Banner Top

Paraules letals

Article publicat a l'Ara Balears (04/01/2015)

A l’antiga democràcia atenesa ja existien els demagogs, aquells que, gràcies a la seva portentosa oratòria, arrossegaven (ágo) el poble (demos) més dòcil. Eren encantadors de serps, bons coneixedors del poder hipnotitzador de la paraula. Al segle XIX el filòsof alemany Arthur Schopenhauer no s’està d’advertir-nos que el llenguatge pot ser una autèntica arma de destrucció massiva. En el seu irònic opuscle “L’art de tenir sempre raó” ens oferí unes pautes per aconseguir que les nostres idees triomfin, malgrat que siguin inconsistents o falses.
 
Ara tenim al nostre abast una altra obra que és un nou avís a navegants: “En aquesta gran època... els punys són paraules” (Edicions del 1979). El seu autor, el filòleg català  Jordi Martí i Font, reflexiona sobre com el poder establert s’ha apropiat del pensament col·lectiu subvertint el significat primigeni de les paraules. És una manera sibil·lina d’endormiscar la població i anul·lar qualsevol dissidència. Tot plegat s’aconsegueix principalment a través dels eufemismes, paraules que suavitzen una realitat desagradable. D’exemples, no en falten.

Eufemismes que confonen
Eufemismes que confonen
 
Ja fa temps que els conflictes armats han passat a dir-se “guerres preventives” o “humanitàries” amb víctimes conegudes com a “danys col·laterals”. Quan el capitalisme esgotà les seves cohartades i començà a ensenyar la seva pitjor cara, fou rebatejat amb el nom de “globalització”. Per preparar-nos psicològicament davant l’arribada de la crisi, el president Zapatero exorcitzà la seva ineptitud parlant de “desacceleració econòmica”. Aleshores se’ns exigí una baixada de sous sota l’etiqueta de “devaluació competitiva dels salaris”. Els acomiadaments i les retallades foren simples “reformes” o “ajustaments econòmics” i l’amenaça del rescat bancari es disfressava d’ “operació de finançament extern”. La pujada de l’IRPF consistia en un “recàrreg complementari temporal de solidaritat” i el copagament en la sanitat pública tan sols era un “tiquet moderador sanitari”.  Mentrestant, les amnisties fiscals per als rics eren vistes com a “mesures excepcionals per incentivar la tributació de rendes no declarades”. Per digerir tants de despropòsits, les nostres penes s’han convertit en “sacrificis necessaris”.
 
Aquest és l’efecte anestèsic dels eufemismes, que en realitat són paraules letals si s’empren de manera perversa i cínica per vendre veritats irrefutables. El franquisme ja en féu un abús. El seu règim es presentà com una “democràcia orgànica”, les vagues eren “conflictes laborals” i els partits polítics, “associacions”. El nazisme tampoc no s’està d’enverinar ments dotant de valor positiu idees del tot repulsives. Fou famosa l’expresió “solució final” per referir-se a l’extermini sistemàtic de la població jueva. El ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, s’esforçà molt a vendre bé el producte.
 
Amb la restauració de la democràcia, el poder es tornà a abonar a la manipulació lèxica. Tanmateix, per molt que ens intentin enganar, les hipotètiques bondats dels eufemismes per maquillar situacions crítiques tan sols són a curt termini. Al final, si no s’aborden els problemes, la veritat s’acaba imposant. La gent no és tan beneita, sobretot en una època tecnològica en què podem sortejar els mitjans de comunicació tradicionals que actuen d’altaveus del govern de torn.

El mal del llenguatge políticament correcte
El mal del llenguatge políticament correcte
 
No hi ha dubte que l’opressió institucional s’exerceix també a través del llenguatge. Els governants que nomenen la realitat controlen la nostra percepció del món. El mateix fan els pares amb els seus fills quan els imposen un lèxic concret. Convé, però, que deixem de ser tractats com a eterns menors d’edat. Fa 2.500 anys, a Atenes, la democràcia es pervertí per culpa dels demagogs, que s’aprofitaren de la seva dialèctica per manipular les masses més indefenses. Avui tornam a patir el mateix mal. Estam entabanats amb  paraules aparentment innòcues, carregades de bones intencions, que, realment, però, ens conviden a la resignació.
 
