Banner Top

Bernat Jofre i Roca, un mallorquí al servei dels Rockefeller

Reportatge publicat l'octubre de 2007 en el setmanari El Temps (Núm, 1.220)

L’exili mallorquí provocat per la guerra civil compta amb un personatge d’excepció que roman en l’oblit: l’andritxol Bernat Jofre i Roca. Batle de Palma, aconseguí salvar-se pels pèls de l’horror i refer la seva vida a Veneçuela, on es convertí en la mà dreta del magnat del petroli Nelson Rockefeller. Sota el seu aixopluc s’encarregà d’orquestrar per a l’Amèrica Llatina la propaganda de les potències aliades de la II Guerra Mundial. 
 
De la guerra civil ja s’ha dit pràcticament tot. Molt s’ha parlat dels seus protagonistes i de les seves causes, però per ventura poc d’aquelles persones que van haver de fer les maletes. No fou una decisió fàcil: l’exili és un salt al buit, un viatge vertiginós, ple d’incerteses i de pors. Al mal temps, però, sempre hi ha gent que li posa bona cara. És el cas de Bernat Jofre i Roca, nascut a Andratx el 1902. Els que el van conèixer el recorden com un home molt vitalista i d’una oratòria portentosa. No és d’estranyar que amb aquestes qualitats es dediqués a la política. No sabia el que li esperava. En produir-se l’Alzamiento, el seu nom passà a formar part de la llarga llista dels polítics que calia eliminar. La sort, amb tot, estigué del seu costat i Jofre va poder continuar amb la seva vocació de servei, aquest cop lluny de casa, a Veneçuela. Qui li hauria d’haver dit que seria a les ordres del magnat del petroli Nelson Rockefeller!
 
Bernat Jofre polític
El 1931, en proclamar-se la Segona República, Jofre, llicenciat en Dret, va sortir elegit a l’ajuntament de Palma com a regidor independent per a les files d’Unió Republicana. Ben aviat, el juny de 1932, es convertí en batle de la capital balear. Durà poc en el càrrec. Al cap de set mesos presentà la seva dimissió donat que els regidors socialistes li havien retirat el vot de confiança. A pesar d’aquest desencís, Jofre continuà amb més fermesa que mai la seva activitat política. El 1934 fundà amb altres destacats dirigents illencs l’Esquerra Republicana Balear. Amb aquesta formació, el 1936 tornà a entrar al consistori palmesà, aquest cop com a segon del batle Emili Darder. Faltaven pocs dies perquè es produís un dels esdeveniments que capgiraria la història d’Espanya.

Per continuar llegint cliclau aquí.

A IB3 Ràdio, al programa "Gabinet de crisi" (22/09/2015), també vaig parlar de Bernat Jofre:


A la recerca del paradís perdut

La humanitat viu amargada d’ençà que, segons el Gènesi, per culpa de la curiosa Eva, fou expulsada del paradís, del jardí de l’Edèn. Paradís, en persa, vol dir “jardí vallat”, i edèn, en sumeri, té més o manco el mateix significat. Seria l’historiador Xenofont, un dels deixebles de Sòcrates, qui al segle V aC va hel·lenitzar aquesta paraula amb la forma de παραδειος, que, a través del llatí, ens arribaria com a paradís –en època moderna, amb l’adjectiu fiscal, donaria una expressió del tot despectiva per referir-se a un lloc on els milionaris i els evasors d’impostos dipositen les seves fortunes.

L'expulsió d'Adam i Eva del paradís (Masaccio)
L'expulsió d'Adam i Eva del paradís (Masaccio)

Tradicionalment el jardí de l'Edèn, del tot llegendari, ha estat situat a la Mesopotàmia, entre els rius Tigris i Eufrates, a l’actual Iraq. En pintura, qui millor l’ha sabut recrear ha estat l’artista neerlandès Hieronymus van Aeken, més conegut com el Bosco. Ho féu en el famós tríptic “El jardí de les delícies (1500-1505), que avui es conserva al Museu del Prado, a Madrid.  Es creu que el va pintar per a Enric III de Nassau.

