Banner Top

A l'escola, fora vel!

Article publicat a l'Ara Balears (17/03/2017)

Un dels nostres pitjors enemics són els prejudicis. Ens entelen la mirada davant una realitat del tot complexa. Fa uns dies, a classe de grec de primer de batxillerat, un alumne em va deixar desarmat quan li vaig exigir que es llevàs la gorra. M’interpel·là amb una pregunta demolidora: “Per què ens prohibeixen dur gorra i, en canvi, les al·lotes musulmanes poden anar amb el cap tapat?”
 
Li don voltes i voltes, em document sobre el tema i no ho tenc gens clar. De sobte, em ve al cap na Naoual, una de les meves exalumnes preferides. Va arribar a Mallorca procedent del Marroc amb quatre anys. Al·lota de caràcter i d’empenta, és la musulmana més feminista que he conegut mai. Encara guard a la meva retina els encesos debats que manteníem sobre el vel islàmic, el hijab.

Tipus de mocadors musulmans
Tipus de mocadors musulmans
 
Curiosament aquest polèmic símbol religiós torna a centrar l’actualitat informativa. Un jutge de Palma ha donat la raó a una jove musulmana que va denunciar la seva empresa, una companyia aèria, per impedir-li dur el vel en un lloc d’atenció al públic. “Treure’m el vel és com arrencar-me la meva pròpia pell”, afirmà en el judici. Ara, però, s’ha quedat amb la mel als llavis després que el Tribunal europeu s’hagi pronunciat sobre un cas similar ocorregut a Bèlgica. La màxima instància judicial de la UE no veu discriminatori que una empresa prohibesqui a les seves treballadores lluir el hijab. Amb tot, les normes internes d’indumentària han d’afectar qualsevol símbol “religiós, filosòfic o polític” i no només les persones d’una confessió concreta.
 
La denunciant de Palma em recorda molt la meva exalumna. Lluint amb orgull el seu signe d’identitat, parla amb la mateixa determinació i vehemència. Fa tres anys, quan la vaig tenir a classe, des del meu laïcisme arrogant, jo m’esforçava inútilment per rebatre els seus arguments a favor del mocador de la discòrdia. Li insistia que era un símbol d’opressió del patriarcat sobre la dona, vista com un objecte de desig que cal censurar. Ella, però, amb el cap ben tapat i amb un esmoladíssim català, lamentava que aquesta consideració fos la que imperàs a Occident per culpa de l’islam més integrista. Compartint pupitre, escolant-la, hi havia una altra musulmana mallorquina, na Hala. Amb la seva mirada transparent, hi assentia, fent ús, però, de la seva llibertat individual de no portar vel.
 
En plena preadolescència, na Naoual decidí per compte propi aixafar la seva esponerosa cabellera morena amb un anodí mocador. Només l’ensenya a qui vol. Al seu parer, es tracta d’una qüestió cultural i no de misògina. Ella demana respecte per a la seva religió. Li dol que estigui estigmatitzada per culpa d’uns quants fanàtics. Ara ens solem escriure cada vegada que hi ha una massacre terrorista. Les seves paraules traspuen ràbia per tanta barbaritat comesa en nom del seu déu Al·là. La tragèdia li toca de prop perquè fa dos anys marxà amb la seva família a França a la recerca d’un futur més esperançador.
 
Polèmica pel primer hijab esportiu de la marca Nike
Polèmica pel primer hijab esportiu de la marca Nike

Amb denou anys, na Nawal se sent aterrida amb la islamofòbia que s’ha desfermat al seu nou país d’adopció, tant colpejat últimament pel jihadisme. Ella ja està plenament integrada. Exhibeix un francès “chapeau”, que no li ha fet perdre gens de la seva proverbial loquacitat. A pesar de les seves fortes conviccions, és flexible. Amb resignació, es treu el vel quan ha d’anar al col·legi on fa les pràctiques com a estudiant d’animació escolar. El 2004, tres anys després dels atemptats de l’11S a Nova York, el país gal va prohibir el hijab a tots els centres d’ensenyament. La mesura responia més a la necessitat d’evitar possibles aldarulls que no pas a la voluntat de preservar la laïcitat, principal estendard de la pàtria de Marianne.
 
Aquests dies, arran de la pregunta de l’al·lot de la gorra, he tornat a parlar amb na Naoual per facebook. Em costa creure que, en els nostres instituts, nines de dotze anys ja decidesquin tapar-se el cap sense cap mena de coacció per part de les seves famílies. Per a mi, el hijab és la punta de l’iceberg d’una societat medieval que denigra la dona no només moralment, sinó també físicament (els casos més extrems són els matrimonis concertats i l’ablació). No puc obviar, però, la seva altra dimensió etnològica, ja que fins fa poc, aquí, moltes illenques també portaven el cap tapat. En qualsevol cas, na Naoual, com a feminista que és, em recorda que ella sempre s’ha rebel·lat contra l’islam més obtús. En aquest sentit sí que rebutja el burka.

