Banner Top

Fídias, el protagonista de la primera selfie a l'antiga Grècia

La terra que ens va donar la paraula narcisista també era amant de les selfies. El primer autoretrat grec del qual tenim constància és de Fídias, l’escultor que a mitjan segle V aC coordinà les obres de l’imponent Partenó de l’acròpoli de la democràtica Atenes -els seus arquitectes foren Ictinos i Cal·lícrates.

Després de la victòria hel·lena sobre els perses a les Guerres Mèdiques, el santuari de Partenó s'erigí en un present a Atenea Parthenos (“Atena donzella”), la deessa protectora de la ciutat. L’edifici, amb tot, acabà convertint-se en tot un símbol propagandístic de la força civilitzadora de la capital de l’Àtica, “una escola per a tota Grècia”, en paraules de Pèricles. Així ho reflectien les seves mètopes. Els seus quatre costats són plenes de referències guerreres: la lluita dels déus contra els gegants (gigantomàquia), la dels lapites contra els centaures (centauromàquia), la dels grecs contra els troians (guerra de Troia) i la dels atenesos contra les amazones (amazonomàquia).

Mètopa del Partenó
Mètopa del Partenó

Aquests temes mitològics tenen el mateix denominador comú: la victòria de les forces de l’ordre i la raó (déus, lapites, grecs i atenesos). Era una clara referència a la recent victòria contra els perses o, el que és el mateix, el triomf de la civilització grega, representada per Atenes, contra la “barbàrie” oriental. Mai en cap altre edifici de Grècia no s’havien concentrat tantes connotacions nacionalistes i bèl·liques amb un llenguatge al·legòric.

Una selfie al costat d’Atena
A l’interior del temple, Fídias hi va construir una estàtua d’Atena de dotze metres d’altura, feta amb or i ivori. Segons algunes fonts històriques, l’escultor atenès no es pogué estar d’esculpir la seva pròpia imatge a l’escut de la deessa. Aleshores els seus enemics més envejosos aprofitaren l’ocasió per acusar-lo d’impietat. Perseguit per la justícia, Fídias optà per exiliar-se a Olímpia. Tanmateix, al santuari seu dels Jocs Olímpics continuaria fent gala del seu talent artístic. Hi erigí una altra monumental estàtua, la de Zeus, que seria considerada una de les set meravelles del món antic. Havent sortit escaldat d’Atenes, sembla que aquest cop Fídias va poder contenir la seva egolatria, de manera que evità fer-se una “selfie” amb la seva nova obra. Es creu que amb el temps aquesta fou traslladada a Constantinoble (l’actual Istanbul), on desapareixeria víctima de les flames.


Estàtua de Zeus a Olímpia
Estàtua de Zeus a Olímpia

L’estàtua d’Atena que Fídias esculpí al Partenó també desapareixeria arran d’un incendi. Al segle V dC el santuari de l’acròpoli es reconvertiria en una església bizantina. Al segle XV seria emprat com a una mesquita i 1687 volaria pels aires en ser bombardejat per les tropes venecianes, que sabien que els turcs l’utilitzaven com a polvorí. El 1802 l’ambaixador britànic lord Elgin es va emportar a Londres els famosos marbres del Partenó, que avui es conserven al British Museum. El 1894 un terratrèmol tornaria a malmetre aquest monument patrimoni de la humanitat.

Estàtua d'Atena
Estàtua d'Atena
 

La cultura catalana està molt vinculada amb l’Acròpolis. Al segle XIV, Pere III el Cerimoniós, el rei de la Corona d’Aragó, va exhibir la seva sensibilitat artística durant la seves campanyes militars a Atenes –des de 1303, sota el regnat de Jaume II, s’annexionaren els ducats d’Atenes i Neopàtria, que formaren part de la Corona fins el 1388.

El 1380 Pere III va ordenar que uns ballesters protegissin l'Acròpolis. Aleshores va assenyalar que aquell monument era “la pus richa joia qui al mont sia”. Aquesta frase forma part d’un text més extens descobert a principis del segle XIX per Antoni Rubió i Lluch. Des de 2011 es troba gravada en català, grec, anglès i castellà als peus de l’Acròpolis. Constitueix el primer elogi de les excel·lències arquitectòniques d’un edifici que havia estat oblidat durant molts de segles i objecte de nombrosos espolis. El seu valor compensa el mal record que els grecs conserven de la presència catalana per aquelles contrades.

