea”. Va ser, però, Aristòtil (segle IV aC) el primer a utilitzar el nom de γραικοί per al·ludir als habitants d’aquella zona. Ho féu en la seva obra Meteorologia. Avui Grècia com a país es diu República Hel·lènica (Ελληνική Δημοκρατία).

Grècia romana
Havent ocupat la Magna Grècia (el sud d’Itàlia), al segle II aC els romans fixaren la vista a l’altra banda del mar Jònic. Preocupava la política expansionista dels regnes sorgits amb el desmembrament de l’imperi d’Alexandre el Gran. En poc més d’un segle tot l’Hèl·lade ja fou llatí. Primer caigué Macedònia a la batalla de Pidna (168 aC). Després, el 146 aC, vindria Corint, una de les ciutats més belles de Grècia. El 27 aC s’acabaren sotmetent la resta de territoris del Peloponès, els quals passaren a convertir-se en província romana amb el nom d’Acaia.
 
Banquet dels déus (Giovanni Bellini)
Banquet dels déus (Giovanni Bellini)

Ben aviat el grec i la seva cultura arribaren al cor de la mateixa Roma. Les grans famílies començaren a educar els seus fills “a la grega”. De l’Hèl·lade no trigaren a arribar professors de totes les disciplines: gramàtica, filosofia, retòrica, art... L’Odissea fou una de les primeres traduccions llatines que es féu servir com a llibre de text a les escoles. Aquest nou sistema educatiu suscità la crítica dels sectors tradicionals. Fins i tot un decret del Senat del 161 aC acordà l’expulsió de filòsofs i rètors grecs. No faltaren polítics com Ciceró o Cató El Censor convençuts que els raonaments dels sofistes pervertien el jovent.
 
A poc a poc, però, aquesta oposició cedí. Es considerà profitós aprendre la llengua grega i, fins i tot, fer una estada formativa a les principals ciutats d’Orient (Atenes, Rodes, Pèrgam o Alexandria d’Egipte) per aprofundir en els coneixements filosòfics i perfeccionar les tècniques retòriques. Els avanços de la medicina grega tampoc no es volgueren desaprofitar. Molts dels seus mestres foren cridats per atendre els nous pacients de la capital del Laci.
 
L’arquitectura romana tampoc no s’escapà de les influències hel·lenístiques. En uns casos es copiaren estils; en d’altres, es reelaboraren fins a aconseguir creacions plenament originals, com ara l’amfiteatre o les termes. Eren edificis que solien anar adornats amb estàtues, una moda molt grega que escandalitzà als més conservadors sobretot quan es tractava de representacions nues. Al segle I aC l’emperador August va voler acabar amb tanta “gresca”. Per això, impulsà la recuperació dels mores maiorum (“els costums dels avantpassats”), que s’alçaven com a bandera contra el luxe, el refinament i les extravagàncies que venien de l’Orient hel·lenístic. Al segle I dC, en les seves sàtires, Juvenal també lamentà que Roma estigués estibada de grecs xarlatans, que havien duit els seus vicis juntament amb la seva llengua.
 
Sibarites
En conèixer Grècia, els romans també varen saber què era la bona vida. Síbaris, una ciutat grega del sud d’Itàlia avui ja desapareguda, va crear escola en aquest sentit. Arran dels luxes de què feien ostentació els seus habitants, avui dia tenim paraula sibarita per referir-nos als amants de gustos refinats.

Tumba del Nadador, propera a Poseidonia (Paestum), colònia de Síbaris, representant un alegre banquet grec (480-470 a.C)
Tumba del Nadador, propera a Poseidonia (Paestum), colònia de Síbaris, representant un alegre banquet grec (480-470 a.C)
 
No hi ha dubte que els romans varen caure rendits davant dels encants de Grècia. Ja ho va dir Horaci al segle I aC:  Graecia capta ferum victorem cepit et artes intulit agresti Latio (“Grècia, un cop conquerida, conquerí al seu torn el rude vencedor i les seves arts s’introduïren en el salvatge Laci”). Al mateix segle I aC, el famós orador Ciceró també explicava d’aquesta manera el secret de l’èxit del domini cultural grec: “Antigament Grècia era superior a nosaltres en erudició i en tots els gèneres literaris, i era fàcil que ens vencés en això, ja que nosaltres no vam oposar resistència a deixar-nos vèncer” (Les tusculanes, 1, 3).

Aquí teniu un interessant reportatge sobre com es va gestar la independència de Grècia el 1829.

Magna Grècia
Magna Grècia (sud d'Itàlia)

Articles del web relacionats:
Paradoxes hel·lèniques
Tots som grecs a l'exili!
- Grècia, història de la humanitat i la llibertat
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px