Quan les pageses d'Eivissa es vestien de curt, popularment es deia que anaven
Quan les pageses d'Eivissa es vestien de curt, popularment es deia que anaven "de balandra". Foto: arxiu de Lena Mateu Prats.

Intent desfer-me dels meus feixucs prejudicis. No vull caure en la trampa del multiculturalisme progre, del discurs políticament correcte que anul·la el pensament crític. És un repte titànic. Amb tot, per ventura la meva exalumna té raó i som víctima de la demagògia barata i del reduccionisme malvat d’Occident sobre el món islàmic. Pel culpa del jihadisme, paguen justos per pecadors.
 
Na Naoual em fa obrir els ulls. Li faig la broma que, si totes les musulmanes fossin com ella, jo també em faria de l’islam. I ella em somriu amb una emoticona. Apag l'ordinador i me'n vaig, satisfet, a dormir. Al llit, però, m'assalta un nou matís. L’endemà l’al·lot de la gorra em pot dir que la seva peça de vestir també és un element cultural -pot al·ludir al seu sentiment de pertinença a un club de futbol o a una creença personal. És el mateix argument que m’esgrimeix na Naoual en relació al seu vel.

Hippies es topen amb dones pitiüses als anys 70 (Foto de Josep Soler Soler)
Hippies es topen amb dones pitiüses als anys 70 (Foto de Josep Soler Soler)
 
A la fi arrib a una conclusió. A casa nostra, el desterrament dels crucifixos de l'àmbit escolar va ser la primera passa per a l'aconfessionalitat de les aules. Encara, amb tot, arrossegam el concordat franquista amb el Vaticà que permet el magisteri de la religió catòlica als centres públics. Ara, per garantir la neutralitat religiosa i tallar d’arrel qualsevol controvèrsia sobre la indumentària dels alumnes, seria el moment de seguir el camí de França. Ja tenim una sentència del Tribunal europeu que ho avala en les empreses privades. Ningú, però, s’atreveix a prohibir el vel als instituts i a la resta d’institucions públiques. Hi ha massa por de ser acusats de xenòfobs. Res més lluny de la realitat.

Aquí teniu una entrevista a Mimunt Hamido, activista feminista d'origen musulmán antivel.

Aquí teniu un debat que vaig mantenir amb una exalumna musulmana sobre l'ús del vel a l'escola. Va ser a l'inforamtiu vespres d'IB3 Ràdio (07/03/2019):



Aquest vídeo parla de l'islamofòbia als mitjans de comunicació:



Articles del web relacionats:
Adéu als deus
El rostre de Déu
La mort de Déu?
Nadal com a catarsi
La secularització de la societat
Paraula de Déu
Europa, de genollons
Protàgores i l'islam

Les Fúries de l’Iraq

Article publicat a l'Ara Balears (08/11/2015)

L’ex primer ministre britànic Tony Blair, de 62 anys, fa mala cara. Fa mesos que no pot dormir. Té mal de consciència per la seva actuació en la guerra de l’Iraq. Les Fúries no aturen d’assetjar-lo. És la viva imatge d’Orestes, el turmentat protagonista de la trilogia Orestíada d’Èsquil (segle V aC). Incitat per la seva germana Electra, Orestes havia mort la seva mare Clitemnestra i el seu amant, els quals havien assassinat el seu pare Agamèmnon, rei de Micenes. De seguida que cometé aquella despietada venjança li sortiren a l’encontre les Erínies, Fúries en l’imaginari romà. Es tractava d’uns monstruosos genis alats que vetlaven per l’ordre social. S’encarregaven sobretot d’encalçar els autors de delictes de sang, a qui embogien i torturaven fins a l’extenuació.
 
Davant aquest setge, Orestes anà a cercar aixopluc a Atenes. Allà Atena instituí un tribunal popular per jutjar-lo. En el veredicte es produí un empat, que implicà l’absolució d’Orestes. Això encara indignà més les Fúries, les quals amenaçaren d’ocasionar immenses desgràcies a la capital de l’Àtica. Finalment, però, Atena les acabà apaivagant i aquells terribles éssers passaren a ser coneguts com les Eumènides o Benignes.