El paradís terrenal d’El Bosco reflecteix el mite de l’Edat d’Or, present en altres cultures de l’antiguitat. És un lloc harmoniós, on els homes viuen eternament joves sense patir dolor ni fam, aliens a qualsevol mena de preocupació. El quadre és un tríptic, tancat, perquè al·ludeix al tercer dia de la creació del món segons el Gènesi.


Jardins de Babilònia
El jardí de l’Edèn estaria emparentat amb els misteriosos Jardins penjants de Babilònia (Iraq), considerats una de les set meravelles de l’antiguitat. Es creu que varen ser construïts al segle VII aC. Amb ells, el rei Nabucodonosor II volgué alegrar el cor de la seva dona Amitis, que s’enyorava de la seva fèrtil terra persa. Els jardins penjaven des d’unes terrasses elevades. Si realment varen existir, devien resultar espectaculars enmig d’una regió tan àrida com era Mesopotàmia.

Recreació dels Jardins Penjants de Babilònia
Recreació dels Jardins Penjants de Babilònia
 
Tanmateix, no hi ha cap text de l’època de Nabucodonosor II que mencioni aquesta meravella, de la qual, en l’actualitat, no es conserva cap resta. El famós historiador grec Heròdot tampoc no en parla. Les úniques referències escrites procedeixen d’autors d’època romana (segle I aC  i segle I dC) com Diodor de Sicília, Estrabó o Flavi Josef. Cap d’ells, però, els va poder veure en persona, ja que en aquell temps Babilònia era tan sols un camp de ruïnes. Per ventura, la descripció dels jardins es basa en les esplèndides murades de Babilònia, erigides per Nabucodonosor i que sembla que aviat s’haurien poblat d’una rica vegetació en diferents nivells. Una altra teoria apunta que en realitat els jardins estaven a la ciutat assíria de Nínive.
 
Els camps elisis grecollatins
La versió grecollatina de l’edèn bíblic varen ser els Camps Elisis. En aquest cas, però, es tractava del destí d’ultratomba on anaven a parar aquells esperits amb grans virtuts (després, doncs, s’identificaria amb el cel cristià). Era un lloc de delícies eternes, d’eterna felicitat, amb prats plens de flors i amb tota mena d’arbres fruiters. 

Avui en dia l’avinguda més important i elegant de París rep el nom de Camps Elisis. És també una de les zones de compres més exclusiva i cara del món –o sigui, un autèntic paradís! No gaire lluny d’aquesta avinguda, que sol acollir la meta de l’última etapa del Tour de França, es troba el palau de l’Elisi, la presidència de la República francesa.

Avinguda dels Camps Elisis (París)
Avinguda dels Camps Elisis (París)
 

En la mitologia clàssica, els Camps Elisis també se solen confondre amb les Illes afortunades (Fortunatae insulae, en llatí) o les Illes dels benaurats (μακάρων νῆσοι, en grec).  Eren unes illes situades a l’extrem oest del món fins aleshores conegut. Podrien ser qualsevol de les illes que avui constitueixen precisament la Macaronèsia, les «illes dels benaurats», en grec: les Açores Madeira i les Selvagens, les Canàries o Cap Verd.

Macaronèsia
Macaronèsia

Hesíode (segle VIII aC) diu que les Illes dels Benaurats era un lloc reservat només per a la quarta raça dels homes, els herois. Així ho relata a Els treballs i els dies:

“La mort va embolcallar-los. Zeus, el Crònida, va atorgar-los una vida i un estatge lluny dels homes i els va instal·lar en els confins de la terra. Allà viuen, doncs, amb el cor lliure de neguits, a l’illa dels benaurats, al costat de l’Oceà d’onades profundes, feliços herois, als quals la terra feraç produeix una fruita dolça com la mel tres vegades l’any”.