Des de 1930, la ciutat nord-americana de Nashville (Tennessee) compta amb una reproducció del Partenó a escala real. L’edifici també conté l’antiga escultura d’Atena. Aquí la teniu.

A Amèrica es pot trobar una rèplica del Partenó grec: a Nashville
A Amèrica es pot trobar una rèplica del Partenó grec: a Nashville

En en el marc d'una exposició a la ciutat alemanya de Kassel, l'artista argentina Marta Minujín ha fet una recreació del Partenó amb més de cent mil llibres prohibits. Es tracta d'un homenatge a la democràcia, un símbol de resistència a la repressió política. En acabar l'exposició, els llibres seran donats a refugiats i a biblioteques públiques de tot Europa.

El Partenó dels llibres prohibits
El Partenó dels llibres prohibits

Columna amb llibres plastificats
Columna amb llibres plastificats

Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio. Parla sobre la construcció del Partenó.

I aquí teniu un vídeo molt bo del director franco-grec Costa Gavras que parla de les destruccions que ha patit el Partenó al llarg de la història:




Aquí teniu un fragment del programa "L'oblit del passat" dedicat a Atenes:




Articles del web relacionats:

Els museus de l'espoli

Quan victòria s'escrivia amb ene de Nike

Hi va haver un temps en què victòria s’escrivia amb N de Nike. A l’antiga Grècia Νίκη era la deessa de la victòria, filla del tità Pal·lant i d’Estígia -pertany, per tant, a la primera estirp divina, anterior als Olímpics. Se la representava com una petita escultura alada en la mà d’un altre déu més important com Atena o Zeus.

Nike presidia competicions atlètiques i militars. No debades, tenia la funció de lliurar una palma o una corona de llorer als vencedors en qualsevol tipus de certamen, esportiu o bèl·lic. Això féu que, des dels Jocs Olímpics d’Àmsterdam de 1928, la seva figura aparegui en el revers de les medalles.

El 1968 l’empresari nord-americà Phil Knight no dubtà a apropiar-se del nom de la deessa grega per batejar la seva empresa de material esportiu Nike. El seu famós logo, ideat el 1971 per la dissenyadora gràfica Carolyn Davidson per 35 dòlars, simbolitza precisament una de les ales de la deessa.

La marca que patrocina la vestimenta del Barça a vegades pot jugar males passades en forma de nikefòbia. Aquest fenomen es produeix quan l’esportista rendeix més als entrenaments que el dia de la competició i falla quan està a punt d’aconseguir una victòria segura -el verb νικέω també en trobam en els noms propis Nicolau (“vencedor de pobles”, λαός) i Anicet (“invencible”).

La Victòria de Samotràcia
L’escultura de Nike més famosa és la de la “Victòria de Samotràcia”. És possible que aquesta peça, que anava a la proa d’un vaixell, fos encarregada al segle III aC a un artista per a commemorar un triomf naval en una de les guerres interminables entre els successors d’Alexandre. Actualment és al Museu del Louvre. Procedeix del santuari dels Cabirs, a Samotràcia, una illa al nord del mar Egeu.

Victòria de Samotràcia (museu Louvre)
Victòria de Samotràcia (museu Louvre)
 
Amb el temps Nike es fusionà amb Atena, de manera que el seu nom acabà essent el sobrenom de la deessa de la guerra i la saviesa, protectora de la capital de l’Àtica. Així, al segle V aC, l’escultor Cal·lícrates erigí a l’Acròpoli d’Atenes el temple d'Atena Nike (“la victoriosa”) per celebrar el triomf naval sobre els perses a la Batalla de Salamina.

La deessa Nike també apareix en miniatura en la mà de la famosa estàtua de Zeus d’Olímpia, l’obra de Fídias considerada una de les set meravelles del món antic. El seu equivalent en la mitologia romana era Victoria, l’arrel de la qual ens ha donat altres paraules com vèncer, convèncer o invicte.