Des de fa ja massa temps el nostre pensament està segrestat per les mentides del llenguatge políticament correcte. Comença a ser hora que ens rebel·lem contra tantes aberracions semàntiques que ens distorsionen la mirada. Només essent amos de les nostres paraules podrem afrontar amb garanties un futur esperançador com a persones i com a col·lectiu. La història de la humanitat és la història de la seva emancipació lingüística.

Convé tenir presents les paraules del gran periodista polonès Ryszard Kapuscinki (1932-2007): “La guerra no comença amb el primer tret. La guerra comença amb el canvi de llenguatge”.  En aquest sentit, el traductor xilè Adan Kovacsics explica a Guerra i llenguatge com durant la I Guerra Mundial l’exèrcit austro-hongarès va crear una oficina de premsa des d’on un exèrcit d’escriptors treballava per donar nous significats a velles paraules. L’objectiu era proveir de fervor patriòtic els joves que anaven a la guerra.

Per reflexionar més sobre la força de les paraules aquí teniu extracte d’un article del filòsof Josep Ramoneda (Diari Ara, 21/05/2016):

“Vaig veure Victòria al TNC i em vaig quedar amb una idea que un mestre republicà deixa anar després de patir detenció i tortura: no saber què volen dir les paraules és el pitjor que pot passar. Vaig pensar en vides injustament allargades que, en no comprendre el sentit dels mots, es troben fora del món fins i tot abans de marxar-ne.

La dissolució de les paraules té també significació col·lectiva. Se sol donar de dues maneres: perquè un sistema de dominació fa seves les paraules que tenen més càrrega simbòlica utilitzant-les en sentit contrari del que signifiquen (que és el que lamenta el mestre republicà); o perquè les coses van més de pressa que les idees i hi correm al darrere posant-los noms que no ens diuen res sobre elles. Quan el franquisme parlava d’ estado de derecho era un eufemisme d’ estat d’opressió, que ens ha deixat com a herència un correlat, imperio de la ley, que alguns encara utilitzen amb incomprensible frivolitat”.

Aquí teniu la fantàstica canço de Quimi Portet "Putes paraules":


I per acabar, dues frases per reflexionar:

  • “El llenguatge és el bé més preuat, i alhora el més perillós que se li ha donat a l’home” (Holdërlin)
  • «Les paraules, com és ben sabut, són les grans enemigues de la realitat» (Joseph Conrad)

Articles relacionats:
Al principi existia la paraula
Mots que es xiuxiuegen
Democràcia obsoleta
-
 La veritat de la mentida
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
-
 Apologia de la paraula
- Paraules voladores

Ideologies volàtils

Article publicat a l'Ara Balears (18/05/2015)

La història no es pot entendre sense la dicotomia entre rics i pobres. A l’antiga Roma ja existia la diferència entre patricis i plebeus. Els primers, considerats els descendents dels pares (patres) fundadors de la capital del Laci, gaudien d’una situació força privilegiada: posseïen les millors terres, grans fortunes i monopolitzaven el poder polític. Els segons, en canvi, poc pintaven en una República que, paradoxalment, portava per lema SPQR, és a dir, Senatus populusque Romanus (“el Senat i el poble romà”). Aquesta situació, però, s’intentà arreglar. L’historiador Tit Livi relata una anècdota que bé recordaria el nostre 15M.
 
El 494 aC, una nodrit contingent de plebeus es va retirar al mont Sacre amb l’amenaça de separar-se de Roma i de deixar-la sense efectius militars davant les noves hordes enemigues que treien el cap des dels Apenins. Per dissuadir aquells insurrectes, el Senat va enviar-hi una delegació encapçalada pel cònsol Agripa Meneni, home de portentosa oratòria conegut pel seu caràcter conciliador. Així ho demostrà en la faula del cos humà que féu servir amb els plebeus. Els digué que un dia la boca, els braços i les cames estaven irritats amb l’estómac, un òrgan mandrós que es beneficiava dels seus esforços per ser alimentat. Amb la intenció de domar-lo, aquests membres decidiren deixar de treballar. La jugada, però, els sortí malament, ja que l’única cosa que aconseguiren no procurant menjar a l’estómac va ser debilitar el cos sencer fins a la mort. Les paraules d’aquell cònsol tengueren un efecte balsàmic. Els plebeus tornaren a la ciutat a canvi, però, que el Senat els concedís, per fi, una magistratura pròpia amb la qual fer-se sentir: el tribú de la plebs. Tanmateix, a pesar d’aquesta concessió, els patricis continuarien tenint la paella pel mànec en la República romana.