A les Illes Afortunades també se solia situar el Jardí de les Hespèrides (Έσπεριδες, “terra de l’ocàs”), consagrat a Hera. Al bell mig hi havia un arbre plegat de pomes daurades que concedien la immortalitat. Era custodiat per un grup de nimfes, les Hespèrides, i per un drac de cent caps anomenat Ladó. Aquestes pomes eren un regal de Gea, la deessa de la terra, a Hera en ocasió del seu matrimoni amb Zeus. Hèracles, en un el seu últim treball (el dotzè), aconseguí robar-ne una amb l’ajuda del tità Atlas, que era el pare de les nimfes Hespèrides.


El jardí de les Hespèrides, Frederic Leighton
El jardí de les Hespèrides, Frederic Leighton
 
Amèrica és xauxa
Tanmateix, durant molt de temps els Pares de l'Església varen sostenir la tesi que Déu, després de la caiguda d'Adam, no havia destruït el paradís, sinó que més aviat l'havia desplaçat a la “contraterra”. Al seu parer, aquesta “contraterra” estava situada més enllà de l'Oceà, el mare tenebrosum, a un lloc on els homes encara no havien arribat. Al segle XV, amb el descobriment d'Amèrica, molts pensaren que aquelles llunyanes terres eren realment el paradís perdut. Certament, les cròniques dels viatgers de l'època presentaven el nou continent molt semblant al món d'abans del pecat original, és a dir, un oasi de pau i tranquil·litat, de naturalesa bondadosa. Així, la humanitat complia el vell somni de recobrar el paradís.

D'Amèrica Llatina la ciutat que es volgué identificar amb el paradís terrenal va ser Jauja, capital de la província peruana de Junín -curiosament, a Còrdova també hi ha una ciutat amb aquest nom. A partir del testimoni dels seus visitants, adquirí la fama de ser un indret molt pròsper i amb un clima idoni per a les persones amb problemes respiratoris. Al segle XVI serví d'inspiració a l'escriptor sevillà Lope de Rueda per a la seva faula teatral “La tierra de Jauja”, que és descrita com una illa plena d'or i de sòls fèrtils banyats de rius de llet i de mel -els seus habitants eren castigats si treballaven. Arran d'aquesta obra naixeria l'expressió castellana “esto es Jauja” sinònima de felicitat absoluta -en català, "això és xauxa".

Aquí teniu la magnífica banda sonora de Vangelis per a la pel·lícula 1492, la conquesta del paradís (1992):



El Dorado
La idea de Jauja també s’estendria a altres territoris d’Amèrica. Un cop Cortés i Pizarro espremeren el filó dels imperis mexicans i inques respectivament, varen proliferar llegendes que parlaven de paradisos d’or en la impenetrable espessor de la selva. Fou així com nasqué la quimera d’ “El Dorado”, una ciutat d’or ubicada enmig de la jungla, en la zona central de “Nueva Granada” (actual Colòmbia). El mite es teixí al volant del perible de Gonzalo Jiménez de Quesada i dels costums dels indis muisques, que, en elegir un nou cacic, cobrien el seu cos amb pols d’or i després feien presentaven com a ofrenes objectes forjats en el preuat metall.

El mite d’ “El Dorado” també està en sintonia amb la recerca de la font de l’eterna joventut. Darrere d’ella hi anà el 1512 l'espanyol Ponce de León. Fracassà en l’intent. Morí travessat per la fletxa d’un indígena després d’haver explorat cada pam del Carib.

Font de l'eterna joventut
Font de l'eterna joventut

Jardins paradisíacs
Avui en dia totes les cases que tenen un jardí el que fan en realitat és recrear l'anhelat paradís. La literatura ja l'evoca amb el famós tòpic del locus amoenus (“lloc agradable”), ideal per als amants i per als que somien amb el beatus ille horacià. Està en sintonia amb un altre tòpic, el de l’Arcàdia perduda, una regió del nord-est del Peloponès (Grècia), idealitzat al segle II aC per l’historiador Polibi i que un segle després el poeta llatí Virgili popularitzaria en les seves Bucòliques. De fet, la poesia bucòlica ha estat qui més ha potenciat la imatge del camp com un espai mític on es manté viva l’Edat d’Or, aquella època pretèrita on suposadament tot era pau i harmonia.