Zeus (Olímpia)
Zeus (Olímpia)

La Victòria de la Porta de Brandenburg 
La deessa Victòria també és tota una icona a Alemanya, on la trobam dalt del la Porta de Brandenburg (Berlín). En ple període d’entreguerres, a finals del segle XVIII el rei Frederic Guillem II de Prússia encarregà construir aquest monument com a símbol de pau.

foto 671

Porta de Brandenburg 

El disseny de la porta, de 26 m d'alçada, es va basar en el dels Propileus, la porta d'entrada a l'Acròpoli d'Atenes. Està composta per dotze columnes, disposades en dues fileres, que imiten l'estil arquitectònic dòric. Al capdamunt de la porta hi ha l'estàtua de bronze d'una quadriga conduïda per la deessa Victòria. En un principi, però, era la deessa de la pau, Irene (Εἰρήνη).

Charles Meynier napoleon berlin 1024x684Napoleó, entrant amb les seves tropes a Berlín (Charles Meynier)

L’octubre de 1806 Napoleó, havent ocupat Berlín, desmantellà la quadriga ornamental i se l’emportà com a trofeu de guerra. Vuit anys després arribà la revenja de Prússia, que retornà l’escultura a Berlín. Aquest cop, però, la deessa de la pau es convertí en la deessa de la victòria. La corona de llorer de la deessa Irene va ser substituïda per una de roure i el ceptre fou decorat amb una creu i amb l’àguila prussiana.

regreso cuadriga brandenburgo 1024x727Retorn de la quadriga (Rudolf Eichstaedt)

Durant la Segona Guerra Mundial la quadriga quedà pràcticament destruïda. Els soldats soviètics es retrataren dalt de l’escultura mentre enarboraven les seves banderes. Després de la contesa, però, el monument fou refet en bronze.

ii gm puertaEstat de la quadriga després de la Segona Guerra Mundial

No gaire enfora de la Porta de Brandenburg, al centre del parc del Tiergarten, hi ha la Columna de la Victòria. Va ser dissenyada el 1864  per commemorar la victòria de Prússia en la guerra contra Dinamarca. El dia de la seva inauguració Prússia també havia derrotat Àustria i França, la qual cosa donà un nou propòsit a l’obra. Arran de les noves victòries s'afegí al capdamunt de la columna una estàtua de bronze de la deessa Victòria, de prop de vuit metres d'alçada.

columna victoria

Columna de la Victòria (Berlín)

Si voleu conèixer la història etimològica d'altres marques esportives, aquí teniu un link interessant.

També és interessant aquesta entrada de Meritxell Baly titulada "Les sabatilles de l'esport".

Articles del web relacionats:
Vae victis
Victòria pírrica
Si vols pau, paga

Dafne, el llorer que corona els batxillers

En cas d’ofuscació intel·lectual, els estudiants de batxillerat basta que ensumin un llorer per trobar la inspiració desitjada. Segur que Dafne (“llorer” en grec) els ajudarà. Segons la mitologia grega, Dafne era una nimfa d’una gran bellesa. Apol·lo, el déu de la poesia, va caure als seus encants per culpa d’un acte de supèrbia. Es burlà d’Eros (Cupido romà), el déu de l’amor. Aquest el castigà fent-lo enamorar de Dafne, la qual, per contra, fou ferida per una fletxa de plom, que provocava rebuig.

Gian Lorenzo Bernini  Apol·lo i Dafne  (1622-1625)  Escultura en marbre Galleria Borghese. Roma.
Gian Lorenzo Bernini Apol·lo i Dafne (1622-1625) Escultura en marbre Galleria Borghese. Roma.


Per treure's de sobre el seu assetjador, la nimfa implorà ajuda al seu pare, el déu del riu Peneu, el qual la transformà en llorer –el seu equivalent llatí és Laurus, d’on ve Laura i Llorenç, i, en castellà, Lorena, Loreto i Laureano. Davant la impossibilitat que aquella nimfa fos la seva esposa, Apol·lo va determinar que el llorer seria el seu arbre sagrat i que es donaria una corona de fulles d’aquest arbre com a premi als guanyadors de certàmens poètics i atlètics.

Apol·lo i Dafne
Apol·lo i Dafne
 
Batxillers coronats
Durant l’edat mitjana fou habitual que, en acabar els estudis universitaris, els alumnes fossin coronats amb una corona de llorer, el fruit del qual és la baia (baca en llatí). D’aquesta manera, aquells alumnes eren bacca laureati, és a dir, investits amb “llorers de baia”. Segons les diferents titulacions, els llicenciats podien ser batxillers en arts, en teologia, en lleis o en medicina. Tots ells, després de tant d’esforç, havien d’anar alerta a no “adormir-se sobre els llorers”. Amb tot, segons una altra versió etimològica, batxiller vendria del cèltic bach ("jove").

