Banner Top

Els dos mallorquins que xiuxiuejaven a Franco

Extracte del reportatge publicat a l' "Ara diumenge" (25/10/2015)

Fa setanta-cinc anys, la històrica reunió a Hendaia entre Franco i Hitler va tenir dos grans protagonistes mallorquins a l’ombra: el traductor Bartomeu Tous i el banquer Joan March, ambdós del mateix poble, Santa Margalida.

A les 15:40 h del 23 d’octubre de 1940 mig món estava pendent d’un vagó aturat a l’estació francesa d’Hendaia. Hitler i Franco negociaven l’entrada d’Espanya a la Segona Guerra Mundial. El Caudillo jugava fort amb les seves cartes: exigia principalment Gibraltar i el Marroc francès. El Führer esbossà un mig somriure. Aquelles demandes territorials li semblaven desproporcionades. Espanya encara s’estava recuperant d’una devastadora guerra civil i, més que un aliat efectiu, podria convertir-se en una càrrega feixuga.

Bartomeu Tous, el traductor mallorquí de Franco
Bartomeu Tous, el traductor mallorquí de Franco


Gairebé nou hores després, Hitler, enfurismat, va decidir donar per acabada una reunió que, segons les cròniques, se li havia convertit en una autèntica tortura. Al cap d’un anys hauria explicat al dictador italià Benito Mussolini que, abans de repetir una trobada amb El Caudillo, hauria preferit que li traguessin “tres o quatre queixals” [...].


Articles del web relacionats:

Joan March, la història d'un suborn

Ramón Franco, el germà rebel del dictador

Extracte del reportatge publicat el març de 2010 a la revista Sàpiens (Núm. 89) amb l’assessorament de l’historiador Paul Preston.

A Mallorca està enterrada una de les persones més incòmodes del dictador: Ramón Franco. Morí el 1938 en un accident d’avió prop de Pollença. El Caudillo perdé un germà però també es tragué de sobre un maldecap. A pesar que al final s’havia sumat al bàndol nacional, Ramón Franco tenia un passat temible. Havia estat un exaltat opositor del dictador Primo de Rivera i del rei Alfons XIII. El seu republicanisme fins i tot portà Francesc Macià a fitxar-lo per a Esquerra Republicana de Catalunya. 
 
El Caudillo va tenir en els accidents aeris un dels seus millors aliats. El 20 de juliol de 1936 el general Sanjurjo, un dels líders de la insurrecció militar, morí en estavellar-se l’avioneta que l’havia de traslladar de Portugal a Espanya. Gairebé un any després, el 3 de juny de 1937, l’altre dels cervells d’aquella insurrecció, el general Emilio Mola, perdé la vida en un sinistre semblant prop de Burgos. Aquestes dues morts convertiren Francisco Franco en l’únic líder indiscutible del bàndol nacional. Però encara hi havia una altra persona que li podia fer nosa: el seu germà petit, Ramón Franco. Curiosament una altra fatalitat aèria prop de Pollença també l’acabà esborrant del mapa un 28 d’octubre de 1938. El dictador pogué respirar més tranquil. Tenia memòria. Ramón, a pesar que a darrera hora li havia fet costat, havia estat un dels instigadors de la II República.
 
El Plus Ultra
Abans de fer el salt a la política, Ramón havia tingut altres curolles al cap. El 10 de febrer de 1926 es féu mundialment famós per estar al front del Plus Ultra, el primer avió de la història a travessar l’Atlàntic. El germà petit dels Franco, un oficial de 30 anys de l’aeronàutica militar espanyola, havia partit 20 dies abans de Palos de Moguer (Huelva) direcció a l’Argentina. L’objectiu era realitzar per aire el que segles abans havia fet Cristòfor Colom per via marítima. La gesta fou lloada tant a una banda com a l’altra de l’oceà. El mític Carlos Gardel fins i tot dedicà al capità d’aquella travessia un tango, “Franco y galán”. Amb tantes celebracions, a Espanya havia passat quasi desaparcebuda una altra notícia: Francisco Franco, de 33 anys, s’havia convertit en el general més jove d’Europa. Aleshores, però, el seu germà petit tenia més anomenada.

El 1929 Ramón va voler repetir la proesa, aquest cop provant un altre trajecte: volar d’Espanya a Washington. L’intent quasi acabà en tragèdia. L’avió va perdre el rumb prop de les Açores. Durant tota una setmana les armades britànica, italiana i espanyola es mobilitzaren en la recerca. Quan el trobaren es pogué veure un plorós Francisco Franco abraçat públicament pel dictador Primo de Rivera, igual d’emocionat. L’alegria durà poc.
 