Les Fúries perseguint Orestes
Les Fúries perseguint Orestes
 
Tony Blair, tanmateix, atropellat pel temps i les circumstàncies, encara no ha aconseguit aplacar les seves Fúries internes. Recentment, en una entrevista a la CNN nord-americana, ha demanat perdó, fins a tres vegades, per l’error que va suposar la guerra de l’Iraq iniciada ja fa dotze anys. De la seva cara ha desaparegut el somriu complaent que exhibí en la famosa foto del quartet fanfarró de les Açores, que donà el vistiplau a aquell oprobi. Fent-li companyia hi havia George W. Busch, José María Aznar i José Manuel Durâo Barroso. Ara l’ex primer ministre britànic ha decidit entonar el mea culpa davant la imminent publicació dels resultats d’un comprometedor informe sobre la seva gestió en una guerra que aleshores comptà amb una descomunal propaganda contrària a qualsevol veu discrepant.

Les Fúries es llancen sobre Orestes
Les Fúries es llancen sobre Orestes
 
Blair es penedeix d’haver-se fiat dels serveis d’intel·ligència que asseguraven, de manera interessada, que el règim de Saddam Hussein emmagatzemava armes de destrucció massiva. El laborista lamenta les dramàtiques conseqüències que encara ara està tenint una actuació militar que es va vendre sota l’etiqueta eufemística de “preventiva”. Així, al seu parer, la caiguda de Saddam hauria provocat l’auge imparable del grup terrorista Estat Islàmic i l’actual crisi de refugiats, la més gran que ha viscut Europa després de la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, l’ex primer ministre britànic falta a la veritat. L’excusa de les armes de destrucció massiva no va ser un error, sinó una mentida orquestrada per justificar una decisió presa deliberadament com a represàlia als atacs terroristes de l’11S.


 

Veient-se investigat, Blair ja s’ha avançat a preparar la seva defensa. Sobre la seva consciència pesen massa els centenars de milers de morts civils que està deixant tanta irresponsabilitat. El 2008, quan estava a punt de deixar la Casa Blanca, Bush ja va reconèixer, encara que amb la boca petita, la desafortunada política dels EUA al Pròxim Orient. El portuguès Barroso, essent president de la Comissió Europea el 2007, també va afirmar, mig avergonyit, que va anar a la cimera de les Açores enganat. Menys humil ha estat Aznar, que al seu dia, ateses les evidències, va assegurar amb sorna que ell aleshores no era “tan llest” com per saber que l’Iraq no tenia armes de destrucció massiva.

La crisi dels refugiats
La crisi dels refugiats
 
Dotze anys després d’aquella ignominiosa invasió, sembla que Blair, malgrat la seva hipocresia, és el que té més remordiments. L’eixordador crit de les Fúries li resulta insuportable. El seu rostre desencaixat el delata. Ara haurem de veure si finalment, tal com va passar amb Orestes, també se celebrarà un judici contra ell i els seus obtusos còmplices. Així ja ho ha demanat gent del seu propi partit. Tanmateix, en cas que el Tribunal Penal Internacional de La Haia se’n faci càrrec, el judici per la major tragèdia de la humanitat d’aquest segle acabaria essent una pantomima. No debades, és una ingenuïtat pensar que el sancta sanctorum de la justícia occidental s’atrevesqui a dictaminar a favor de les Fúries, és a dir, d’una indignada ciutadania. Per molt, doncs, que ens vulguin reconvertir en les Benignes, difícilment es podrà aplacar la nostra ira. Queda clar que la impunitat alimentada pel cinisme només serveix perquè els nostres dirigents continuïn cometent els mateixos excessos que tant de caos i misèria han duit al món.

Aquí teniu la conferència "Las Furias. De la alegoría política al desafío artístico" impartida per Miguel Falomir Faus, Cap de Departament de Pintura Italiana i Francesa:



Articles del web relacionats:
Electra tampoc no patia cap complex!

Protàgores i l'islam

Article publicat a l'Ara Balears (26/01/2014)

Al segle V aC el sofista grec Protàgores afirmà: “L’home és la mesura de totes les coses”. Així establia que tot és relatiu, que tot depèn del criteri de cada individu. Amb tot, al mateix segle V aC, Sòcrates, considerat el pare de la filosofia, es rebel·là contra aquesta postura i defensà que hi ha veritats absolutes i universals, que no depenen de cap subjecte. En època moderna el torcebraç Protàgores-Sòcrates es tornaria a repetir. Al segle XIX la publicació de L’origen de les espècies (1859) de Charles Darwin donaria ales a l’evolucionisme cultural. Segons aquest corrent, totes les ètnies han tengut històricament les mateixes possibilitats de creixement en tots els camps. La blanca, però, és la que hauria destacat més.
 