Dante (Botticelli, 1495) Dante (Botticelli, 1495)

 

Ara el batxillerat ha baixat de categoria i, a Espanya, fa referència als dos cursos previs a l’ensenyament universitari. En tot cas, el batxillerat actual no deixa de ser el corol·lari, "conseqüència", dels estudis preuniversitaris, és a dir, una espècie de “corona” (corollarium) -antigament aquest era l’obsequi que rebien els convidats d’alguns actes socials.

A partir del segle XIX es generalitzà en els llibres els colofons, paraula derivada del grec κολοφών (“cim”, “coronament d’alguna cosa”), l’arrel indoeuropea de la qual també trobam present en paraules com culminació, cim, coronel, columna i excel·lir. El colofó és l’anotació que es posa al final d’un llibre per indicar el nom de l’impressor, el lloc i la data de la impressió.

800px Apollo and Daphne waterhouse

Apolo y Dafne, según John William Waterhouse (1908)

Qui de ben segur porta una bona corona és la gent que es diu Esteve. No debades, aquest antropònim deriva del grec Στέφανος (“coronat”). Tanmateix, si ens portam bé, tots podem tenir a la nostra tomba una bona corona de flors. Pitjor li va anar a Jesús, a qui els romans humiliaren amb una corona d’espines. I havent posat el punt i final a aquesta dissertació, puc dir finis coronat opus ("la fi corona l'obra").

Per a més informació, aquí teniu una entrada del blog del dermatòleg Xavier Sierra. Entre altres coses, explica malalties relacionades amb el mite de Dafne com la que pateix aquesta persona. És la malaltia de l' "home arbre".

Dede Koswana, d'Indonesia, va morir víctima d'una estranya malaltia el 2016
Dede Koswana, d'Indonesia, va morir víctima d'una estranya malaltia el 2016

En aquest altre article el dermatòleg Xavier Sierra analitzat una altra escultura de Dafne.

Per conèixer més les Metamorfosis d'Ovidi, no us podeu perdre aquest blog titulat "Els fruits de la immortalitat". I aquest altre titulat les Metamorfosis d'Ovidi.

Aquí teniu l'escena final de l'òpera "Daphne" (1938) de Richard Strauss:


Articles del web relacionats:

Bellesa apol·línia
- Cupido concupiscent

Un brindis amb propina sempre!

Tota celebració mereix un bon brindis. Aquest terme té una fantàstica història etimològica. L’any 1527, en el conegut Sacco di Roma, els soldats alemanys de Carles V saquejaren la ciutat eterna. Aleshores celebraren la victòria com sempre havien fet: menjant i bevent i fent que cadascú xoqués la seva copa amb la del seu company al crit de (Ich) Bring dir’s. L’expressió venia a significar “jo te la dono”, “te l’ofereixo”, com a gest d’auguri de bona salut. En italià, per contracció, aquesta frase es convertí en brindis.

Menys fortuna tingué la locució que els alemanys encara diuen després del brindis, prosit. Es tracta d’una herència del llatí estudiantil. És la tercera persona del singular de subjuntiu del per prossum i, literalment, vol dir “que et sigui de profit” –avui, contret, els alemanys ho pronuncien com a “prost”.

felipe

Felip III (Museo del Prado)

Avui podem trobar algun alemany pelut que, després d'haver begut una bona cervesa, s'acaroni el bigoti. Antigament, entre els germànics, dur barba o bigoti era una espècie de símbol d'honor. De fet, la pitjor ofensa per a un teutó era estirar-li la barba. Sembla que, abans d'entrar en combat, es portaven la mà al bigoti, residència del seu valor i coratge, i s'encomanaven al seu déu exclamant bî God! ("per Déu"). I d'aquest gest sortiria la paraula bigoti, que en català també conviu amb el de  mostatxo que, a través de l'italià, hem heretat del grec μουστάκιον ("llavi superior"). En anglès, bigot ha conservat el significat primigeni de fanàtic; ara, però, es refereix més a un fanàtic racista  -paradoxes de l'etimologia, els Skinheads són més aviat pelats i no solen dur bigoti.