Aviat començà a circular el rumor que per a aquell vol Ramón no havia utilitzat un avió espanyol, sinó un d’alemany, a canvi d’una suculenta suma de diners. Això suposà un cop dur per a l’honor de les forces aèries espanyoles. Com a represàlia, Ramón fou expulsat del cos. De la nit al dia l’heroi del Plus Ultra s’havia convertit en rebel. La venjança fou dura: es féu simpatitzant de l’esquerra, ingressà en la massoneria i intervení en conspiracions anarcosindicalistes amb l’objectiu de derrocar la dictadura de Miguel Primo de Rivera i la monarquia d’Alfons XIII.

Aquest reportatge de la revista "Memoria civil" també parla de Ramón Franco.

Estrenes divines

Si acabam d’estrenar any amb alegria i il·lusió és precisament gràcies a Strenua o Strenia, una divinitat sabina que donava salut i bona sort. A l’antiga Roma era venerada a principis d’any amb l’intercanvi de dàtils i figues entre amics o entre súbdits i amos. Era una forma de desitjar un any dolç. Strenia també donaria en llatí la paraula strena (“presagi”, “auguri”). Avui a Itàlia l’esperit d’aquesta deessa és recollit per un personatge anomenat Befana, una bruixa que reparteix regals la vigília de l’Epifania (“aparició” en grec) –d’on agafa el nom-, és a dir, la nit del 5 de gener, la nostra nit de reis.
 
Befana italiana
Befana italiana

És una paraula oblidada, però en català, en homenatge a la deessa Strenia, hem de dir estrenes per referir-nos al que en castellà és un “aguinaldo”, regal generalment en forma de cistella plena de productes alimentaris nadalencs. No hi ha consens sobre l’etimologia d’aquest terme: uns el fan derivar de l’expressió llatina hoc in anno (“en aquest any”), mentre que d’altres apunten al cèltic eguinand (“regal d’any nou”).
 
El que també són unes bones estrenes són les pagues extra de Nadal. Paradoxes de la vida, les devem a Franco. El Nadal de 1944 el Caudillo va decidir compensar els treballadors d’aquesta manera atès l’encariment de la vida que es donà durant la postguerra. El 1947 el Generalísmo encara va ser més “generós”. Aleshores, per commemorar el 18 de juliol, el día del alzamiento, va instaurar la paga extra d’estiu. Així doncs, ara, en plena democràcia, si fóssim coherents, per desfer-nos del llegat franquista, també hauríem de prescindir d’aquestes alegries econòmiques.
 
Que tengueu una bona estrena d’any! I que es complesquin els bons propòsits de Mafalda!

El món millor de Mafalda
El món millor de Mafalda

 

Bon any nou en diferents llengües d'Europa
Bon any nou en diferents llengües d'Europa


Articles relacionats:
Per què començam l'any al gener?
-
 Nadal com a catarsi

El rapte d'Europa

Article publicat a l'Ara Balears (10/02/2014)
 
Els bitllets de cinc euros i les monedes gregues de dos euros ens recorden contínuament el nostre mite fundacional. Europa era una princesa fenícia, filla del rei Agènor de Tir (Líban). La seva extraordinària bellesa no passà desapercebuda a Zeus, qui, fent honor a la seva fama d’incansable faldiller, adoptà l’aparença d’un brau blanc per poder-la seduir. La innocent donzella es trobà amb l’animal en una platja, i, veient que era mans, l’acaronà i s’hi acabà pujant al llom.

El rapte d'Europa
El rapte d'Europa
 
De seguida, el patriarca olímpic aprofità l’ocasió per arrencar a córrer mar endins, portant aquella tota plorosa presa fins a l’illa de Creta, on li revelà la seva vertadera identitat. Tres fills (Minos, Radamant i Sarpedó) certificarien la unió –algunes versions parlen de violació- de l’exòtica parella. Un cop convertida Europa en la reina de Creta, Zeus recreà en el firmament la forma del brau blanc amb la constel·lació de Taure. És un misteri l’etimologia del personatge mitològic que acabà donant nom al nostre continent. Uns la vinculen amb l’arrel semítica ereb, que significaria “terra de l’ocàs”, atès que, des d’una perspectiva asiàtica, és la terra on mor (occido, en llatí) el sol, és a dir, Occident. Els hel·lenòfils, en canvi, prefereixen pensar que és el resultat de la combinació de l’adjectiu grec eurús (“ample”) i del substantiu ops (“mirada”).
 