Diferències entre l'esquerra i la dreta
Diferències entre l'esquerra i la dreta
 
La classificació ideològica entre dretes i esquerres arribaria al segle XVIII amb la Revolució Francesa. A la primera Assemblea Nacional del 1789, els diputats moderats i favorables a la monarquia (girondins) s’agruparen a la dreta de la presidència, mentre que els partidaris de reformes radicals i progressistes (jacobins) ho feren a l’esquerra. Així, es passava d’una organització de l’espai basada en el fet de pertànyer a un estament concret (clergat, noblesa o burgesia) a una altra fonamentada en actituds polítiques. Va ser, tanmateix, a partir de les revolucions del 1820 i el 1830 quan es varen crear els partits polítics, tal com els entenem avui en dia, és a dir, associacions ben estructurades i amb una militància massiva, que tenien com a únic objectiu arribar al poder.
 
El 1848 el Manifest Comunista de Marx i Engels afirmaria que la història de totes les societats és la “història de la lluita de classes”, entre “opressors i oprimits”. Als segons, que vivien alienats per la feina, se’ls redefiní com a proletaris, una paraula que a l’antiga Roma al·ludia a aquells plebeus que aportaven fills (proles en llatí) a l’exèrcit. Sota la crida revolucionària “Proletaris de tots els països uniu-vos!”, el marxisme pretenia la superació del capitalisme i la construcció d’una societat sense classes.

El Quart Poder, de Pellizza da Volpedo, 1901
El Quart Poder, de Pellizza da Volpedo, 1901
 
Al segle XX alguns volgueren matar les utopies. El 1960 el sociòleg nord-americà Daniel Bell, en el llibre “La fi de les ideologies”, pronosticava que, en l’era post-industrial, la lluita de classes ja no seria el motor de la història. Al seu parer, l’aparició de les noves tecnologies afavoriria una consciència individualista i hedonista del consumidor que substituiria les mobilitzacions col·lectives del passat. Aquestes consideracions serien represes anys més tard per Francis Fukuyama. En la seva controvertida obra “La fi de la història i l’últim home” (1992), aquest politòleg estatunidenc assegurava que, després del fracàs del règim comunista visualitzat amb la caiguda del mur de Berlín, els antagonismes ideològics s’haurien diluït en benefici d’una economia global.
 
Tanmateix, davant un panorama tan desolador, el 1995 el filòsof italià Norberto Bobbio reivindicà la vigència de les ideologies en el llibre “Dreta i esquerra”. Bobbio afirma que aquest binomi està lligat als conceptes igualtat i llibertat. Des de la seva perspectiva, l’esquerra aposta per accions que redueixen les desigualtats socials, mentre que la dreta fa tot el contrari. La pràctica, però, ens demostra que és difícil ser coherent amb aquests principis. Si no, que ho demanin a Zapatero, que en la seva darrera legislatura, amb la crisi a sobre, es va veure obligat a actuar com un governant de dretes.

El bipartidisme
El bipartidisme

Amb aquests precedents, ara nous partits polítics com “Podemos” treuen pit dient que no són ni de dretes ni d’esquerres. Aposten per una altra dicotomia: casta (representada pel desacreditat bipartidisme PP/PSOE) versus poble. Mentrestant, però, encara hi ha gent de la classe obrera que veu amb recel els valors més genuïns de l’esquerra tradicional. Empesos per la por i la ignorància, es deixen entabanar pels cants de sirena del seu principal enemic. Són els mateixos cants de sirena que fa 2.500 anys sentiren els plebeus dels seus amos, els patricis. Per evitar el mal de consciència, a l’hora de dipositar el vot a l’urna, aquests ciutadans tan volàtils opten per reinterpretar la famosa cita dels evangelis: “que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta”.

Cuarto Milenio
Cuarto Milenio


Hi ha gent que encara té la síndrome d'Estocolm
Hi ha gent que encara té la síndrome d'Estocolm

Articles del web relacionats:
- Pablo Iglesias, el nou Messies?
La cara guapa de les eleccions
-
 Vots devots
Llegir bé en temps d'eleccions
L'esquerra i l'optimisme

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px