El Bibendum de Michelin
A l’hora de fer un brindis podem evocar una famosa màxima d’Horaci: Nunc est bibendum (“Ara cal beure”). Es tracta del primer vers d’una oda(1, 37) dedicada a la glorificació de la victòria d’August sobre Marc Antoni i Cleòpatra a la batall d’Acci. Amb ell el poeta romà fa una crida a tots els seus compatriotes a celebrar la victòria del seu príncep, cridat a portar la pau a Roma..

El vers d’Horaci va ressuscitar a finals del segle XIX per donar nom a Bibendum, una figura de color blanc formada per una pila de neumàtics que ara associam amb la marca de Michelin. Aleshores els germans francesos Michelin cercaven una mascota per a la seva empresa automobilística, que aleshores portava el lema “"els pneumàtics es beuen els obstacles". El 1894, passejant per l’Exposició Universal de Lió, Édouard Michelin comentà al seu germà André, tot observant una pila de pneumàtics, que si la pila tingués peus i cames semblaria una persona.

 

Poster de Michelin (1898)
Poster de Michelin (1898)

Qui acabà de convèncer els germans va ser l’il·lustrador Marius Rosillon, més conegut com a O'Galop. Els parlà d’un esbós d’una cerveseria de Munic on sortia una persona aixecant una copa sota la cita Nunc est bibendum. La frase recordava el lema "els pneumàtics es beuen els obstacles". D’aquesta manera, el 1898 va néixer la figura d’una de les icones de les nostres carreteres. Avui, però, poca gent coneix el seu nom real. I millor que sigui així, perquè amb Bibendum tothom s’animaria a beure i per ventura hi hauria més accidents de trànsit.

Cervesa en honor a Ceres?
Per ventura la culpa de tants d’accidents és de Ceres, la deessa romana de l’agricultura i de la fertilitat de la terra (Demèter al món grec). No debades, hi ha gent que creu que la cervesa deu el nom a aquesta deessa. D’altres, en canvi, li han assignat un origen gaèlic, concretament a partir del mot coirm, que era un licor de malta. En anglès el nom de beer podria provenir del llatí biber (“beguda”), o bé d’una antiga paraula germànica, beuwo, que significava ordi. El mateix origen tendrien la paraula francesa bière i la italiana birra.

Diferents maneres de dir
Diferents maneres de dir "cervesa" a Europa

Sobre propines i simposis
A l’hora de brindar, els grecs de l’època clàssica tenien un verb concret, προπίνειν , que volia dir “beure a la salut de qualcú”. Hi havia el costum de beure una part de la copa i deixar la resta perquè se la begués la persona per a qui es brindava. Aquest verb, a través del llatí, donaria la nostra paraula propina en el sentit de petita gratificació que un consumidor dóna a qui el serveix. Curiosament, si miram altres llengües, tenim que propina en alemany és Trinkgeld (“doblers per beure”) i en francès pourboire (“per a beure”). En castellà la paraula propina també originà, misteriosament, el verb “propinar” com a sinònim de pegar cops.

Simposi
Imatge d'un Simposi

Allà on els nostres grecs brindaven més eren en els simposis, paraula relacionada també amb el πίνειν de propina. Amb la incorporació del prefix συν, significà “beure en comunitat”. Plató immortalitzà un d’aquests actes socials –fortament misògins- en el seu cèlebre llibre El Banquet, també conegut com El Simposi o El Convit.

Avui la paraula simposi ha perdut la seva connotació etílica. Fa referència a una convenció de diversos professionals per a discutir aspectes diversos relacionats amb el seu camp de treball. Però a mi no m’enganyen!!! Les coses importants en aquesta vida s’han de discutir amb una bona botella de vi. Ja ho deien els clàssics: In vino veritas! ( “És en el vi on es troba la veritat”). Tampoc es tracta, però, de beure tant i de convertir-nos en uns cràpules, paraula derivada del grec κραιπάλη ("embriaguesa"). Salut! Perdonau, volia dir Prosit!!!

L'altra cara dels simposis (ceràmica segle IV aC)
L'altra cara dels simposis (ceràmica segle IV aC)


En aquest enllaç de blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre el simposi.

Articles del web relacionats:
Guapo és un vi insípid!
Orgies, crònica d'una mentida
Etimologies gastronòmiques
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px