Al llarg de la seva extensa història, el Vell Continent ha reproduït més d’una vegada el seu rapte fundacional en forma de guerres i de règims totalitaris. Ara, amb el greu context de crisi econòmica, Europa pateix l’amenaça de ser raptada de bell nou per partits d’extrema dreta. Així ho auguren els sondejos de les eleccions europees del maig vinent, que fins i tot els donen un grup parlamentari propi. Aquest és l’objectiu que s’han proposat conjuntament la dirigent del puixant Front Nacional (FN) francès, Marine Le Pen, i el líder islamòfob del Partit de la Llibertat d’Holanda (PVV), Geert Wilders. Ambdós volen acabar amb la Unió Europea -“el monstre de Brussel·les”, segons Wilders- i tornar la sobirania als estats.
 
Moneda grega de dos euros
Moneda grega de dos euros


La ultradreta, doncs, avança imparable per Europa. Als països escandinaus ja s’ha instal·lat en l’espectre polític amb el pretext de defensar l’estat del benestar d’una suposada amenaça en forma d’immigració. A Àustria, el Partit de la Llibertat Austríac (EPÖ), fundat pel desaparegut Jörg Haider, es manté fort amb un 20,5% de vots. A Bèlgica, el partit independentista de Flandes Interès Flamenc, que té com a premissa “revertir les errònies polítiques de multiculturalitat”, compta amb el suport d’un 7’7% de la població. A Hongria, el Moviment per una Hongria Millor, conegut com a Jobbik, de clars postulats antisemites, s’erigeix en la tercera força més votada.
 
Grècia, però, bressol de la democràcia, és l’únic dels països rescatats on l’extrema dreta ha mostrat la seva cara més agressiva. A les passades eleccions de 2012 Alba Daurada, amb un logo que recorda l’esvàstica, obtingué 18 diputats amb el 6’9% dels vots gràcies a una campanya que combinava l’ús de la violència amb un vistós “treball social”, repartint aliments “només a grecs”. Les seves ràtzies violentes contra immigrants varen culminar fa mig any amb l’assassinat d’un cantant, que ha costat la presó preventiva al seu líder parlamentari, l’exmilitar Nikolaos Mijaloliakos.

El rapte d'Europa (Noël Nicolas Coypel 1727 Filadèlfia, Philadelphia Museum of Art)
El rapte d'Europa (Noël Nicolas Coypel 1727 Filadèlfia, Philadelphia Museum of Art)
 
Curiosament, ni a Portugal ni a Espanya, que comparteixen amb Grècia un passat dictatorial, l’extremisme dretà no s’ha enlairat. A casa nostra es dóna la “tempesta perfecta” perquè així sigui: descrèdit institucional, erosió dels grans partits, un 26% d’atur i un 11’7% d’immigració de la població total. Amb aquesta conjuntura, però, tan sols tenim dos partits d’àmbit regional que conformen una dreta populista homologable a la d’Europa occidental: Plataforma per Catalunya (PxC), amb 67 regidors, i España 2000, establerta a València, on compta amb 4 regidors (i un cinquè a Alcalá de Henares).
 
Ara, amb tot, el procés sobiranista engegat a Catalunya sembla que està esperonant la ultradreta espanyola més virulenta. Així es pogué constatar en la passada diada de l’11 de setembre quan un grup de neonazis va sabotejar un acte institucional al centre cultural  Blanquerna de Madrid al crit de “Cataluña es España”. A pesar que condemnà l’incident, el PP continua donant mostres de suport tàcit a l’Espanya preconstitucional. La seva negativa a tipificar com a delicte l'apologia del franquisme és aprofitada per alguns dels seus cadells de Nuevas Generaciones, que no es cansen de fotografiar-se amb símbols d’El Caudillo. Davant aquest panorama, la desconhortada Europa plora, per enèsima vegada, el seu rapte, mentre el brau blanc d’Intereconomía –un logo prou revelador- no atura de treure pit.

Aquí teniu diverses il·lustracions del rapte d'Europa fetes per l'humorista gràfic Forges.

En aquest article, Jordi Llovet fa una altra interpretació del mite d'Europa.

Articles del web relacionats:
Les Meduses de la indiferència
Machado a Macedònia
Europa, la de "mirada ampla"

 


No us podeu perdre aquest vídeo del programa "Món 3/24" sobre l'auge dels populismes a Europa.

I per entendre millor l'ascens de l'ultradreta a Europa, aquí teniu un fantàstic reportatge del programa "Sense ficció" de TV3 titulat "A la dreta i més enllà":




Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px