Al segle XVII el poeta britànic John Milton El paradís perdut (1667), una de les obres mestres de la poesia universal. Està escrit en 10.565 pentàmetres iàmbics, dividits en dotze cants, com el gran poema èpica de roma, l’Eneida. Parla de la caiguda de l’home, de la seva angoixa i desesperació. El seu protagonista és Satanàs, que, després d’haver estat desterrat a l’infern, decideix venjar-se de Déu mitjançant els éssers humans que ha creat.

A casa nostra, el poeta mallorquí Joan Alcover optà per una versió més romàntica i nostàlgica del paradís perdut. Així ho recorda el “jardí desolat” del seu famós poema La relíquia (1903). Aquí el teniu.

Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut...
Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.
Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem i réiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren de pressa,
i encara no manca,
penjat a la branca,
un tros de la corda de l'engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d'un món esbucat...
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.


En aquest vídeo trobareu informació sobre l'obra "El jardí de les delícies". Aquest altre enllaç també ofereix informació sobre el quadre.

En aquest fil de Twitter de Julio de la Rosa també trobareu informació molt detallada de cada escena d' "El jardí de les delícies"

Aquest vídeo també parla de l'obra d'El Bosco.

Igual d'interessant és aquest article de Rafel Argullol titulat "La dificultat de pintar paradisos".

Articles del web relacionats:
Realment existeix l'infern?

El pes de pensar

A molta de gent li fa peresa pensar. I no és d’estranyar si en fixam en l’etimologia del terme. Pensar deriva del llatí pendeo (“pesar”, “penjar”) i al·ludeix al temps en què es col·locava la mercaderia sobre un platet d’una balança per estimar-ne el preu. Així doncs, avui, quan pensam, el que feim és pesar les nostres idees per valorar-les. Pendeo prové alhora de pendo, pependi, pensum, de significat semblant.
 
La família de derivats de pendo és molt extensa: penis (“que penja”), pinzell, pèndol, pendó (de vida dissoluta, que va d’un lloc a un altre),  pendent, pensió, ponderar, compensar, recompensar, dispendi (despesa innecessària, és a dir, “que pesa per separat”, dis-), dispensar (“distribuir alguna cosa pensant-la”), indispensable, compendi (“conjunt de coses que es pesen”), apèndix (< ad + pendo, “que penja al costat de”), suspendre (“penjat des de baix”) o dependre (“penjat de dalt”) o independència. També tenim vilipendiar, sinònim d’injuriar, que compta amb l’adjectiu llatí vilis, e (“barat”, “de baix preu”, per després significar “menyspreable”). Per tant, etimològicament, vilipendiar vol dir “penjar” l’etiqueta de vil a una persona.

Pensar
Pensar
 
Temps enrere era molt important que les monedes tenguessin la quantitat de metall que deien tenir. Per això sorgí una moneda que era el “peso”, vigent encara en països d’Amèrica Llatina. I d’aquí també ve la “peseta”, que a Espanya funcionà des de 1868 fins al 2001. A Anglaterra la lliura esterlina es coneix com a pound. En anglès hi ha altres paraules que pesen: to spend (“gastar”) o expensive (“car”).
 
A l’antiga Roma hi hagué una moneda que es conegué com a stips, stipis, que originà la paraula stipendium per referir-se a la paga dels soldats –en aquest cas la stips s’havia de pesar. Avui en dia un sou també és conegut com a estipendi. A Alemanya, en canvi, l’Stipendium és el nom que reben les beques –hem de pensar que allà aquestes ajudes encara es pesen abans de concedir-les. D’altra banda, a l’antiguitat, en la construcció, el perpendiculum era un instrument de treball que consistia en un fil que penjava gràcies a un plom. De la seva verticalitat i el seu creuament amb les línies horitzontals tenim les línies perpendiculars.

Vaques pensant, és a dir, menjant pinso
Vaques pensant, és a dir, menjant pinso
 
El pinso, el menjar en forma de gra o palla per al bestiar, també fa pensar molt.  En aquest cas, la paraula fa referència a una mesura alimentària que prèviament en penjava en una balança per ser pesada. En castellà els malsons “es pesen” o “es pensen” malament, convertint-se així en “pesadillas”. La llengua de Cervantes, però, té altres paraules de pes que conviden a pensar: “pésame”,“despensa”, “sopesar” o “pesadumbre”.