Protàgores
Protàgores

Com a resposta a l’etnocentrisme dels evolucionistes, sorgí el relativisme cultural, que proclama que cada tret cultural només es pot analitzar i entendre en funció del context social al qual pertany. Sota aquest prisma, no hi hauria cultures “endarrerides” o “salvatges” ni costums “fastigosos” o “primitius”. El relativista rebutja els dogmatismes i propugna que tot judici moral és un prejudici cultural. Segons el seu concepte del multiculturalisme, l’immigrant no s’ha de deixar contaminar pels valors públics de la terra d’adopció. Fomenta així la creació de guetos. Aquest “tantsemenfotisme” porta a justificar el canibalisme, l’esclavitud o la submissió de la dona a l’home. A pesar que ho intenta aparentar, el relativista no és tolerant. Tolerància és creure que l’altre pot tenir raó i que un mateix pot no tenir-la. Avui, seguint els dictats de Sòcrates, té raó qui més s’acosta al model moral universal que són els Drets Humans, amb totes les imperfeccions que aquests puguin tenir.

Dona amb burka
Dona amb burka
 
La recent massacre al setmanari satíric francès Charlie Hebdo ha tornat a qüestionar el relativisme cultural a l’hora de valorar el món islàmic. El tràgic succés, però, també ha reobert la famosa teoria del xoc de civilitzacions que el 1993 va esbossar el politòleg nord-americà Samuel Huntington en un polèmic article titulat Xoc de civilitzacions?, convertit després en llibre. Huntington, mort el 2008, defensava que, després de la guerra freda, els futurs conflictes armats ja no tendrien el seu origen en xocs ideològics, sinó en xocs culturals provocats per les diferències entre les diverses civilitzacions del planeta.
 
Per alguns, aquesta teoria del xoc de civilitzacions es va confirmar amb la bateria d’atemptats iniciats amb l’11S de 2001. L’islam s’havia convertit en el nou enemic a abatre. Aleshores EUA, al capdavant d’una coalició de països europeus, va envair Afganistan i Iraq amb el pretext de combatre el terrorisme i d’implantar règims democràtics. I enmig d’aquest nou ordre mundial, per rebaixar la tensió, el sempre políticament correcte president Zapatero va creure necessari organitzar la famosa Aliança de Civilitzacions. La iniciativa va ser una pantomima de resultats eteris.

L'islam i l'educació
L'islam i l'educació
 
Segons Huntington, Occident, fruit del seu llarg període de dominació sobre les altres civilitzacions, pateix d’un profund etnocentrisme que el fa pecar de superb. Certament és així, però el diàleg es fa difícil amb un interlocutor que justifica tallar el clítoris a la seva filla o matar a pedrades la seva dona adúltera. En aquest cas, doncs, no estam davant d’un enfrontament entre religions, sinó entre dues eres, la del segle XXI i la de l’edat mitjana. Mentrestant, Europa, el bressol de la Il·lustració, tement noves envestides terroristes, no sap com gestionar la seva preuada llibertat d’expressió. El papa Francesc demana respecte per a qualsevol fe, alhora que exigeix uns límits a la llibertat d’ofensa amb el següent avís: “Si [algú] insulta la meva mare, pot esperar un cop de puny. És normal. No es pot provocar”. És la versió revisada del famós passatge evangèlic “Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra”. El pontífex, amb tot, insisteix que “no es pot matar en nom de Déu”.
 
De moment, ningú no s’ha atrevit a fer bromes barroeres de l’holocaust; sí, però, de Mahoma. Com deia Protàgores: “L’home és la mesura de totes les coses”. Tanmateix, mentre “el tot val” del relativisme mutila el pensament crític, el dubte, en canvi, tal com pregonà Sòcrates, l’alimenta en la seva recerca de la veritat i ens fa, per tant, més lliures.

Aquí teniu unes interessants reflexions de Dolors Bramon, professora d'islamologia, sobre l'islamofòbia.

Aquí teniu un article de Miquel Puig titulat "Els límits de la multiculturalitat".

Aquí teniu un article sobre el burkini.

També us podeu perdre aquest article de Josep Ramoneda titulat Islamofòbia.

Aquest article parla sobre relativisme i filosofia.

I en aquí teniu un article que parla de la diferència entre ser moro, musulmà o àrab.

I aquí teniu diferències entre el cristianisme i l'islam.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/11/2017), reflexion sobre el concepte de tolerància amb motiu de Dia Internacional de la Tolerància (16 de novembre):




Aquest vídeo parla de la islamofòbia als mitjans de comunicació:


Articles del web relacionats
A l'escola, fora vel!
Prejudicis inextirpables
El fracàs de Serveis Socials
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px