Cogito, ergo sum
En llatí, la paraula més apropiada per al verb nostre pensar era cogito. Ja ho va dir al segle XVII Descartes: Cogito, ergo sum (“Pens, per tant existesc”). Si trossejam aquest verb trobam el prefix co-, que indica acció conjunta, i el verb ago, egi, actum (“conduir”, “posar en moviment”), que és un calc del grec ἄγω. Així doncs, podem dir que cogitar implica posar en moviment totes les nostres neurones. El problema, però, és que avui molta de gent té cogitofòbia, por a pensar. Haurien de tenir en compte la cita de Ciceró Liberae sunt enim nostrae cogitationes (“Els nostres pensaments són lliures”).

Descartes
Descartes

Per pensar cal dubtar, és a dir, vacil·lar (< vacillare, “oscil·lar”) entre dues (duo) coses. Pobre de la persona que no dubti mai! Ja ho va dir Octavio Paz (1914-1998): “Aprender a dudar es aprender a pensar”. Al segle XVIII Voltaire havia estat més categòric: “La ignorància afirma o nega rotundament; la ciència dubta”.

Cervells engabiats
Cervells engabiats

Dante o El pensador
Només de pensar en totes aquestes paraules pesants ja estic cansat. No tant, però, com El pensador (1880) del francès Rodin. Aquesta escultura de bronze originàriament s’anomenava El poeta. Formava part un monumental portal basat en La Divina Comèdia de Dante que havia ideat el Museu d'Arts Decoratives de París. Cadascuna de les estàtues representava un dels personatges principals del gran poema èpic de l’escriptor italià.

El Pensador (Rodin)
El Pensador (Rodin)
 
En un principi, El pensador cercava representar Dante davant les Portes de l’Infern, enfrontant-se així al seu tràgic destí mortal –d’aquí que estigui ajupit sobre una roca amb un rostre impertorbable, duent-se un puny contra la barbeta. L'escultura és un nu, ja que Auguste Rodin (1840-1917) desitjava una figura heroica a l'estil de les que feia Miquel Àngel (La Tomba de Lorenzo de Medicis o el Moisès). Amb el temps, aquesta peça quedà desvinculada del seu mar arquitectònic inicial i va adquirir vida pròpia. De fet, actualment s’ha convertit en la representació d’un personatge anònim immers en les seves preocupacions.
 
Es diu que El Pensador de Rodin, que té més de vint versions en diferents museus arreu del món, s’assembla a un dels condemnats en el centre d’El Judici Final de Miquel Àngel.

El Judici Final (Miquel Àngel)
El Judici Final (Miquel Àngel)
 
Figura pensativa d'El Judici Final
Figura pensativa d'El Judici Final


I per acabar, una cita del poeta anglès George Herbert (1593-1633): “Parlar sense pensar és disparar sense apuntar”.

També són interessants les reflexions de la filòsofa Marina Garcés (“L’últim, per ara”, diari Ara, 15/05/2016):

“Pensar és aprendre a escoltar. I escoltar és aprendre a comprometre’s. Però per escoltar cal saber callar. Rebre, estudiar, llegir, viure sense produir. Implicar-se. En una societat amb més escriptors que lectors, més diaris que compradors, més opinadors que opinions, i més perfils a les xarxes que vides vivibles, no hi ha marge per a l’escolta ni per al compromís. Predicar no és compartir!”


Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"



Aquí teniu un capítol del programa "This is art" de TV3 dedicat a la curiositat:

 

Us deix amb la fantàstica cançó de Mazoni: "No tinc temps per pensar"




Articles del web relacionats:
Flexions per a la reflexió
-Els matemàtics són els millors aprenents
-
Escèptics a l'expectativa
-
Estoics per resignació
Una mica d'hedonisme, per favor!
Diògenes no tenia cap síndrome
Paraules amb coneixement
Sapere aude?
 

Talents castrats

 

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px